El Pacte Mólotov-Ribbentrop va ser un pacte de no agressió entre l'Alemanya nazi i la Unió Soviètica que va permetre a aquestes potències dividir l'Europa de l'Est entre elles. El pacte va ser signat a Moscou el 23 d'agost de 1939 pel ministre d'Afers Exteriors alemany Joachim von Ribbentrop i el ministre d'Afers Exteriors soviètic Viatxeslav Mólotov, sent conegut oficialment com el Tractat de no agressió entre Alemanya i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Extraoficialment, també s'ha conegut com el Pacte Hitler-Stalin, Pacte nazi-soviètic o lAliança nazi-soviètica.
El pacte es firmà mig any després de l'Acord de Múnic entre els governs de França, Gran Bretanya, Itàlia i Alemanya, que van reconèixer les aspiracions del Tercer Reich i van acceptar la reivindicació de Hitler de revisar les fronteres de Txecoslovàquia, que va significar l'ocupació dels Sudets per part d'Alemanya. Aquest pacte havia causat una gran commoció en el govern soviètics i desconfiança vers els països occidentals.
L'establiment del tractat va ser precedit pels esforços soviètics per formar una aliança tripartita amb Gran Bretanya i França. La Unió Soviètica va iniciar les negociacions amb Alemanya el 22 d'agost, un dia després que les converses fracassessin amb Gran Bretanya i França, i l'endemà es va signar el pacte Mólotov-Ribbentrop.Esther Rodríguez, El Maquis, p.36 Les seves clàusules proporcionaven una garantia escrita de pau de cada part envers l'altra i un compromís que declarava que cap dels dos governs s'aliaria ni ajudaria a un enemic de l'altre. A més de les estipulacions de no agressió anunciades públicament, el tractat incloïa un Protocol secret, que definia les fronteres de les esferes d'influència soviètica i alemanya a Polònia, Lituània, Letònia, Estònia i Finlàndia. El protocol secret també reconeixia l'interès de Lituània a la regió de Vílnius, i Alemanya va declarar el seu total desinterès per Bessaràbia. La rumorejada de l'existència del Protocol Secret només es va demostrar quan aquest es va fer públic durant els Judicis de Nuremberg.
Poc després del pacte, Alemanya va envair Polònia l'1 de setembre de 1939. El líder soviètic Ióssif Stalin va ordenar la invasió soviètica de Polònia el 17 de setembre, un dia després que entrés en vigor un alto el foc soviètic-japonès després de la batalla de Khalkhin Gol i un dia després que el Soviet Suprem de la Unió Soviètica hagués aprovat el Pacte Mólotov-Ribbentrop.Collier, Martin, and Pedley, Philip Germany 1919–45 (2000) p. 146 Després de les invasions, la nova frontera entre els dos països va ser confirmada pel protocol suplementari del Tractat germano-soviètic d'amistat, cooperació i demarcació. El març de 1940, parts de les regions de Carèlia i Salla, a Finlàndia, van ser annexionades per la Unió Soviètica després de la Guerra d'Hivern. Va ser seguida per l'annexió soviètica d'Estònia, Letònia, Lituània i parts de Romania (Bessaràbia, Bucovina del Nord i la regió d'Hertsa). La preocupació pels ucraïnesos ètnics i els belarussos s'havia utilitzat com a pretext per a la invasió soviètica de Polònia. La invasió de Bucovina de Stalin el 1940 va violar el pacte ja que va anar més enllà de l'esfera d'influència soviètica que s'havia pactat amb l'Eix.Brackman, Roman The Secret File of Ióssif Stalin: A Hidden Life (2001) p. 341
Els territoris de Polònia annexionats per la Unió Soviètica després de la invasió de 1939 a l'est de la línia Curzon van romandre a la Unió Soviètica després d'acabar la guerra i ara es troben a Ucraïna i Belarús. Vílnius va ser donat a Lituània. Només Podlàquia i una petita part de Galícia a l'est del riu San, al voltant de Przemyśl, van ser retornats a Polònia. De tots els altres territoris annexionats per la Unió Soviètica entre 1939 i 1940, els separats de Finlàndia (Carèlia Occidental, Petsamo), Estònia (Ingria i el comtat de Petseri) i Letònia (Abrene) segueixen sent part de Rússia, l'estat successor de la RSFS de Rússia i de la Unió Soviètica després del col·lapse de l'URSS el 1991. Els territoris annexionats de Romania també s'havien integrat a la Unió Soviètica (com l'RSS de Moldàvia o oblasts de l'RSS d'Ucraïna). El nucli de Bessaràbia forma ara Moldàvia. El nord de Bessaràbia, el nord de Bucovina i la regió d'Hertsa formen ara l'oblast de Txernivtsí d'Ucraïna. El sud de Bessarabia forma part de l'oblast d'Odessa, que també es troba a Ucraïna.
El pacte es va acabar el 22 de juny de 1941, quan Alemanya va llançar l'operació Barbarroja i va envair la Unió Soviètica, perseguint l'objectiu ideològic del Lebensraum. L'acord anglosoviètic el va substituir. Després de la guerra, Ribbentrop va ser condemnat per crims de guerra als judicis de Nuremberg i executat. Mólotov va morir el 1986.
Rerefons miniatura|Mapa dels canvis territorials a Europa després de la Primera Guerra Mundial (a partir de 1923). Tingueu en compte que la creació de l'Estat Lliure d'Irlanda i Irlanda del Nord no es mostra. miniatura|Mapa de la Segona República Polonesa, 1937 El resultat de la Primera Guerra Mundial va ser desastrós tant per a l'imperi alemany com per a l'Imperi Rus. La guerra civil russa va esclatar a finals de 1917 després de la revolució bolxevic i Vladimir Lenin, el primer líder de la nova Rússia soviètica, va reconèixer la independència de Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Polònia. A més, davant un avanç militar alemany, Lenin i Lev Trotski es van veure obligats a pactar el Tractat de Brest-Litovsk, que va cedir molts territoris de l'oest de Rússia a Alemanya. Després del col·lapse alemany, un exèrcit multinacional liderat pels aliats va intervenir en la guerra civil (1917-1922).
El 16 d'abril de 1922, la República alemanya de Weimar i la Unió Soviètica van acordar el Tractat de Rapallo pel qual renunciaven a les reclamacions territorials i financeres entre elles. Cada part també es va comprometre a la neutralitat en cas d'atac contra l'altra amb el Tractat de Berlín (1926). El comerç entre els dos països havia caigut bruscament després de la Primera Guerra Mundial, però els acords comercials signats a mitjans de la dècada de 1920 van ajudar a augmentar el comerç a 433 milions de ℛℳ anuals el 1927.
A principis de la dècada de 1930, l'ascens al poder del Partit Nazi va augmentar les tensions entre Alemanya i la Unió Soviètica, juntament amb altres països amb ètnia eslava, que eren considerats "Untermenschen" (subhumà) segons la ideologia racial nazi. A més, els nazis antisemites van associar els jueus ètnics amb el comunisme i el capitalisme financer, als quals es van oposar. La teoria nazi sostenia que els eslaus a la Unió Soviètica estaven sent governats per mestres "bolxevics jueus". Hitler havia parlat d'una batalla inevitable per l'adquisició de terres per a Alemanya a l'est. La manifestació resultant de l'antibolxevisme alemany i un augment dels deutes exteriors soviètics van provocar un descens espectacular del comerç germano-soviètic. Les importacions de béns soviètics a Alemanya van caure a 223 milions de ℛℳ el 1934 pel règim estalinista més aïllacionista que va afirmar el poder i per l'abandonament dels controls militars del Tractat de Versalles de la postguerra, ambdós fets que van disminuir la dependència d'Alemanya de les importacions soviètiques.
El 1934, l'Alemanya nazi i Polònia van signar el Pacte de No Agressió germano-polonès com a primer acord europeu amb l'Alemanya de Hitler. El 26 de gener de 1934, l'ambaixador polonès Józef Lipski i el ministre d'Afers Exteriors alemany Konstantin von Neurath van signar la "Declaració sobre el no ús de la força entre Alemanya i Polònia" a Berlín. Tenia una durada de 10 anys. Ambdues parts es van comprometre a resoldre totes les disputes pacíficament i a "renunciar a l'agressió mútua". Aquest fou el primer pacte de no agressió que qualsevol estat europeu signa amb l'Alemanya nazi, exactament un any després que Hitler es convertís en canceller, 5 anys abans que els soviètics signessin un acord similar.
El 1936, Alemanya i la Itàlia feixista van donar suport als nacionalistes espanyols a la Guerra Civil espanyola, però els soviètics van donar suport a la República Espanyola. Així, la Guerra Civil espanyola es va convertir en una guerra per poders entre Alemanya i la Unió Soviètica. El 1936, Alemanya i Japó van entrar en el Pacte Anti-Komintern, i un any després se'ls va unir Itàlia.
El 31 de març de 1939, Gran Bretanya va estendre una garantia a Polònia que "si alguna acció amenaçava clarament la independència de Polònia, i si els polonesos consideraven que era vital resistir aquesta acció per la força, Gran Bretanya els acudiria en ajuda". Hitler estava furiós, ja que això significava que els britànics estaven compromesos amb els interessos polítics a Europa i que les seves ocupacions de terres com la presa de control de Txecoslovàquia ja no es prendrien a la lleugera. La seva resposta a l'escac polític s'escoltaria més tard en un míting a Wilhelmshaven: "Cap poder a la terra seria capaç de trencar el poder alemany, i si els aliats occidentals pensessin que Alemanya romandria aturada mentre agrupaven els seus 'estats satèl·lit' per actuar en els seus interessos, aleshores s'equivocarien molt". En última instància, el descontentament de Hitler amb una aliança britànica-polonesa va portar a una reestructuració de l'estratègia cap a Moscou. Alfred Rosenberg va escriure que havia parlat amb Hermann Goering de la possible aliança amb els soviètics. Unió: "Quan la vida d'Alemanya està en joc, fins i tot una aliança temporal amb Moscou s'ha de contemplar". En algun moment a principis de maig de 1939 a Berghof, Ribbentrop va mostrar a Hitler una pel·lícula de Stalin veient els seus militars en una desfilada recent. Hitler es va intrigar amb la idea d'aliar-se amb els soviètics i Ribbentrop va recordar que Hitler va dir que Stalin «semblava un home amb qui podia fer tractes». Aleshores, a Ribbentrop se li va donar permís per continuar les negociacions amb Moscou.
L'objectiu dels soviètics, sempre conscients que Alemanya nazi els acabaria atacant, era guanyar temps per preparar la seva defensa i traslladar la seva indústria més cap a l'est, rere els Urals, després que britànics i francesos s'haguessin negat a signar un acord de defensa mútua, ja que esperaven que Alemanya ataqués primer la Unió Soviètica, i no qüestionés el seu domini imperial.
Conferència de Múnic La ferotge retòrica antisoviètica de Hitler va ser una de les raons per les quals Gran Bretanya i França van decidir que la participació soviètica a la Conferència de Munic de 1938 sobre Txecoslovàquia seria tant perillosa com inútil. A l'Acord de Múnic que va seguir la conferència, es va acordar l'annexió alemanya d'una part de Txecoslovàquia a finals de 1938, però a principis de 1939 s'havia dissolt completament. La política d'apaivagament cap a Alemanya va ser conduïda pels governs del primer ministre britànic Neville Chamberlain i el primer ministre francès Édouard Daladier. La política immediatament va plantejar la qüestió de si la Unió Soviètica podria evitar ser la següent a la llista de Hitler La direcció soviètica creia que Occident volia fomentar l'agressió alemanya a l'Est i mantenir-se neutral en una guerra iniciada per Alemanya amb l'esperança que Alemanya i la Unió Soviètica es desgastessin mútuament i acabessin amb ambdós règims.
miniatura|Tots els territoris pres de Txecoslovàquia pels seus veïns l'octubre de 1938 (Acord de Múnic) i març de 1939