va ser un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d'obres, i literària, amb un centenar de títols, a més d'un extens nombre d'articles, el situa com a referent decisiu de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.
Biografia Nasqué a Barcelona, en el si d'una família d'industrials del tèxtil provinent de Manlleu, on eren propietaris de la colònia tèxtil Rusiñol, també coneguda com a Can Ramissa. El seu pare fou Joan Rusiñol i Andreu i la seva mare, barcelonina, Amàlia Prats i Caravent. Santiago Rusiñol és inscrit al registre civil amb els noms de Jaume (no pas Santiago) Jacint LluísTextualment, el registre indica els noms de Jayme Jacinto Luis. i va ser batejat a l'església de Sant Cugat del Rec de Barcelona.Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1861, llibre 1r, foli 232, número de registre 926. Encara que fos hereu del negoci familiar, el seu interès per l'art de la pintura començava a perfilar-se durant la seva adolescència. El 19 de juny de 1886 es casà amb Lluïsa Denís i Reverter. Al Registre Civil de Barcelona del matrimoni, Rusiñol torna a aparèixer amb el nom de Jaume.Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1886, número de registre 1134 L'any següent nasqué la seva filla, Maria Agustina,Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1887, número de registre 2658. però, pocs mesos després, el caràcter inquiet, el desinterès pel negoci familiar i el desig per dedicar-se a pintar, viatjar i conèixer món l'allunyaren de la família. Santiago cedí la gestió de l'empresa al seu germà Albert, conegut empresari i polític, que més endavant fou diputat i senador. Santiago començà a viatjar per Catalunya i Espanya, per França i per Itàlia. Els viatges seran una constant en la vida de l'artista.
El 1888, es revelà com a escriptor col·laborant regularment amb articles al diari La Vanguardia. El 1889 trencà la relació amb la família, ruptura que durarà deu anys; tanmateix, mantingué el contacte amb la filla. El 1889 se n'anà a estudiar a París, on residí a temporades durant la primera meitat de la dècada dels noranta, període important en la seva trajectòria creativa.
El 1893 instal·là a Sitges el seu estudi, conegut com el Cau Ferrat, per la col·lecció de ferros antics que conté. La vila es convertí en un punt de referència modernista d'artistes, escriptors i músics promogut per Rusiñol, que hi organitza les festes modernistes, en què es conjuminen el teatre, la poesia, la pintura i la música. Paral·lelament, l'artista consolida els seus dots com a escriptor i des de principis de la dècada de 1890 escriu obres narratives i poemaris en prosa. Algunes de les seves novel·les s'adaptaran per ser representades al teatre, com L'auca del senyor Esteve, escrita el 1907 i estrenada uns anys més tard.
El 1899, arran d'una greu malaltia, es retrobà amb la seva dona. Quan millorà, marxà a França amb ella i la filla per desintoxicar-se de l'addicció a la morfina. Un any després, se sotmeté a una intervenció quirúrgica que el deixà amb només un ronyó, fet que marca una nova etapa vital en la seva trajectòria. El 1903, ja era un artista reconegut i durant la primera dècada del es consolidà el seu prestigi com pintor i escriptor prolífic, tant a Barcelona i París com a Espanya. Rebé més premis i nominacions. A França, el reconeixement oficial li arriba el 1908, quan obté el títol de sociétaire del Saló de París. miniatura|Placa que l'entitat L'Arca de Noè, fundada per Rusiñol, li dedicà amb motiu del cinquantenari de la seva mort, al passeig de Gràcia núm. 96 (Barcelona) A partir de les dues dècades següents rebé un gran reconeixement, alhora que adquiria un prestigi innegable, malgrat el rebuig dels artistes i crítics noucentistes, en particular, del crític d'art Eugeni d'Ors, que escrivia al diari La Veu de Catalunya. El 1917, fou condecorat pel govern francès amb la Legió d'Honor. Rebé el darrer homenatge a Sitges el 1926. Morí a Aranjuez el 1931. El govern provisional de la República espanyola ordenà una cerimònia fúnebre oficial a Madrid, que és encapçalada pel president, Manuel Azaña.
Rusiñol no només va formar part activa de la cultura del seu temps, sinó que l'enriquí amb la seva personalitat i amb les seves idees i opinions, que va defensar amb fermesa, i a les quals no els mancava ni la controvèrsia ni la polèmica. També va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria els Quatre Gats del carrer de Montsió de Barcelona regentada per Pere Romeu. Inspirat en Le Chat Noir que havien conegut a París, es va convertir en l'escenari privilegiat de les manifestacions ideològiques de final de segle, un lloc de tertúlia però alhora una sala d'art alternativa. Bon amic dels seus amics, es va relacionar amb les personalitats artístiques i intel·lectuals més destacades del moment, com mossèn Cinto Verdaguer i Pompeu Fabra, Valle-Inclán i Benito Pérez Galdós, els músics Enric Granados, Isaac Albéniz, Enric Morera, Erik Satie i Manuel de Falla, i pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i Joaquim Mir, entre molts d'altres. Tanmateix, l'amistat més llarga i sòlida la va tenir amb el pintor Ramon Casas i amb l'escultor Enric Clarasó, amb els quals va formar un trio artístic que es va mantenir fins que morí. També cal destacar que fou besoncle del prematur poeta barceloní Jorge Folch i Rusiñol.
Obra pictòrica Inicis Va estudiar al taller del pintor Tomàs Moragas, on va aprendre dibuix i diverses tècniques, com l'oli i l'aquarel·la. Feu la primera exposició a la sala Parés, de Barcelona, el 1879, en una mostra col·lectiva; hi participà amb una petita pintura de l'interior d'un estudi amb la figura d'un model. Aquí conegué el pintor Joaquim Vayreda, especialitzat en el paisatge. Això inspirà Rusiñol a explorar la representació de la natura, no pas per copiar-la, sinó per interpretar-la, com fa el pintor d'Olot. Adopta aquesta temàtica en contraposició als temes històrics, que en aquell moment eren moda. miniatura|Pont sobre un riu (1884). Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya, llegat de Martí Estany La pintura El bosque és un exemple d'aquesta temàtica. Però en aquesta època també s'interessava per la figura humana, en consonància amb els gustos del moment. La tendència pels temes literaris, la representa en la pintura Fausto, i el gust per l'exòtic, en l'obra Peregrino, que va exposar a la sala Parés el 1880. Cal esmentar que aquesta serà la galeria de Barcelona on exposaria habitualment al llarg de tota la vida.
L'any 1882 va participar en la primera exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
El 1883 descobrí el paisatge urbà a partir de les pintures de Joan Roig i Soler, d'una perfecció tècnica i una llibertat interpretativa que l'impressionen. Això el motiva a pintar Port de Barcelona, i seguidament realitza altres composicions de la Barcelona vella, com Racó de Santa Maria del Mar (1885) o La plaça del Born (1885). Rusiñol evoluciona, però continua interessat pel realisme, i durant els anys 1887 i 1888 afegí personatges al paisatge. Pinta escenes relacionades amb el treball i racons del paisatge urbà amb personatges en actituds naturals o fent tasques quotidianes. En són bons exemples Pedrera de Montjuïc o Cargolada. Aquestes obres, que exposa a la galeria Parés, són qualificades de naturalistesPublicació "La Dinastia", 27 d'abril de 1887, p.2 i, en general, tenen una bona acceptació de la crítica. Crítics d'art com Frederic Rahola, que publicava al diari La Vanguardia, elogien el pintor.
Pintura i espais naturals de la geografia catalana van lligats al llarg de la vida de Rusiñol. Són diverses les escapades de l'artista a la població selvatana d'Arbúcies i a l'entorn del Montseny. La relació entre Rusiñol i Arbúcies queda plasmada en nombroses obres pictòriques. El Balneari de la Font Picant, situat a Sant Hilari Sacalm, fou una referència en la relació de l'artista amb aquesta part de la geografia catalana. però la majoria d'aquests quadres es troben actualment en lloc desconegut i només uns pocs poden localitzar-se en col·leccions particulars.
L'any 1888 fou significatiu per a la trajectòria de Rusiñol, perquè feu la primera exposició individual a la sala Parés, començà a publicar articles al diari La Vanguardia, exposà per primer cop al Saló de París i participa en l'Exposició Universal de Barcelona. Durant aquesta època s'interessà per la figura humana real, i no pas la literària dels primers anys. Començà a pintar retrats, com el del seu amic Ramon Casas. A la recerca de la modernitat, volgué plasmar la dignitat de les figures; les composicions són més simples i dona menys importància als elements secundaris.
Rusiñol i París El temperament inquiet de Rusiñol i les seves ganes d'aprendre, d'una banda, i l'ambient conformista de Barcelona i les murmuracions sobre la seva persona, de l'altra, el van empènyer a marxar, als voltants de la tardor de 1889, a París, ciutat que ja havia conegut durant el viatge de noces, el 1886.miniatura|Interior d'un cafè (París, 1892). Museu d'Art de Filadèlfia, col·lecció de John G. Johnson Allà es trobà amb els seus amics, el periodista Miquel Utrillo, el gravador Ramon Canudas i el seu íntim Enric Clarasó, amb els quals comparteix habitatge a Montmartre. Més tard, s'hi afegiria Ramon Casas, fins al 1892-93. Rusiñol visità exposicions, estudia pintura a la Société de la Palette i entra en contacte amb l'ambient artístic de la ciutat: Rusiñol es va proposar de tastar en la seva carn la vida bohèmia.
miniatura|Carrer de Rouen, França. Biblioteca Museu Víctor Balaguer Estudià temes nous que descriuen l'ambient dels suburbis, els cabarets i els locals nocturns parisencs, com Cafè dels incoherents i Interior d'un cafè a Montmartre, en què plasma unes figures tristes i distants. En altres quadres pintà escenes d'espais urbans i interiors impregnats d'un sentiment de soledat i melangia: Carrer de Montmartre, El patio de mi casa o El parc del Moulin de la Galette, realitzats el 1890. Treballà a plein air, tendint a sintetitzar el model i a captar l'atmosfera dels espais que representava. Rusiñol continuà interessat en el retrat i pintà els seus amics Utrillo, Clarasó i Canudas, i personatges com Erik Satie.
Durant el 1890, feu una gran exposició a la sala Parés juntament amb Casas i Clarasó. Fou el primer cop que els tres amics exposaren plegats, i ho repetirien moltes vegades fins a l'any de la mort de Rusiñol. Les pintures de Rusiñol i Casas tenien molt bona acollida per part de la premsa. Es considera que, amb aquesta exposició, el modernisme va irrompre en la pintura catalana. Un any més tard, reberen el suport incondicional de Raimon Casellas, crític d'art de L'Avenç i La Vanguardia, que pensava que la seva pintura era la millor que es feia a l'estat. Durant aquesta etapa, l'interès de Rusiñol per la vida contemporània era herència de l'impressionisme, així com la versemblança i algunes solucions compositives, però no fa servir ni la pinzellada ni el cromatisme d'aquest estil. La llum i les atmosferes de les pintures fetes a París contrasten amb les de Sitges i altres indrets del mateix període. Les obres creades durant l'estada a Montmartre fins al 1893 són un llegat que documenta la vida de la ciutat.
El descobriment de Sitges La tardor del 1891, emprengué un viatge a Vilanova i la Geltrú amb el pintor Eliseu Meifrèn per visitar el museu Víctor Balaguer. Quan estava passant per Sitges el reconegué en Rossend Bartes, que l'aturà i el convidà a sopar. S'hi estigué un mes i mig. Enamorat de la vila i de l'amabilitat de la gent, va decidir que era el lloc on li calia fer arrels.