La història del còmic a Espanya es pot remuntar molt enrere en el temps, depenent del que s'entengui per còmic. Per això, i igual que succeeix en altres països europeus, hi ha una forta controvèrsia sobre quin va ser el primer còmic autòcton, arribant-se a citar les Cantigas de Santa María, realitzades probablement entre 1260 i 1270 pel taller d'Alfons X el Savi com a tals. En qualsevol cas, i en forma d'una tradició ininterrompuda que arriba fins als nostres dies, el còmic espanyol té el seu inici a finals del i va gaudir la seva època daurada entre la dècada de 1940 i la dècada de 1950, a més d'un boom entre finals de la dècada de 1970 i mitjans la dècada de 1980.
Les auques (segles i ) miniatura|Auca del Sol i de la Lluna de Pere Abadal, any 1676 (cal observar que aquest exemple és mut i enumeratiu, característiques comunes en les primeres auques, fins que en arribar el , comença a predominar la forma actual. Caldrà esperar fins al perquè es produeixin a Espanya, les primeres auques i estampes amb una estructura de vinyeta, que alguns teòrics com José María Parramón Vilasaló consideren l'origen del còmic a Espanya, encara que la majoria consideren el còmic com un producte cultural de la modernitat industrial i la política occidental que va sorgir en paral·lel a l'evolució de la premsa escrita com a primer mitjà de comunicació de masses, de manera que busquen la primera historieta il·lustrada espanyola entre les reproduïdes en ella.
Primeres historietes il·lustrades a la premsa (1857-1909) miniatura|Historieta còmica de Tomàs Padró, publicada a La Flaca, el 8 de maig de 1870. S'identifica a "Historia de las desgracias de un hombre afortunado" (1857) de Víctor Patricio de Landaluze, publicada al nº 6 (20-IX-1857) de La Charanga, una revista cubana, que llavors era territori espanyol, com la primera historieta il·lustrada del país. A l'Espanya peninsular, els primers exemples trobats no són anteriors a 1864, citant a autors com Salustiano Asenjo o Luis Mariani. I ja a la dècada de 1870, a Francisco Cubas, Tomàs Padró (Barcelona, 1840-1877) i Josep Lluís Pellicer, que publicaven a revistes satíriques com La Flaca (1869 - 1876) i sobretot a El Mundo Cómico (1872).
Aviat hi va haver recopilacions en àlbums com els de Francisco Ortego, Apel·les Mestres (Granizada, 1880 i Cuentos vivos, 1882), J. Passos, Ramón Escaler, Ángel Pons, Xaudaró o Navarrete,Martín, Antonio en una Una obra mestra de la Cultura Catalana, pròleg a "Contes vius", Col·lecció Patrimoni de la Historieta, Edicions Glénat, 12/2007, p.5 destacant també altres autors com Joan Llopart, Mecáchis, José Pando o Antoni Utrillo.
A principis del , amb un increment de la premsa infantil, sorgeixen revistes infantils com Monos i suplements com Gente Menuda (1906) del diari ABC, també cal destacar la presència de l'argentina Caras y Caretas amb abundant col·laboració espanyola.
A Catalunya s'edita En Patufet, publicada a Barcelona entre el 1904 i 1938. I posteriorment, entre 1968 i 1973, on destaquen autors com Junceda, Lola Anglada o Ricard Opisso i Sala, entre d'altres.
En l'àmbit de les publicacions satíriques, dirigides a un públic adult, cal destacar, L'Esquella de la Torratxa, ¡Cu-Cut! o El Be Negre. Aquestes publicacions, criticaven l'actualitat política combinant l'humor gràfic amb pàgines de text. Alguns dels autors més destacats d'aquestes publicacions foren Pere Calders, Joan Oliver (Pere IV) i Avel·lí Artís-Gener (Tísner).
Un nou llenguatge (1910-37) miniatura|Primer exemplar de Dominguín (1915) L'investigador Antonio Martín Martínez, considera la sèrie, El sèrum meravellós de José Robledano publicada el 1910, a la revista per a nens "Infància", com la primera historieta espanyola amb globus de diàleg. Estaven sorgint llavors multitud de revistes infantils com Dominguín (1915), Charlot (1916) i sobretot TBO (1917), la primera que va gaudir de gran difusió (220.000 exemplars el 1935) i que, fet i fet, va generar el nom amb què s'ha conegut el mitjà a Espanya. Entre els seus autors, destaquen Ricard Opisso i Manuel Urda Marín. Altres còmics importants són els també barcelonins B.B. (1920), el primer dedicat a noies (Còmic femení) Pulgarcito (1921) de l'editorial El Gato Negro i "Virolet" (1922), en llengua catalana, els madrilenys "Chiquilín (1924) i Pinocho (1925) i el valencià Los Chicos, en què va destacar Juan Pérez del Muro.
K-Hito i Miguel Mihura van desenvolupar historietes amb un nou humor, més absurd i modern, en revistes per a adults com Gutiérrez (1927) i infantils com Macaco (1928) i Macaquete (1930).
És en la dècada de 1930 quan el còmic va iniciar la seva popularització a Espanya, al compàs dels canvis socials i l'auge editorial, sumat a la introducció del material clàssic nord-americà en revistes com Yumbo (1934), Aventurero (1935) i La revista de Tim Tyler (1935) de Hispano Americana de Ediciones, Mickey (1935) d'Editorial Molino i Cine-Aventuras (1936) d'Editorial Marco. A causa d'aquesta influència, les aventures autòctones s'allarguen i sorgeixen autors de grafisme realista com Francisco Darnís, Salvador Mestres, Roc Riera Rojas i Jaime Tomás, que s'uneixen als de grafisme caricaturesc, com José Cabrero Arnal o Arturo Moreno. Altres revistes importants, però més minoritàries, són "Pocholo" (1931) i KKO (1932).
Finalment, durant la Guerra Civil espanyola, es van editar publicacions propagandístiques en ambdós bàndols, com Pelayos (1936), Flecha (1937), Pionero Rojo (1937) o Pionerín (1937), encara que el 1938 deixen d'editar-se les principals revistes barcelonines.Escudero, Vicente a "40 años de censura infantil" de Totem nº 6, Editorial Nueva Frontera, S. A., Madrid, 1978, p. 4, 5, 41 y 49.
L'Espanya del còmic (1938-1967) Durant la postguerra, la "historieta espanyola" es converteix en el mitjà més popular del país, fins al punt que Luis Gasca va arribar a escriure que "el còmic a Espanya aconsegueix els seus anys daurats, del 40 al 50, que ja mai tornarà a conèixer."Citat per José María Parramón Vilasaló, a Como dibujar historietas, Parramón Edicions, S. A., 1966, p. 26. Era llavors una lectura barata, que fins i tot arribava a llogar-se per deu cèntims als barris, i serien els membres de les classes populars els que es dedicarien professionalment a ella en els següents anys.Iván Tubau i Carlos Giménez en "Conversación en Premiá de Mar", publicada en Un hombre, mil imágenes nº 1. Norma Editorial. 1982, p. 23.
No obstant això, el còmic va haver de superar una sèrie de dificultats: Des de 1941, només aquelles editorials autoritzades per la Vicesecretaría de Educación Popular de FET y de las JONS, adscrita com Subsecretaria el 1945 al Ministerio de Educación Nacional, podien accedir a les quotes de paper necessàries, donades les mancances econòmiques del país. Després de la regulació dels permisos per a publicacions periòdiques el 1951, el franquisme esperava que el còmic (convertit ja en un mitjà de comunicació de masses)Román Gubern a "L'edat d'or de les historietes còmiques" per Història dels Comics, 1983, p. 480, de Toutain Editor. actués com a difusora de la seva ideologia, de tal manera que els espanyols de l'època mai van veure Popeye, Flash Gordon o Superman lluitar contra les Potències de l'Eix. Amb el Decret del 24 juny 1955 sobre ordenació de la premsa infantil i juvenil es va limitar al 25% la presència de material estranger en els còmics, però va començar també a augmentar en gran manera la censura,Salvador Vázquez de Parga a "El comic realista español desde 1950 hasta los últimos años 60" per Historia de los Comics, 1983, p. 497, de Toutain Editor. la qual va afectar en primer lloc a les sèries còmiques que feien mofa de la institució familiar com el personatge, Doña Tula, suegra de Escobar. El 1962 neix la Comisión de Información y Publicaciones Infantiles y Juveniles, el secretari general, el Pare Jesús María Vázquez carrega contra la violència de les sèries d'acció, contribuint a la desaparició dels quaderns d'aventures i prohibint el 1964 les sèries de superherois. Finalment, els autors són mers empleats amb contractes sovint leoninos que els obliguen a produir a preu fet i als quals se'ls nega la propietat dels seus personatges.
En general, el desenvolupament del medi en aquesta època té quatre vessants ben diferenciades:
El còmic d'aventures miniatura|L'Home Emmascarat Desenvolupat a partir de referents nord-americans (tires de premsa com Flash Gordon, Tim Tyler's Luck (Jorge y Fernando) i The Phantom, principalment, així com el cinema clàssic de Hollywood) el seu punt de partida pot trobar-se en revistes com Flechas y Pelayos i sobretot a Chicos (1938), on es donen a conèixer Emilio Freixas i Jesús Blasco amb el seu Cuto.
L'Editorial Valenciana, implanta poc després el quadern d'aventures amb sèries tan populars com Roberto Alcázar y Pedrín (1940) de Eduardo Vañó, i El Guerrero del Antifaz (1944) del prolífic Manuel Gago, destacant, per la seva factura gràfica, "Silac" el Hombre León (1945), de Enrique Pertegás.Porcel (2002), 102-103. El 1947, noves revistes de còmic de Bruguera, com Pulgarcito i El Campeón inclouen també sèries d'aventures, com El Inspector Dan de la Patrulla Volante de Eugenio Giner, Silver Roy de Bosch Penalva i Doctor Niebla de Francisco Hidalgo. Ediciones Cliper llança El Coyote, amb guions del mateix Mallorquí, i Ediciones Toray, Hazañas Bélicas (1948) de Boixcar.
Dècada de 1950 Ja en la dècada de 1950 aconsegueixen un gran èxit El Cachorro (1951) d'Iranzo; Aventuras del FBI (1951) de Luis Bermejo; Diego Valor (1954) de Jarber/Adolfo Buylla/Bayo, (1954) de J. B. Artés / Juan Martínez Osete, Mendoza Colt (1955) de Miguel González Casquel / Santiago Martín Salvador i sobretot, El Capitán Trueno (1956) de Víctor Mora / Ambrós, que arriba a vendre fins a 350.000 còmics setmanals John M. Burns i Víctor Mora Pujadas en Cómo nació El Capitán Trueno - La reina bruja de Anubis, Edicions B, Barcelona, 1991, i provoca, amb el seu èxit, que es desdramatitzin les aventures, guanyant en to festiu. Altres títols destacats d'aquesta dècada són El Capitán Pantera (1954) de Carrillo, El mundo futuro (1955) de Boixcar, Hazañas de la juventud audaz (1959) de Matías Alonso i El Jabato, amb guió de Víctor Mora (en aquest cas, amb el pseudònim de R. Martín) i Francisco Darnís al dibuix. Manuel Gago, per la seva part, fundaria el 1951, l'Editorial Maga, donant peu a sèries com Pantera Negra (1956), Apache (1958) i Bengala (1958), totes escrites per Pedro Quesada i dibuixades, respectivament, per José Ortiz, Luis Bermejo i Leopoldo Ortiz.
Dècada de 1960 Encara la dècada de 1960 es pot citar Olimán (1961) de José Pérez Fajardo, El Teniente Negro (1962) de Silver Kane / José Grau o Capitán Martín (1963) de Mallorquí/Zata i El Cosaco Verde, el fill d'un general de cosacs que dedica la seva vida a combatre a pirates i petits tirans, el va publicar l'Editorial Bruguera amb guions de Victor Mora i dibuix de Fernando Costa. Però cap al 1966 s'ensorra definitivament aquest mercat, a causa de l'augment de la censura, els canvis socials i la difusió de noves formes d'oci, com la televisió.
El còmic humorístic miniatura|Francisco Ibáñez Les sèries humorístiques, per contra, són autoconclusives i sempre en format vertical.Cuadrado, Jesús en "Década tras década, hasta el desplome final", presentació al catàleg Certamen de Còmic Injuve de 1998, Madrid, 10/1998. Al principi, destaquen Las extrañas aventuras de Sherlock López y Watso de Leche (1943) de Gabi i Pepe Carter y Coco de (1942) Àngel Puigmiquel. A poc a poc, van reapareixent altres setmanaris, organitzats al voltant de tres escoles:
El sempitern TBO (1941) de l'Editorial Buigas, Estivill i Vinya, que, encara que tradicionalment havia optat per evitar els personatges fixos, va popularitzar en aquesta època La família Ulisses de Benejam. Josep Coll i Coll va ser l'altre gran autor d'aquesta publicació.