alt=Grafit partidari del republicanisme espanyol a Alacant.|miniatura|Grafit partidari del republicanisme espanyol a Alacant. El republicanisme espanyol ha estat un corrent de pensament persistent al llarg dels segles , i XXI, que s'ha materialitzat en diversos partits polítics de diferent signe al llarg de la història d'Espanya. Si bé aquests moviments han compartit l'objectiu d'establir una República a Espanya, durant aquests tres segles han sorgit diferents corrents segons la forma organitzativa que es volia donar a l'Estat: unitària o centralista o federalista, endemés de corrents independentistes de caràcter republicà als Països Catalans, Galícia o al País Basc.
Malgrat la llarga tradició de republicanisme, Espanya només ha tingut un sistema polític republicà durant dos curts períodes de la història, menys de 10 anys de sistema republicà en la història espanyola. Aquests períodes en què la República va ser la forma de govern de l'Estat espanyol van ser la Primera República Espanyola, entre l'11 de febrer de 1873 i el 29 de desembre de 1874; i la Segona República Espanyola, entre el 14 d'abril de 1931 i l'1 d'abril de 1939.
Història del republicanisme espanyol
Les arrels del republicanisme a Espanya es troben en el liberalisme, sorgit a partir de la Revolució francesa i les primeres manifestacions de la qual es troben en la Guerra del Francès (1808-1814). Durant el regnat de Ferran VII (1813-1833) es van donar diversos pronunciaments liberals, però no va ser fins al regnat d'Isabel II que van aparèixer els primers moviments clarament antimonàrquics i republicans. miniatura|Al·legoria de la Primera República Espanyola, apareguda a la revista "La Flaca".
La Revolució de 1868 va enderrocar Isabel II, però les Corts sorgides de les eleccions de 1869 van donar una majoria monàrquica, que va imposar la cerca d'un nou rei entre les corts reials europees. Aquest nou rei va ser Amadeu I de Savoia, però enmig d'un país profundament inestable, embolicat en diverses guerres (en la tercera Guerra Carlina, deguda a les aspiracions al tron de la branca borbònica carlina; i en la Guerra de Cuba, colònia espanyola que buscava la seva independència), i comptant amb l'oposició dels republicans i de bona part de l'aristocràcia, l'Església i el poble, el rei va abdicar l'11 de febrer de 1873.
Aquest mateix dia de 1873, les Corts van proclamar la Primera República Espanyola. Però la República va ser víctima de la inestabilitat provocada per les guerres i la mateixa divisió entre els republicans. La majoria dels republicans eren federalistes, i de fet es va aprovar que la forma de l'Estat fos la de república democràtica federal, però existia també una tendència unitària. A més, dins dels federalistes existia un sector intransigent (de caràcter confederalista) que es va revoltar en la Revolució Cantonal, finalment aixafada. Mostra de la complicada situació política va ser la successió de quatre presidents en només onze mesos de República: els republicans Francesc Pi i Margall (federalista), Estanislau Figueras (federalista), Nicolás Salmerón (federalista moderat) i Emilio Castelar (unitari). El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía va donar un cop d'estat que va establir una dictadura republicana conservadora al comandament del general Serrano, que al seu torn va ser enderrocat pel pronunciament del general Martínez Campos el 29 de desembre, produint-se la restauració borbònica amb la pujada al tron d'Alfons XII.
Després de la Restauració, van aparèixer diversos partits republicans, com el Partit Demòcrata (després Partit Demòcrata Possibilista (PDP)) de Castelar i el Partit Progressista Demòcrata (després Partit Progressista Republicà Demòcrata) de Cristino Martos Balbi. Però aquests partits, immersos en un sistema de sufragi censatari entre 1878 i 1890, i on imperava el caciquisme, no podien competir amb els dos grans partits dinàstics: el Partit Liberal Conservador de Cánovas i el Partit Liberal de Sagasta. Més tard apareixerien el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) de Pi i Margall, el Partit Republicà Progressista (PRP) de Manuel Ruiz Zorrilla i Josep Maria Esquerdo i Zaragoza, i el Partit Republicà Centralista de Salmerón, als quals es van afegir diversos diputats republicans independents. Sectors del PDP i del PRP es van fusionar en el Partit Republicà Nacional. En 1898 va néixer la Fusió Republicana, i el 1903 la Unió Republicana (UR), on es va pretendre fusionar tots els corrents republicans. No obstant això, més tard se'n separarien el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i el Partit d'Unió Republicana Autonomista de Vicente Blasco Ibáñez. També va aparèixer el Centre Nacionalista Republicà (CNR) català. Després dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, partits republicans i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) van formar la Conjunció Republicano-Socialista, al mateix temps que sectors catalans d'UR, el CNR i el PRDF formaven la Unió Federal Nacionalista Republicana (la major part dels integrants de la qual van passar a formar part el 1917 del Partit Republicà Català). De la Conjunció Republicano-Socialista es va separar el Partido Reformista de Melquiades Álvarez.
A partir de 1917, el règim de la Restauració va entrar en un estat de crisi, que finalment va desembocar en el cop d'estat del Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, qui va establir una dictadura amb el beneplàcit del rei Alfons XIII. Però la crisi d'aquesta dictadura va portar a la dimissió de Primo de Rivera el 1930 i va fer inevitable la caiguda de la monarquia. El 14 d'abril de 1931, després d'unes eleccions municipals en les quals els republicans van guanyar en la majoria de les capitals de província, va ser proclamada la Segona República Espanyola. miniatura|Bandera republicana hissada el dia del 77è aniversari de la proclamació de la República a Eibar La Segona República va adoptar la forma de república unitària, si bé permetia la formació de regions autònomes (al que es van acollir Catalunya, tot i haver proclamat la República Catalana, i País Basc). La república aviat va haver d'enfrontar-se a la polarització política pròpia de l'època, al mateix temps que arreu d'Europa es vivia l'ascens al poder de dictadures totalitàries. El primer President de la República va ser Niceto Alcalá Zamora, de la Dreta Liberal Republicana; mentre que Manuel Azaña, d'Acció Republicana (més tard Izquierda Republicana (IR)) en coalició amb el PSOE, fou el President del Govern després de la victòria esquerrana a les eleccions del 28 de juny. Aquest govern va tractar de realitzar nombroses reformes, com la Llei de Reforma Agrària, per la qual raó el seu govern és conegut com el Bienni Reformista. Va ser el 1931 quan es va estendre també, per primera vegada a Espanya, el sufragi universal a les dones.
Ja el 1932 va tenir lloc un fallit cop d'estat protagonitzat pel general Sanjurjo, mostra de la inestabilitat política del moment. A les eleccions generals espanyoles de 1933, va guanyar la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes de José María Gil-Robles, seguida del Partit Republicà Radical de Lerroux. La CEDA, que unia diversos partits conservadors i presentava certs tinys de caràcter profeixista, va ser rebutjada per Alcalá Zamora per a presidir el govern, atorgant-li-ho a Lerroux, si bé aquest va integrar al seu govern a diversos ministres de la CEDA. La integració de la CEDA al Govern va ser una de les raons que va motivar la Revolució de 1934, en la qual sectors del PSOE, Unió General de Treballadors (UGT), Confederació Nacional del Treball (CNT) i Partit Comunista d'Espanya (PCE) van protagonitzar una vaga general en el marc de la qual es va intentar l'enderrocament del govern, al mateix temps que Lluís Companys (d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)), President de la Generalitat de Catalunya, proclamava l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. La violenta repressió de la Revolució, especialment a Astúries, on va prendre especial força, la supressió de l'autonomia catalana i la detenció de nombroses personalitats polítiques d'importància (incloses algunes que no van participar en els fets, com Azaña), van motivar la formació del Front Popular per PSOE, UGT, PCE, Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), IR, Unió Republicana (UR) i ERC, entre d'altres. El Front Popular va vèncer a les eleccions de 1936, tornant a assumir el govern Manuel Azaña, qui aviat va ser nomenat President de la República després de la destitució d'Alcalá Zamora.
El 17 de juliol de 1936 va començar al Protectorat espanyol al Marroc una revolta militar que va fracassar en un primer moment en el seu propòsit de prendre el poder a tot el país, però que va prendre el control de bona part del territori, la qual cosa va provocar l'esclat de la Guerra Civil espanyola. Mentre el bàndol republicà va ser abandonat per les democràcies europees, i solament va rebre el suport militar de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, el bàndol revoltat va comptar amb el suport de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, la qual cosa va ser determinant per a la victòria final dels revoltats. Francisco Franco va establir una fèrria dictadura que va durar fins a la seva mort en 1975. Si bé Emilio Mola, director de lAlçament, pretenia establir una dictadura republicana finalment Franco va prendre la forma de regne el 1947, i el 1969 nomenà Joan Carles de Borbó com a successor seu amb títol de Rei, qui pujà al tron a la mort del dictador.
miniatura|Manifestació republicana a Madrid (2014)
Les forces d'oposició al franquisme van fracassar en els seus intents de provocar la caiguda de Franco, i després de la seva mort van començar un procés de negociació amb el govern que va portar a la Transició Espanyola, en la qual Espanya va recuperar la democràcia, i fou acceptada la monarquia parlamentària com a forma de govern per formacions que anteriorment havien defensat la República, com el PSOE i el PCE. Després de les primeres eleccions generals democràtiques després de la dictadura franquista el 1977, la Presidència i el Govern de la República espanyola en l'exili, establerta des del final de la Guerra Civil, van proclamar oficialment la seva dissolució. http://www.izqrepublicana.es/elpartido/declaracionrepublicajunio1977b.pdf
Des de la Transició, no obstant això, el PCE i la coalició de partits en què s'integra, Izquierda Unida, han recuperat la seva reivindicació d'una Tercera República Espanyola, existint també altres partits regionals, nacionalistes i independentistes, de caràcter republicà. Entre l'opinió pública, segons reflecteixen diversos sondejos i enquestes, hi ha també una part significativa de la població espanyola que es declara republicana.
Símbols del republicanisme espanyol Bandera
miniatura|esquerra|Bandera d'Espanya durant la Primera República.miniatura|Bandera d'Espanya durant la Segona República. Durant la Primera República Espanyola (1873-1874), inicialment es va mantenir la bandera bicolor, que havia estat la bandera d'Espanya des de 1785, amb la retirada de la corona de l'escut. No obstant això, es van elaborar diferents projectes per substituir la bandera bicolor per una tricolor vermella, blanca i blava, per analogia amb la bandera revolucionària francesa, o per una tricolor vermella, groga y morada. L'escassa duració de la Primera República impedí el canvi de bandera.
Aquesta última bandera, la tricolor vermella, groga i morada, va anar consolidant-se en les dècades següents com el símbol d'una Espanya republicana, després de la seva adopció pel Partit Federal. És per això que en les manifestacions de celebració de la Proclamació de la Segona República Espanyola, el 14 d'abril de 1931, el poble va enarborar aquesta bandera pels carrers, i va ser aquesta bandera la hissada als ajuntaments dels diferents municipis conforme la República hi anava sent proclamada. Aquesta bandera va ser designada com la bandera oficial espanyola el 27 d'abril de 1931.