Aeneas Lionel Acton Mackintosh (1 de juliol de 1879 – 8 de maig 1916) era un oficial de la Marina mercant Britànica i explorador Antàrtic, que va liderar l'equip del Mar de Ross com a part de l'Expedició Endurance d'Ernest Shackleton, 1914-1917. La missió de l'equip del Mar Ross consistia a donar suport a la travessa transcontinental planejada per Shackleton, disposant magatzems de subministrament al llarg de les últimes etapes de la ruta prevista. Com a conseqüència dels continuats contratemps i de les dificultats operatives, el mateix Mackintosh i altres dos membres varen morir després de complir la seva missió.
La primera experiència antàrtica de Mackintosh va ser com segon oficial a l'Expedició Nimrod de Shackleton el 1907-1909. Poc després de la seva arribada a l'Antàrtic un accident de navegació li feia perdre el seu ull dret, i el feia tornar a Nova Zelanda. Es va reincorporar a l'expedició el 1909 per participar en les darreres etapes de l'expedició; la seva voluntat i determinació davant l'adversitat va impressionar Shackleton, qui li encarregaria la seva participació en el front de l'equip del Mar de Ross el 1914.
Les ordres operatives de Mackintosh es varen confondre per problemes de comunicació i no estava segur de la sincronització amb la marxa prevista per Shackleton. Les seves dificultats es varen veure agreujades quan el vaixell de l'equip, lAurora, va trencar les seves amarres d'hivern durant un vendaval i va ser arrossegat sense possibilitats de retorn. Malgrat aquesta pèrdua de l'equip, els subministraments i de part del personal, Mackintosh i el seu abandonat equip de costa aconseguiren fer al màxim la feina de distribució dels magatzems. Mackintosh no va sobreviure al calvari i quan junt amb un company intentaren creuar els 24 km de gel de mar que separava el grup de la seva base, tots dos varen desaparèixer durant un torb i es pensa que varen caure a través del gel. Els seus cossos mai no s'han recuperat.
La capacitat de Mackintosh, així com els seus defectes com a líder, han estat qüestionades pels historiadors. El mateix Shackleton elogiava el seu treball i el dels seus camarades, i equiparava el sacrifici de les seves vides amb els que varen morir a les trinxeres de la primera guerra mundial, alhora que era crític amb les seves habilitats d'organització. Anys més tard, el fill de Shackleton, Lord Shackleton, va identificar Mackintosh com un dels herois de l'expedició, al costat d'Ernest Joyce i Dick Richards.
Biografia Mackintosh va néixer a Tirhut, Índia, l'1 de juliol de 1879, un dels sis fills (cinc nens i una nena) d'Alexander Mackintosh, descendent d'un cap del Clan Chattan, grup originat pel Clan Mackintosh. El seu cognom provenia, precisament, d'aquesta nissaga originària d'Inverness, Escòcia. El seu privilegiat origen i la seva refinada dicció va portar al seu amic el capità antàrtic John King Davis a descriure'l com a sahib. Quan Mackintosh era encara un nen, la seva mare Annie Mackintosh, de cop i volta va tornar a la Gran Bretanya, portant-se els fills amb ella, desapareixent el pare de la història familiar. Un cop instal·lats a Bedfordshire, va estudiar a l'Escola moderna de Bedford. La seva trajectòria coincideix amb la que Shackleton havia fet cinc anys abans: abandonà l'escola als setze anys per fer-se'n a la mar. Després de servir l'aprenentatge amb un dur oficial mercant es va enrolar a la Peninsular and Oriental Steam Navigation Company, on va romandre fins que va ser reclutat per Shackleton el 1907, com segon oficial del Nimrod, per anar a l'Antàrtida. Va passar com Sublloctinent a la Royal Naval Reserve el 1908.
Expedició Nimrod
miniatura|esquerra|alt= Home amb cabells clenxinats al centre, coll blanc alt amb corbata, i una jaqueta fosca. La seva expressió facial és seriosa |Ernest Shackleton, líder de lExpedició Nimrod
L'Expedició Nimrod, 1907–1909, va ser la primera de les tres expedicions antàrtiques liderades per Ernest Shackleton. El seu ambiciós objectiu, manifestat per Shackleton, era "anar al Quadrant Ross de l'Antàrtida amb l'objectiu d'arribar al pol Sud Geogràfic i al pol Sud Magnètic". És possible que Shackleton s'adrecés a la naviera P & O per a cercar oficials adequats, i que des d'allí li recomanessin Mackintosh. Mackintosh evidentment va aprofitar l'oportunitat d'unir-se a l'expedició, i de seguida va guanyar-se la confiança de Shackleton alhora que impressionava als seus amics oficials amb la seva voluntat i determinació. Mentre l'expedició era a Nova Zelanda, Shackleton va incorporar Mackintosh a l'equip de costa.
Accident El 31 de gener de 1908, poc després que el Nimrod arribés a l'antàrtic, quan Mackintosh estava ajudant a carregar els trineus dalt de vaixell, es va donar un cop al seu ull dret amb un ganxo de la coberta. Immediatament el varen portar a la cabina del capità on, l'endemà, el doctor de l'expedició, Eric Marshall, el va operar per treure l'ull, fent servir equip quirúrgic en part improvisat. Marshall va quedar profundament impressionat per la fortitud de Mackintosh, i va comentar "cap home no ho podia haver fet millor". L'accident li va suposar a Mackintosh perdre el seu lloc a l'equip de costa i va suposar el seu retorn a Nova Zelanda per al tractament posterior. No va poder prendre part en cap esdeveniment important de l'expedició, però va retornar al sud amb el Nimrod el gener de 1909, per participar en les etapes de tancament. Shackleton, que havia comptat amb el capità del vaixell, Rupert England, havia volgut que Mackintosh capitanegés el Nimrod en aquest segon viatge al sud, però la lesió a l'ull no havia curat prou com per a fer-ho possible.
Perduts al gel L'1 de gener de 1909 el Nimrod, de camí cap al sud per deixar l'expedició, es va aturar pel gel a 40 km de la base de l'expedició a cap Royds. Mackintosh va decidir que encapçalaria un equip en una marxa a través del gel per portar el correu a terra. L'historiador Beau Riffenburgh descriu el viatge posterior com "una de les parts considerada més malaltissa de tota l'expedició".
El grup format Mackintosh i tres mariners amb un trineu que contenia subministraments i una gran saca de correus varen deixar el vaixell el matí del 3 de gener. Dos dels mariners varen retornar al cap de poc cap al vaixell, mentre que Mackintosh i l'altre company varen continuar. Al vespre varen acampar al gel i l'endemà es varen descobrir que l'àrea sencera al seu voltant s'havia dividit. Després d'una carrera desesperada sobre el banquisa varen aconseguir arribar a una llengua d'una petita glacera, on varen acampar i esperar uns quants dies fins a recuperar-se de la seva ceguesa de la neu. Quan varen recuperar la visió, Cap Royds estava a la vista però era inaccessible, ja que la part de mar gelat entre ells i el seu destí havia desaparegut. Després d'un temps d'espera, varen optar per arribar a la cabana per terra, una operació perillosa sense l'equip i l'experiència apropiada.
L'11 de gener varen partir i les següents 48 hores varen ser una lluita en un terreny hostil, a través de zones de profundes esquerdes i camps de neu traïdora. Aviat varen abandonar tot el seu equip i els subministraments. En un punt del camí, per poder continuar, varen haver d'ascendir a 910 metres i baixar lliscant fins al peu d'una vessant nevada. Les següents 24 hores les varen passar envoltats per la boira quan. Per casualitat es troben a Bernard Day, un membre de l'equip de costa, ja a prop de la cabana. Posteriorment, el vaixell va recobrar la saca de correus que havien abandonat. John King Davis, oficial principal del Nimrod, comentava aquell "Mackintosh sempre va ser l'home que arriscava al màxim. Aquesta vegada es va sortir amb la seva".
Mackintosh es va ajuntar amb Ernest Joyce i un petit grup per viatjar a través de la Gran Barrera de Gel cap a Minna Bluff a fi d'instal·lar un magatzem per a l'equip polar de Shackleton en el seu viatge de retorn des del sud. El 3 de març, mentre feia guàrdia a la coberta del Nimrod, Mackintosh va observar una bengala que indicava l'arribada segura de Shackleton.
Entre expedicions miniatura|alt= contorn d'illes amb alguns trets marcats incloent-hi les localitzacions de dos naufragis en una àrea identificada com la Badia de Wafer |Mapa d'Illa del Coco a l'oceà Pacífic, on Mackintosh va busca un tresor el 1911
Mackintosh va retornar a Anglaterra el juny de 1909 i quan es va presentar a la seva naviliera, li varen informar que quedava rellevat a causa del deteriorament de la seva vista. Sense perspectives immediates de feina, a començaments del 1910, acceptava acompanyar Douglas Mawson (que havia participat com a geòleg a l'expedició Nimrod i que havia encapçalat posteriorment l'Expedició Australiana Antàrtica) a un viatge a Hongria, per examinar una potencial mina d'or en la qual Shackleton confiava com a base d'una aventura empresarial lucrativa. Malgrat un informe prometedor de Mawson l'operació va quedar en un no res. Mackintosh més tard llançava la seva pròpia expedició a la recerca d'un tresor a l'Illa del Coco de la costa Pacífica de Panamà, però una altra vegada més va retornar a casa amb les mans buides.
El febrer de 1912 Mackintosh es va casar amb Gladys Campbell i agafà una feina d'oficina com a secretari adjunt del Gremi de Servei de Comerç Imperial a Liverpool. El treball segur i rutinari no el satisfeia: "Encara sobrevisc en aquesta feina, enganxat a una oficina bruta" va escriure a un antic company del Nimrod. "Sempre sento no haver completat la meva primera operació, i voldria comptar amb una última oportunitat, tant si és per bo o per mal!".
Tripulació del Mar de Ross
miniatura|esquerra|alt= grup de 19 homes arranjats a tres files, molts d'ells en uniformes navals|Membres de la tripulació del mar de Ross, fotografiats a Austràlia. Mackintosh s'asseu a la fila del mig, tercer des de l'esquerra. Ernest Joyce està dempeus, extrema esquerra, última fila. Arnold Spencer-smith és la persona alta, al centre de la fila última
Primeres dificultats L'Expedició Endurance de Shackleton estava dissenyada per actuar amb dos grups independents. Un equip de sis persones dirigit per Shackleton basat al mar de Weddell caminaria a través del continent, cap al Pol Sud. L'altre equip, el del mar de Ross, basat a l'extrem oposat del continent, amb base a l'Estret McMurdo, instal·laria magatzems de subministrament a través de la Gran Barrera de Gel i ajudaria a l'equip transcontinental en les etapes finals del seu viatge. Mackintosh havia de ser originàriament un membre de l'equip de travessia, però van sorgir dificultats en el nomenament del comandant de l'equip del Mar Ross. Eric Marshall, el cirurgià de l'expedició Nimrod, va rebutjar l'assignació, com ja havia fet John King Davis; els esforços de Shackleton per obtenir de l'Almirallat una tripulació naval per a aquesta part de l'empresa varen ser rebutjats. En aquestes circumstàncies, el càrrec de líder de l'equip del Mar de Ross li varen oferir a Mackintosh. El seu vaixell seria lAurora, que havia estat utilitzat per darrer cop a l'Expedició Australiana Antàrtica de Mawson i que es trobava inactiu a Austràlia.