Lofensiva de Catalunya, també anomenada campanya de Catalunya o batalla de Catalunya, va ser una campanya militar desenvolupada entre el 23 de desembre de 1938 i el 13 de febrer del 1939 al territori català sota control republicà durant la Guerra Civil espanyola. Fou l'últim gran enfrontament del conflicte i va sentenciar la derrota republicana, que ja no seria capaç d'articular cap resistència.
El 26 de novembre de 1938, acabada la sagnant batalla de l'Ebre, el comandant en cap dels sublevats, Francisco Franco, va ordenar l'atac del territori de Catalunya que encara no controlava, a l'est dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Després d'un seguit de retards pel mal temps, les forces feixistes van iniciar una gran ofensiva el dia 23 de desembre per la zona del Segre, concentrant els esforços als caps de pont de Seròs i de Tremp.
La defensa republicana es va trencar a Seròs i els nacionals van aconseguir crear un esvoranc al front de 6 quilòmetres que va desballestar la línia defensiva. El 4 de gener de 1939, després de duríssims enfrontaments, el coronel Juan Perea va ordenar abandonar la línia de fortificacions L-1 perdent les poblacions estratègiques d'Artesa de Segre i les Borges Blanques. A partir d'aleshores la resistència republicana, que havia patit 50.000 baixes i que centrava l'estratègia en l'ús de la L-1, deixaria de ser eficaç i la segona línia defensiva, la L-2, seria travessada ràpidament pels nacionals. El 12 de gener es va ocupar l'estratègic nucli de Montblanc que va permetre l'assalt a la Costa Daurada i, pràcticament alhora, els franquistes van travessar per l'Ebre. Tarragona i Reus caurien el 15 de gener.
Després d'un avenç fulminant, que prendria la conca del Llobregat el 24 de gener, es va ocupar Barcelona el dia 26 de gener de 1939. El 4 de febrer cauria Girona, que poc abans havia estat bombardejada tres dies seguits, i les tropes franquistes assolirien el control de la frontera amb França el 10 de febrer de 1939, perseguint les columnes de soldats i civils que s'exiliaven. Tot i així, no seria fins 3 dies més tard que assolirien el control de totes les poblacions catalanes.
Contràriament al que es va assumir durant molt temps, en part basant-se en la manipulada propaganda franquista, la victòria no fou fàcil i els combats que hi va haver en alguns moments van ser d'extrema duresa.
El resultat de la campanya, que va suposar la fi de la Segona República Espanyola, va ser terrible per Catalunya en múltiples aspectes. Demogràficament la població va reduir-se de forma important, dels 3 milions d'habitants que hi havia al començament de la guerra se'n van morir 60.000 durant l'ofensiva, com a mínim hi va haver 4.000 execucions per consell de guerra a més a més de les que es van efectuar directament sobre el terreny i 350.000 persones van fugir a França, de les quals 70.000 s'exiliarien permanentment.
La repressió que es va instaurar va abastar tots els aspectes de la societat catalana, des de la política fins a la cultura. Es va prohibir parlar o publicar qualsevol cosa en català, es va empresonar fins a 35.000 persones, 150.000 van anar a camps de concentració o companyies de treball... Políticament es va suprimir qualsevol administració pròpia imposant-ne una de fidel al règim. Simbòlicament, el 15 d'octubre de 1940, es va executar el president de la Generalitat Lluís Companys al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.
Antecedents
El 17 de juliol de 1936 va iniciar-se una revolta militar a Melilla que l'endemà s'estendria a bona part de la península Ibèrica. En els dies vinents, als principals nuclis industrials i ciutats mediterrànies l'aixecament fracassaria, tot i així els revoltats aconseguirien prendre el control de totes les illes Balears excepte Menorca, que posteriorment servirien de base aèria pels bombarders nacionals.
Després d'un intent fallit d'ocupació de Madrid per part dels facciosos, entre el 8 i el 23 de novembre de 1936, l'ofensiva nacional es dirigiria cap al nord. L'estiu de 1937, després de la batalla de Bilbao, s'ocuparien ràpidament el País Basc i Astúries.
Després d'unes contraofensives republicanes, l'atac dels revoltats continuaria durant l'hivern de 1937-38 cap al Mediterrani, separant Catalunya de la resta de territori republicà i ensorrant el front d'Aragó, ocupant les primeres ciutats catalanes. Inesperadament, el 23 d'abril de 1938, l'assalt prosseguiria cap a València, a l'ofensiva de Llevant, on s'originaria una dura batalla que seria interrompuda per un virulent atac des de territori català.
miniatura|Mapa del front el novembre de 1938, després de la batalla de l'Ebre i poc abans de l'ofensiva de Catalunya.
La batalla de l'Ebre va ser l'enfrontament més sagnant de tota la guerra, i va durar 115 dies provocant nombroses baixes a ambdós bàndols. La derrota republicana a l'Ebre deixaria exhaust el Grup d'Exèrcits de la Regió Oriental (GERO) que sense armes, homes ni temps havia d'enfrontar a tota la maquinària bèl·lica nacional, molt superior materialment i numèricament.
Preparatius El novembre de 1938, l'exèrcit republicà es retira de la zona de l'Ebre i el proper pas de la guerra es comença a preparar, amb l'objectiu d'accelerar el final de la revolta. Hi ha tres opcions que permetrien castigar durament la Segona República Espanyola: atacar València, Madrid o Catalunya.
Les dues primeres opcions ja s'han intentat abans i, en posicions defensives, han demostrat poder aguantar l'embat del bàndol nacional. L'última opció però, es presenta més assequible i important. Durant la batalla del Segre, les forces catalanes ja s'havien anat dessagnant, però durant l'atac de l'Ebre les pèrdues podrien haver arribat als 60.000 homes, baixes que rondaven el 70% de les forces de combat republicanes. A més a més, pràcticament ja no es podien aconseguir més lleves, Catalunya ja havia aportat tots els recursos humans que era capaç de desplegar. Per altra banda, Catalunya estava aïllada de la resta de territori republicà i atacar-la suposaria passar a controlar un nucli industrial important alhora que s'aconseguiria tallar el flux de material bèl·lic a través de la frontera francesa.
Per això, el comandament dels revoltats encapçalat pel general Franco va decidir aviat que l'objectiu seria Catalunya. Decidida la zona a atacar, els franquistes van afanyar-se a preparar l'ofensiva, ja que sabien que si donaven temps el GERO es podria reorganitzar i rearmar, formant una defensa més sòlida. El comandament republicà ja s'esperava aquesta maniobra i també es va preparar per resistir, amb els recursos dels quals disposava.
Revoltats L'estratègia del bàndol nacional constà de quatre grans fases: Atacar amb molta contundència la L-1 pels extrems, menys fortificats i menys defensables, després d'un fort bombardeig artiller i aeri. L'Agrupació Nord s'encarregarà de la zona d'Artesa de Segre i l'Agrupació Sud s'obrirà pas per Seròs. Els dos atacs hauran de ser simultanis fent una pinça als defensors del centre de la L-1, que sense possibilitats de retrocedir, s'hauran de rendir. Continuar ràpidament l'assalt cap a la L-2, superar-la, i ocupar els territoris que hi ha fins a la Seu d'Urgell. Alhora, s'ha d'atacar des de la zona de l'Ebre i ocupar Tarragona. Prosseguir l'ofensiva cap a l'est assegurant les poblacions que envolten Barcelona: Puigcerdà, Manresa, Vilanova i la Geltrú… forçant els defensors restants a retrocedir cap a Barcelona, per protegir la ciutat. Aprofitar aquesta oportunitat per prosseguir l'avenç cap al nord-est, tallant les comunicacions amb França tot avançant cap a Girona i Figueres. Finalment, forçar la rendició de Barcelona, completament encerclada i amb unes defenses que no estan preparades per un atac des de tots els flancs, especialment del nord i de l'oest.
Amb l'estratègia preparada, es comença a organitzar l'exèrcit. Amb Franco com a comandant en cap, els dirigents de l'operació seran: el general Fidel Dávila, responsable de l'Exèrcit del Nord, el general Kindelán, cap de l'aviació, el general Gambara, dirigent del CTV i el general Richthofen, de la Legió Còndor.
El 26 de novembre de 1938 Franco dona l'ordre d'atacar Catalunya i, dos dies després, Dávila reorganitza l'Exèrcit del Nord. Un terç de les seves forces romandran a València i es reanomenaran com a Exèrcit de Llevant. La resta formarà el nou Exèrcit del Nord organitzat en 6 cossos d'exèrcit. La distribució dels cossos per l'ofensiva, de nord a sud, és: Urgell, comandat pel general Muñoz Grandes amb les divisions 62, 63, 150 i 61. Maestrat, manat pel general García-Valiño amb les divisions 1, 84 i 82. Aragó, dirigit pel general Moscardó amb les divisions 51, 53, 54 i diferents forces a la reserva. CTV, liderat pel general Gambara amb les divisions hispanoitalianes Littorio, Frecce Nere, Frecce Verdi i Frecce Azzurre. Navarra, manat pel general Solchaga amb les divisions 5, 12 i 4. Marroquí, dirigit pel general Yagüe amb les divisions 50, 13 i 105.
Les divisions que iniciaran l'atac, previst pel 10 de desembre, seran la 61, 150, 53 i 1 pel nord dels canals d'Urgell. Pel sud avançaran dos cossos d'exèrcit al complet, el CTV i el de Navarra. La resta esperaran per entrar en combat tot mantenint el front. Els homes i material total que amassen tots els cossos d'exèrcit és d'uns 326.000 homes amb 4.000 fusells-metrallador, 2.500 metralladores i 1.900 morters. A més a més, rebran intens suport de 1.100 peces d'artilleria que estaran concentrades en bateries d'artilleria vora les zones d'atac (400 al nord, al cap de pont de Tremp, i 500 al sud, al cap de pont de Seròs). Per encapçalar les ofensives, també disposaran de 300 tancs i tanquetes: unes 100 tanquetes L 3/33 o L 3/35 italianes, 120 Panzer I o Panzer IB, de fabricació alemanya, i la resta T-26 capturats o d'altres blindats. Juntament amb camions permetran un ritme ràpid d'avenç. I tot això es culminarà amb el suport aeri de més de 350 avions, sense comptar els de Mallorca, que martellejaran les posicions defensives des de 3 dies abans de l'assalt.
Abans de l'ofensiva es va passar una circular, que ja s'havia repartit a principis de 1938, que insta els oficials a tenir una actitud respectuosa envers la població civil catalana, com a la resta de territoris. A més a més, rere les tropes hi aniria un cos d'ordre públic que s'assegurarà de mantenir la rereguarda controlada.
Republicans L'estratègia republicana va ser en primer lloc intentar redirigir els esforços facciosos cap al centre de la península. El general Vicente Rojo, conscient que Catalunya no podia continuar sent l'únic focus dels atacs nacionals, va demanar un conjunt de maniobres a José Miaja Menant, general en cap del Grup d'Exèrcits de la Regió Central. Per insubordinació de Miaja, aquestes maniobres no s'acabarien duent a terme, deixant que el comandament nacional pogués concentrar-se a Catalunya.
L'estratègia a Catalunya té com a fonament l'ús de les línies L, una sèrie de línies defensives construïdes des de la primavera de 1938. Aquestes defenses, construïdes per presos polítics o presoners de guerra nacionals, estaven formades per trinxeres, rases, búnquers, punts de guaita per a l'artilleria... Però fins al moment, de les sis previstes, només se n'havien construït dues, la L-1 i L-2, que eren les més properes al front. L'estratègia es complementava amb l'ús de dos cossos d'exèrcit de veterans de l'Ebre, dirigits per Enrique Líster Forján i Tagüeña, que s'encarregarien de reforçar i contraatacar pels punts crítics.
El comandant en cap de l'operació és Vicente Rojo Lluch amb Juan Hernández Saravia dirigint el Grup d'Exèrcits de la Regió Oriental, sovint anomenat de forma no oficial exèrcit de Catalunya. La força defensora està dividida en l'exèrcit de l'est i l'exèrcit de l'Ebre, dirigits per Juan Perea i Juan Modesto, respectivament. La distribució dels cossos d'exèrcit, de nord a sud, era la següent: Exèrcit de l'est