miniatura|Flors de nyàmera miniatura|Imatge d'una fulla miniatura|Nyàmeres rentades miniatura|Zeytinyağlı yerelması, plat turc La nyàmera o patata de canya (Helianthus tuberosus) és una espècie de planta amb flors del gènere Helianthus dins la família de les asteràcies nativa d'Amèrica del Nord.
Addicionalment pot rebre els noms de dimonis, nyàmeres, pataca, pataca de pala, patarota, patata burba, patata de Màlaga, patata moruna, patata setembrera, patates, patates de jardí, patates nyàmeres, ramons, setembres, trumfa nyama i batata de la Noguera. També s'han recollit les variants lingüístiques nyama, nyàmara, nyapes, topinambur, tupinambo i tupinambur.
Arreu del territori espanyol està catalogada com a espècie exòtica invasora. Entre altres, això implica que està prohibit comercialitzar-la i introduir-la al medi natural. Tampoc es poden reintroduir exemplars que hagin estat extrets de la natura.
Descripció És una planta herbàcia vivaç rizomatosa que pot atènyer més de metre i mig d'altura. Les seves fulles són entre ovades i lanceolades, dentades, acuminades (amb l'àpex en punta allargada i aguda) i peciolades de disposició oposada. Les flors, sèssils, es troben agrupades en inflorescència en capítols de color groc, de 5 a 10 cm de diàmetre amb deu a vint lígules de 2,5 a 4 cm de longitud, de color groc intens, pseudants semblants als del gira-sol, però de mida més petita. El seu rizoma és carnós i d'un color que pot anar de groguenc a vermellós. El fruit és un aqueni molt semblants als del gira-sol: és a dir, amb un vil·la de dues arestes principals de 9 a 12 mm i una o dues de més petites de forma deltoide.Helianthus tuberosus en Flora of North America
Els seus tubercles són allargats i irregulars, generalment d'uns 7,5 a 10 cm de llarg i 3-5 cm de gruix. Els colors oscil·len entre el marró pàl·lid i el blanc, vermell o porpra; s'assemblen vagament a l'arrel del gingebre i posseeixen un gust molt similar a la carxofa.Purdue University Center for New Crops & Plants Products: Helianthus tuberosus
Història miniatura|Nyàmeres pintat per Claude Monet, 1880 Aquesta espècie va ser cultivada pels amerindis molt abans de l'arribada dels europeus, tot i que es desconeix l'àrea de distribució nativa exacta de l'espècie. L'anàlisi del genoma ha descartat el gira-sol comú (Helianthus annuus) (també originari d'Amèrica) com a ancestre i, en canvi, apunta a una hibridació entre el gira-sol pelut (Helianthus hirsutus) i el gira-sol de dents de serra (Helianthus grosseserratus).
L'explorador francès Samuel de Champlain va trobar cultius a Cape Cod el 1605. Champlain va descobrir que els natius de Nauset Harbor a Massachusetts havien cultivat arrels que tenien gust de carxofa. L'any següent, Champlain va tornar a la mateixa zona per descobrir que les arrels tenien un gust similar al de les bledes (Beta vulgaris var. cicla)Cooke, Nathalie. Dickenson, Victoria. What's to eat? Entrees in Canadian food history. Montreal: McGill-Queen's U Press, 2010. 21-54. Print. i va ser el responsable de portar la planta en el seu retorn a França. Temps després, Petrus Hondius, un botànic holandès, va plantar un tubercle arrugat de nyàmera al seu jardí de Terneuzen i es va sorprendre en veure que la planta proliferava. Les nyàmeres s'adapten tan bé al clima i al sòl europeus que la planta es multiplica ràpidament. A mitjan , la nyàmera s'havia convertit en una verdura molt comuna per al consum humà a Europa i Amèrica, i també s'utilitzava com a aliment per al bestiar a Europa i l'Amèrica colonial.Levetin, Estelle and Karen McMahon. Plants and Society: 231. Print. 2012. Als francesos els agradava especialment aquesta verdura, que va assolir la seva màxima popularitat a principis del . La nyàmera va ser nomenada "millor verdura per a sopa" al Festival de Niça pel Patrimoni de la Cuina Francesa l'any 2002.
L'explorador francès i primer historiador d'Acàdia, Marc Lescarbot, va descriure les nyàmeres com "tan grans com els naps o les tòfones", aptes per menjar i amb un gust "com bledes, però més agradables". El 1629, l'herbolari i botànic anglès John Parkinson va escriure que la nyàmera, àmpliament cultivada, s'havia tornat molt comuna i barata a Londres, fins a tal punt que "fins i tot els més vulgars comencen a menysprear-la". Per contra, quan van arribar per primera vegada a Anglaterra, els tubercles havien estat considerats "delícies per a la Reina".
Lewis i Clark van menjar els tubercles, preparats per una dona indígena, a l'actual Dakota del Nord. També s'ha anomenat la "tòfona canadenca".
Taxonomia Aquesta espècie va ser publicada per primer cop l'any 1753 a l'obra Species Plantarum de Carl von Linné (1707-1778).
La família a la que pertany H. tuberosus (Asteraceae o Compositae, nomen conservandum) és la més nombrosa del món vegetal: inclou més de vint-i-tres mil espècies distribuïdes en 1.535 gèneres. (22.750 espècies i 1.530 gèneres segons altres fonts).. El gènere al qual pertany (Helianthus) està format per entre cinquanta i setanta espècies segons els diferents autors. Les diferents espècies es distingeixen sobretot en funció del seu cicle biològic: anual o plurianual. L' H. tuberosus pertany òbviament al segon grup. El nombre de cromosomes de H. tuberosus és: 2n = 102.
Sinònims Els següents noms científics són sinònims dHelianthus tuberosus:
Sinònims homotípics
Helianthus tuberosus var. typicus
Sinònims heterotípics
Helianthemum tuberosum Helianthus doronicoides Helianthus esculentus Helianthus pubescens Helianthus serotinus Helianthus spathulatus Helianthus squarrosus Helianthus strumosus subsp. tomentosus Helianthus subcanescens Helianthus tomentosus Helianthus tuberosus var. albus Helianthus tuberosus var. alexandri Helianthus tuberosus var. fusiformis Helianthus tuberosus f. moldenkeanus Helianthus tuberosus var. multituberculatus Helianthus tuberosus var. nebrascensis Helianthus tuberosus f. oswaldiae Helianthus tuberosus var. purpurellus Helianthus tuberosus var. purpureus Helianthus tuberosus var. subcanescens
Usos Aquesta espècie, que havia estat important en la dieta dels pobles indígenes nord-americans, va ser introduïda a Europa durant el , destinada a l'alimentació humana i animal. També és utilitzada com a planta ornamental per les seves flors. El tubercle, de forma irregular i amb gust de carxofa, havia estat molt utilitzat a la cuina catalana, però avui dia el seu consum és petit. Es pot utilitzar com la patata, també se’n fa conserva en vinagre per acompanyar les amanides. Els tubercles contenen inulina, un glúcid de tipus polisacàrid, que es és tolerat per les persones amb diabetis de tipus 2 i són rics en vitamines B. D'altra banda, la inulina pot causar flatulència.
A Espanya, a causa del seu potencial colonitzador i pel fet de constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, aquesta espècie ha estat inclosa en el Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores, regulat pel Reial Decret 630/2013, de 2 d'agost, i està prohibida a Espanya la seva introducció en el medi natural, possessió, transport, tràfic i comerç.
Preparació culinària Els tubercles de nyàmera es consumeixen a l'hivern, són molt nutritius i la seva cocció és similar a la de les patates. També es poden menjar crus amb sal i pebre.. A Itàlia, en la cuina piemontesa, són típics con bagna càuda, amb fondue o fins i tot saltats,Ciapinabò, il tubero americano che tanto piace alla cucina piemontese (la nyàmera, el tubercle americà tan popular en la cuina piemontesa) mentre que en la cuina siciliana s'utilitzen esporàdicament en el farcit de la focaccia.
Begudes alcohòliques A la regió alemanya de Baden-Württemberg, més del 90% de la producció de nyàmera s'utilitza per obtenir un licor anomenat "Topi" o "Rossler".C.A.R.M.E.N. e.V.: Topinambur - Energiepflanze für Biogasanlagen. In: Newsletter "nawaros" 11/2007, Straubing. Els tubercles es renten i s'assequen al forn i després es fermenten. Finalment es destil·la el líquid alcohòlic. El "Topi" és considerat un digestiu, utilitzat també contra la diarrea o el dolor abdominal. Té una agradable aroma afruitada entre el gust de la carxofa i l'avellana, amb una agradable nota terrosa.
LA beguda s'ha d'elaborar exclusivament a partir de nyàmeres, ha de contenir almenys un 38% d'alcohol per volum i no pot contenir ni alcohol afegit ni aromatitzants., §14 Topinambur or Jerusalem artichoke spirit El colorant de caramel és l'únic additiu permès.
Esquema de màrqueting als EUA A la dècada de 1980, la nyàmeratambé va guanyar certa notorietat quan les seves llavors van ser plantades per agricultors del Mig Oest dels EUA sota l'impuls d'un intent agrícola per salvar la granja familiar. Aquest esforç pretenia ensenyar els agricultors independents a produir el seu propi aliment, pinso i combustible. En aquell moment existia poc mercat per al tubercle en aquesta part dels EUA, però es van establir contactes amb productors de sucre, empreses de petroli i gas, i el mercat d'aliments frescos per tal de desenvolupar-ne la comercialització. La fructosa encara no s'havia consolidat com un element bàsic, ni l'etanol s'utilitzava com a principal additiu per al combustible com es fa avui dia. L'únic benefici real d'aquest esforç el van obtenir uns quants productors del primer any (que van vendre part de la seva llavor a altres agricultors tant de forma individual com amb l'ajuda de l'empresa que intentava aquesta aventura). Com a resultat, molts dels agricultors que havien plantat grans quantitats del cultiu van perdre diners."Jerusalem Artichoke ", Commercial Vegetable Production Guides, Universitat Estatal d'Oregon. L'esforç per salvar la granja familiar, però, no formava part de l'objectiu de la nostra nació per controlar el mercat agrícola, de manera que falsificacions i interpretacions inexactes van forçar el tancament d'aquest esforç. En una trucada telefònica de l'aleshores Secretari d'Agricultura, John Block, es va afirmar: «No volem salvar la granja familiar, sinó que hem d'eliminar-ne un cert percentatge». Més tard, es va publicar un llibre,Joseph Anthony Amato, The Great Jerusalem Artichoke Circus: The Buying and Selling of the Rural American Dream, University of Minnesota Press, 1993,
La nyàmera als Països Catalans L'ús de la nyàmera (o pataca) als Països Catalans té una història curiosa: va passar de ser un aliment de subsistència i farratge per al bestiar a ser un producte gairebé oblidat, i recentment ha estat recuperat per la cuina d'autor i el cultiu ecològic.
Ús històric com a recurs de subsistència Durant la Guerra Civil espanyola i la postguerra, la nyàmera va tenir un paper clau en l'alimentació a les zones rurals del Delta de l'Ebre i l'Horta de València. En ser una planta extremadament resistent que no requeria gaire manteniment i que "s'amagava" sota terra, es convertia en un recurs segur quan les collites de blat o de patates eren requisades o fallaven.
Presència i cultiu als Països Catalans A Catalunya i el País Valencià, la nyàmera s'ha cultivat tradicionalment a petita escala, sovint en horts familiars i zones de ribera, ja que requereix humitat. Segons el botànic Joan Vallès, l'espècie es va naturalitzar amb facilitat a les conques dels rius com el Ter, el Llobregat o el Xúquer.
Gastronomia tradicional i local La variant "Pataca" a l'Ebre: A les Terres de l'Ebre i zones del Maestrat, rep sovint el nom de pataca (per diferenciar-la de la patata). A Amposta i altres viles del Delta de l'Ebre, s'havia utilitzat tradicionalment en guisats pobres i com a substitut de la patata en èpoques de carència.