Larquebisbat de Bremen i larxidiòcesi de Bremen —Erzbistum Bremen — fou una jurisdicció feudal imperial en part sobirana que no ha de ser confosa amb la moderna arxidiòcesi d'Hamburg fundada el 1994. Va existir com a diòcesi i arxidiòcesi a l'edat mitjana (787-1566/1648) i una part de l'arxidiòcesi va formar des de 1180 a 1648 un estat eclesiàstic (continuat sota altres noms fins a 1823), el sobirà del qual fou el Príncep-Arquebisbe de Bremen (Erzstift Bremen) dins del Sacre Imperi Romanogermànic. El principat -arquebisbat consistia més o menys d'un terç del territori diocesà. La ciutat de Bremen era de facto (des de 1186) i de iure (des de 1646) cap del principat-arquebisbat però no pertanyia a aquest i si a l'arxidiòcesi. La majoria del principat-Arquebisbat eren les terres a l'àrea al nord de la ciutat de Bremen, entre els rius Weser i Elba. Fins i tot més confós era que parts del principat -arquebisbat no pertanyien a l'arxidiòcesi de Bremen sinó a la veïna diòcesi de Verden, més o menys un 10% del seu territori diocesà.
Cada bisbat principat tenia l'estatus d'una propietat Imperial (Reichsstand, en plural: Reichsstände), cada un del qual era representat en la Dieta (Reichstag) del Sacre Imperi Romanogermànic. El 1500 el Principat-Arquebisbat de Bremen era pat del Cercle de Saxònia alemany Sächsischer (més tard el Cercle de Baixa Saxònia, alemany Niedersächsischer Kreis), una estructura administrativa de l'Imperi. El Principat-Bisbat de Verden, d'altra banda, pertanyia al Cercle de Renània-Westfàlia (Niederrheinisch-Westfälischer Kreis, col·loquialment cercle westfalià) i enviava el seu propi representant a la Dieta. Fins i tot quan es governaven els dos bisbats principats en unió personal, per mantenir els dos seients a la Dieta, no eren mai formalment units com unió real. El mateix va passar amb els ducats de Bremen i Verden col·lectivament governats (Herzogtümer Bremen und Verden col·loquialment Herzogtum Bremen und Fürstentum Verden que emergia el 1648 de la secularització dels dos principats-bisbats.
Història A causa de les lluites històriques diferents per l'expansió de territori o privilegis i la defensa local contra tal annexió o usurpació, s'han falsificat completament molts documents o s'han antedatat, per corroborar els arguments d'una part. "Aquestes falsificacions han dibuixat un vel sobre la primera història de l'arquebisbat de Bremen-Hamburg.".La citació original: «Diese Fälschungen haben einen Schleier vor morir gezogen Frühgeschichte Hamburg-Bremens.» Heinz-Joachim Schulze, "und d'Elbe de zwischen Geschichte der Geschichtsschreibung Weser vom Mittelalter bis zum Ende des 18. Jahrhunderts", volum II 'Mittelalter (einschl. Kunstgeschichte),
Arxidiòcesi abans de la creació de l'estat La fundació de la diòcesi pertany al període de l'activitat missionera de Willehad al Weser inferior. El bisbat fou fundat el 15 de juliol de 787 a Worms per iniciativa de Carlemany, sent assignada la seva jurisdicció per cobrir el territori de Saxònia en els dos costats del Weser des de la boca de l'Aller, cap al nord a l'Elba i cap a l'oest a l'Hunte, i el territori de la regió de Frísia a una certa distància des de la boca del Weser.
Willehad va establir la seva seu a Bremen, encara que la constitució formal de la diòcesi tenia lloc només després de la subjugació dels saxons el 804 o el 805, quan el deixeble de Willehad, Willerich, fou consagrat bisbe de Bremen, amb el mateix territori. La diòcesi era de manera concebible en aquell temps sufragània dels arquebisbes de Colònia, que més tard es van basar en això per la seva reclamació a la supremacia sobre la seu de Bremen. Quan, després de la mort del bisbe Leuderich (838-45), la seu fou donada a Anscari de Bremen, perdia la seva independència, i des d'aquell temps fou de manera permanentment unida amb l'Arxidiòcesi d'Hamburg.
La nova seu unida fou considerada com la seu per al treball missioner als països nòrdics, i les noves seus fundades serien les seves sufragànies, significant que quedaven subjectes a la seva jurisdicció. El successor d'Ansgar, Rimbert, el "segon apòstol del nord", fou molestat per atacs primer dels normands i llavors dels wends, i per les renovades reclamacions de Colònia.Quan Frederic I Barba-roja va desmantellar el vell Ducat de Saxònia (segle VII - 1180) va infeudar al seu amic arquebisbe Felip I de Heinsberg, que havia fet un gran esforç derrotant l'últim Duc Saxó Enric III el Lleó, en nom de l'arxidiòcesi de Colònia, una part del territori saxó que conservava el nom oficial de ducat de Westfàlia i Àngria, col·loquialment anomenat Ducat de Westfàlia (Herzogtum Westfalen und Engern). El 1238 l'arquebisbe de Colònia també guanyava la immediatesa Imperial per a part del territori diocesà, de manera que des de llavors l'Arquebisbat de Colònia (Kurfürstentum Köln, o col·loquialment Kurköln) i el Ducat de Westfàlia eren sempre governats en unió personal per l'arquebisbe respectiu de Colònia.
A l'arquebisbe Adalgar (888-909) el papa Sergi III va confirmar l'amalgamació de la Diòcesi de Bremen amb l'Arxidiòcesi d'Hamburg per formar lArxidiòcesi d'Hamburg i Bremen, col·loquialment anomenada "Bremen i Hamburg", i negava a Colònia la seva reclamació com a metropoli sobre Bremen. Sergi prohibia el capítol de la catedral d'Hamburg fundar diòcesis sufragànies pròpies.
Després de la destrucció pels obodrites d'Hamburg en 983 el capítol d'Hamburg es va dispersar. Així l'arquebisbe Unwan nomenava un capítol nou amb dotze canonges, amb tres procedents del capítol de la catedral de Bremen, i tres de cadascun dels col·legis de Bücken, Harsefeld i Ramelsloh. Heinz-Joachim Schulze, "Mori und Grafen von Stade morir Hamburg de Bremen d'Erzbischöfe von vom Ausgang des 10. bis zur Mitte des 12. Jahrhunderts", volum Ii 'Mittelalter (einschl. Kunstgeschichte), El 1139 l'arquebisbe Adalberó havia fugit de la invasió de Rodolf II de Stade i Frederic II de Saxònia Palatina, que destruïen Bremen, i havia establert i assignat a Hamburg nous canonges capitular allà per 1140.. Heinz-Joachim Schulze, "Mori und Grafen von Stade morir Hamburg de Bremen d'Erzbischöfe von vom Ausgang des 10. bis zur Mitte des 12. Jahrhunderts", volum II 'Mittelalter (einschl. Kunstgeschichte),
Territori diocesà de Bremen i les seves sufragànies El territori diocesà de Bremen-Hamburg s'estenia pels següents territoris d'avui: Les ciutats de Bremen i Bremerhaven, la ciutat d'Hamburg (nord de l'Elba), els comtats de Baixa Saxònia d'Aurich (septentrional), Cuxhaven, Diepholz (septentrional), Frísia, Nienburg (oest), Oldenburg (oriental), Osterholz, Rottenburg upon Wümme (septentrional), Stade (excepte d'un tros de terra a l'est), Wesermarsch, Wittmund, Delmenhorst i Wilhelmshaven, els comtats a Slesvig-Holstein de Dithmarschen, Pinneberg, Rendsburg-Eckernförde (meridional), Segeberg (oriental), Steinburg, Stormarn (oriental) així com els comtats urbans de Kiel i Neumünster.
miniatura|esquerra|La província eclesiàstica de Bremen amb les seves tres sufragànies que li quedaven vers 1500
La seu de Bremen-Hamburg va assolir la seva prosperitat màxima i més tard tenia els seus problemes més profunds sota l'Arquebisbat d'Adalbert d'Hamburg (1043-1072). Era després elevat a Patriarcat del Nord i fallava completament. Hamburg es va deixar d'utilitzar com a part del nom de la diòcesi. Els dos següents arquebisbes, Liemar i Humbert eren determinats adversaris del papa Gregori VII.
Sota l'últim el 1104 La diòcesi sufragània de Lund era elevada a arxidiòcesi supervisora de totes les diòcesis sufragànies de Bremen al nord Aarhus (Dinamarca), Dalby (Dinamarca), Faeroe, Gardar (Groenlàndia), Linköping (Suècia), Odense (Dinamarca), Orkney, Oslo (Noruega), Ribe (Dinamarca), Roskilde (Dinamarca), Slesvig, Bergen (Selje, Noruega), Skálholt (Islàndia), Skara (Suècia), Strängnäs (Suècia), Trondheim (Nidaros, Noruega), Uppsala (Suècia), Viborg (Dinamarca), Västerås, Vestervig (Dinamarca), Västerås (Suècia) i Växjö (Suècia).
Les restants seus sufragànies en aquell temps eren només existents de nom, des que els wends insurgents havien destruït les anomenades diòcesis wendes de Lübeck (Oldenburg-Lübeck), Ratzeburg i Schwerin i foren restablerts només més tard. A la fragmentació del Ducat de Saxònia (segle VII —1180) el 1180 tots aquests bisbes sufraganis van aconseguir per a parts dels seus territoris diocesans l'estatus de principats-bisbats immediats de l'imperi. L'arquebisbat de Riga a Livònia (primer a Uexküll llavors a Riga) fou un sufragani de Bremen durant els anys 1186-1255.
Després de 1180 com a territori immediat imperial Terres obtingudes pel Príncep-Arquebisbe L'Emperador Frederic Barba-roja i els seus aliats, molts d'ells vassalls i antics partidaris del seu cosí patern el duc Enric III el Lleó de Saxònia van derrotar els ducs de Saxònia i Baviera. El 1180 Frederic Barba-roja havia arrabassat a Enric el Lleó els seus ducats. En 1182 ell i la seva muller Matilde Plantagenet (Matilde d'Anglaterra), la filla d'Enric II d'Anglaterra i d'Elionor d'Aquitània i germana de Ricard Cor de Lleó va sortir de Stade per anar a l'exili, deixant el Sacre Imperi Romanogermànic per anar amb Enric II d'Anglaterra.
Frederic I Barba-roja va repartir Saxònia en dotzenes de territoris d'estatus imperial immediat assignant cada territori a aquell dels seus aliats que els havien conquerit abans de mans d'Enric el Lleó i la resta dels seus seguidors. El 1168 el clan saxó dels Ascanis, aliats de Frederic I Barba-roja, havia fracassat a instal·lar un membre de la seva família Sigfrid d'Anhalt com a arquebisbe de Bremen.
Però el 1180 els ascanis van imposar-se. El cap de la Casa d'Ascània, Otó, marcgravi de Brandenburg, fill d'Albert l'Ós, un cosí maternal d'Enric el Lleó, proporcionava el seu sisè germà Bernat, comte d'Anhalt, amb el més tard anomenat Nou Ducat de Saxònia (1180 —1296), un territori molt més petit format per tres territoris inconnexos al llarg del riu Elba, des del nord-oest fins al sud-est: les terres de Hadeln al voltant d'Otterndorf; les terres al voltant de Lauenburg d'Elba; i les terres al voltant de Wittenberg de l'Elba, sent conegut des de llavors com Bernat III de Saxònia. Excepte pel títol de Duc de Saxònia, Àngria i Westfàlia, que comportava pels seus governants aquest nou ducat de Saxònia (conegut com el ducat jove de Saxònia), només estava format per alguns trossos marginals alguns de l'antic ducat de Saxònia (segle VII a 1180) i tenia poc en comú amb aquest últim. El 1260, amb efectivitat des de 1296, els seus governants es van repartir el territori del ducat jove i es van formar els ducats de Saxònia-Wittenberg (en alemany Herzogtum Sachsen-Wittenberg) i Saxònia-Lauenburg (Herzogtum Sachsen-Lauenburg), l'últim abraçant dos dels tres territoris (Hadeln i Lauenburg) que pertanyien a l'arxidiòcesi de Bremen.
Otó i Bernart van ajudar el seu segon germà Sigfrid d'Anhalt, que d'ençà el 1168 s'havia anomenat "Bisbe Electe de Bremen", a guanyar efectivament la seu de Bremen, amb part del territori diocesà que fou elevat a Principat-Arquebisbat de Bremen (Erzstift Bremen). Així el Príncep-Arquebisbe de Bremen es convertia en un dels estats successors de l'antic ducat de Saxònia dominant però només una part petita del seu territori encara que l'autoritat espiritual s'estenia a altres territoris.
El 1186 Frederic I Barba-roja va reconèixer la ciutat de Bremen com a entitat política per l'anomenat Privilegi de Gelnhausen. Amb el consentiment del Príncep-Arquebisbe Hartwig II d'Uthlede l'emperador declarava la ciutat lliure per ser governada pels seus burgesos i per l'emperador, amb renúncia de tot dret pel príncep-arquebisbe. La ciutat de Bremen considerava i encara considera aquest privilegi com a constitutiu pel seu estatus com a ciutat imperial lliure d'immediatesa imperial.