miniatura|Fotografia de la visita del president nord-americà Dwight David Eisenhower a Espanya en 1959. El Pla Nacional d'Estabilització Econòmica va ser un conjunt de mesures econòmiques aprovades pel Govern franquista espanyol el 1959. L'objectiu era l'estabilització i liberalització de l'economia espanyola, va suposar la ruptura amb la política d'autarquia del franquisme i va possibilitar l'inici d'una època de creixement econòmic al país durant els anys seixanta. Va ser redactat en estreta col·laboració amb el Fons Monetari Internacional.
Situació econòmica prèvia: l'autarquia Des del final de la Guerra Civil, el 1939, el govern espanyol havia seguit una política econòmica basada en l'autarquia. Com a conseqüència d'aquesta política, el 1959, Espanya era juntament amb Portugal el país més pobre d'Europa, malgrat un lleuger avanç en la producció que es va viure des de 1950, emparat per les incipients ajudes nord-americanes. Els problemes i desequilibris que afligien l'economia espanyola eren greus: Augment del cost de la vida que va arribar fins al 15 per cent el 1956 i davant el qual el govern havia reaccionat amb un augment important dels salaris que no va fer sinó agreujar la situació. Augment del deute públic. Dèficit comercial molt elevat de la balança de pagaments i una consegüent reducció de divises fins a mínims històrics. El Govern espanyol va comprovar que el 31 de desembre de 1958 les reserves exteriors només suposaven 45,4 milions de dòlars, xifra inferior al deute exterior a curt termini. L'escassetat de divises i els frens administratius a l'exportació i importació van provocar una escassetat de béns indispinsables per garantir la producció. Hi havia grans dificultats per satisfer les necessitats bàsiques de la població.
Antecedents directes (1957-1958) El febrer de 1957, el president del govern Luis Carrero Blanco reorganitza el govern el que va implicar una pèrdua d'influència dels sectors més nacionalistes del Règim en els llocs claus de l'Administració. Van ser reemplaçats per un grup de ministres més tecnòcrates, compost per Alberto Ullastres Calvo (Comerç) i Mariano Navarro Rubio (Hisenda). López Rodó esdevé cap de la Secretaria General Tècnica de la Sotssecretaria de la presidència de qui depenia l'Oficina de Coordinació i Programació Econòmica. Tots pertanyien a l'Opus Dei, eren d'orientació catòlica conservadora i compartien una bona formació intel·lectual en el camp econòmic. Aquests ministres eren conscients que situació econòmica era insostenible i que canvis incisius eren menester. Van començar a posar una mica d'ordre en la política econòmica i a trencar amb la política autàrquica franquista que havia dominat fins llavors.
Les principals mesures que van adoptar van ser: Unificar dels múltiples taxes de canvi existents i fixació del canvi en 42 pessetes/$. Elevar els tipus aplicats pel Banc d'Espanya i fixació de límits quantitatius al redescompte dels bancs al Banc d'Espanya. El desembre de 1958, es va eliminar la pignoració automàtica del deute públic, mesura fonamental per poder desenvolupar una política monetària activa. Controlar i abaixar la despesa pública i elevació dels ingressos de l'Estat. Afavorir l'entrada d'Espanya en el Fons Monetari Internacional, l'OECE i el Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament.
Les mesures exposades van constituir un canvi d'orientació de la política econòmica del govern. Els problemes existents havien estat adequadament diagnosticats però els resultats obtinguts de les mesures van ser bastant limitats perquè mancava profunditat i coordinació indispensable. L'antecedent directe del Pla va ser un informe de l'Organització Europea per a la Cooperació Econòmica de 1959 sobre la situació econòmica a Espanya que contindria les pautes principals del pla.
El Pla Elaboració El Pla va ser elaborat amb la participació dels economistes Joan Sardà i Dexeus i Enrique Fuentes Quintana i va ser aprovat pel govern mitjançant decret llei, el 21 de juliol de 1959 i confirmat per les Corts el 28 de juliol de 1959, després de vèncer les resistències internes d'alguns ministres del govern i del mateix Franco, pels quals la política de caràcter autàrquic tenien un caràcter ideològic unit a la victòria en la Guerra Civil i al nacionalisme. Sense l'asfíxia exterior i el risc de la suspensió de pagaments internacionals, és poc probable que s'hagués abandonat aquest model autàrquic, tan proper a la ideologia d'un Règim creient en les virtuts omnímodes del Butlletí Oficial de l'Estat, generador d'una munió de cercadors de prebendes i amb escassa estima pels mercats oberts i amb competència. L'aprovació del pla es va retardar perquè hi havia molta oposició contra les mesures que trencaven l'aïllament de l'economia espanyola.
El contingut El Pla marca una sèrie d'objectius: estabilitat econòmica, equilibri en la balança de pagaments i enfortiment de la moneda, per fer de la pesseta una divisa estable. S'hi preveia la liberalització progressiva de la importació de mercaderies i paral·lelament, la del comerç interior. Les mesures van ser d'una banda liberalitzadores i per una altra una política d'austeritat que es van concretar en: S'anuncia la convertibilitat de la pesseta i l'elevació del tipus de canvi amb el dòlar des de 42 fins a 60 pessetes, amb l'objectiu de donar estabilitat a la pesseta. Això va ser acompanyat de crèdits generosos d'organismes internacionals i del govern nord-americà. Elevació dels tipus d'interès, limitació de la concessió de crèdits bancaris i congelació de salaris, tot això amb l'objectiu de tractar de reduir la inflació. Amb el mateix objectiu s'havia tancat al desembre de 1958 la porta a la pignoració automàtica del deute públic al Banc d'Espanya, que havia constituït una altra de les fonts inflacionistes. Foment de la inversió estrangera amb una nova legislació sobre inversions exteriors que permetia la participació de capitals estrangers en empreses espanyoles. Amb l'objectiu de limitar el dèficit públic es proposa una reforma fiscal que incrementés la recaptació i una limitació de la despesa pública.
En definitiva, les mesures adoptades el 1959 anaven més enllà d'una simple cerca d'estabilitat i d'equilibri entre despeses i ingressos públiques. Formaven part d'un pla de transformació estructural que implicava alhora l'abandó del model de desenvolupament autàrquic i l'aspiració d'integrar l'economia espanyola en els mercats internacionals. Calia sanejar l'economia per assentar les bases d'un futur creixement econòmic. La nova política havia de suprimir els obstacles a la liberalització de l'economia, sotmesa a les rígides estructures d'un Estat autoritari i d'oligarquies militars i religioses massa encarcarades per adaptar-se a un món canviant.
Resultats Els efectes estabilitzadors es van deixar notar a molt curt termini, tant a l'interior com en l'equilibri exterior: El 1959 es va produir un superàvit de la balança de pagaments de 81 milions de dòlars. Les reserves de divises del Banc d'Espanya van augmentar. La suma de reserves exteriors i crèdits a curt termini de l'Estat va passar de presentar un valor negatiu proper als 2 milions de dòlars al juny de 1959 a un saldo positiu proper als 500 milions al desembre de 1960. La inflació es va reduir des del 12,6 per cent el 1958 fins al 2,4 per cent el 1960. La inversió exterior i del turisme van créixer. La indústria va esdevenir més competitiva i es va modernitzar amb noves tecnologies
En el curt termini el pla va comportar un notable fre a la producció durant la segona meitat de 1959 i principi de 1960. La congelació salarials va deprimir el consum i la inversió i va fer pujar l'atur. Això va provocar una ona d'emigració espanyola de mes de dos milions de persones, moltes del País Valencià i una proporció menor de catalans. En el llibre Introducción a la economía española Ramón Tamames explica que: «Sense la vàlvula d'escapament de l'emigració, l'atur hauria pujat a xifres molt importants, les transferències d'emigrants no haurien atenyit un volum tan alt i l'estabilització hauria implicat un retrocés». Mentre que les mesures estabilitzadores van tenir èxit ben aviat, les reformes liberalitzadores, no van seguir. A mesura que es corregien els desequilibris exteriors, aquestes reformes van perdre impuls, fet que va permetre mantenir una economia de caràcter corporatiu, amb mercats poc competitius.
En aquesta època es van substituir els inputs: les fonts d'energia tradicionals com el carbó van ser substituïdes per petroli o electricitat, i molts materials naturals per plàstics. Igualment, hi ha un increment tecnològic en química, metall i maquinària.
Aquest pla en els anys seixanta va conduir a un creixement de l'economia espanyola, el més alt viscut fins llavors, no obstant això al llarg d'aquesta mateixa dècada hi ha hagut un nou viratge cap a posicions proteccionistes i intervencionistes, per raons polítiques i econòmiques. Això van afavorir a les grans corporacions espanyoles poc dinàmiques, dominades per la banca i va impedir la consolidació d'un sistema competitiu. Aquesta herència va dificultar la modernització de l'economia durant el procés de transició democràtica.
Vegeu també Economia d'Espanya Emigració espanyola
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
BOE de 22 de juliol de 1959, que conté el Decret Llei 10/1959 d'Ordenació econòmica
Categoria:Franquisme Categoria:1959