Els drets de les dones són els drets assolits i reivindicats per a dones, noies i nenes a tot el món, com a resultat de l'alliberament de la dona. Van constituir la base del moviment pels drets de les dones al i dels moviments feministes durant els segles i .
En alguns països, aquests drets estan institucionalitzats o recolzats per la llei, els costums locals i el comportament, mentre que en d'altres, s'ignoren i suprimeixen. Es diferencien de les nocions més àmplies dels drets humans per les reivindicacions d'un biaix històric i tradicional inherent contra l'exercici dels drets per part de les dones, noies i les nenes, i a favor dels homes, dels nois i dels nens.
Els temes associats habitualment a les nocions de drets de la dona inclouen el dret a la integritat corporal i l'autonomia, a estar lliure de violència sexual, a votar, a ocupar càrrecs públics, a celebrar contractes legals, a tenir igualtat de drets en dret de família, al treballar, a salaris justos o igual salari, i tenir drets reproductius, a la propietat i a l'educació.
Història
Història antiga Mesopotàmia miniatura|Antic retrat sumeri en baix relleu que representa la poetessa Enheduanna Les dones de l'antic Sumer podien comprar, posseir, vendre i heretar propietats. Podien dedicar-se al comerç i declarar al tribunal com a testimonis.
No obstant això, els seus marits podien divorciar-se d'elles per infraccions lleus, i un marit divorciat podria tornar-se a casar fàcilment amb una altra dona, sempre que la seva primera esposa no li hagués donat descendència. Els codis legals de l'antiga babilònia permetien que un marit es divorciés de la seva esposa sota qualsevol circumstància, però fer-ho requeria que retornés tots els seus béns i, de vegades, li pagués una multa. La majoria de codis legals prohibeixen a una dona demanar el divorci al seu marit i aplicaven les mateixes sancions a una dona que demanava el divorci que a una dona sorpresa en acte d'adulteri. Però algunes lleis babilònies i assiries donaven a les dones el mateix dret a divorciar-se que als homes, i les obligaven a pagar exactament la mateixa multa.
La majoria de les divinitats semítiques orientals eren masculines, però les divinitats femenines, com Inanna, eren àmpliament adorades.
La poetessa accàdia Enheduanna, la sacerdotessa d'Inanna i filla de Sargon d'Accad, és la primera poetessa coneguda el nom del qual es té constància.
Antic Egipte
A l'antic Egipte, les dones gaudien dels mateixos drets legals que els homes, però els drets legítims depenien de la classe social.
La propietat de la terra descendia en la línia femenina de mare a filla, i les dones tenien dret a administrar els seus propis béns. Les dones de l'antic Egipte podien comprar, vendre, ser sòcies en contractes legals, ser marmessores de testaments i testimonis de documents legals, presentar accions judicials i adoptar nens.
Índia Les dones durant el període vèdic primerenc gaudien d'un estatus igual que els homes en tots els aspectes de la vida. Les obres d'antics gramàtics indis com Patanjali i Katyayana suggereixen que les dones van ser educades al primer període vèdic.Varttika, de Katyayana, 125, 2477Comentaris a Ashtadhyayi 3.3.21 i 4.1.14, de Patanjali Els versos rigvèdics suggereixen que les dones es casaven a una edat madura i probablement eren lliures d'escollir els seus marits en una pràctica anomenada swayamvara o una relació de convivència anomenada matrimoni gandharva.
Antiga Grècia
Tot i que la majoria de dones no tenien drets polítics i d'igualtat a les ciutats estat (polis) de l'antiga Grècia, van gaudir d'una certa llibertat de moviments fins a l'època arcaica. També existeixen registres de dones a l'antiga Delfos, Gortina, Tessàlia, Mègara i Esparta que posseïen terres, la forma de propietat privada més prestigiosa de l'època. No obstant això, després de l'època arcaica, els legisladors van començar a promulgar lleis que feien complir la segregació de gènere, donant lloc a la disminució dels drets de les dones.
Les dones a l'Atenes clàssica no tenien personalitat jurídica i se les suposava que formaven part de l'oikos (οἶκος) encapçalat pels kurios (κύριος) masculins. Fins al matrimoni, les dones estaven sota la tutela del seu pare o d'un altre parent masculí. Un cop casadada, el marit es convertia en el kurios (amo o tutor) de la dona. Com que les dones tenien prohibit dur a terme procediments legals, els kurios ho fèien en nom seu. Les dones ateneses només podien adquirir drets sobre la propietat mitjançant donacions, dot i herència, encara que els seus kurios tenien dret a disposar de la propietat d'una dona. Les dones ateneses només podien celebrar un contracte per un valor inferior al valor d'un «medimnos d'ordi» (mesura de capacitat dels grecs, equivalent a 52,176 litres), permetent a les dones participar en el petit comerç. Les dones estaven excloses de la democràcia de l'antiga Atenes, tant en principi com a la pràctica. Els esclaus podien convertir-se en ciutadans atenesos després de ser alliberats, però cap dona no va adquirir mai la ciutadania a l'antiga Atenes.
A l'Atenes clàssica també es prohibia a les dones ser poetes, erudites, polítiques o artistes. Durant el període hel·lenístic a Atenes, el filòsof Aristòtil pensava que les dones portarien desordre i mal, per tant, el millor era mantenir les dones separades de la resta de la societat. Aquesta separació implicaria viure en una habitació anomenada gineceu (γυναικεῖον), mentre cuidaven les tasques de la llar i teníem molt poca exposició al món masculí. Això també era per garantir que les dones només tinguessin fills legítims dels seus marits. Les dones ateneses van rebre poca educació, excepte tutories a casa per a habilitats bàsiques com filar, teixir, cuinar i alguns coneixements sobre els diners.
Tot i que les dones espartanes estaven formalment excloses de la vida militar i política, gaudien d'un estatus considerable com a mares de guerrers espartans. Com que els homes es dedicaven a l'activitat militar, les dones es responsabilitzaven de dirigir les finques. Després d'una guerra prolongada al , les dones espartanes posseïen aproximadament entre el 35% i el 40% de totes les terres i propietats espartanes. Durant el període hel·lenístic, alguns dels espartans més rics eren dones. Les dones espartanes controlaven les seves pròpies propietats, així com les propietats dels parents homes que estaven fora a l'exèrcit. Les noies, així com els nois, rebien una educació. Però malgrat una llibertat de moviment relativament més gran per a les dones espartanes, el seu paper en la política era el mateix que les dones ateneses.
Plató va reconèixer que estendre els drets civils i polítics a les dones alteraria substancialment la naturalesa de la llar i de l'Estat. Aristòtil, que havia estat ensenyat per Plató, va negar que les dones fossin esclaves o subjectes a la propietat, argumentant que «la natura ha distingit entre la dona i l'esclava», però considerava que les dones es «compraven». Va argumentar que la principal activitat econòmica de les dones és la de salvaguardar la propietat domèstica creada pels homes. Segons Aristòtil, el treball de les dones no aportava cap valor perquè «l'art de la gestió de la llar no és idèntic a l'art d'aconseguir riquesa, perquè una utilitza el material que l'altra proporciona».
Contràriament a l'opinió de Plató, els filòsofs estoics defensaven la igualtat de sexes, sent la desigualtat sexual en la seva opinió contrària a les lleis de la naturalesa. En fer-ho, van seguir els cínics, que defensaven que homes i dones haurien de portar la mateixa roba i rebre el mateix tipus d'educació. També van veure el matrimoni com una companyia moral entre iguals en lloc d'una necessitat biològica o social, i van practicar aquests punts de vista a les seves vides així com els seus ensenyaments. Els estoics van adoptar les opinions dels cínics i les van afegir a les seves pròpies teories de la naturalesa humana, posant així el seu igualitarisme sexual sobre una base filosòfica forta.
Antiga Roma
miniatura|Dones treballant al costat d'un home en una tintoreria (fullonica), en una pintura mural de Pompeia El dret romà, semblant al dret atenès, va ser creat pels homes a favor dels homes. Les dones no tenien veu pública ni paper públic, cosa que només va millorar després del fins al . Les dones nascudes lliures de l'antiga Roma eren ciutadanes que gaudien de privilegis i proteccions legals que no s'estenia als no-ciutadans ni als esclaus. La societat romana era patriarcal i les dones no podien votar, ocupar càrrecs públics ni servir a l'exèrcit. Les dones de les classes altes exercien influència política mitjançant el matrimoni i la maternitat. Durant la República Romana, les mares dels germans Grac i de Juli Cèsar van ser considerades com a dones exemplars que van avançar en la carrera dels seus fills. Durant el període imperial, les dones de la família de l'emperador podien adquirir un poder polític considerable i eren representades regularment en l'art oficial i en les monedes.
El nucli central de la societat romana era el pater familias o el cap masculí de la llar que exercia la seva autoritat sobre tots els seus fills, esclaus i esposa. Les nenes tenien els mateixos drets d'herència que els nois si el seu pare moria sense deixar testament. De manera semblant a les dones ateneses, les romanes tenien un guardià, o com es deia «tutor», que gestionava i supervisava tota la seva activitat. Aquesta tutela deixava una activitat femenina limitada, però entre el i el , la tutela es va relaxar molt i les dones van ser acceptades per participar en funcions més públiques, com ara posseir o gestionar propietats o actuar com a mecenes municipals per als jocs de gladiadors i altres activitats d'entreteniment. La maternitat va ser encoratjada per l'Estat. Cap al 27-14 aC, el ius tritium liberorum (dret legal per tenir tres fills) va concedir honors simbòlics i privilegis legals a una dona que havia donat a llum tres fills, i la va alliberar de qualsevol tutela masculina.
miniatura|Parella agafada de mans en el matrimoni, idealitzada pels romans com a element bàsic de la societat i com una associació de companys que treballen junts per produir i criar fills, gestionar els assumptes quotidians, portar vides exemplars i gaudir de l'afecte.
En el període més primerenc de la República Romana, una núvia passava del control del seu pare a la «mà» (manus) del seu marit. Aleshores es sotmetia a les potestas del seu marit, encara que en menor grau que els seus fills. Aquesta forma arcaica de matrimoni manus va ser abandonada en gran part en l'època de Juli Cèsar, quan una dona romania sota l'autoritat del seu pare per llei fins i tot quan es traslladava a casa del seu marit. Aquesta disposició va ser un dels factors de la independència que van gaudir les dones romanes.
Tot i que les dones havien de respondre davant els seus pares en qüestions legals, estaven lliures del seu escrutini directe en la seva vida quotidiana, i els seus marits no tenien poder legal sobre elles. Quan el pare d'una dona moria, s'emancipava legalment (sui iuris). Una dona casada conservava la propietat dels béns que aportava al matrimoni. Les nenes tenien els mateixos drets d'herència que els nois si el seu pare moria sense deixar testament. Segons el dret romà clàssic, un marit no tenia dret a abusar físicament de la seva dona ni a obligar-la a mantenir relacions sexuals. La pallissa de la dona era motiu suficient per al divorci o altres accions legals contra el marit.