325|miniatura|«Su corazón no era ciertamente alegre. Era capaz de toda la alegría del Universo; pero su sima profunda, como la de todo gran poeta, no era la de la alegría. Quienes le vieron pasar por la vida como un ave llena de colorido, no le conocieron. Su corazón era como pocos apasionado, y una capacidad de amor y de sufrimiento ennoblecía cada día más su noble frente. Amó mucho, cualidad que algunos superficiales le negaron. Y sufrió por amor, lo que probablemente nadie supo.»«Federico» (1937), de Vicente Aleixandre. Els Sonetos del amor oscuro, o simplement Sonetos, són un recull de sonets escrits durant els seus últims anys de vida pel poeta i dramaturg espanyol Federico García Lorca (Granada, 1898-1936), recopilats i publicats pòstumament. Per tant, no és un llibre definitiu establert per l'autor, i les diferents edicions poden variar, tant en l'índex com en el títol, depenent de les fonts en què es basi l'editor.
Gestació Rafael Rodríguez Rapún va ser potser, segons Ian Gibson, «el més profund amor de Lorca». Va substituir a Pedro Miguel González Quijano com a secretari de La Barraca el 1933. Rapún, que no era homosexual, va caure sota l'encant de Lorca; Modesto Higueras, amic de tots dos, assenyalava que «A Rafael li agradaven les dones més que llepar-se els dits, però estava agafat en aquesta xarxa, no agafat, immers en Federico.» Entre 1933 i 1934 Lorca va estar a Argentina, i és de suposar que mantinguessin freqüent correspondència durant els set mesos d'absència de Lorca, encara que no es disposa d'informació sobre això; Rapún va morir el 1937, durant la Guerra Civil espanyola, com tants amics comuns. La discreció dels amics que van sobreviure i l'absència de cartes i diaris íntims dificulta el seguiment de la seva relació.
Els hereus de Lorca conserven els onze sonets amorosos, escrits pel poeta en paper de cartes amb capçalera de l'Hotel Victoria, de València on, pel que sembla, el poeta va iniciar la sèrie en 1935. El 5 de novembre la companyia de Margarita Xirgu havia donat a conèixer Yerma al Teatre Principal de València, amb gran èxit. Encara que s'havia anunciat la seva presència, Lorca no va arribar a València fins al dia 9, tot i que sí que va estar en el comiat de la companyia el dia 11. El poeta esperava impacient l'arribada des de Madrid del seu «íntim amic», Rafael Rodríguez Rapún; Ian Gibson assenyala que en aquesta època Lorca patia en la seva relació amb Rapún, a causa de l'«activitat heterosexual» del seu jove i atractiu amant, i que el fet que aquest no es presentés a València «se li apareixeria com una expressió d'abandonament», sentiments que s'expressen en «El poeta dice su verdad» i en «Soneto de la carta», escrits en paper de l'hotel on s'allotjava. Quant al «Soneto gongorino en que el poeta manda a su amor una paloma», que possiblement es va inspirar durant aquests dies, cal assenyalar que el jove poeta alcoià Juan Gil-Albert, a qui Lorca conegués breument el 1933 durant una visita a València amb La Barraca, li va enviar el 1935, després de la lectura de Doña Rosita la soltera que Lorca va fer davant Margarida Xirgu i la seva companyia al Principal, «un colomí en una gàbia, que el jove acabava de comprar al mercat de la plaça Redonda.» Gibson diu que el sonet va ser escrit sota la inspiració d'aquest regal, i possiblement, del fet que Gil-Albert li llegís alguns sonets amorosos d'un caràcter homosexual gens ocult. Sembla probable, segons Gibson, que fos també Rapún el destinatari del sonet, i possible que li enviés el colomí al seu amant ausent.
Poc després, a Barcelona, Lorca va parar amb Rapún a l'Hotel Majestic Anglaterra, mentre preparaven la reestrena de Bodas de sangre. Cipriano Rivas Cherif recorda una escena de desesperació del poeta a l'hotel, una nit de festa en què Rapún va desaparèixer amb una de les gitanes d'un local flamenc, després de la qual el poeta li confessà la seva homosexualitat i la seva visió de l'amor: «la normalitat no és ni el teu de conèixer només a la dona, ni el meu. El normal és l'amor sense límits. (· · ·) A allò meu no hi ha tergiversació. Un i altres són com són. Sense intercanvis. No hi ha qui mani, no hi ha qui domini, no hi ha submissió. No hi ha substitució ni imitació. Només abandonament i gaudi mutu. Però es necessitaria una veritable revolució. Una nova moral, una moral de la llibertat sencera. Aquesta és la que demanava Walt Withman.» L'angoixa sentimental que vivia Lorca i la «nova moral» que reivindicava van trobar expressió en els Sonetos del amor oscuro.
En maig de 2012 es va anunciar la publicació de Los amores oscuros, una novel·la de Manuel Francisco Reina que se centra en la relació entre Lorca i el periodista i crític d'art Juan Ramírez de Lucas (Albacete, 1917 - Madrid, 2010), durant els últims díes de vida del poeta. Ramírez va conservar una sèrie de documents, fruit de la seva truncada relació amb el poeta, que entregà a una de les seves germanes perquè els fes públics després de la seva mort. Destaca una carta, datada el 18 de juliol de 1936, on Lorca incidia en que Ramírez de Lucas (que llavors tenia 19 anys) convencés els seus pares perquè li deixessin acompanyar el poeta a Mèxic, on pensaven escapar del convuls i perillós ambient previ a la guerra civil. Entre altres documents del poeta es troba un poema dedicat al seu «rubio de Albacete», escrit al dors d'un rebut de maig de 1935 de la Academia Orad, on estudiava Ramírez de Lucas a Madrid. Manuel Francisco Reina creu que aquest poema és indicatiu que els Sonetos del amor oscuro estiguessin dedicats a Ramírez de Lucas i no a Rodríguez Rapún; la seva relació amb Lorca «se rompió antes del viaje de Federico a Nueva York y Uruguay», segons apunta Gibson. Destaca també que Luis Rosales, a la casa del qual va passar el poeta els seus últims díes, va entregar a Ramírez de Lucas, anys després de la mort de Lorca, una carpeta amb tots els sonets mecanografiats que havien trobat a les golfes perquè «pensaban que esos documentos debían quedar en su poder».
Evolució del projecte Va ser el seu amic, el també poeta Vicente Aleixandre qui, el 1937, recordava en una evocació publicada a El mono azul que García Lorca li havia fet una lectura, abans de marxar a Granada, de la seva última obra lírica: Sonetos del amor oscuro. p. 134 cita a Vicente Aleixandre: «Me leía sus Sonetos del amor oscuro, prodigio de pasión, de entusiasmo, de felicidad, de tormento, puro y ardiente monumento al amor, en que la primera materia es ya la carne, el corazón, el alma del poeta en trance de destrucción.» En l'elegia que va escriure després de la mort de Lorca, Vicente Aleixandre recorda la lectura que li fes dels Sonetos del amor oscuro:«Sorprendido yo mismo, no pude menos que quedarme mirándole y exclamar: "Federico, ¡qué corazón! ¡Cuánto ha tenido que amar, cuánto que sufrir!" Me miró y se sonrió como un niño. Si esa obra no se ha perdido; si, para honor de la poesía española y deleite de las generaciones hasta la consumación de la lengua, se conservan en alguna parte los originales, cuántos habrá que sepan, que aprendan y conozcan la capacidad extraordinaria, la hondura y la capacidad sin par del corazón de su poeta.» Veure El títol va quedar associat immediatament als poemes, encara que anys més tard el mateix Aleixandre li precisés a Jacques Comincioli, investigador de l'obra de Lorca, que es tractava d'un títol provisional. També Pablo Neruda recordava, en un text de 1968 recollit posteriorment en Para nacer he nacido, que Lorca li va recitar de memòria sis o set «sonets exemplars, d'una increïble bellesa», pertanyents a un llibre complet que va titular Sonetos del amor oscuro.
D'altra banda, a l'abril de 1936, Lorca comentava en una entrevista: «Tinc quatre llibres escrits que seran publicats: Nova York (sic), Sonetos, la comèdia sense títol i un altre». En aquesta mateixa entrevista, Lorca parlava d'un retorn a «les formes de la preceptiva» que emprenia «el grup de poetes joves» a Espanya, després d'un «ampli i assolellat passeig per la llibertat de metre i rima». Al voltant de l'ambient sonetista l'entorn poètic de Lorca, Gibson comenta la publicació el 1935 d'Abril, de Luis Rosales, amb «una bellíssima seqüència de sonets» titulada «Homenaje a Fernando de Herrera»; el 1936 es va publicar El rayo que no cesa de Miguel Hernández, els Sonetos amorosos de Germán Bleiberg i Misteriosa presencia de Juan Gil-Albert. Gibson especula sobre la possibilitat que el desig de no veure's avantatjat pels joves poetes de la Generació del 36, junt amb la seva admiració pels clàssics, portés a Lorca a reunir els seus sonets, no només els amorosos, en un sol volum.
Un altre títol que surt a la llum en les fonts sobre Lorca és Jardín de los sonetos, esmentat per Luis Rosales en una entrevista al biògraf del poeta Ian Gibson, publicada a la revista Triunfo el 1979. Seria aquest, segons Rosales, un llibre dividit en dues parts, de prop de 35 sonets (els més antics de 1925) i amb una intenció més antològica que temàtica. Claude Couffon va ser el primer investigador a parlar del Jardín de los sonetos, esmentant que Lorca va treballar en el llibre els dies que va romandre refugiat a casa dels Rosales, a Granada, poc abans de la seva prematura mort. Als onze sonets amorosos que conserven els hereus de Lorca, la major part d'ells primers esborranys, s'hi afegien una sèrie de sonets de temàtica diferent, alguns dels quals es remunten a 1924 i altres van ser escrits pel poeta durant la seva estada a Nova York.
Publicació Dos dels onze sonets amorosos, «Tengo miedo a perder la maravilla» (també conegut com a «Soneto de la dulce queja») i «El poeta pide a su amor que le escriba», havien aparegut com a apèndix a l'edició del Divan del Tamarit de Rolfe Humphries el 1940. Tres, «Soneto gongorino en que el poeta manda a su amor una paloma», «El poeta dice la verdad» y «El poeta pregunta a su amor por la Ciudad Encantada de Cuenca», van aparèixer per primera vegada el 1980 en una edició per bibliòfil de l'editorial Maeght. Es tracta d'una carpeta de gravats de Miguel Rodríguez Acosta sobre els poemes inèdits de García Lorca. Els textos els va fixar Mario Hernández, a partir de les còpies manuscrites propietat de la família del poeta, i els va incorporar posteriorment en l'edició publicada el 1981 per Alianza Editorial, que no recull però tota la sèrie de sonets amorosos. p. 134
El 1981 es va publicar la traducció al francès d'André Belamich d'onze sonets, incloent els cinc sonets amorosos publicats fins llavors. Que només es disposés de la traducció francesa dels textos de Lorca va provocar la indignació dels estudiosos de la seva obra.
Sonetos Aquest mateix 1981 Mario Hernández va realitzar una edició dels Sonetos per Alianza Editorial, juntament amb el Divan del Tamarit i el Llanto por Ignacio Sánchez Mejías. Hernández assenyalava que, malgrat l'atenció que havien aixecat els sonets amorosos, «la varietat de motius inspiradors sembla induir la conseqüència que la seva agrupació unitària no té res a veure amb el designi del poeta». En la seva edició es troben sonets fúnebres («En la muerte de José de Ciria y Escalante», «Epitafio a Isaac Albéniz» y «A Mercedes en su vuelo») al costat d'altres amb un origen purament circumstancial, com passava amb molts sonets barrocs («Soneto de homenaje a Manuel de Falla ofreciéndole unas flores» y el «Soneto a Carmela Cóndon, agradeciéndole unas muñecas»); també afegí dos sonets escrits a Nova York, «Adam» i «Soneto [Yo sé que mi perfil será tranquilo]», amb imatges que recorden l'hermetisme de la seva poesia en aquesta època, i finalment els cinc sonets amorosos publicats fins llavors, potser «els que carreguen amb més llegenda ».
«En la muerte de José de Ciria y Escalante» «Soneto de homenaje a Manuel de Falla ofreciéndole unas flores» «Soneto a Carmela Cóndon, agradeciéndole unas muñecas» «Adam» «Soneto [Yo sé que mi perfil será tranquilo]» «El poeta pregunta a su amor por la "Ciudad Encantada" de Cuenca»