Élisabeth Vigée Le Brun (París, Regne de França, 16 d'abril de 1755 - 30 de març, 1842), fou una pintora francesa, una de les més destacades del .
Orígens Era germana del dramaturg Étienne Vigée i el seu pare, Louis Vigée, exercia amb una certa agradable mediocritat l'art de retratista al pastel i l'oli, en els quals no trobà ni glòria ni fortuna en una època en què Boucher, La Tour, Greuze i Chardin havien arribat a l'apogeu del seu talent. De freqüentar el taller del seu pare i estar contínuament envoltada d'amics artistes, va treure un bon profit des dels seus primers anys, i es revelaren de seguida les seves excel·lents disposicions.
Élisabeth va estudiar en un convent entre els sis i els onze anys on emplenava d'esborranys als marges dels seus llibres d'estudi. S'explica que el seu pare estava molt orgullós de les aficions de la seva filla; li va dir un dia molt joiós en veure aquells dibuixos: «Filla meva, o tu seràs pintora o no hi haurà pintors a la terra». Entre els artistes que es trobaven en relacions d'intimitat amb els Vigée s'ha de recordar Doyeu i Davesne; aquest últim, membre i professor delegat de l'Acadèmia de Sant Lucas, més tard es vantava d'haver estat l'iniciador d'Élisabeth en l'art de la pintura; sí que és veritat que tota la seva ensenyança es limità a algunes nocions elementals i tècniques i a ensenyar-li a agafar la paleta i el pinzells. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha una obra seva, Retrat de Nena pintat entre 1788 i 1790, provinent del llegat de Francesc Cambó.
Primer dolor en la vida No tenia més de tretze anys quan un gran i primer dolor vingué a entristir la seva vida, que més tard hauria de ser-li tan dolça i afortunada; el 9 de maig del 1768, morí el seu pare per haver-se-li travessat una espina de peix. Afortunadament per a la nena, Doyeu, el vell amic de Vigée, reconcentrà en aquesta l'afecte que sentia pel seu pare, la protegí i consolà, induint-la a continuar el treball, i entrà llavors ella en el taller de Gabriel Briard, pintor d'història, membre de l'Acadèmia i artista mediocre que destacava com a copista. Concorria al taller del seu professor en companyia d'una amiga seva, Bocquet, que tenia un any més que ella i força talent, i que, com aquella, assistia a l'Acadèmia de Sant Lluc, la qual abandonà una vegada es casà. Les dues nenes, corrent com un parell d'estudiants escortades per una serventa, s'assabentaven alhora, pels xiuxiueigs dels passejants, dels afers polítics.
Elisabeth, d'una precocitat sorprenent, unia al seu naixent talent una gentilesa adorable i una bellesa heretada de la seva mare, Joana Maissin; i a l'edat que altres infants van encara a l'escola, i són éssers completament anònims, ella ja havia establert la seva reputació. El seu mestre veia que li sobrepassava en renom, i hi atreia els personatges més influents. Horaci Vernet li havia dit en una ocasió:Doyeu i Greuze també l'ajudaren amb els seus consells, però en realitat no es deixà influir per ningú; entusiasta del seu art, freqüentava les col·leccions d'obres mestres i, recordant el que li havia dit el gran pintor dels ports francesos, cercava en la mateixa naturalesa la seva inspiració i els seus models, i això la salvà d'una afectació i d'un estil convencional a què tendien en aquella època Nattier, Drouais i els seus deixebles.
No assolí mai la intensitat de La Tour, ni s'igualà a Chardin, però deixà retrats femenins de la seva època que aportaren una interessant contribució al patrimoni artístic de França en finalitzar el . Pintà molt bé les dones, no tan sols vistes des del punt de vista familiar, sinó en el sentit decoratiu de l'elegància i l'encant femení. L'any en què Boucher fou trobat mort al peu del seu cavallet, davant d'un quadre sense acabar de Venus, Élisabeth, que llavors contava quinze anys, ja coneixia la celebritat; la noblesa, els cortesans i tot el gran món acudia al seu estudi, on es reunien els pintors de més fama.
Un lleuger núvol François Lemoine, La Tour i d'altres, no pogueren donar l'abast als retrats que els encarregaven; el seu talent i la seva bellesa resplendia al bell mig d'un cercle d'admiradors. Per aquest temps, però, en el cel de la seva existència aparegué un lleuger núvol: la seva mare tornà a casar-se en segones núpcies, amb un joier anomenat Le Lèvre, personatge poc simpàtic, avar, que sota el pretext de viure en el camp llogà a Chaillot una caseta amb un jardí, on hi cultivava mongetes. Afortunadament, Élisabeth es refugià en el seu art fugint de la societat del seu padrastre, i trobant una afectuosa companyia en una amiga de la seva mare, Madame Susana, esposa d'un escultor, amb la qual podia sortir: durant un d'aquells passeigs trobà, a Marly, per primera vegada, Maria Antonieta d'Àustria.
Galeria de les dones d'Élisabeth
25 d'octubre de 1774 El 25 d'octubre del 1774, el mateix any en què Lluís XVI pujava al tron de França, Élisabeth Vigée-Lebrun era elegida membre de l'Acadèmia de Sant Lluc; comptava llavors dinou anys; la seva modèstia, els seus encants i l'alta vàlua del seu talent la destinaven a un esdevenidor gloriós; únicament el seu matrimoni vingué a projectar una ombra en el radiant quadre de la seva carrera artística. Els seus pares, després d'haver habitat al carrer Saint-Honoré, prop del Palau Reial, havien anat a allotjar-se al carrer de Cléry, a l'Hotel Lubert, en què Lebrun, expert, tenia un lucratiu comerç de pintures, i on la jove estudiava les obres de tots els països que passaven per aquelles galeries. Una gran intimitat s'establí ben aviat entre ambdues famílies, fins al punt que aquest comerciant, considerant els avantatges que li reportaria una unió amb la jove i ja cèlebre artista, es deslligà com va poder de les promeses fetes a la filla d'un dels seus clients, un neerlandès també comerciant en quadres, i començà a festejar Élisabeth de manera vulgar i ambiciosa, però insistent, i la demanà per esposa al cap de sis mesos. Ella vacil·là força temps, amb el pressentiment de possibles decepcions, i hi consentí per fi per escapolir-se, sens dubte, de la companyia desagradable i fastigosa del seu padrastre.
Les noces Tenia vint-i-un anys quan es casà, l'11 de gener del 1776, prenent llavors el nom de Lebrun, que amb el temps hauria d'immortalitzar. El despertar d'aquell idil·li conjugal fou penós. Havent-se adonat massa tard de les aventures del seu marit amb la seva antiga promesa d'Holanda, es revelà aquell com un llibertí de costums dissoluts i jugador empedreït que, després d'haver malbaratat la seva pròpia fortuna, es jugava diàriament els diners que ella guanyava amb un treball incessant.
Del seu matrimoni tingué una filla, en la qual concentrà tot l'afecte que no va poder posar en l'indigne espòs; és la que, més tard, el món admirà en els seus bells retrats. Amb tot, la seva reputació de gran pintora augmentava de dia en dia, i es veia assetjat el seu taller per innumerables comandes, de tal manera que la duquessa d'Orleans hagué d'esperar prop d'un any abans de trobar ocasió perquè li fes el seu retrat. Tot el món elogiava Na Vigée Lebrun; se l'anomenava <l'orgull de França, el llapis immortal>. El poeta Le Brun, que es titulava a ell mateix el Píndar del seu segle, celebrava en els seus versos la jove artista. Quan La Harpe pronuncià en l'Acadèmia el seu discurs sobre el talent de les dones, va dir en parlar d'ella:
Obsequiada arreu miniatura|El Delfí fill de Lluís XVI. A tots els llocs on anava era molt obsequiada per la seva esplèndida bellesa: el mateix per M. de Vaudreuil, al seu palau de Gennevilliers, avui destruït i on es representà per primera vegada Les noces de Fígaro per la Comedie Francesa, que per Claude Baudard de Saint-James, cavaller i conseller del rei i tresorer general de l'Marina i de les colònies, el qual oferia sumptuosos banquets en la seva Folie de Neuilly, i per Boutier al Tívoli.
El 1875, executà el retrat de Calonne, assegut i sol, fins a sota els genolls. Per aquest llenç, rebé la suma de 48.000 francs; Beaujon li pagà pel seu retrat 8.000, i el príncep Lubomirski, pel seu, 20.000. Del mateix any, data el conegut quadre El Delfí, fill de Lluís XVI, i de Madame Royale, del museu del Palau de Versalles. És una obra deliciosa, antítesi emocionant de l'horrible destí que l'esperava: al Saló de 1787 exposà el quadre Maria Antonieta i els seus fills, el retrat de la Senyora Dugazon i el de Senyora Molé-Raymond, actriu de la Comèdia Francesa.
Revolució i fugida Quan esclatà la Revolució, Élisabeth tenia trenta-quatre anys. Una nit que estava preparada casa seva per donar un d'aquells concerts íntims i en els quals es reunia gent del gran món, restà consternada en veure els rostres d'espant que demostraven els que anaven entrant i li explicaven els esdeveniments dels primers esclats ocorreguts aquell matí al passeig de Longchamp i en la barrera de l'Etoile; i entristí sobiranament aquelles explicacions la festa, que per aquest motiu restà sense efecte. Com que els esdeveniments es precipitaven i la situació era cada vegada més perillosa per a Élisabeth, a causa d'estar assenyalada com a sospitosa per les relacions que sostenia amb la cort i la noblesa, s'hagué de determinar a fugir per salvar el cap i el de la seva filla. El 5 d'octubre del 1789, mentre la multitud queia sobre Versalles, les dues dones fugien tremoloses en una diligència vers Itàlia. La seva absència hauria de durar dotze anys; la bona acollida que se li dispensava en totes les ciutats en què es detenia la consolà força d'haver hagut d'abandonar tan bruscament el seu inoblidable saló i el seu taller, en què havia deixat algunes teles sense concloure. A Torí, no feu més que aturar-s'hi per poc temps; a Bolonya, va romandre tres dies i fou nomenada membre de l'Acadèmia d'aquella ciutat. A Florència, se li demanà que pintés el seu retrat per a la cèlebre Col·lecció dels Oficis. D'allà partí cap a Roma, on fou rebuda amb vertader entusiasme, i romangué a la ciutat vuit mesos, al cap dels quals partí vers Nàpols. Allà es trobà amb Lady Hamilton, la famosa Emma de l'almirall Nelson, que traslladà al llenç diverses vegades; com a bacant, amb una copa a la mà a la vora del mar; una altra volta en figura de Sibil·la, i guardà per a ella aquesta última tela i la portà en els seus viatges per exposar-la per on ella anava, la qual cosa li proporcionava sempre un èxit enorme, en tant que el model, després d'extraordinàries aventures i de miserable vellesa, acabaria els seus dies a Calais en soledat i misèria espantosa.
Estada a Nàpols De la seva estada a la Campània, també daten el retrat de La reina de Nàpols amb les seves dues filles primogènites i el príncep reial; el retrat de Paisiello, que exposat més tard al Saló de París al costat d'un quadre de David, motivà al gran artista aquesta exclamació: D'Itàlia, on hi va romandre tres anys, plena d'honors en totes les ciutats per on passava, se n'anà a Viena, i hi treballà sense desmai des del 1792 fins al 1795: acostumava a exclamar la refinada artista. Durant la seva estada a Àustria, el 3 de juny del 1794, en el període del Terror, aconseguí la seva acta de divorci, i el mateix any el ciutadà Lebrun publicava a París la seva obra Précis historique de la vie de la citoyenne Le Brun, peintre.
Estada a Rússia