miniatura|Ban de Villamil i els alcaldes de Móstoles Ban dels alcaldes de Móstoles o Ban de la Independència és com es coneix el ban signat pels alcaldes de Móstoles el 2 de maig de 1808, amb motiu de l'aixecament aquest mateix dia del poble de Madrid contra les tropes franceses acantonades a la ciutat.
Introducció i antecedents Els successos de l'aixecament del 2 de maig de 1808 s'emmarquen en el començament de la Guerra del Francès. El 1796 França i Espanya havien pactat una aliança, després d'anys de guerra; el 1807 van acordar col·laborar en el conflicte que mantenia la primera amb Anglaterra, permetent la segona el pas de tropes franceses pel seu territori, de camí a la conquesta de Portugal, país aliat de la nació anglesa. L'exèrcit estranger, a les ordres del general Jean-Andoche Junot, va penetrar en la península Ibèrica, però, incomplint el seu pacte d'amistat i aliança, va prendre algunes ciutats de la franja septentrional i va adoptar una actitud invasiva. Això va fer comprendre a molts espanyols les veritables intencions de l'emperador francès Napoleó Bonaparte: convertir Espanya en un Estat satèl·lit, despullant-lo dels membres de la família reial. Entre el 17 i el 19 de març de 1808 es va produir a Aranjuez un motí popular, encoratjat per un sector de l'alta societat partidari del Príncep d'Astúries i contrari a l'odiat primer ministre, Manuel Godoy. Aquest valgut va caure pres i el rei Carles IV es va veure obligat a abdicar en el seu fill, que regnaria com a Ferran VII i entraria a Madrid el 24 d'aquell mes, un dia després de l'arribada a la capital d'un exèrcit francès sota el comandament del gran duc de Berg, Joachim Murat (1767-1515), que s'instal·laria en unes quantes casernes de dins i fora.
La partida de l'exrei i el nou monarca que van anar cap a Baiona, on Napoleó els havia convocat i on van abdicar, juntament amb l'alliberament de Godoy i la cada vegada més conflictiva presència de les tropes estrangeres, van contribuir al clima d'hostilitat creixent i resistència contra l'ocupant francès.
El Dos de maig de 1808 El Dos de Maig de 1808 el poble de Madrid es va amotinar contra els invasors francesos, en un aldarull en el qual van participar gairebé només membres dels estaments populars. Les unitats de l'exèrcit espanyol –excepte el cas dels oficials i soldats del Parc d'Artilleria de Monteleón, que van oferir una feroç resistència als francesos— van romandre aquarterades. Les classes altes es van quedar al marge iles autoritats van mantenir una actitud col·laboracionista amb els francesos, la qual cosa va irritar als revoltats. El populatxo madrileny es va batre aquell matí amb armes de fortuna als carrers de la ciutat cabdal contra les tropes d'elit de Murat, mamelucs d'Egipte i cuirassers, encara que aquesta gosadia va ser reprimida amb extrema violència. El motí va finalitzar al voltant de les dues de la tarda del 2 de maig, després d'haver pres els francesos la caserna de Monteleón, últim focus de resistència. La jornada va continuar amb la forçosa pacificació del veïnat, la captura dels que van participar en la rebel·lió o sospitosos, i l'afusellament de centenars de madrilenys patriotes en la matinada del 3 de maig. Encara que la gesta va ser protagonitzada per les classes baixes de la ciutat, hi ha autors que assenyalen que aquell moviment va estar en certa manera preparat per una conspiració en la qual van participar alguns comandaments militars i aristòcrates –com Daoíz i Velarde, els comtes de Montijo i Aranda i els ducs de l'Infantado i d'Osuna-; no obstant això, segurament la major part dels que van barallar a peu de carrer ho van fer per voluntat pròpia, sense seguir cap pla premeditat, ja que des del principi, si va haver-hi un pla previ, aquest va quedar superat pels esdeveniments.
El Dos de Maig a Móstoles En la tarda del 2 de maig, es van trobar a la vila de Móstoles, Juan Pérez Villamil –aleshores d'Auditor General i secretari del Consell de l'Almirallat i fiscal togat del Consell de Guerra- i Esteban Fernández de León -ex Intendent de l'Exèrcit i Superintendent de totes Rendes al districte de la Reial Audiència i Capitania General de Veneçuela-. Aquest últim acabava d'arribar d'un Madrid en plena batalla i tots dos es van reunir amb els dos alcaldes ordinaris de la localitat, Andrés Torrejón i Simón Hernández, i els van persuadir perquè signessin una circular (coneguda per la historiografia com a Ban d'Independència), redactada per Villamil i dirigida a les autoritats de les poblacions per les quals hauria de passar, en la que s'alertava de l'esdevingut a Madrid, cridant al socors armat de la capital i a la insurrecció contra l'invasor francès. Tots dos alcaldes la van rubricar, com a autoritats locals que eren, possiblement davant l'escrivà de l'ajuntament, Manuel de Valle, perquè el document tingués validesa legal. L'escrit deia així:
Senyors justícies dels pobles als qui es presentés aquest ofici, del meu l'alcalde ordinari de la vila de Móstoles. És notori que els francesos apostats a la rodalia de Madrid, i dins de la Cort, han pres l'ofensa sobre aquest poble capital i les tropes espanyoles; per manera que a Madrid està corrent a aquestes hores molta sang. Som espanyols i cal que morim pel rei i per la pàtria, armant-nos contra uns pèrfids que, sota color d'amistat i aliança, ens volen imposar un pesat jou, després d'haver-se apoderat de l'augusta persona del rei. Procedeixin vostres mercès, doncs, a prendre les més actives providències per escarmentar aquesta perfídia, acudint al socors de Madrid i altres pobles, i allistant-nos, doncs no hi ha força que prevalgui contra qui és lleial i valent, com els espanyols ho són.Déu guardi a les vostres mercès molts anys.Móstoles, dos de Maig de mil vuit-cents vuit.Andrés TorrejonSimón HernándezL'andalús Pedro Serrano, acompanyant de Fernández de León, es va oferir a portar el ban per la carrera reial d'Extremadura (avui carretera A-5) fins a Andalusia, arribant a Badajoz dos dies més tard.
Villamil acabava de ser nomenat membre d'una Junta formada per diversos alts càrrecs de la Corona i creada secretament per substituir la Junta de Govern en cas que aquesta fos desfeta pels francesos. Fernández de León va poder ser l'encarregat de fer arribar a Villamil el decret del seu nomenament i les instruccions secretes, en no poder-li-ho comunicar personalment Antonio de Escaño, un altre dels membres escollits i responsable d'avisar-lo. L'actuació de Villamil el 2 de maig de 1808, redactant el Ban d'Independència, obeeix al fet que la Junta per la qual acabava de ser nomenat havia d'enviar una crida a la nació per formar exèrcits i trencar hostilitats amb els francesos, una vegada confirmada les intencions reals de Napoleó –exonerar de la Corona als Borbó- i aconseguida autorització del ja exiliat Ferran VII. Així, s'entén que Villamil va materialitzar el cèlebre ban no com a fruit d'una improvisació impulsada per fervor patriòtic, sinó que va ser una mesura prevista per aquells governants que, lligats ja de peus i mans, tractaven de planejar secretament l'aixecament contra els francesos, liderant ells el moviment de resistència i no deixant-lo en mans d'altres autoritats que actuessin sense coordinació i de forma descentralitzada, com finalment va ocórrer. El problema va ser que Villamil es va precipitar en impulsar el manifest unilateralment, sense que es complissin diverses condicions prèvies –la nova Junta no s'havia constituït, ni s'havien reunit tots els seus membres, ni comptava encara amb permís de l'exiliat rei per trencar hostilitats amb Napoleó-. Es pot conjecturar que Fernández de León va proposar a Villamil que el manifest que havia d'enviar fos signat pels dos alcaldes ordinaris de Móstoles per donar-li forma d'ofici circular i s'autoritzés així el seu despatx en posta a través de l'itinerari d'Extremadura, complint amb el reglament de postes, que donava especial prioritat i agilitat a les comunicacions per correu entre autoritats locals, facilitant d'aquesta manera la seva ràpida difusió. A més, atès que Villamil no havia pres possessió oficial del seu càrrec al no estar desfeta la primigènia Junta de Govern, resulta obvi per què va eludir signar la missiva amb la seva pròpia rúbrica, carregant-ne així la responsabilitat legal a uns humils alcaldes de poble. Possiblement, ni tan sols els va informar de la seva comissió secreta i els va persuadir per signar el manifest recordant-los l'obligació que, segons la legislació tradicional castellana –recollida en les Set Partides d'Alfons X de Castella (partida II, títol XIX)-, tenien els ajuntaments per emprendre la defensa del territori en cas d'invasions estrangeres, especialment en el cas de faltar el rei i, com era el cas, no tenir llibertat els seus representants immediats –la Junta de Govern, mediatitzada per Murat-. Aquest plantejament defensiu, propi de la baixa edat mitjana, va xocar amb la disciplina d'una monarquia absoluta, en la qual la jerarquia militar respectava fèrriament la cadena de comandament; així, molts oficials i comandaments rezelaren d'una comunicació patriòtica dirigida per uns simples alcaldes, doncs esperarien ordres del ministre de Guerra o de l'infant Antoni Pasqual de Borbó, oncle i regent de Ferran VII.
Conseqüències immediates