Ciutadà Kane (títol original en anglès Citizen Kane)Títol en català a Ésadir.cat és la pel·lícula més famosa d'Orson Welles. Considerada per molts crítics com la millor pel·lícula de la història,Classificació dels crítics de Sight & Sound
fou estrenada el 1941. Marcà un punt d'inflexió important en la història del cinema i, com a punt àlgid del cinema de Welles, exemplifica la voluntat transgressora de la filmografia del cineasta.
Després de l'èxit del Broadway del Mercury Theatre de Welles i la controvertida emissió de ràdio de 1938 «La guerra dels mons» a The Mercury Theatre on the Air, Welles va ser cortejat per Hollywood. Va signar un contracte amb RKO Pictures el 1939. Tot i que era inusual per a un director no provat, se li va donar llibertat per desenvolupar la seva pròpia història, utilitzar el seu propi repartiment i equip i tenir el privilegi del final cut. Després de dos intents infructuosos de tirar endavant un projecte, va escriure el guió de Ciutadà Kane, col·laborant amb Herman J. Mankiewicz. La fotografia principal va tenir lloc el 1940, el mateix any que es va mostrar el seu innovador tràiler, i la pel·lícula es va estrenar el 1941.
Tot i que va ser un èxit de crítica, Ciutadà Kane no va poder recuperar els seus costos a taquilla. La pel·lícula es va esvair després de la seva estrena, però va tornar a l'atenció del públic quan va ser elogiada per crítics francesos com André Bazin i es va tornar a estrenar el 1956. El 1958, la pel·lícula va ser votada número 9 a la prestigiosa Brussel·les 12 a l'Exposició Universal de 1958. Ciutadà Kane va ser seleccionada per la Biblioteca del Congrés com a membre del grup inaugural de 1989 de 25 pel·lícules per a la seva preservació al National Film Registry dels Estats Units per ser "culturalment, històricament o estèticament significativa".
Durant 50 anys consecutius, es va situar al número 1 de l'enquesta decennal de crítics Sight & Sound del British Film Institute, i va liderar les llistes Top 100 de l'American Film Institute de l'American Film Institute, tant l'original de l'any 1998, com la seva actualització del 2007. La pel·lícula va ser nominada als Oscar en nou categories i va guanyar el de Millor Guió Original de Mankiewicz i Welles. Citizen Kane és elogiada per la fotografia de Gregg Toland, el muntatge de Robert Wise, la música de Bernard Herrmann i la seva estructura narrativa, sent considerada innovadora i creadora de precedents.
Argument Charles Foster Kane (Orson Welles) és un magnat de la premsa estatunidenca enormement ric que ha estat vivint sol a Florida en la seva sumptuosa finca Xanadú durant els últims anys de la seva vida. Mor al seu llit pronunciant la paraula «Rosebud...» mentre una bola de neu cau de les seves mans i es fa miques. La mort de Kane és notícia arreu del món. El periodista Jerry Thompson (William Alland) investiga sobre la seva vida privada amb l'objectiu de descobrir què significava la seva última paraula i entrevista amics, companys i parelles del magnat. És així com es va desenvolupant la història a través dels records dels entrevistats. Thompson visita la segona dona de Kane, Susan Alexander (Dorothy Comingore), ara una alcohòlica que té el seu propi cabaret, però que rebutja explicar-li res. Thompson acudeix aleshores a l’arxiu privat de Walter Parks Thatcher (George Coulouris), un difunt banquer que va ser el tutor de Kane durant la seva infantesa i adolescència. A través de les memòries de Thatcher, Thompson coneix la infància de Kane. Finalment, també entrevista altres persones properes a l'empresari.
Els flashbacks revelen que Kane va passar la seva infantesa en la pobresa a Colorado fins que es va descobrir la «tercera mina d’or més gran del món» en una propietat, aparentment sense valor, que la seva mare havia rebut com a part d’un pagament d’un passatger que s’havia allotjat en la seva posada. Es veu com la mare de Kane (Agnes Moorehead) envia el seu fill a la costa est dels Estats Units a viure amb Thatcher i ser educat allà. Després d’obtenir el control total de les seves possessions amb 25 anys, Kane entra en el negoci de la premsa a través d’un diari sensacionalista. Es casa amb Emily Monroe Norton, neboda del president, mentre comença la seva campanya per a governador de l'estat de Nova York.
Aquest matrimoni es dissol amb els anys i comença una aventura amorosa amb Susan Alexander. La seva dona i rival en la política descobreixen la infidelitat, cosa que fa malbé el seu matrimoni i la seva carrera política. Kane es casa amb la seva amant i la obliga a exercir com a cantant d'òpera, una carrera per la qual ella no té talent ni ambició. Kane finalment li permet abandonar la seva feina com a cantant degut al fet que ella va intentar suïcidar-se. Després d’un període d’avorriment i aïllament a Xanadú, Susan decideix deixar el seu marit.
Kane passa els seus últims anys construint la seva vasta finca, en la qual hi viu sol amb el personal. El majordom explica que Kane havia dit «Rosebud» després que Susan el deixés, just en el moment que veu una bola de neu.
De tornada al present, a Xanadú, el gran número de pertinences i possessions de Kane és catalogat, des de caríssimes obres d’art fins a mobles sense valor. És aleshores quan Thompson admet que és incapaç de resoldre el misteri i conclou que Rosebud serà sempre un enigma. Especula dient: «El senyor Kane va ser un home que va tenir-ho tot quan ho va voler, i que ho va perdre. Potser Rosebud va ser alguna cosa que no va poder aconseguir o alguna cosa que va perdre». Al final de la pel·lícula, es revela que Rosebud és el nom del trineu que Kane va tenir quan era nen. El trineu, juntament amb els trastos de la casa, és cremat i destrossat en un forn pel personal que abandona Xanadú.
Repartiment miniatura|Joseph Cotten, Orson Welles i Everett Sloane. miniatura|Ray Collins, Dorothy Comingore, Orson Welles i Ruth Warrick. Orson Welles: Charles Foster Kane Joseph Cotten: Jedediah Leland Dorothy Comingore: Susan Alexander Kane Everett Sloane: Mr. Bernstein Ray Collins: Jim W. Gettys George Coulouris: Walter Parks Thatcher Agnes Moorehead: Mary Kane Paul Stewart: Raymond Ruth Warrick: Emily Monroe Norton Kane Erskine Sanford: Herbert Carter William Alland: Jerry Thompson Harry Shannon: Jim Kane Georgia Backus: Bertha Anderson Fortunio Bonanova: Signor Matiste Sonny Bupp: Charles Foster Kane III Buddy Swan: Young Charles Foster Kane Gus Schilling: El cap dels cambrers Philip Van Zandt: Mr. Rawlston
Fonts miniatura|Encara que es van utilitzar diverses fonts com a model per a Kane, William Randolph Hearst va ser la inspiració principal. Welles mai va confirmar una font principal per al personatge de Charles Foster Kane. Houseman va escriure que Kane és un síntesi de diferents personalitats, amb la vida de Hearst utilitzada com a font principal. Es van inventar alguns esdeveniments i detalls, Houseman va escriure que ell i Mankiewicz també «han empeltat anècdotes d'altres gegants del periodisme, com ara Pulitzer, Alfred Harmsworth i el primer cap de Mank, Herbert Bayard Swope.» Welles va dir: «El senyor Hearst era bastant semblant a Kane, tot i que Kane no es va basar realment en Hearst. Molta gent s'hi acomoda, per dir-ho d'alguna manera». Va reconèixer específicament que aspectes de Kane es van extreure de la vida de dos magnats empresarials coneguts des de la seva joventut a Chicago: Samuel Insull i Harold Fowler McCormick.
El personatge de Jedediah Leland es va basar en el crític dramàtic Ashton Stevens, l'oncle de George Stevens i l'amic íntim de la infància de Welles. Alguns detalls provenen de la pròpia experiència de Mankiewicz com a crític de drama a Nova York.
Molts van suposar que el personatge de Susan Alexander Kane es basava en Marion Davies, l'amant de Hearst la carrera de la qual va dirigir i a qui Hearst va promoure com a actriu de cinema. Aquesta hipòtesi va ser una de les principals raons per les quals Hearst va intentar destruir Citizen Kane. Welles va negar El personatge es basés en Davies, a qui va anomenar "una dona extraordinària, res com el personatge que Dorothy Comingore va interpretar a la pel·lícula." Va citar l'edifici d'Insull de la Chicago Opera House, i la fastuosa promoció de McCormick de la carrera operística de la seva segona dona, Ganna Walska, com a influència directa en el guió.
Com a partidari conegut del president Roosevelt, a qui McCormick i Hearst es van oposar a causa dels seus intents reeixits de controlar el contingut dels programes de ràdio i dels seus esforços constants per controlar la impressió, Welles podria haver tingut incentius per utilitzar la pel·lícula per difamar els dos homes.
El personatge del cap polític Jim W. Gettys es basa en Charles Francis Murphy, un líder de la infame maquinària política Tammany Hall de la ciutat de Nova York.
Welles va acreditar "Rosebud" a Mankiewicz. El biògraf Richard Meryman va escriure que el símbol de la pròpia infància danyada de Mankiewicz era una bicicleta preciosa, robada mentre ell visitava la biblioteca pública i no substituïda per la seva família com a càstig. El va considerar com el prototip del trineu de Charles Foster Kane. A la seva biografia de Welles del 2015, Patrick McGilligan va informar que el mateix Mankiewicz va declarar que la paraula "Rosebud" va ser presa del nom d'un famós cavall de carreres, Old Rosebud. Mankiewicz va apostar pel cavall al Kentucky Derby 1914, que va guanyar, i McGilligan va escriure que "Old Rosebud simbolitzava la seva joventut perduda i la ruptura amb la seva família". En testimoni de la demanda de Lundberg, Mankiewicz va dir: "M'havia sotmès a una psicoanàlisi, i Rosebud, en circumstàncies lleugerament semblants a les circumstàncies [de Ciutadà Kane], va tenir un paper destacat."
L'art cinematogràfic L'obra marcà una nova manera de fer cinema. Tècnicament parlant, Welles aglutinà diferents recursos estilístics tant del cinema com de la ràdio i del teatre de manera magistral i es convertí en una de les pel·lícules més complexes tècnicament i artísticament parlant. Pel que fa al so es pot parlar de perspectiva sonora, de ressons, de reverberacions; pel que fa a la posició de la càmera es pot parlar d'escenografies amb sostre, primers plans, ús de grues i de travellings, profunditat de camp, fotografies en clarobscur i jocs d'il·luminació.
A més a més, és totalment innovadora la manera d'entrellaçar la vida de Charles Foster Kane amb la investigació que segueix el grup de periodistes. Welles ho aconsegueix a partir de salts temporals, retrocessos en el temps de l'acció dramàtica, el que avui coneixem com a flashback.
Però, per damunt de tot, Welles va aconseguir a partir d'eines com els picats i els contrapicats, introduir a l'obra la mirada personal de l'autor. En altres paraules, el cineasta es converteix, per primera vegada, en el narrador omniscient de l'obra.
Tècnica i estètica de la pel·lícula