El naixement prematur o part preterme és aquell en el qual el part ocorre abans de les 37 setmanes de gestació, en oposició a la majoria dels embarassos que duren més de 37 setmanes, comptades des del primer dia de l'última menstruació.
Per l'OMS, l'edat de la gestació és un criteri necessari i suficient per definir la prematuritat: serà prematur tot naixement abans de les 37 setmanes d'amenorrea (SA); és a dir, després dels 259 dies que segueixen al primer dia de l'última regla. En funció de l'edat gestacional, els nascuts preterme s'agrupen en tres categories: prematurs extrems (menys de 28 setmanes), prematurs importants (de 28 a 32 setmanes) i prematurs moderats o tardans (de 32 a 37 setmanes). Segons les recomanacions de l'esmentada Organització (1977), el límit inferior per establir una acta de naixement per infants nascuts vius és de 22 setmanes després de l'amenorrea, o un pes de 500 grams o una longitud coroneta-còccix de 25 cm.
Història A la Grècia Antiga el nen prematur era anomenat elitomina (mesos perduts). Dionís, d'acord amb la mitologia, nasqué com a resultat d'un peculiar part preterme provocat per Zeus i fou cuidat per les Híades en una cova temperada fins a aconseguir un pes adequat.
L'interès social i la preocupació mèdica pels naixements prematurs fou, durant molts segles, pràcticament inexistent. Es consideraven una desgràcia, un fet aberrant o inclús un càstig misteriós a conseqüència d'influències malignes o de les males accions dels pares. A l'Anglaterra del segle XVIII els nadons preterme eren vistos com a monstres mig humans, mig bèsties, sense dret a herència.
L'any 1857, el metge francès Jean-Louis-Paul Denucé (1824-1889) publicà el primer article en una revista mèdica acreditada sobre una incubadora que emprava aigua calenta per mantenir la temperatura del nen i perllongar la seva vida. Pierre-Constant Budin (1846-1907) va desenvolupar el primer mètode d'alimentació assistida en prematurs per mitjà d'un tub intragàstric. El 1880 fou patentada a París per Etienne Stephane Tarnier (1828–1897), mentor de Budin, la primera incubadora tancada i a l'Exposició de Berlín de 1896, Budin i Couney presentaren una incubadora que aconseguí mantenir vius els prematurs ("prestats" pel Dr. Virchow) durant el temps que durà la seva estada al pavelló Kinderbrutanstalt. L'obstetra nord-americà Joseph B. DeLee (1869–1942), un pioner de la intubació i la ventilació pulmonar en prematurs, va inventar una incubadora amb termòstat i una versió portàtil millorada de la mateixa (1900) per recollir els nens als domicilis sota la vigilància d'infermeres degudament formades. El 1902, el British Medical Journal opinava que la prematuritat era un problema pendent d'una solució urgent. El Dr. Julius Hess inaugurà la primera unitat especialitzada en tractar nadons prematurs a l'Hospital Michael Reese de Chicago l'any 1922. El seu llibre Premature and congenital diseased infants fou l'obra de referència de l'època.
Els avenços de la Neonatologia a les darreres dècades han estat molt importants. En el nostre medi occidental, un nen de 1000 grams nascut l'any 1960 tenia un risc de mortalitat del 95%, mentre que un nen amb el mateix pes nascut l'any 2000 tenia un índex de supervivència del 95%. Louis Gluck (1924–97), capdavanter del disseny de proves per avaluar la maduresa pulmonar fetal (ràtio lecitina:esfingomielina en líquid amniòtic), creà la primera unitat de cures intensives neonatal al Yale New Haven Hospital (1960).
Amb la intenció d'homenatjar els nens prematurs i les seves famílies i de conscienciar sobre la prematuritat, es va celebrar per primera vegada el 29 de novembre de 2009 el "Dia del Nen Prematur" a Espanya.
Dades del 2013 indicaven que cada any naixien al món 15 milions de nens abans de les 37 setmanes de gestació, dels quals morien 1,1 milions per prematuritat, i que un terç dels supervivents presentaven discapacitats més o menys greus.
Límit de viabilitat Als Estats Units i altres països anglosaxons, el límit pràctic de viabilitat dels prematurs és de 22 setmanes (setmanes d'amenorrea o SA), tot i que en casos excepcionals poden ser viables més aviat.Amilia Taylor, nascuda el 24 d'octubre de 2006 a Miami, de només 22 setmanes feia 24,13 centímetres i pesava menys de 285 grams. Va sobreviure sense seqüeles greus a llarg termini, malgrat patir inicialment una hemorràgia cerebral i problemes respiratoris i gastrointestinals. La Vanguardia, 20.2.2007
En altres països com França i d'altres, el límit pràctic de viabilitat s'estima com 24-25 SA /o un pes de naixement d'almenys 500 grams.Desfrere L, Tsatsaris V, Sanchez L, Cabrol D, Moriette G, « Prise en charge des prématurés entre 24 et 28 semaines d'aménorrhée: Critères de réanimation des prématurissimes en salle de naissance: quel discours en anténatal? » Journal de Gynécologie Obstétrique et Biologie de la Reproduction 2004; 33, pp: 84-87
En general, la literatura mèdica considera que el límit de la viabilitat humana és de 23 setmanes SA. És obvi, però, que la supervivència i els possibles danys neurològics a curt i mitjà termini d'aquests prematurs extrems depenen dels recursos tecnològics i dels professionals amb formació específica disponible en cada cas.
L'índex de supervivència dels nens en el límit de viabilitat, altrament anomenats periviables, s'ha incrementat als països occidentals en els darrers anys (~4%), si bé el nombre de supervivents sense problemes neuromotors o sensorials ha augmentat en una proporció menor i les dades sobre els dèficits intel·lectuals o alteracions del comportament emocional a llarg termini són controvertides. Molts treballs indiquen que el risc de presentar disfuncions cognitives durant l'edat escolar és considerable. A Suïssa, s'ha elaborat un protocol d'assaig clínic prospectiu per avaluar els efectes protectors a llarg termini (entre els 7 i els 12 anys) sobre determinades habilitats mentals d'un tractament precoç amb eritropoietina en un ampli grup de prematurs extrems. A l'efecte de disminuir al màxim la morbiditat, l'assistència des dels primers moments en un centre de cures intensives neonatals sempre és el més desitjable per aquests prematurs, segons indiquen els estudis basats en l'evidència.
Els avenços de les tècniques de ressuscitació i suport vital aplicades als prematurs extrems ha originat qüestions ètiques i medico-legals molt delicades, ja que no sempre es compaginen amb determinats sentiments o principis morals susceptibles d'alterar les decisions terapèutiques. En general, si bé alguns matisos depenen de les pautes acceptades a cada país i de les nombroses actualitzacions locals, s'observen els criteris següents: En nounats amb una edat gestacional < 22 setmanes i/o < 500 grams de pes no es practiquen maniobres de reanimació. En nounats de 23-24 setmanes i/o 500-600 grams de pes no es fan maniobres de reanimació llevat que, segons l'opinió dels pediatres/neonatòlegs, presentin una vitalitat acceptable. En nounats de > 24 setmanes i/o 600 grams de pes sempre es practica reanimació i s'instaura el tractament oportú. De ser possible, es consensuen amb els pares les accions a seguir i aquests formen part activa del conjunt de decisions.
La supervivència dels prematurs de menys de 500 grams de pes en néixer és poc freqüent, però s'han descrit casos aïllats amb seguiment perllongat i resultats satisfactoris. És convenient individualitzar cada actuació segons el context obstètric prenatal i en funció del desenvolupament postnatal quotidià.
Un grup d'investigadors del Children's Hospital of Philadelphia Research Institute desenvolupa un nou sistema de bossa plàstica estèril i tancada, semblant a un "úter artificial", que permet l'intercanvi de gasos entre el fetus i el contingut líquid de la bossa. Les proves realitzades amb fetus de xai han estat prometedores. El sistema podria ser, en el futur, un instrument vàlid i de baix cost per aconseguir la supervivència de prematurs extrems humans a llocs sense centres neonatals especialitzats.
Causes Problemes d'asfíxia fetal o infecció durant l'embaràs. Un 10–25% dels parts preterme. No és fàcil estimar la veritable importància de les infeccions considerades oportunistes o banals com a causa de part preterme. S'han correlacionat alteracions de la microbiota vaginal amb els parts prematurs, si bé la quantificació d'algunes variables és força complicada. La infecció per herpesvirus simple tipus 2 s'associa amb canvis en l'estroma del cèrvix que modifiquen la seva maduració normal, perill de disseminació infecciosa ascendent i augment del risc de part preterme. També es creu que determinades espècies de gèrmens de la flora oral podrien ser una causa infecciosa infradiagnosticada de prematuritat, corioamnionitis i/o sèpsia neonatal. La malaltia periodontal podria alterar la gestació per disseminació hematògena dels patògens o per fenòmens inflamatoris reactius en la mare i/o el fetus. Les infeccions urinàries sense un tractament correcte també augmenten el risc de sofrir aquesta anomalia. Ureaplasma spp. (uns bacteris de la classe dels mol·licuts que habitualment formen part de la flora bacteriana urogenital sense causar infeccions), sobretot U. parvum i U. urealyticum, són una causa de corioamnionitis i parts prematurs identificada de forma creixent des de fa uns anys gràcies als avenços en les tècniques de PCR. Les infeccions genitourinàries maternes, moltes vegades asimptomàtiques, per Trichomonas vaginalis i Mycoplasma hominis tenen una relació estadísticament significativa amb el part prematur. Els serovars de Chlamydia trachomatis responsables de la clamidiosi de transmissió sexual estan directament implicats en l'origen d'un considerable nombre de parts preterme, molts d'ells d'especial gravetat, ja que originen una important inflamació placentària. Sífilis. Més del 50% dels casos a algunes zones geogràfiques. Dades epidemiològiques de 2008 estimaven el nombre de parts preterme provocats per la sífilis entre 65.000 i 74.000 casos/any a tot el món. La transmissió materno-fetal del Treponema pallidum subsp. pallidum (sífilis congènita) s'associa amb el naixement de nens prematurs que pateixen greus complicacions sèptiques. Malària. Possiblement la causa més important arreu del món, si bé no es coneixen dades amb suficient validesa estadística, ja que és difícil avaluar per separat els seus efectes dels de la malnutrició materna. La forma placentària de la parasitosi provoca alteracions directes en les vellositats coriòniques que impedeixen la normal nutrició fetal i, per una altra banda, l'anèmia produïda pel plasmodi per destrucció dels eritròcits materns ocasiona una hipoperfusió dels teixits de la placenta que afecta la seva funcionalitat. Per això, el paludisme és una de les malalties més relacionades amb la prematuritat i el naixement de nens de baix pes. Preeclàmpsia. Segons els països i/o la gravetat del procés, es creu que afecta aproximadament a 9/1000 embarassos. Estat nutricional matern deficient. Lupus eritematós sistèmic. S'ha observat que entre les gestants joves amb aquesta malaltia existeix una incidència significativa de parts preterme. El risc és major si les dones es troben en una fase activa d'aquesta patologia autoimmunitària. La presa d'hidroxicloroquina per part d'aquestes gestants s'associa amb un increment del temps d'embaràs i, per tant, amb una prematuritat menys accentuada. Alteracions de la concentració de l'hemoglobina materna durant l'embaràs. De vegades en relació amb l'abús de certs complements dietètics. Celiaquia materna no tractada. En les gestants celíaques sotmeses a una dieta lliure de gluten i a tractament profilàctic amb dosis reduïdes d'heparina de baix pes molecular el risc de part preterme és significativament menor. Hipo o hipertiroïdisme matern. Aquestes malalties són una causa no gaire freqüent, però estadísticament significativa, de part preterme.