Naguib Mahfuz (, de vegades transcrit Naguib Mahfouz, segons l'ús francès) (el Caire, Egipte, 11 de desembre del 1911 - 30 d'agost del 2006) fou un escriptor egipci guardonat el 1988 amb el Premi Nobel de Literatura; fins ara, ha estat l'únic escriptor àrab que l'ha guanyat. També rebé l'any 1995 l'Orde de les Arts i les Lletres atorgat pel govern francès.
Considerat el més gran novel·lista egipci modern i un dels grans innovadors de la novel·la escrita en llengua àrab, juntament amb Tawfiq al-Hakim, la seva producció gira al voltant de la impossibilitat de l'ésser humà de defugir el destí i les convencions socials, i explora temes d'existencialisme. Fruit del seu compromís polític en la defensa de les cultures cristiana i musulmana, va estar en el punt de mira de grups extremistes.
Biografia Mahfuz va néixer l'11 de desembre del 1911 al barri vell de Gamaleyya, a la ciutat del Caire, en el si d'una família de classe mitjana, de la qual fou l'últim dels set fills i rebé el nom en homenatge al ginecòleg copte Naguib Pasha Mahfouz (1882-1974), que atengué el seu naixement. Fill petit d'una família amb germans i germanes més grans, desenvolupa un interès marcat per les relacions familiars i sobretot una forta atenció en les relacions imbricades del teixit social. Paral·lelament, és molt aviat atret pels llibres; la seva curiositat natural l'empeny a llegir tot el que li cau, obres literàries, filosòfiques, científiques, i rep la influència d'autors com Hafiz Najib, Taha Hussein o Salama Moussa. A més, la seva mare el va portar sovint als museus d'història d'Egipte, que més tard —junt amb els barris on visqué aquesta etapa de la seva vida, el-Gamaleyya i el-Abbaseyya— es convertirien en un tema important en molts dels seus llibres.
La família Mahfuz observava l'islam, i l'escriptor va rebre una educació estricta en el marc d'aquesta religió. En una entrevista, va explicar el clima altament religiós que es vivia a casa seva durant la infantesa, i va manifestar que "mai hauria pensat que d'aquella família en sortiria un artista."
El 1919, assisteix a l'aixecament popular de la multitud contra els anglesos i a la seva severa repressió, escena que marcarà de manera durable el seu esperit i en què s'estrena el seu interès per la política.
El 1924, ell i la seva família deixen Gamaleyya per instal·lar-se a Abbasseyya, un barri més residencial. Continuarà estant, no obstant això, lligat al barri del seu naixement, el de la mesquita al-Husayn, dels cafès populars i dels carrerons, i dels seus personatges, en qui pouarà la majoria dels seus herois.
Així, doncs, interessat des de jove per les lletres, Mahfuz entra a la Universitat Fuad I (actual Universitat del Caire), on finalitza la carrera de filosofia l'any 1934 i comença a escriure articles en revistes com er-Risala, el-Hilal o Al-Ahram; decideix dedicar-se professionalment a l'escriptura l'any 1936. Així mateix, s'interessà per les llengües estrangeres, sobretot l'anglès, per la qual cosa es va proposar la tasca de traduir obres literàries en àrab, de la qual la més coneguda en fou una de James Baikie sobre l'antic Egipte (1932). En aquesta època, Salama Moussa, un intel·lectual de la societat fabiana, fou una de les majors influències en el pensament científic i social de Mahfuz.
Temps després, Mahfuz abandona el món acadèmic per esdevenir funcionari públic, tasca que exercí fins a l'any 1972. Va treballar en el Ministeri egipci d'herències i donacions; també fou director de censura i director de la fundació d'ajuda al cinema del departament d'art i, finalment, va servir com a consultor al Ministeri de cultura.
Durant els seus estudis universitaris, publica les primeres novel·les en els diaris i s'apassiona per a l'escriptura de novel·les històriques, començament d'una obra prolífica que seguirà amb la seva carrera de funcionari, amb un estil de vida i una disciplina rigorosos. La seva obra és marcada per una gran diversitat que reflecteix la varietat dels seus centres d'interès i la riquesa dels éssers humans que constitueixen la seva principal font d'inspiració. Són, amb el seu fort lligam a la ciutat del Caire, el caràcter dominant de la seva obra, amb la classificació habitual en períodes (faraònic, realista, filosòfic, estètic), dictats per l'evolució de les seves preocupacions i dels seus estats d'ànim.
Avançant amb obstinació pels diferents solcs que ha decidit traçar, té períodes d'indecisió -per exemple, entre les seves passions rivals, filosofia i literatura- o de dubte -el silenci de set anys abans de la publicació de Trilogia- o pel buit després del xoc de la derrota del 1967.
Alhora, participa activament en la vida literària egípcia animant salons literaris i prodigant el seu encoratjament a tota una generació de joves escriptors. Sempre ha continuat sent fidel al cercle dels seus amics (anomenats els Harafich), que continuava delectant pel seu esperit incisiu i el seu sentit de l'humor. Col·labora igualment en l'observació de la vida social i política publicant regularment cròniques en el gran diari al-Ahram, en què ha conservat sempre un despatx.
El 1988, obté el premi Nobel de literatura, que consagra una obra rica i variada. És la primera vegada que aquest premi tria un autor àrab.
La salut de l'escriptor començà a deteriorar-se després de ser atacat l'any 1994 per uns extremistes islàmics, que li van infligir una greu ferida al coll amb una arma blanca en considerar la seva obra com una blasfèmia contra la religió musulmana. Al març del 1995, Mohamed Nafi Mustafà i Mohamed al-Mahlaui, presumptes autors materials de l'atemptat, van ser penjats en una presó del Caire. El 1996, fou catalogat per grups radicals islàmics com a «heretge» i sentenciat a mort. Des de llavors, es va mantenir pràcticament reclòs a casa seva, amb sortides esporàdiques i sota protecció policial. No obstant això, va mantenir, dins de les seves possibilitats, una vida literària activa, durant la qual participava en reunions en centres literaris del Caire i publicava cada dijous una columna en forma d'entrevista en el setmanari Al-Ahram Weekly, en què solia abordar assumptes d'actualitat política i social.
El 19 de juliol del 2006 fou hospitalitzat d'urgències en caure al carrer mentre passejava pel Caire. Després d'operar-lo, morí el 29 d'agost del mateix any a conseqüència d'una úlcera sagnant.
Obra literària Als inicis de la seva carrera literària, es dedicà a compondre obres de ficció i va publicar una mica més de 80 relats quan hagué acabat els seus estudis mitjans. La dècada del 1940 és considerada una de les més completes pel que fa a les obres de Mahfuz, en la qual surten a la llum obres com La maledicció de Ra (1939), Radubis (1943) i La batalla de Tebes (1944). Posteriorment, l'escriptor s'interessa per la novel·la social i fa les seves primeres incursions com a guionista cinematogràfic.
Entre 1956 i 1957, la seva «trilogia del Caire» (formada per Bayn al-qasrayn بين القصرين, Entre dos palaus, 1956; Qasr al-shawq قصر الشوق, El palau del desig, 1957, i Al-sukariya السكرية, El carrer del sucre, 1957) obté un èxit remarcable en l'època de grans canvis socials i polítics que se succeïren a Egipte després de la caiguda de la monarquia, l'any 1952. Una de les seves obres més reconegudes per la crítica, i alhora més polèmiques, és Awlad haratina (أولاد حارتنا, Els nois del carreró, 1959), que fou prohibida a Egipte perquè es considerava que menystenia Mahoma. Aquesta novel·la va ser el desencadenant perquè el líder islamista Omar Abdel-Rahman, un dels implicats en els atemptats contra el World Trade Center de Nova York del 1993, el condemnés a mort.
El 1988, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'autor «que, amb treballs rics en matisos –d'una visió clara i realista alhora que evocadorament ambigua–, ha format un art narratiu àrab que s'aplica a tota la humanitat».
L'agressió de 1994 li deixà greus seqüeles que li van delmar la salut, ja que van provocar-li danys a la vista i a les orelles, així com una paràlisi del braç dret, cosa que li impedí seguir escrivint amb normalitat. A pesar d'això, després de sotmetre's a un llarg procés de fisioteràpia, Mahfuz va aconseguir escriure una sèrie de relats molt breus, a l'estil dels haikus japonesos, alguns dels quals han estat publicats en la revista egípcia Nisf al-Duniya ('La meitat del món') sota el títol dAhlam fatrat al-nuqaha (أحلام فترة النقاهة, Somnis de convalescència, 2004).
Evolució artística Es poden considerar diverses fases o etapes en l'evolució artística de Mahfuz: La primera etapa abasta des del començament de la carrera literària de Mahfuz fins al 1944, en la qual l'autor publica fonamentalment novel·les històriques ambientades en l'Egipte faraònic, així com articles filosòfics i literaris. La fase següent s'inicia a partir del 1945, amb la publicació de la novel·la Khan al-khalili (خان الخليلي), fins al 1957. Abandona el tema històric, i se centra en la realitat contemporània. Són novel·les amb noms de carrers i barris del Caire i presenten els habitants de la ciutat, des de les classes més populars fins a la petita burgesia. L'obra més destacada d'aquesta època és El carreró dels miracles (زقق المدق), publicada el 1947. Són aquestes novel·les les que consagraren el seu autor com el millor novel·lista àrab. Una nova etapa comprèn la producció de la Trilogia del Caire integrada pels títols Entre dos palaus (بين القصرين), Palau del desig (قصر الشوق) i La sucrera (السكرية), publicats entre 1956 i 1957. Fills del nostre barri (أولاد حرتنا), tot i que es publicà el 1959, anuncia ja la següent fase en la producció de Mahfuz. La novel·la també està ambientada al Caire, encara que fora de la pentalogia realista, ja que és molt més espiritual i religiosa. La fase següent abasta des del 1961 fins al 1967, que s'obre amb El lladre i els gossos (اللص والكلاب), en la qual la revolució va perdent progressivament les seves metes i els herois esdevenen antiherois solitaris i incompresos. Posteriorment, entra en el corrent de l'absurd i abasta des del 1968 fins al 1972. En aquesta etapa, només escriurà contes surrealistes i onírics. La narració desapareixerà per donar pas al diàleg com a mitjà de comunicació. En aquesta etapa, els personatges expressen l'ambient de pessimisme general que es viu després de la gran derrota àrab del 1967 davant Israel. Una obra d'aquesta etapa és La taverna del gat negre (خمارة القط الأسود). Des del 1972 fins al 1998, Naguib Mahfuz crearà amb un estil en què les seves obres seran fruit de la utilització de tots els corrents literaris que havia exposat fins al moment.
Naguib Mahfuz i el desenvolupament del cinema egipci