Els numàyrides () foren una dinastia àrab establerta a Diyar Múdar, a l'Alta Mesopotàmia occidental. Eren emirs de la tribu homònima, els Banu Numayr. La branca principal de la dinastia, fundada per Watthab ibn Sàbiq el 990, va governar les ciutats d'Haran, Saruj i Raqqà, de manera més o menys continuada, fins a finals del . A la primera part del regnat de Watthab (990-1019), els numàyrides també van controlar Edessa fins que els romans d'Orient la van conquerir a principis de la dècada dels 1030. El 1062, els numàyrides van perdre Raqqà contra els seus llunyans parents i antics aliats, els mirdàsides, mentre que el 1081, la seva capital Haran i la propera Saruj van ser conquerides pels turcs seljúcides i els uqàylides, els seus aliats àrabs. Els emirs numàyrides van continuar mantenint fortaleses aïllades a l'Alta Mesopotàmia, com Qàlat Najm i Sinn Ibn Utayr, prop de Samòsata, fins a principis del , però no se'n perd el rastre a partir del 1120.
Com a beduïns (àrabs nòmades), la majoria dels emirs numàyrides van evitar la vida sedentària a les ciutats que controlaven i tendiren a governar els seus emirats des dels seus campaments tribals al camp, mentre confiaven l'administració de les ciutats als seus ghilman (esclaus militars). Una excepció a aquesta pràctica fou l'emir Maní ibn Xabib (vers 1044-1063), sota el regnat de la qual els numàyrides van assolir el seu màxim territorial. Maní va residir a Haran, transformant el temple sabeu d'aquesta ciutat en un palau fortificat i bellament decorat.
Els numàyrides eren musulmans xiïtes. Inicialment van reconèixer la sobirania religiosa del Califat Abbàssida, musulmà sunnita, com a mínim nominalment, però més tard van canviar la seva fidelitat i van reconèixer el Califat Fatimita, d'adscripció xiïta, quan aquest va estendre la seva influència al nord de Síria el 1037. El 1060, però, és probable que tornessin a reconèixer la sobirania abbàssida.
Territori Els numàyrides van governar la regió de Diyar Múdar, a l'oest de la Jazira (Alta Mesopotàmia), tot controlant les terres entre Haran, Saruj i Raqqà de manera més o menys continuada entre el 990 i el 1081.Rice 1952, p. 74. Durant bona part d'aquest temps, van conviure, al sud i a l'oest, amb l'emirat mirdàsida, amb seu a Alep, a l'est amb l'emirat uqàylida, amb seu a Mossul, al nord amb l'emirat marwànida, amb seu a Mayyafariqin, i al nord-oest amb l'Imperi Romà d'Orient. Numàyrides, mirdàsides i uqàylides eren dinasties àrabs, mentre que els marwànides eren kurds. Totes eren petites dinasties independents que van sorgir al nord de Síria i a l'Alta Mesopotàmia a finals del i inicis del , a causa de la incapacitat de les grans potències regionals, és a dir, el Califat Abbàssida, amb seu a Bagdad, el Califat Fatimita del Caire i l'Imperi Romà d'Orient, per controlar o annexionar-se aquestes regions.Rice 1952, p. 74–75. En diferents moments, els numàyrides es van aliar puntualment amb aquestes tres grans potències.Rice 1952, p. 75.
Història Orígens Els emirs numàyrides pertanyien a la tribu Banu Numayr, homònima de la dinastia.Bosworth 1996, p. 93. Els Banu Numayr eren una branca de la tribu Banu Àmir ibn Sàssaa i, per tant, de llinatge qaysita o àrab del nord; les tribus àrabs s'havien dividit, tot simplificant, entre llinatges àrabs del nord i del sud. El nom «Numayr» probablement s'associa amb nimr, la paraula àrab que significa ‘lleopard’.Della Vida 1995, p. 120. A diferència de la majoria dels fills d'Àmir ibn Sàssaa, que van esdevenir progenitors de grans branques de la tribu, es creu que Numayr, pel fet de tenir una ascendència materna diferent, no va entrar en aquestes aliances tribals. Durant gran part de la seva història, els Banu Numayr van ser un grup nòmada empobrit que es dedicava majoritàriament al pillatge. No se'ls documenta fins a l'època omeia (668-750 dC), quan dominaven els turons occidentals d'Al-Yamama, al centre d'Aràbia. Com a conseqüència del seu bandolerisme, els Banu Numayr van ser dispersats en una expedició pel general abbàssida Bughà al-Kabir el 846, però es van reagrupar en dècades posteriors.
El cronista medieval Ibn al-Adim sosté que els Banu Numayr van emigrar a l'Alta Mesopotàmia des d'Al-Yamama el 921,Zakkar 1971, p. 70. mentre que l'historiador Clifford Edmund Bosworth situa la seva arribada entre el 940 i el 955. Això situa el seu trasllat dins de la segona gran migració postislàmica de les tribus àrabs cap a Síria i Mesopotàmia,Heidemann 2005, p. 104. en aquesta ocasió relacionada amb el moviment càrmata.Bianquis 2002, p. 180. Com els Banu Numayr, moltes de les tribus que formaven part de l'exèrcit càrmata també eren branques dels Banu Àmir d'Aràbia, inclosos els Banu Kilab, els Banu Khafaja, els Banu Uqayl i els Banu Quxayr.Zakkar 1971, p. 69–70. Aquests grups beduïns (àrabs nòmades) van desarrelar en gran manera les tribus àrabs sedentàries que s'havien establert prèviament a l'Alta Mesopotàmia, van convertir els camins en insegurs per als viatgers i van danyar greument els cultius. Segons el cronista del Ibn Hàwqal,«... els Banu Numayr ... els van expulsar [els camperols i els beduins sedentaritzats] d'algunes de les seves terres, de fet de la majoria d'elles, mentre s'apropiaven d'alguns llocs i regions... Decidien sobre la seva protecció i sobre el preu de la protecció.»Heidemann 2005, p. 93.El 942, els membres de la tribu Banu Numayr van servir de tropes auxiliars per a un governador abbàssida de l'Alta Mesopotàmia. Sis anys més tard, van ser emprats de la mateixa manera per Sayf-ad-Dawla (945–967), l'emir hamdànida d'Alep,Sinclair 1990, p. 203. contra les incursions del cabdill ikhxídida Abu-l-Misk Kàfur. Poc després, Sayf-ad-Dawla va intentar controlar les tribus beduïnes, la força creixent de les quals augmentava a costa de la població assentada. Així, els Banu Numayr van ser expulsats de Diyar Múdar i es van refugiar a Jàbal Sinjar, a Diyar Rabia, a l'est. Juntament amb altres tribus qaysites, els Banu Numayr es van revoltar contra Sayf-ad-Dawla i l'emir hamdànida de Mossul, Nàssir-ad-Dawla. Aquest els va expulsar al desert de Síria, mentre que el 955/956, Sayf-ad-Dawla obtenia la seva submissió i els confinava en una zona propera al riu Khabur a Diyar Múdar. Cap al 957, Sayf-ad-Dawla va llançar una altra expedició contra els Banu Numayr, que havien demostrar ser súbdits indisciplinats.
Establiment a Haran miniatura|Ruines d'Haran, la ciutat més important de la dinastia numàyrida, controlada entre el 990 i el 1081
Quan Sayf-ad-Dawla va morir el 967, el seu emirat amb seu a Alep va entrar en un període de declivi administratiu. Això va dificultar la capacitat dels hamdànides per controlar de manera efectiva les àrees sud-orientals de Diyar Múdar, a prop de la frontera amb l'Imperi Romà d'Orient, obertament hostil, ja que això requeria un estricte control del Banu Numayr. Per aconseguir aquest suport, el successor de Sayf-ad-Dawla, Sad-ad-Dawla, va nomenar membres de la tribu governadors en ciutats com ara Haran, on hi va establir, com a governador, un emir dels Banu Numayr, Watthab ibn Sàbiq. El 990, aquest es va rebel·lar contra els hamdànides i va fundar un emirat independent a Haran.Sinclair 1990, p. 204. Aquest esdeveniment fou l'acte fundacional de la dinastia numàyrida.
Aquell mateix any Watthab es va fer càrrec de la ciutat fortificada de Saruj, a l'oest d'Haran,Rice 1952, p. 77. i el 1007 va conquerir Raqqà al seu governador hamdànida, Mansur ibn Lulu. Durant els primers anys del seu regnat, Watthab també va prendre als hamdànides Edessa, al nord de Saruj, i la va concedir al seu cosí Utayr. La captura d'Edessa va situar els numàyrides en una posició estratègica enfront dels romans d'Orient, el territori dels quals limitava amb Edessa al nord i a l'oest. Watthab va morir el 1019/1020 i el va succeir el seu fill Xabib.
Govern de Xabib Podria ser que els numàyrides perdessin el control d'Haran durant un temps, després de la mort de Watthab.Heidemann 2005, p. 99–100. A més, durant la primera part del regnat de Xabib, els habitants d'Edessa es van oposar cada cop més a Utayr, probablement perquè va matar el popular representant del govern. El 1030, Nasr-ad-Dawla, emir marwànida de Mayyafariqin, va intervenir en nom dels habitants d'Edessa, va matar Utayr i va prendre la ciutat. Les narracions no concorden sobre si fou Nasr-ad-Dawla o l'emir mirdàsida d'Alep, Sàlih ibn Mirdàs, qui va decidir la partició del territori d'Edessa després de la mort d'Utayr. Sigui com sigui, un fill d'Utayr, conegut a les fonts simplement com Ibn Utayr, ‘el fill d'Utayr’, va ser nomenat governador de la principal ciutadella d'Edessa, mentre que a Xibl-ad-Dawla, un emir numàyrida de segona fila, se li va concedir la ciutadella menor de la ciutat. Així, tot i que Edessa va romandre en mans de prínceps numàyrids, a la pràctica va estar fora del control de Xabib.
El 1030/31 es van iniciar negociacions entre els romans d'Orient i Ibn Utayr (o els seus patrons marwànides) per tal de transferir la principal ciutadella d'Edessa a control romà; en aquell moment, Ibn Utayr estava sent desafiat per Xibl-ad-Dawla, senyor de la ciutadella menor, cosa que va provocar que Ibn Utayr, o els marwànides, venguessin la ciutadella principal a l'emperador Romà III, per 20.000 dinars d'or i diversos pobles. Després de la compra, les tropes de Xibl-ad-Dawla van fugir, els habitants musulmans van ser massacrats i les mesquites de la ciutat van ser cremades. Mentrestant, Ibn Utayr, aparentment, es va traslladar a una fortalesa que portaria el seu nom, prop de Samòsata, Sinn Ibn Utayr.
El 1032 Xabib i els romans van acordar la delimitació de les seves fronteres: Edessa va romandre en territori romà, mentre que la resta de Diyar Múdar va quedar sota domini numàyrida. Una mica després, en un moment indeterminat, Xabib va arribar a pagar tribut als romans.Rice 1952, p. 44. Com que no va poder desafiar eficaçment els romans, Xabib es va centrar a expandir el seu domini cap a l'est i el nord, cap als territoris marwànida i uqàylida. El 1033 va assaltar Nisibin, controlada pels uqàylides, però va ser repel·lit. L'any següent va obtenir el suport militar romà i va avançar contra Amid, la capital marwànida. Es va retirar després d'una demostració de força per part d'una coalició marwànida-uqàylida. El mateix 1033 o el 1034, la ciutat d'Haran va ser restituïda a Xabib, al preu d'una terrible fam, una epidèmia i un aixecament local. El 1036, Xabib i Ibn Utayr van abandonar el bàndol romà i es van unir a l'esforç marwànida-uqàylida per expulsar els romans d'Edessa.Rice 1952, p. 78.Green 1992, p. 97. Els numàyrides van capturar i saquejar la ciutat, van fer molts presoners i van matar a molts dels seus habitants. Tanmateix, no van apoderar-se de la ciutadella i Xabib es va retirar a correcuita per poder fer front a l'amenaça d'un atac seljúcida contra Haran. Xabib i els romans d'Orient van signar una nova pau el 1037 i Edessa va ser confirmada com a possessió romana.