miniatura|Bola de miralls miniatura|Imatges estilitzades de balladors de música disco.
La música disco és un gènere de música de ball derivada del R&B (rhythm & blues) que va mesclar elements de gèneres anteriors. Principalment: el funk(2003) A history of rock music 1951–2000, , p.152: "Funk music opened the doors to the disco subculture" i el soul,(2003) Out of the Revolution, , p.398 : "Funk, disco, and Rap music are grounded in the same aesthetic concepts that define the soul music tradition." la música psicodèlica(2000) Last Night a DJ Saved My Life, , p.127: "Its disco music grew as much out of the psychedelic experiments ... as from ... Philadelphia orchestrations" amb tocs llatins en molts casos, especialment la música salsaDisco: Encyclopedia II - Disco - Origins. Experiencefestival.com. Retrieved on November 29, 2008(2001) American Studies in a Moment of Danger, , p.145: "It has become general knowledge by now that the fusion of Latin rhythms, Anglo-Caribbean instrumentation, North American black "soul" vocals, and Euro-American melodies gave rise to the disco music" i el Pop rock. Secundàriament: la música afro-cubana (la Soca)(2003) The Drummer's Bible: How to Play Every Drum Style from Afro-Cuban to Zydeco, , p.67: "Disco incorporates stylistic elements of Rock, Funk and the Motown sound while also drawing from Swing, Soca, Merengue and Afro-Cuban styles" la música clàssica, el Gospel(2006) A Change is Gonna Come: Music, Race & the Soul of America, , p.207: "A looser, explicitly polyrhythmic attack pushes the blues, gospel, and soul heritage into apparently endless cycle where there is no beginning or end, just an ever-present "now"." el Swing i el Blues i que, originada als Estats Units i el Canadà, es va popularitzar en les sales de ball (discoteques) al final de la dècada dels anys 1970.
Les discoteques com a local van ser majoritàriament una invenció francesa, importada als Estats Units amb l'obertura de Le Club, un restaurant i discoteca només per a socis situat al número 416 del carrer East 55 a Manhattan, per l'expatriat francès Olivier Coquelin, la nit de Cap d'Any de 1960.
La música disco com a gènere va començar com una barreja de música de locals populars entre els afroamericans, els llatinoamericans i els italoamericans "'Broadly speaking, the typical New York discothèque DJ is young (between 18 and 30) and Italian,' journalist Vince Lettie declared in 1975. […] Remarkably, almost all of the important early DJs were of Italian extraction [...]. Italian Americans have played a significant role in America's dance music culture [...]. While Italian Americans mostly from Brooklyn largely created disco from scratch [...]." a la ciutat de Nova York (especialment Brooklyn) i Filadèlfia durant finals dels anys seixanta i mitjans i finals dels anys setanta. La música disco es pot veure com una reacció de la contracultura dels anys seixanta tant al domini de la música rock com a l'estigmatització de la música dance en aquell moment.Lawrence, T. (2011). disco and the queering of the dance floor. Cultural Studies (London, England), 25(2), 230-243. https://doi.org/10.1080/09502386.2011.535989 Diversos estils de ball es van desenvolupar durant el període de popularitat de la música disco dels anys 70 als Estats Units, com ara "the Bump", "the Hustle", "the Watergate", "the Continental", i "the Busstop".Do 1970s busstop dance modern-dance.wonderhowto.com. Retrieved 28 December 2023
miniatura|Saturday night fever (Febre de dissabte a la nit) Durant la dècada del 1970, la música disco es va desenvolupar encara més, principalment per artistes dels Estats Units i també d'Europa. Entre els artistes coneguts hi havia els Bee Gees, Blondie, ABBA, Donna Summer, Gloria Gaynor, Giorgio Moroder, Baccara, George Michael, The Jacksons, George Benson, Michael Jackson, The O'Jays, Prince, Boney M, Earth Wind & Fire, Irene Cara, Rick James, ELO, Average White Band, Chaka Khan, Chic, KC and the Sunshine Band, Lionel Richie, The Commodores, Parliament-Funkadelic, Thelma Houston, Sister Sledge, Sylvester, The Trammps, Barry White, Diana Ross, Kool & the Gang i Village People. Mentre els intèrprets van captar l'atenció del públic, els productors discogràfics que treballaven entre bastidors van tenir un paper important en el desenvolupament del gènere. A finals de la dècada de 1970, la majoria de les principals ciutats dels EUA tenien escenes de discoteques pròsperes, i els DJ mesclaven discos de ball en clubs com l'Studio 54 a Manhattan, un local popular entre les celebritats. Els assistents a les discoteques sovint portaven conjunts cars i extravagants, que consistien principalment en pantalons o vestits amples i fluids per facilitar el moviment mentre ballaven. També hi havia una subcultura de drogues pròspera a l'escena disco, especialment per a les drogues que milloraven l'experiència de ballar amb música alta i llums intermitents, com la cocaïna i els guaalude, aquestes últimes tan comunes en la subcultura disco que van ser sobrenomenades "galetes disco". Les discoteques també s'associaven amb la promiscuïtat com a reflex de la revolució sexual d'aquesta època de la història popular. Pel·lícules com ara Saturday Night Fever (1977) i Thank God It's Friday (1978) van contribuir a la popularitat general de la música disco. La música disco va decaure com a tendència important en la música popular als Estats Units després de la infame Disco Demolition Night del 12 de juliol de 1979, i va continuar disminuint bruscament en popularitat als EUA durant els primers anys vuitanta; no obstant això, va seguir sent popular a Itàlia i alguns països europeus durant els primers anys vuitanta, i durant aquest temps també va començar a posar-se de moda en altres llocs, com ara l'Índia i l'Orient Mitjà, on aspectes de la música disco es van barrejar amb estils folklòrics regionals com els ghazals i la dansa del ventre. La música disco finalment es convertiria en una influència clau en el desenvolupament de la música electrònica de ball, la música house, el hip hop, la new wave, el dance-punk i el post-disco. L'estil ha tingut diversos renaixements des dels anys noranta, i la influència de la música disco continua sent forta a la música pop americana i europea. Un renaixement ha estat en marxa des de principis dels anys 2010, arribant a una gran popularitat a principis dels anys 2020. Entre els àlbums que han contribuït a aquest renaixement hi ha Confessions on a Dance Floor, Random Access Memories, Future Nostalgia i el mateix àlbum de Kylie Minogue titulat Disco. Artistes moderns com Dua Lipa, Lizzo, Bruno Mars, Sabrina Carpenter, Lady Gaga i Silk Sonic han continuat la popularitat del gènere, portant-lo a tota una nova generació jove.
La música disco té la seva etapa de més gran projecció en un període de 10 anys entre 1972 i 1982 amb un revival en la dècada de 1990.
Cap a la meitat de la dècada de 1970 triomfaren els més característics com MFSB, Donna Summer, The Jackson 5, Gloria Gaynor, Barry White, The Bee Gees, KC and The Sunshine Band, Village People, Boney M o ABBA. Altres artistes enregistraren ocasionalment música disco com Leo Sayer (You Make me feel like dancing), Rod Stewart (Do you think I'm sexy?), Electric Light Orchestra (Last Train To London) y Blondie (Heart Of Glass). miniatura|ABBA Diversos films com la “Febre del dissabte nit” o “Gràcies a Déu, ja és divendres” contribuïren a l'alça d'aquest gènere musical. La música disco influí en la música electrònica de la dècada de 1980 i en gèneres com el house o el techno.
Etimologia El terme "disco" és una abreviatura de la paraula discothèque, una paraula francesa per a "biblioteca de discos fonogràfics" derivada de "bibliothèque". La paraula "discotheque" tenia el mateix significat en anglès a la dècada del 1950. "Discothèque" va començar a utilitzar-se en francès per a un tipus de discoteca a París, després que haguessin recorregut a posar discos durant l'ocupació nazi a principis de la dècada del 1940. Alguns clubs el van utilitzar com a nom propi. El 1960, també es va utilitzar per descriure una discoteca parisenca en una revista anglesa.miniatura|Village PeopleL'Oxford English Dictionary defineix la discoteca com "Una sala de ball, una discoteca o un lloc similar on es toca música enregistrada per ballar, normalment equipat amb una gran pista de ball, un elaborat sistema de llums de colors intermitents i un potent sistema de so amplificat". El seu primer exemple és l'ús com a nom d'un lloc concret el 1952, i altres exemples daten del 1960 en endavant. L'entrada està anotada com a "Ara una mica antiquada". Defineix la discoteca com "Un gènere de música pop fortament rítmica destinada principalment a ballar en discoteques i particularment popular a mitjans i finals de la dècada de 1970", amb ús a partir del 1975, descrivint l'origen de la paraula com una forma abreujada de discoteca.
L'estiu de 1964, un vestit curt sense mànigues anomenat "vestit de discoteca" va ser breument molt popular als Estats Units. El primer ús conegut de la forma abreujada "disco" descrivia aquest vestit i s'ha trobat a The Salt Lake Tribune el 12 de juliol de 1964; la revista Playboy el va utilitzar el setembre del mateix any per descriure les discoteques de Los Angeles.
Vince Aletti va ser un dels primers a descriure la música disco com un so o un gènere musical. Va escriure l'article principal del 13 de setembre de 1973 Discotheque Rock '72: Paaaaarty! que va aparèixer a la revista Rolling Stone.
Característiques musicals miniatura|Patró de baix disco. miniatura|Patrons de bateria rock i disco: la disco presenta una subdivisió més gran del ritme, que és de quatre per pista. La música normalment superposava veus elevades, sovint reverberades, sovint duplicades per vents, sobre un "pad" de fons de pianos elèctrics i guitarres rítmiques "chicken-scratch" tocades amb una guitarra elèctrica. La guitarra principal apareix amb menys freqüència a la música disco que al rock. "El so "rooster scratch" s'aconsegueix prement lleugerament les cordes de la guitarra contra el diapasó i després deixant-les anar ràpidament prou per obtenir un so de pòquer lleugerament apagat mentre es rasqueja constantment molt a prop del pont." Altres instruments de teclat d'acompanyament inclouen el piano, l'orgue elèctric (durant els primers anys), els sintetitzadors de corda i els teclats electromecànics com el piano elèctric Fender Rhodes, el piano elèctric Wurlitzer i el Hohner Clavinet. La cançó "I Feel Love" de Donna Summer de 1977, produïda per Giorgio Moroder amb un sintetitzador Moog prominent al ritme, va ser una de les primeres pistes de música disco a utilitzar el sintetitzador.
La majoria de les cançons disco tenen un ritme constant de quatre corxeres marcat per un bombo, un patró de charles de corxeres o semicorxeres amb un charles obert i sibilant a la part contrària i una línia de baix pesada i sincopada. Es diu que un error d'enregistrament a la cançó de 1975 "Bad Luck" de Harold Melvin & the Blue Notes, on el charles d'Earl Young era massa fort a l'enregistrament, va establir charles forts a la música disco. Altres ritmes llatins com la rumba, la samba i el cha-cha-cha també es troben en enregistraments disco, i els poliritmes llatins, com ara un ritme de rumba superposat sobre un merenga, són habituals. El patró de corxeres sovint està recolzat per altres instruments com la guitarra rítmica i pot estar implícit en lloc d'estar present explícitament.