Suad Amiry () (Damasc, Síria, 1951) és una arquitecta i escriptora siriana establerta a Palestina.
Abans del seu naixement, els seus pares residien a Jerusalem Oest, d'on van ser expulsats per les forces israelianes el 1948. Va créixer entre Amman, Damasc, Beirut i el Caire, i viu a Ramal·lah. Va estudiar arquitectura a la Universitat Americana de Beirut, a la Universitat de Michigan, i a la Universitat d'Edimburg (Escòcia). El 1981 va tornar a Ramal·lah com a turista, on va conèixer Salim Tamari amb qui es va casar i va romandre a viure-hi. Des de l'any 1991 fins al 1993 va ser membre de la Palestinian Peace Delegation a Washington DC, on va treballar en iniciatives de pau de les dones palestines i israelianes. Amiry va ser membre de la direcció de la Birzeit University fins al 1991. Va fundar el Riwak Centre for Architectural Conservation el 1991. És el primer centre que va treballar en la rehabilitació i protecció de l'herència arquitectònica de Palestina. El 2006 va ser nomenada vicepresidenta de la Junta d'Administradors de la Birzeit University.
El 2004 va publicar un llibre autobiogràfic, Sharon and My Mother-in-Law (‘Sharon i la meva sogra’), relatant les successives invasions militars de l'exèrcit israelià entre el novembre de 2001 i el novembre de 2003. L'obra va ser traduïda amb un gran èxit: plena d'humor i de mordacitat, així com reflexions tant sobre els monopolis a l'Orient Mitjà, el llarg conflicte araboisraelià com les vicissituds polítiques i socials de la zona.
El 2008 va publicar el llibre No hi ha sexe a Ramal·lah, resposta a l'impacte personal, a l'enorme desil·lusió i a la profunda sensació de tristesa davant la victòria d'un partit religiós fonamentalista a les eleccions del parlament palestí el 2006. El 2010 va seguir Nothing to Lose but Your Life: An 18-Hour Journey with Murad. Disfressant-se d'home, l'Amiry acompanya els germans Murad i Mohammed en un viatge de divuit hores que podria costar-li la vida. Mentre viatja en un autobús ple d'altres treballadors il·legals, l'Amiry aprèn i explica llurs històries i experiències, i en fa un relat cru de la vida com a homes palestins sota l'ocupació israeliana.
Reconeixement El 2025 va guanyar el premi Ada Louise Huxtable que reconeix persones de camps adjacents a l'arquitectura i que han fet una contribució significativa a l'arquitectura i a l'entorn construït. Premi Viareggio-Versilia (2004) per a Sharon and My Mother-in-Law
Referències
Enllaços externs Llibres de l'autora a les Biblioteques de Barcelona http://www.riwaq.org/ http://www.bbc.co.uk/radio4/womanshour/2005_02_thu_01.shtml
Categoria:Escriptors sirians Categoria:Arquitectes asiàtics Categoria:Damasquins Categoria:Alumnes de la Universitat de Michigan Categoria:Alumnes de la Universitat d'Edimburg Categoria:Alumnes de la Universitat Americana de Beirut Categoria:Arquitectes del segle XXI Categoria:Escriptors del segle XXI Categoria:Arquitectes nascuts al segle XX Categoria:Escriptors nascuts al segle XX