Latac a Pearl Harbor, o Operació Hawaii com era anomenada pel Quarter General Imperial, va ser un atac per sorpresa portat a terme per la Marina Imperial Japonesa contra la base naval nord-americana de Pearl Harbor, a l'illa Oahu de Hawaii, durant el matí del 7 de desembre de 1941 (data hawaiana), el qual provocà de manera imminent l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial i l'abandonament de la seva política d'aïllament. Es preparà com una acció preventiva per a evitar que la Flota del Pacífic pogués afectar la guerra d'invasió que el Japó preparava al sud-est asiàtic contra el Regne Unit i els Països Baixos. Quedant la flota neutralitzada, es podria trencar l'embargament estatunidenc al qual Japó estava sotmès des de feia un any. Un cop els Estats Units quedessin afeblits militarment, el Japó buscaria negociar una pau en condicions favorables. L'Alt Comandament Imperial no volia una guerra llarga, perquè els Estats Units, a diferència d'ells, podien afrontar una guerra de desgast.
L'atac, planejat per l'almirall Isoroku Yamamoto i dirigit pel vicealmirall Chuichi Nagumo, consistí en dues onades d'atacs aeris, amb un total de 353 avions llançats des de 6 portaavions japonesos. Els estadunidencs van ser agafats completament per sorpresa. Vuit cuirassats van ser enfonsats (dels quals se'n pogueren rescatar dos que tornaren posteriorment al servei actiu durant la guerra) i quatre més van quedar danyats. A més, altres vaixells menors (tres creuers, tres destructors i un dragamines) van ser enfonsats o danyats severament, a part de 188 avions destruïts, i unes baixes que van ascendir a 2.403 morts i 1.282 ferits. No obstant això, els portaavions americans, que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i torpedes, i les instal·lacions de reparació i manteniment de vaixells i drassanes, a més de la base de submarins i l'edifici del quarter general (seu també de la secció d'intel·ligència) van escapar a l'atac. Les baixes japoneses van ser mínimes, de només 29 avions i 4 submarins de butxaca, amb 65 homes morts o ferits. Si bé l'atac se saldà amb una gran victòria per al Japó, no aconseguí assolir la victòria decisiva que necessitava.
El mateix dia 7 (dia 8 al Japó), l'imperi Japonès va declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit, declaració que va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i també australians. L'atac havia tingut lloc sense una declaració de guerra formal (s'havia preparat perquè aquesta fos lliurada al govern estatunidenc pocs minuts abans que els avions japonesos iniciessin l'atac), i va fer que de cop i volta l'opinió pública estatunidenca passés de l'aïllacionisme a acceptar el fet d'entrar en la guerra com quelcom inevitable. La manca de la declaració de guerra faria que Roosevelt anomenés el 7 de desembre com «a date which will live in infamy» (‘una data que viurà en infàmia’). L'11 de desembre, Alemanya va declarar la guerra als Estats Units, tot i que segons el Pacte Tripartit de 1940 no hi estava obligada. A partir de llavors, la guerra que fins aquell moment s'havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic i es va convertir en una veritable guerra mundial.
Antecedents Des de la Primera Guerra Sinojaponesa del 1895, l'exèrcit japonès mirava cap a la Xina a la recerca de recursos naturals, pressionant el govern per a procedir a una prompta ocupació. La resistència europea, principalment russa a compartir Xina va fer que el Japó hagués d'abandonar diversos guanys obtinguts en la guerra. Japó respongué atacant per sorpresa la flota russa a Port Arthur, iniciant així la Guerra Russo-Japonesa de 1905. el Japó hi va reeixir vèncer el llavors major imperi del món, i així va poder assegurar la seva posició a la Xina.
La Gran Depressió generà pobresa al camp i atur a les ciutats. Tot i que van aparèixer moviments d'esquerra i de treballadors, al Japó encara foren més importants els moviments nacionalistes. Molts joves, molestos pels escàndols de corrupció, s'uniren a l'Exèrcit o a la Marina Imperial, com que eren incapaços de donar suport a una revolta comunista contra l'Emperador. Aquests joves oficials van constituir un poder polític oposat al poder civil, cada cop més independent d'aquest darrer. Fins i tot van assassinar el senyor de Manxúria, Zhang Zuolin, el 1928 i a envair aquesta regió el 1931, sense notificar-ho al govern de Tokyo.
L'inici de la Segona Guerra Sinojaponesa el 1937 generà tibantor entre l'Imperi Japonès, els Estats Units i el Regne Unit. Els Estats Units i el Regne Unit van reaccionar davant les accions militars del Japó a la Xina imposant un embargament de metall en brut, seguit per un de petroli i, a més, enviant ajut militar de manera encoberta al govern del Kuomintang. Quan Japó ocupà la Indoxina francesa el 1940, les potències occidentals van respondre amb una congelació dels béns i el tancament del Canal de Panamà als vaixells japonesos. El petroli era essencial per al Japó, perquè no tenia cap de propi.
Aquestes mesures amenaçaven d'ofegar l'economia nipona, i per això s'iniciaren negociacions diplomàtiques per a aixecar-les. Les negociacions diplomàtiques van arribar al punt culminant amb la Nota de Hull del 26 de novembre de 1941, descrita pel primer ministre japonès Hideki Tōjō com un ultimàtum, perquè se'ls sol·licitava abandonar Xina. Els estatunidencs van declarar després de la guerra que no incloïen Manxúria quan es referien a la Xina, però això llavors no quedà clar per a Tōjō, que considerà que exigir la sortida de Manxukuo era un insult.
Davant d'això, els líders japonesos van decidir que només els quedaven dues opcions: cedir davant les demandes dels Estats Units i el Regne Unit retirant-se de la Xina, o augmentar les dimensions del conflicte i intentar adquirir les fonts de petroli del sud-est asiàtic. Retardar la decisió només hauria afeblit la posició japonesa, i finalment es decidiren per anar a la guerra.
Planificació de l'atac
Durant els anys 1930, l'estratègia japonesa davant una eventual guerra amb els Estats Units consistia a permetre que la Marina dels Estats Units realitzés el primer moviment. Els submarins japonesos atacarien la flota estatunidenca des que sortissin de Pearl Harbor, per a minvar la capacitat ofensiva, fins que, finalment, les restes de la Flota del Pacífic serien destruïdes en una gran batalla naval entre Saipan i Iwo Jima.
L'agost de 1939, el Kaigun Taishō Isoroku Yamamoto va ser nomenat Comandant de la Flota Combinada del Pacífic. Durant la primavera de 1940, Yamamoto decidí modificar el pla de guerra després d'observar el progrés en les maniobres de portaavions. Yamamoto suggerí que un únic i fulminant atac contra Hawaii era una alternativa per intentar destruir la flota enemiga al Pacífic i així, poder ocupar les colònies europees i americanes, mentre els estatunidencs reconstruïen de nou la flota. L'almirall Yamamoto va encertar en predir que el Regne Unit, França i els Països Baixos notenien forces per a defendre llurs colònies pel fet d'estar ocupats per la guerra a Europa.
Una estratègia similar, d'un únic atac per sorpresa i decisiu ja va ser la que va fer servir l'almirall Heihachirō Tōgō, quan atacà sense la declaració de guerra la flota russa a Port Arthur, iniciant així la guerra russojaponesa. Aquell atac va permetre que el Japó tingués la superioritat naval durant la resta de la guerra. Un precedent més proper va ser la batalla de Tàrent, quan uns biplans Swordfish britànic van llançar un atac des d'un portaavions, comandat per l'Almirall Andrew Browne Cunningham, molt més proper als objectius que la base principal britànica a Alexandria, i així van inhabilitat la meitat de la flota italiana que va ser forçada a retirar-se fins a Nàpols.
Yamamoto envià una delegació a Itàlia, que va concloure que una versió més gran i millor que la brillant maniobra de Cunningham podria forçar la flota estatunidenca a retirar-se fins a les seves bases a Califòrnia, i així donaria temps per a assolir l'Esfera de Co-Prosperitat del Gran Est Asiàtic, capturant les reserves petrolíferes de les Índies Orientals Neerlandeses, que els permetria augmentar la capacitat defensiva. Més important encara, la delegació tornà al Japó amb el secret dels torpedes de poca profunditat ideats pels enginyers de Cunningham.
Als primers dies de febrer de 1941, Yamamoto demanà de manera no oficial a l'almirall Takijiro Onishi, Cap de l'Estat Major de l'11a Flota Aèria, que estudiés la possibilitat de realitzar un atac amb portaavions contra Hawaii. Onishi passà l'encàrrec al Kaigun Chūsa Minoru Genda, l'opinió del qual era altament respectada pels resultats dels seus caces durant la guerra amb Xina.
Genda determinà que el pla tenia possibilitats d'èxit, si bé era molt arriscat. Això era suficient per a Yamamoto, ordenant al Kaigun Taisa Kameto Kuroshima que organitzés un pla detallat. Kuroshima lliurà posteriorment un pla batejat Operació Kuroshima, on s'indicava que era necessari que la flota enemiga fos a Hawaii en el moment de l'atac així com que era estrictament necessari que la flota de portaavions japonesa arribés fins a la base naval enemiga sense detectar. Yamamoto, conscient del risc de l'empresa, declarà . A l'abril, l'Operació Kuroshima va ser renomenada Operació Z, en referència a la bandera Z, emprada per l'Almirall Togo per indicar l'inici de l'atac japonès a la decisiva batalla de Tsushima.
El Kaigun Shōshō Ryunosuke Kusaka, Cap de l'Estat Major de la 1a Flota Aèria, rebé les notes de l'operació com a pla operatiu. Kusaka decidí reescriure el pla amb l'ajut dels Kaigun Chūsa Minoru Genda i Tamotsu Oishi, que ja n'havien estudiat la viabilitat. miniatura|L'Almirall Isoroku Yamamoto
A la primeria de setembre, els estrategs de la Marina Imperial Japonesa lliuraren els plans detallats de l'operació. La decisió de fer servir quatre portaavions en lloc de sis va ser polèmica, i va generar la protesta de diversos alts oficials. El Kaigun Shōshō Tamon Yamaguchi, comandant de dos portaavions que havien quedat exclosos a l'operació (el Hiryū i el Sōryū), no només no es conformà de protestar al Kaigun Chūjō Nagumo, sinó que quan aquest rebutjà accedir a la seva petició, Yamaguchi li va fer una clau al voltant del coll. La intervenció de Kusaka va aconseguir calmar els ànims, i Yamaguchi finalment no va patir cap perjudici per la seva acció. Dies després, Nagumo va decidir finalment incloure també els dos portaavions de Yamaguchi.
Pel seu costat, el comandant de bombarders de l'Akagi, Kaigun Chūsa Mitsuo Fuchida, rebé el comandament de tots els bombarders dels portaavions.