La presa de Massalquivir del 13 de setembre del 1505 va ser una acció militar de la Corona d'Aragó sota la iniciativa de Ferran el Catòlic en què l'esquadra catalanoaragonesa comandada per Ramon Folc de Cardona, amb suport de tropes d'infanteria castellanes, va ocupar la plaça de Massalquivir (coneguda actualment pel seu nom àrab, Mers el-Kebir), un important punt geoestratègic de les costes de Barbaria prop d'Orà, al nord de l'actual Algèria. La historiografia castellana acostuma a anomenar aquest episodi la Jornada de Mazalquivir.

Antecedents Després de la conquesta de Granada, el Tractat de Tordesillas reservava per a Portugal el Regne de Fes i per a Castella el Regne de Tlemcen.

S'establí una flota fixa de 33 naus, amb un nucli de dues naus grosses i dues galeres, i la resta eren naus lleugeres (fustes i bergantins) per a la guarda de la costa espanyola i per a transportar al nord d'Àfrica els musulmans que no acceptaven el baptisme. Però entre els conversos hi havia espies dels corsaris barbarescs assentats en diferents places de la costa nord-africana que assolaven les costes espanyoles. Una de les seves accions més cruentes va ser el saqueig de Cullera del 1503, Luis Arciniega García, Defensas a la antigua y a la moderna en el Reino de Valencia durante el siglo XVI , p.74 amb 17 fustes que es van portar 150 captius.

Des de Sicília, el 17 de setembre, Pere d'Estopinyà amb les seves galeres, havia conquerit la plaça de Melilla. Iniciada la Segona Guerra de Nàpols, l'any 1500 s'abandona Gerba; però, un cop finalitzada la campanya d'Itàlia, el cardenal Cisneros insisteix en la necessitat d'ocupar els ports de Barbaria i, per evitar objeccions de Ferran el Catòlic, s'ofereix a anticipar les despeses de l'expedició, i l'abril del 1504 es decideix la conquesta del nord d'Àfrica, que la reina Isabel deixa establerta en el seu testament, i s'inicia després de la seva mort, en novembre del 1504.

Els preparatius Mers el-Kebir, conegut aleshores en català com a Massalquivir, el Portus Magnus romà, era una rada oberta als vents del sud-oest, refugi de corsaris. El port estava protegit per un castell fort i ben artillat, i ja havia estat atacat sense èxit per tropes portugueses el 1496 i 1501.

Es reuniren al port de Màlaga les sis galeres i diversos navilis solts vinguts de Catalunya amb alguna caravel·la d'Andalusia, amb una capacitat total per a embarcar 7.000 homes amb armes, pertrets i racions. El comandament a la mar l'ostentava el català Ramon Folc de Cardona i el de terra, Diego Fernández de Córdoba, mentre que l'estol de Berenguer d'Oms de Santa Pau protegia el pas de l'estret de Gibraltar.

L'armada va sortir de Màlaga el 29 d'agost del 1505, però vents contraris van fer que tornés a port. Va tornar a intentar la sortida el 3 de setembre, però per la mateixa raó es va veure obligada a recalar a Almeria. Finalment, el 9 de setembre es va fer a la mar, i arribà l'11 a la vista de la costa de Mers el-Kebir.

Els abdalwadites, avisats de la sortida i intencions de l'esquadra pels seus espies de Màlaga, havien concentrat moltes forces en els voltants de Massalquivir, però no van poder aixecar el setge.

L'atac miniatura|Ramon Folc de Cardona, el comandant de l'esquadra catalana Mentre tres naus gruixudes dels bascos Juan de Lezcano (o Lazcano) i Flores de Marquina, que havien reforçat els seus costats amb sacs de llana, s'acosten al màxim possible al castell, el sotmeten a un intens bombardeig, i atrauen sobre si el foc d'artilleria.

Un primer desembarcament sota una pluja torrencial, de 180 homes, va fer retrocedir els defensors amb poques baixes, i es prengueren les altures pròximes a Massalquivir, i s'hi atrinxeraren.

L'endemà, 12 de setembre, els musulmans van atacar amb la seva cavalleria les posicions castellanes que, gràcies a la previsió d'atrinxerar, van resistir l'atac. Els defensors del castell van proposar una treva fins al dia 13, comprometent-se a rendir la plaça si no rebessin auxili de l'emir de Tlemcen. La treva va ser acceptada, i en no haver aparegut cap tropa magribí el 13 de setembre, van sortir els assetjats amb les seves famílies i possessions, i ocuparen els espanyols el castell. Una vegada que han pres posicions al castell, veuen els espanyols una gran tropa musulmana que venia en auxili de la plaça i que, en veure-la ja perduda, es dirigeix a Orà.

Conseqüències Una vegada conquerida la plaça per a la Corona d'Aragó, va quedar en Massalquivir una guarnició de 500 infants i 100 cavalls i, el 24 de setembre, la flota va tornar a Màlaga i es va pactar la pau amb Orà. La conquesta de la zona, atribuïda a la Corona d'Aragó, després de la derrota de Diego Fernández de Córdoba a la batalla d'Orà en 1507, continuà amb la presa d'Orà el 1509, Bugia i Trípoli el 1510 i les submissions d'Alger, Ténès i Dellys.

Referències

Vegeu també Cap de Tres Forcas.

Bibliografia Cesáreo Fernández Duro, Armada Española, desde la unión de los reinos de Castilla y Aragón. Editat pel Museu Naval de Madrid el 1972.

Categoria:Batalles de la Corona d'Aragó Categoria:Batalles d'Espanya del segle XVI Categoria:Història militar d'Algèria Categoria:Abdalwadites