miniatura|Pàgina del manuscrit d'Ellesmere El terme anglès mitjà (en anglès Middle English) descriu els dialectes de l'anglès a la història de la llengua anglesa entre l'alta i la baixa edat mitjana, o més o menys durant el període de tres segles comprès entre finals del i el final del .
L'anglès mitjà es va desenvolupar a partir del darrer anglès antic a l'Anglaterra normanda (1066-1154) i es parlà durant tota l'era Plantagenet (1154-1485). El període de l'anglès mitjà es va acabar al voltant del 1470, quan l'estàndard de la Cancelleria - una forma d'anglès basat en el dialecte londinenc - va començar a generalitzar-se, un procés ajudat per la introducció de la impremta a Anglaterra per William Caxton a la fi dels anys 1470. En aquells dies la variant del dialecte de Northúmbria (freqüent al nord d'Anglaterra) parlat al sud-est d'Escòcia s'estava desenvolupant a l'idioma escocès. L'idioma d'Anglaterra. tal com es va usar després de 1470 i fins al 1650 es coneix com a primer anglès modern.
A diferència de l'anglès antic, que tendia en gran manera a adoptar les convencions d'escriptura del darrer saxó occidental en el període immediatament anterior a la conquesta normanda d'Anglaterra, l'anglès mitjà escrit mostra una àmplia varietat de formes d'escriptura (i presumiblement dialectals). Aquesta diversitat suggereix la fi gradual de la funció de Wessex com a punt focal i de tendències per als escriptors i escribes, l'aparició de més diferents estils d'escribes locals i dialectes escrits, i un patró general de transició de l'activitat durant els segles posteriors, quan Northúmbria, el regne d'Ànglia de l'Est i Londres van sorgir successivament com els principals centres de la literatura anglesa, cadascun amb els seus propis interessos particulars.
La literatura en anglès mitjà dels segles i és comparativament rara, atès que les comunicacions escrites es feien en anglonormand o en llatí medieval. L'anglès mitjà va esdevenir molt més important com a llengua literària durant el , amb poetes com ara Chaucer, Langland, John Gower, i el Poeta Pearl. Hi hagué també interès a escriure en llengua vernacla durant el moviment dels Lollards, amb els religiosos teòlegs i dissidents John Wycliffe i John Purvey que escrivien per a la causa. Atès que la impremta no s'utilitzava a Anglaterra abans de la dècada del 1470, no hi ha cap obra original impresa en anglès mitjà. L'obra de Chaucer Els contes de Canterbury (Middle English: Tales of Caunterbury)El nom "tales of Caunterbury" apareix en els textos que s'han conservat de l'obra de Chaucer. Vegeu Carlson, David. "The Chronology of Lydgate's Chaucer References". The Chaucer Review, Vol. 38, No. 3 (2004), p. 246-254. Consultat el 6 de juny del 2014. fou impresa per primer cop el 1478, encara que la primera obra impresa en anglès és la traducció Recuyell of the Historyes of Troye de Raoul Lefèvre feta per William Caxton en 1464 i impresa al voltant de 1474 a Bèlgica. Mai no es van imprimir Bíblies en anglès mitjà; les Bíblies de Wycliffe del 1382 al 1395 van ser copiades per escribes i són, per tant manuscrits. Es creu popularment que William Shakespeare escrivia en anglès mitjà,Mabillard, Amanda. "Are Shakespeare's works written in Old English?." Shakespeare Online. Consultat el 19 de febrer del 2014. però de fet va escriure en primer anglès modern.
Història Conquesta normanda Eduard el Confessor, va morir sense deixar descendència, de manera que el seu cunyat, Harold de la casa de Godwin, va heretar el tron del Regne d'Anglaterra. El seu regnat, però, va durar menys de 10 mesos, atès que Guillem el Conqueridor, setè duc de Normandia, es va rebel·lar, amb l'argument que tenia més dret a heretar el tron, que de fet aconseguiria després de la batalla de Hastings el 1066.
La cultura anglesa va canviar sota la influència normanda, com pot apreciar-se en la construcció d'esglésies i castells. Més important va ser l'adopció del francès normand, que es va convertir més endavant en anglonormand, aquesta variant del francès es convertiria en l'idioma oficial de la cort. Els seguidors de Guillem van ocupar els alts càrrecs civils i eclesiàstics, i se'ls va premiar amb propietats expropiades a la noblesa anglesa, el que va fer que s'associés l'ús del francès amb la noblesa i les classes altes. Els nobles normands, a més, eren terratinents tant a Anglaterra com a Normandia, de manera que tenien interessos comercials a banda i banda del Canal de la Mànega, el que va provocar amb el pas dels anys que la majoria d'ells fossin bilingües.
Les convencions literàries es van veure també modificades, com es pot veure, per exemple en la substitució de la clàssica al·literació anglosaxona per la rima en les composicions poètiques. Durant un llarg període Anglaterra va ser un país trilingüe: l'anglonormand era la llengua culta, el llatí, la llengua eclesiàstica, a més de conviure amb el francès en l'administració, i l'anglès, que seguia sent la llengua majoritària, era la llengua vulgar. Aquest trilingüisme, unit al previ corrent de préstecs escandinaus va tenir un gran impacte en el vocabulari de l'anglès mitjà, que pot apreciar-se fins als nostres dies. Un exemple típic d'aquests préstecs és el vocabulari referent als animals de granja i el menjar: pig / pork, cow / beef, sheep / mutton i altres parells com: house / mansion, worthy / honour, bold / courageous, o la triplicació de noms i adjectius, per exemple, l'adjectiu 'reial' que pot expressar-se de tres maneres diferents, cadascuna derivada d'una d'aquestes tres llengües: kingly (anglosaxó)/ royal (francès)A la vegada d'origen llatí. Per exemple Royal Air Force/ regal (llatí).
El paper de l'anglonormand com a llengua del govern i la llei es fa palès abastament en l'abundància de mots anglesos moderns per als mecanismes de govern que deriven de l'anglonormand. Per exemple court (cort, tribunal), judge (jutge), jury (jurat), appeal (apel·lació), parliament (parlament). També són prevalents en l'anglès modern els termes relatius a la cultura cavalleresca, entesa com a codi del cavallerEn anglès Chivalry, mot diferent a Cavalry, cavalleria, en el sentit de tropes que munten a cavall. Ambdós provenen del francès chevalier, cavaller, i aquest, al seu torn, com en català, prové de cheval, cavall que van sorgir al , una era de feudalisme i croades. Des del principi, aquest vocabulari de comportament refinat començar a obrir-se pas en anglès, importat pels normands que van deixar la seva empremta tant en l'idioma anglès com en el territori de la mateixa Anglaterra.
De la mateixa manera, les influències normandes - i, posteriorment, les franceses - van conduir a la formació d'interessants d'alguns "mots parells" interessants en anglès, com es veu a continuació, on ambdós signifiquen "algú que defensa". Warden del normand, i Guardian del francès (Ambdós, "warden" i "guardian" tenen origen germànic.)
Anglès antic i mitjà La fi del domini anglosaxó no va comportar immediatament un canvi d'idioma. Tot i que molts alts càrrecs a l'església varen ser ocupats pels normands, l'anglès antic continuà sent usat a les cròniques, com ara a la Crònica de Peterborough fins a finals del . Els no literats haurien parlat els mateixos dialectes que abans de la conquesta, tot i que aquests canviaren lentament fins que els seus registres escrits van esdevenir disponibles per a l'estudi, que variava en les diferents regions. Un cop l'escriptura de l'anglès antic arriba a la seva fi, l'anglès mitjà no té una llengua estàndard, només dialectes que deriven dels dialectes de les mateixes regions al període anglosaxó.
Primer anglès mitjà El primer anglès mitjà (1100–1300) té un ampli vocabulari anglosaxó (amb molts préstecs nòrdics a les zones del nord del país) però a l'hora té un sistema d'inflexió molt simplificat. Les relacions gramaticals que s'expressaven en anglès antic mitjançant el datiu són reemplaçades en el primer anglès mitjà per construccions preposicionals. Aquest reemplaçament és, tanmateix, incomplet: l'antic genitiu anglès "-es" sobreviu en el modern genitiu saxó—ara se l'anomena el "possessiu": P. ex., la forma "dog's" per la més llarga "of the dog" (ambdues signifiquen "del gos"). Però molts dels altres casos finals van desaparèixer en el període del primer anglès mitjà, inclosa bona part de les prop d'una dotzena de formes de l'article definit ("the"). El nombre gramatical dual (que expressa exactament dues d'una cosa) també va desaparèixer de l'anglès durant el període del primer anglès mitjà (a banda dels pronoms personals), la qual cosa simplificà encara més l'idioma.
Es van produir canvis profunds en la gramàtica. A poc a poc, els rics i el govern s'anglicitzaren de nou, per bé que el normand (i posteriorment el francès) van seguir sent els idiomes dominants de la literatura i el dret fins al , fins i tot després de la pèrdua de la majoria de la possessions continentals de la monarquia anglesa. El nou idioma anglès no semblava el mateix que l'antic. Entre altres coses, a més de patir canvis en el vocabulari, el complex sistema de terminacions flexives que tenia l'anglès antic, a poc a poc es va perdre o va ser simplificat en els dialectes de l'anglès mitjà parlat. Aquest canvi es va reflectir també, gradualment, en les seves cada vegada més diverses formes escrites. La pèrdua de les terminacions de cas forma part d'una tendència general de les inflexions envers un ordre de paraules fix, un fet que també es van produir en altres llengües germàniques i, per tant, no es pot atribuir simplement a la influència de les seccions de parla francesa de la població. Cal no oblidar que l'anglès seguia sent, després de tot, l'idioma de la immensa majoria de la població. També s'argumentaMcWhorter, Our Magnificent Bastard Tongue, 2008, p. 89–136. que els immigrants nòrdics a Anglaterra van tenir un gran impacte en la pèrdua de desinències a l'anglès mitjà. Un argument és que, tot i que els parlants nòrdics i anglòfons tenien un cert grau d'intercomprensió, la incapacitat dels parlants nòrdics per reproduir els sons finals de les paraules en anglès influencià en pèrdua de les desinències en l'anglès mitjà. Un altre argument és que les simplificacions morfològiques van ser causades pels britanoromans que eren bilingües en anglès antic i, o bé britònics (les llengües dels quals no tenen cas) o llatí britànnic (que pot haver mancat de cas substantiu, com la majoria de les llengües romàniques modernes).
Darrer anglès mitjà El període del darrer anglès mitjà va ser un moment d'agitació a Anglaterra. Després de la deposició de Ricard II d'Anglaterra el 1399, la Casa de Plantagenet es divideix en la Casa de Lancaster i la Casa de York. El seu antagonisme culminaria en les guerres de les Roses (1455-1487). L'estabilitat arribaria només de forma gradual amb la dinastia Tudor d'Enric VII.
Durant aquest període de canvi social, amb nous governants que arriben a les posicions de poder, alguns d'ells procedents d'altres parts del país o dels nivells més baixos de la societat, es van produir molts canvis lingüístics:
Cap al final del va començar a sorgir un anglès més modern. La impressió començar a Anglaterra a la dècada del 1470, la qual cosa va ajudar a estabilitzar l'idioma. Amb una llengua estandarditzada, la impressió de la Bíblia en anglès i el Llibre d'oració comú que es llegia a les congregacions d'esglésies de la dècada del 1540 en endavant, un públic més ampli es va familiaritzar amb un llenguatge uniforme, i va començar l'era moderna de l'anglès.
L'estàndard de la Cancelleria