Rukn al-Din Mirza Ala al-Dawla Abd Allah ibn Baysonghor (Herat, 25 de juny de 1417 - Rustamdar, 1460) fou un príncep timúrida que va governar a Herat entre 1447 i 1448 i el 1450 (potser fins al 1451). Va néixer el dimecres i no dijous com diu la fontManuscrit persa Matla-assadein ou-madjma albahrein, a Notices et extraits de la bibliotheque du Roi et autres bibliotheques, tome qatorzieme (volum 14), accesible a Google books, pàg. 299.
Juventut Era fill de Ghiyath al-Din Baysonghor (mort el 1433) considerat el probable hereu de Xah Rukh, i de Djan Malik Agha (filla d'un oficial timúrida, l'emir Čulpan). A la mort del pare va rebre el seu lloc damir-i diwan amb dret a recaptar taxes en algunes províncies concedides com a soyūrḡāl (fons caritatiu) a Baysunkur (se suposa que el Gurgan i Mazanderan en feien part). Els seus germans Sultan Muhammad i Abu l-Kasim Babur Mirza van rebre pensions però cap territori.
El 1434/1435 va participar en la tercera campanya de Shahruk a l'Azerbaidjan contra els kara koyunlu. Va ser pare de dos fills: Baysunkur (1435) i Sultan Ibrahim (1440). Tenia fama de dedicar-se molt al bon menjar i al joc.
Lluites per la successió Els fills de Xah-Rukh van morir progressivament: el 1427 Soyurgatmix ibn Xah Rukh de Kabul, el 1433 l'esmentat Baysonghor de Gurgan, el 1435 Ibrahim Sultan de Fars i el 1445 Kutb al-Din Muhammad Txuqi (Juki). El 1442 va esclatar la rivalitat entre Ala al-Dawla, que tenia el suport de la reina Gawhar Shad (esposa de Xah-Rukh) i el seu cosí Abd al-Latif Mirza, fill d'Ulugh Beg. El 1444/1445 Xah-Rukh es va posar malalt agitant les lluites successòries, amb la reina Gawharshad conspirant per posar al tron a Ala al-Dawla al que va fer proclamar hereu i va forçar a un grup d'oficials de fer-li jurament de fidelitat; Xah-Rukh es va recuperar (1445/1446) però poc després el seu fill Kutb al-Din Muhammad Txuki va morir, el que deixava com a únic fill viu a Ulugh Beg, i situava aquest en la millor posició per aspirar a la successió. El nomenament d'Ala al-Dawla com a hereu va quedar en suspens per por de la reacció d'Ulugh Beg, tot i el suport de la reina Gawhar Shad.
El 1446 va esclatar la revolta a Pèrsia occidental de Sultan Muhammad Mirza ibn Mihran Shah (aquest nom no figura en la llista de fills de Mihran Shah, per la qual cosa algunes fonts l'identifiquen amb Sultan Muhammad ibn Baysonghor) que va ocupar Hamadan i Esfahan i va assetjar Siraz (novembre-desembre de 1446) expulsant a Abd Allah ibn Ibrahim, fill d'Ibrahim Sultan, que es va refugiar amb el seu avi Xah-Rukh. Aquest va reunir l'exèrcit per anar a combatre el rebel. El van acompanyar Abd al-Latif Mirza i la reina Gawhar Shad mentre Ala al-Dawla va romandre a Herat com a governador i amb el control del tresor. Xah-Rukh va arribar a Fars i no va trobar resistència; Sultan Muhammad Mirza va fugir a les muntanyes i els principals caps tribals rebels foren castigats severament. A Sava, per instigació de Gawhar Shad, foren executats alguns sàyyids, un fet excepcional al que no s'haurien atrevit mai Ulugh Beg o el mateix Tamerlà i encara apareix més estrany en el pietós Xah-Rukh. Poc després aquest es va posar malalt (es va dir com a càstig diví per haver matat els sayyids) i va morir a Rayy el 12 de març de 1447.
Gawhar Shad, per acontentar a Ulugh Beg, va proposar el nomenament al front de l'exèrcit (que havia de retornar al Khorasan) d'Abd al-Latif. Aquest donava suport al seu pare Ulugh Beg com successor de Xah-Rukh, però l'àvia esperava així parar el primer cop, mentre enviava un missatger secret a Herat per avisar a Ala al-Dawla de la mort de Xah-Rukh i preparar-se per una eventual assumpció del poder, ja que es trobava amb tots els elements necessaris per ser proclamat i reconegut sultà, tot i que de moment actuà amb prudència. Abd al-Latif va acceptar el comandament ofert. Quan Ulugh Beg va saber la mort de Xah Rukh i el nomenament del seu fill, considerant-se el successor natural, va reunir tropes per anar a Herat a recollir la successió.
Mentre Abd al-Latif havia començat el retorn cap al Khorasan; dos prínceps van desertar l'exèrcit amb algunes tropes, Babur Mirza (Abu l-Kasim Babur ibn Baysonghor) i Khalil Sultan ibn Muhammad ibn Jahangir; també va marxar una princesa filla de Xah-Rukh. Els dos prínceps van saquejar l'Ordu Bazaraquest nom li donen les fonts contemporànies, i encara que no se sap del cert a què es refereixen, el més probable es que correspongui als magatzems i als carros amb equipament de l'exèrcit i van fugir al Khorasan. Abd al-Latif va restaurar la disciplina amb algunes execucions i va iniciar el camí el 16 de març de 1447 (tres dies després de la mort de Xah-Rukh). S'havia de reunir amb Ulugh Beg al nord-oest del Khorasan i després marxar des de alli (via Nasa i Abiward) cap al nord, a Samarcanda, amb el cos de Xah-Rukh. Quan estaven entre Rayy i Semnan, Abd al-Latif va fer arrestar a Gawhar Shad i als turkhans (nobles) i parents que li donaven suport i va seguir per reunir-se amb el seu pare Ulugh Beg. Es va trobar amb la primera resistència a Damghan que va haver d'ocupar per la força. Quan va arribar a Bistam va saber que Babur Mirza (Abu l-Kasim Babur ibn Baysonghor) havia obtingut el suport de les tropes timúrides de Gurgan (Astarabad) manades per l'emir Hinduka, que estaven allí estacionades amb la missió de lluitar contra els uzbeks. Després de dominar Gurgan, Babur va dominar el Mazanderan controlant la ruta des de Khorasan occidental cap al nord en direcció a Samarcanda.
Proclamació com a sultà Com que Ulugh Behg s'havia trobat dificultats per l'afer d'Abu Bakr ibn Kutb al-Din Muhammad, es va retardar i no va arribar al lloc convingut amb Abd al-Latif; aquest va avançar llavors cap a l'est, cap a Nixapur. Mentre Ala al-Dawla, era a Herat però no havia agafat el títol de sultà per temor a Ulugh Beg, i va seguir fent la khutba en nom del difunt Xah-Rukh, però quan es va assabentar de l'empresonament de Gowhar Shad, va agafar el títol, mobilitzant a les tropes d'Herat i enviant un destacament a Mashad que fou ocupada. El tresor de Xah-Rukh (la part que era a Herat) la va repartir entre les tropes per assegurar la seva fidelitat.
Abd al-Latif mentre havia arribat a Nixapur on va saber de la rebel·lio d'Ala al-Dawla i la seva ocupació de Mashad. No va prendre cap mesura i fou atacat sobtadament per forces lleials a Ala al-Dawla a la rodalia de Nixapur el 20 d'abril de 1447 sent derrotat i fet presoner. Gowhar Shad fou alliberada i enviada cap a Herat, junt amb el presoner Abd al-Latif. Ala al-Dawla va anar a trobar a la reina a Sadabad, prop de Torbat-e Jam; al captiu Abd al-Latif el va fer tancar a la fortalesa d'Ikhtiyar al-Din; el cos de Xah-Rukh, que havia caigut en mans de les forces d'Ala al-Dawla, fou enterrat al mausoleu de Baysunghur (Ghiyath al-Din Baysonghor) a la madrassa de Gawhar Shad. Llavors Ala al-Dawla va agafar personalment el comandament de l'exèrcit d'Herat i va marxar cap al nord-est contra Ulugh Begh.
Pacte amb Uluigh Beg Aquest era a Balkh quan va saber la derrota i captura del seu fill a Nixapur. Va decidir obrir negociacions amb Ala al-Dawla, al que va enviar un ambaixador de nom Sadr Nizam al-Din Mirak Mahmud que li va assegurar que el sultà no tenia cap projecte hostil contra Herat. Ala al-Dawla, que no anava sobrat de forces i no volia lluitar contra l'exèrcit més nombrós d'Ulugh Beg, estava disposat a acceptar un acord. Fou llavors quan Babur Mirza que dominava Gurgan i Mazanderan es va acostar per l'oest del Khorasan i va ocupar una posició d'Ala al-Dawla a la frontera dels seus dominis prop de Torbat-e Jam. Ala al-Dawla davant dos enemics potencials, es va veure abocat al pacte al que ja estava predisposat. Va signar un tractat amb Ulugh Beg pel qual la vall del Chechektu i la vall del Murghab serien els límits entre les possessions d'Ala al-Dawla i d'Ulug Beg (la vall del Murghab al nord-oest). Abd al-Latif fou alliberat i retornat al seu pare. Ulug Beg va donar al seu fill el govern de Balkh i es va dirigir de retorn cap a Samarcanda. Ala al-Dawla va signar un altre tractat amb el seu germà Babur Mirza que establia el límit entre les respectives possessions a Kushan.
Guerra contra Ulugh Beg La pau fou de curta durada; contra allò que s'havia pactat, Ala al-dawla retenia presoners als nukars d'Abd al-Latif (que havien caigut a les seves mans després de la batalla de Nixapur) i a més va nomenar comandant de la frontera de Chechektu a Mirza Salih, un enemic personal d'Abd al-Latif. A l'hivern del mateix any l'enfrontament entre Ulugh Beg i Ala al-Dawla es va reprendre. Abd al-Latif va ocupar Chechektu i Salih va haver de fugir cap a Herat. En revenja Ala al-Dawla va fer matar els nukars presoners i tot i que era ple hivern va marxar contra Balkh; Abd al-Latif es va retirar cap a la ciutat de Balkh on va quedar bloquejat i va demanar ajut al seu pare Ulugh Beg. Aquest va contactar amb Ala al-Dawla al que va recriminar que abans de fer la guerra havia d'haver apel·lat a la seva mediació enviant una queixa a la seva cort a Samarcanda. Ala al-Dawla va consentir de retornar a Herat però a Chechektu va fer construir una fortalesa i com que era hivern i no es podien aconseguir materials, va emprar els de les cisternes de Jam construïdes pels pobres. La població del Khorasan a causa de la guerra perllongada estava passant gana i mancava també de robes per poder fer front a l'hivern que en aquell moment era extremament fred.
A la primavera de 1448 Ulugh Beg i Abd al-Latif van decidir reprendre la guerra junts i van aixecar un exèrcit de 90.000 homes, disposats a sotmetre Herat. L'exèrcit va avançar cap al Khorasan. Ala al-Dawla estava preparant les festes de la circumcisió d'un fill quan va saber que els enemics havien creuat l'Amudarià; amb un exèrcit menys nombrós, els va anar a trobar a Tarnat o Tarnab a 14 farsakhs d'Herat (uns 65 o 70 km). Mercès a una traïció l'exèrcit d'Ulugh Beg i Abd al-Latif va aconseguir la victòria (primavera del 1448) i Ala al-Dawla va haver de fugir cap a Mashad i després cap a Kushan, demanant asil al seu germà Babur Mirza que li va concedir i li va prometre que l'ajudaria a recuperar Herat. A aquesta ciutat, al saber-se la derrota, els caps militars també van fugir, així com la reina Gawhar Shad. Només la fortalesa Neretü va oferir resistència als atacants però després d'un setge fou conquerida a l'assalt. mentre Abd al-Latif ocupava la fortalesa d'Ikhtiyar al-Din on havia estat presoner. Ulugh Beg va entrar a Herat i es va assegurar el domini de tot el nord del Khorasan. D'allí va marxar a l'oest, ocupant Mashad sense lluita excepte al fortí d'Imad que no va aconseguir ocupar, ja que allí era on Ala al-Dawla guardava una part del seu tresor i l'havia repartit als seus soldats quan va fugir cap a Kushan.
Intervenció de Yar Ali dels kara koyunlu