fou un automobilista argentí. És considerat un dels millors pilots Fórmula 1 gràcies als cinc campionats que va aconseguir (1951, 1954, 1955, 1956, 1957).
A més, l'argentí va guanyar 24 de les 51 curses oficials en què va participar, aquesta alta efectivitat és l'argument que fan servir uns quants aficionats per a considerar-lo el millor pilot de la història davant d'altres estrelles com Michael Schumacher o Ayrton Senna.
Les seves restes mortals descansen al cementiri de la seva ciutat natal, Balcarce, a la província de Buenos Aires.
Biografia Infància Juan Manuel Fangio va néixer a Balcarce al si d'una família modesta d'immigrants italians dels Abruços; el seu pare era obrer paleta decorador. És el cinquè de sis fills. No massa bo a l'escola, és un apassionat del futbol però també de la mecànica, ja que durant el seu temps lliure anava a un taller de reparació d'automòbils.
esquerra|miniatura|Fangio el 1920 L'any 1922, amb 11 anys, mentre era a l'escola, es va fer aprenent de mecànic en un taller de Balcarce que preparava sobretot cotxes de curses. Uns anys més tard, va abandonar els estudis i va ser contractat pel concessionari Ford i després pel concessionari Studebaker de la seva ciutat natal. Mecànic competent, també se li va encarregar de vegades provar cotxes nous, cosa que li va permetre, amb només , aprendre les alegries de conduir.
L'any 1929, amb 18 anys, va debutar en competició, com a copilot, al costat d'un ric client del garatge per al qual treballava.
1936-1938: primeres curses L'any 1933, després d'un any de servei militar al Sisè Regiment d'Artilleria de Campo de Mayo, on era conductor personal d'un oficial superior, va obrir el seu garatge amb l'ajuda del seu pare i els seus germans.
L'any 1936, quan tenia , va competir en la seva primera cursa, conduint el Ford A d'un amic preparat al taller familiar. En els mesos següents, va repetir l'experiència en diverses ocasions, amb el Ford A després amb un Buick V8 i finalment amb un Ford V8 de 85 CV que va presentar el 1938 al . Tercer en la fase de classificació, després setè a la final, Fangio va anar prenent consciència de les seves qualitats com a pilot. El novembre de 1938 va entrar als 400 km de Tres Arroyos, però va ser suspès per un accident mortal.
1939-1942: el temps de miniatura|Fangio i el seu coupé Chevrolet durant l'època de Turisme Carretera (anys 1940) A partir de 1939, Fangio va abandonar el circuit per dedicar-se a les curses de carretera (anomenades a l'Argentina ), aleshores extremadament populars al país. Són esdeveniments de diversos centenars de quilòmetres disputats per camins sinuosos i pedregosos, tan exigents per a les màquines com per a les persones.
Gràcies a una subscripció de Balcarce, Fangio va adquirir un Chevrolet de 6 cilindres que ràpidament li va permetre competir amb els germans Gálvez, aleshores els dos grans pilots argentins de l'especialitat. El 1940 va guanyar el seu primer gran esdeveniment, el , una cursa llarga i esgotadora de dues setmanes i 9.445 km entre Lima (Perú) i Buenos Aires (Argentina) a través de la serralada dels Andes per ports de muntanya a més de . A finals d'any va obtenir el seu primer títol de campionat argentí , títol que va repetir el 1941.
L'any 1942, la guerra que esclatava a Europa es va estendre a la resta del món, i va començar a posar a prova l'economia argentina. A causa del racionament, l'automobilisme es va suspendre i Fangio es va dedicar exclusivament al bon funcionament del seu taller.
1947-1948: les miniatura|Fangio el 1947 El 1946, al final de la guerra, es van reprendre les curses d'automòbils a l'Argentina. Aquesta recuperació es va veure facilitada per l'arribada al poder del general Juan Domingo Perón, gran aficionat al motor, que volia fer-ne una eina de prestigi per a l'Argentina. Va llançar així la idea d'organitzar a l'Argentina una de circuits durant l'estiu austral (hivern a Europa), durant la qual els millors pilots del món, aleshores principalment els italians i els francesos, s'ajuntarien amb glòries locals.
Fangio va participar en la primera durant l'estiu austral de 1947 però, per manca d'equipament competitiu (un Ford T amb motor Chevrolet), gairebé no hi va poder destacar. Els mesos següents, nombrosos èxits al volant d'un Volpi-Chevrolet preparat per ell li van permetre convèncer l'Automòbil Club d'Argentina perquè li confiés un cotxe competitiu per a la 1948.
En aconseguir competir amb els millors, Fangio no va tardar a justificar les esperances dipositades en ell, alhora que es va guanyar la simpatia i el respecte de pilots de renom com ara Achille Varzi, Luigi Villoresi i Jean-Pierre Wimille.
1948-1949: primers passos a Europa alt=Photo d'un pilote au volant d'une Alfa Romeo 158/159, monoplace utilisée jusqu'el 1951.|miniatura|L'Alfetta de les temporades 1950 i 1951 Després d'haver aconseguit atraure a l'Argentina alguns dels millors pilots del món, l'Automòbil Club d'Argentina, encara fortament encoratjat per Perón, posa en marxa la segona fase del seu programa de desenvolupament per a l'automobilisme argentí, enviant uns quants dels seus pilots més talentosos, inclòs Fangio, a Europa, perquè es familiaritzin amb l'entorn de curses del vell continent.
Amb motiu d'aquest viatge, Fangio va fer, d'una manera totalment improvisada, el seu debut a la Fórmula 1 durant el Gran Premi ACF disputat el 18 de juliol de 1948 al circuit de Reims. Va ser cridat per Amédée Gordini per substituir en poc de temps el pilot francès Maurice Trintignant, víctima d'un greu accident uns dies abans del Gran Premi de Suïssa a Bremgarten. Malgrat la resistència heroica, Fangio es va mostrar impotent davant la formidable Alfetta i es va rendir després de l'avaria del seu motor Gordini.
L'any 1949, l'Automobil Club d'Argentina va avançar en la formació d'un autèntic equip argentí, que òbviament incloïa Fangio, per competir a Europa. Benedicto Campos formava llavors part del lot. Al volant de l'ACA Maserati 4CLT, Fangio va guanyar l'última cursa de la 1949, abans de marxar cap a Europa per competir en la seva primera temporada internacional real.
Ràpidament, l'epopeia europea de la selecció argentina es va convertir en un èxit mentre Fangio continuava triomfant, amb una superioritat insolent, en esdeveniments de desigual importància: Gran Premi de San Remo, Gran Premi de Pau, Gran Premi del Rosselló, Gran Premi de Marsella (en un Gordini), Gran Premi Autòdrom de Monza (en un Ferrari llogat a última hora a la Scuderia Ferrari) i després Gran Premi d'Albi.
A finals d'any, Fangio va tornar a l'Argentina com a heroi nacional però, sobretot, va tenir la satisfacció d'haver obtingut un volant oficial dins de l'equip Alfa Romeo per a la temporada 1950, el primer campionat del món de Fórmula 1.
1950-1951: primer títol amb Alfa Romeo Afligit pels accidents mortals d'Achille Varzi i Jean-Pierre Wimille, l'equip Alfa Romeo Racing es va saltar la temporada 1949, però això no va impedir que es presentés com a favorit per al campionat del món de 1950, ja que la superioritat tècnica de l'aclaparador Alfetta 158 era gran i també ho era l'equip de pilots format per Fangio, Giuseppe Farina i Luigi Fagioli (el 3 FA).
Ràpidament, el campionat es va reduir, com era d'esperar, a un duel entre Farina i Fangio. Víctima d'una avaria mecànica durant la ronda inaugural a Silverstone, Fangio va guanyar el seu primer Gran Premi del Campionat del Món, al volant del seu Alfa Romeo 158, i aconseguí alhora un hat trick (pole position, millor volta de la carrera i victòria), durant el Gran Premi de Mònaco, el 21 de maig de 1950. També va guanyar a Bèlgica i en el Gran Premi de l'ACF, però diverses retirades li van costar el títol: hi va acabar subcampió, a tres punts de Farina.
El 1951, Fangio, encara amb l'Alfa Romeo que va entrar al Tipus 159, semblava disposat a venjar-se com ho demostra la seva victòria en el primer Gran Premi de la temporada a Suïssa, després d'una demostració de conducció sota la pluja. Però després d'una segona victòria a França al circuit de Reims (compartida amb el seu company Fagioli, que li havia cedit el seu cotxe), Fangio va patir el domini de l'Escuderia Ferrari, dirigida pel seu compatriota José Froilán González, però sobretot per Alberto Ascari. Una retirada a Itàlia combinada amb una victòria d'Ascari sembla condemnar-lo a un altre fracàs en el campionat. El 28 d'octubre, per a l'última prova de la temporada, al circuit de Pedralbes, una pista no permanent de la ciutat de Barcelona, Ferrari va cometre un error en la tria dels pneumàtics i va oferir la victòria i el títol mundial a Fangio. Després de la seva victòria al Gran Premi d'Espanya, Juan Manuel Fangio va guanyar el Campionat del Món de Fórmula 1 —el primer dels seus cinc títols mundials— al volant d'un Alfa Romeo.
1952-1953: dues temporades per oblidar A causa de les retirades combinades d'Alfa Romeo i Talbot-Lago, la dissolució de l'associació Simca-Gordini i el fracàs del projecte British Racing Motors deixant a Ferrari l'únic equip en disputa a l'inici de la temporada 1952, la FIA va decidir organitzar els campionats del món de 1952 i 1953 sota els auspicis de la Fórmula 2, el nou reglament de la Fórmula 1 () havia d'entrar en vigor el 1954.
Fangio troba refugi en Maserati; la seva primera cursa amb el nou A6GCM estava prevista pel 8 de juny a Monza, al Gran Premi de l'Autòdrom, una prova no campionat. El dia abans, Fangio va entrar al volant d'un BRM V16 de Fórmula 1 en un esdeveniment de Fórmula Lliure a l'Ulster i tenia previst volar a Monza, però per problemes meteorològics, l'avió no va poder anar més enllà de París i el pilot argentí va haver de viatjar de París a Monza amb cotxe. Només amb una precisió extrema després d'una nit sense dormir a la carretera es va presentar a l'inici de la cursa, sense haver participat en les proves. A la segona volta, al revolt de Lesmo, va cometre un error de conducció i el seu Maserati va fer un esgarrifós volteig. Recuperat amb greus ferides a les vèrtebres cervicals, Fangio va escapar de la paràlisi, però va haver de sotmetre's a una llarga convalescència i va passar uns quants mesos enguixat.
Va tornar a competir el 1953. Una impressionant sèrie de segones posicions li va permetre tenir, durant un temps, una il·lusió amb el campionat, però va ser sistemàticament dominat pels Ferrari, sobretot el d'Alberto Ascari, que va guanyar el títol. Fangio ha d'esperar a l'última ronda de la temporada, a Monza, per tornar a la victòria, al final d'una darrera volta de suspens, evitant per poc el líder Alberto Ascari en angoixa a la sortida de l'últim revolt abans de l'arribada.
1954-1955: domini de Mercedes alt=Photo de Juan Manuel Fangio pilotant el 1986 la Mercedes-Benz W196 des saisons 1954 et 1955.|miniatura|Juan Manuel Fangio el 1986 al volant del Mercedes-Benz W196, doble campió del món el 1954 i el 1955
Al final de la temporada de 1953, Juan Manuel Fangio va ser contactat per Mercedes-Benz, que tenia previst aprofitar el canvi de reglament tècnic (tornada a la F1, màxim, combustible gratuït) per tornar al Gran Premi després de 15 anys d'absència. Fangio coneix bé Mercedes i el seu director de curses Alfred Neubauer, ja que va córrer per ells a l'Argentina durant la 1951, quan la firma estrella tot just tornava a la competició. Els èxits recents de Mercedes a les 24 Hores de Le Mans i a la Carrera Panamericana el van convèncer finalment del formidable potencial de la marca alemanya.