Pablo de Azcárate y Flórez (Madrid, 1890 - Ginebra, 1971) va ser un polític, jurista, diplomàtic i historiador espanyol. Originari d'una família de gran tradició liberal, era nebot de Gumersindo de Azcárate i net de Patricio de Azcárate.
Va començar la seva carrera diplomàtica en la recentment formada Societat de Nacions, que va abandonar per actuar com a ambaixador del govern de la II República a Londres durant la Guerra Civil espanyola, la qual cosa el va obligar a exiliar-se.
Es va dedicar després a la cerca d'ajuda per als republicans que havien abandonat el país, a través del Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE). El 1948, va ser enviat per l'ONU com a comissionat per a la Treva a Palestina, i després va exercir com a secretari de la Comissió de Conciliació de l'ONU que entre 1949 i 1952 va buscar una solució al conflicte àrab-israelià.
Posteriorment es va retirar a Suïssa, on es va dedicar a escriure diversos llibres i assaigs basats en les seves experiències. Aquestes obres i els seus arxius particulars han estat utilitzats com a referència i es consideren d'un gran valor documental.Rumeu de Armas, Antonio, La Real Academia de la Historia. Real Academia de la Historia, 2001. , pàg. 148
Biografia Família i formació Pablo de Azcárate formava part d'una família lleonesa de gran tradició liberal, arribada de Navarra el 1770. Era nebot de Gumersindo de Azcárate i net de Patricio de Azcárate.León Noticias «Sierra-Pambley, Patronato y Guerra Civil (I) » Consultat el 28 d'abril de 2010 El seu pare, Cayo de Azcárate Menéndez (1852-1923), era un coronel d'enginyers liberal, que de 1912 a 1917 comandà el Regiment de Telègrafs d'El Pardo,Regiment de Transmissions «Coronels amb comandament a la Unitat des de la seva creació com a Regiment de Telègrafs.» Consultat el 28 d'abril de 2010 (després anomenat Regiment de Transmissions núm. 21) que va estar destinat a Larache de 1914 a 1917, durant la Guerra del Rif.Enginyers del Rei «REGIMIENTO DE TRANSMISIONES NÚM. 21. Campañas » Consultat el 28 d'abril de 2010 Després del naixement del seu darrer fill Justino va morir la seva esposa, Delfina Flórez, i Cayo es casà amb la seva cunyada, Eulalia Flórez. Malgrat residir a Madrid, la família Azcárate era originària de Lleó, on hi tenien una casa pairal, a Villimer, usada per Pablo a temporades.Diario de León «Juan Pedro Aparicio recibe hoy la distinción de «Cepedano del Año»» Consultat el 29 d'abril de 2010
Pablo es va formar en la Institución Libre de Enseñanza, d'acord amb la tradició liberal i republicana de la seva família. Després d'estudiar Dret a Madrid, i dins dels programes de la Junta d'Ampliació d'Estudis, va completar la seva formació a França i Anglaterra, on va començar la seva vocació internacionalista.Monferrer, pàg. 151
Va ser catedràtic de dret administratiu a la universitat de Santiago, on va obtenir plaça el 1918, època en la qual va iniciar la seva carrera política. El 1918 va ser triat diputat a Corts per la circumscripció de Lleó pel Partido Reformista de Melquíades Álvarez, influït per Lluís de Zulueta i Escolano i Manuel Azaña.Posteriorment les seves idees van evolucionar cap al republicanisme.Congrés dels Diputats «AZCARATE Y FLOREZ, PABLO DE» Consultat el 28 d'abril de 2010 Posteriorment continuà la seva càtedra a la Universitat de Granada fins que sol·licità l'excedència per a començar la seva carrera diplomàtica.Artehistoria «Azcárate y Flórez, Pablo de » Consultat el 28 d'abril de 2010
Societat de Nacions miniatura|esquerra|Reunió del Secretariat de la Societat de Nacions a Ginebra, gener de 1931. El 1922 va entrar a formar part de la direcció tècnica de la Societat de Nacions, amb seu en Ginebra i creada el 1919 amb la finalitat d'establir les bases per a la pau mundial, sent nomenat el 1931 director del Departament d'Assumptes de Protecció de Minories Ètniques, substituint el diplomàtic noruec Erik Colban.
Ja el 1931 es va haver d'enfrontar als conflictes ètnics de l'Alta Silèsia, a la zona sota sobirania de la Segona República Polonesa: la important població d'origen alemany que hi vivia va denunciar el tracte que sofria. L'assumpte es va solucionar amb una tèbia condemna a la política polonesa de repressió, que no va acontentar Alemanya.Fink, pàgs 323-326 En un àmbit similar, va abordar el 1932 el problema de la minoria székely o sícula, una ètnia d'identitat hongaresa situada en territori romanès. Per a això es va desplaçar a Romania, on es va entrevistar amb representants székely. Després d'estudiar el cas, el Comitè va decidir adoptar una solució de compromís, lliurant algunes terres en propietat als székely, encara que va ser considerada una solució a curt termini.
Aquests casos van fer madurar al seu cap alguns conceptes; esdevingué un ferm defensor de les minories i un any més tard denuncià que la Carta de les Nacions Unides no incloïa cap disposició que tractés el problema., pàg. 3
Encara que se mantingué en el càrrec fins al 1934,Fink, pág 354 de 1933 a 1936 exercí com a Secretari General Adjunt de la Societat de Nacions.Monferrer, pág. 152
Guerra Civil miniatura|esquerra|Azcárate fou rebut amb animadversió per part dels sectors més conservadors de la classe política britànica, recelosos de la Segona República Espanyola. Un dels episodis més sonats fou protagonitzat per Winston Churchill, qui refusà donar la mà al diplomàtic espanyol durant una recepció. Després de l'esclat de la Guerra Civil espanyola, passà uns dies a París ajudant Fernando de los Ríos Urruti a reorganitzar l'ambaixada espanyola (un autèntic mercat d'ofertes d'armes, segons les seves pròpies paraules), de la que després se'n faria càrrec Álvaro de Albornoz. pàg. 8 Renuncià al seu càrrec en la Societat de Nacions, i el 13 de setembre assumí el càrrec d'ambaixador del govern republicà a Londres, on buscà el suport del govern britànic per a la República, encara que Neville Chamberlain proclamà la no-intervenció el 1937. Des de l'ambaixada, aconseguí atenuar les simpaties que d'antuvi mostrà la societat britànica pels revoltats. Mantingué contactes constants amb els diputats dels partits simpatitzants, proporcionant-los informació i dades que pogueren ser utilitzats en les sessions del Parlament Britànic.Varis autores. Homenaje a Carlos Cid. Universidad de Oviedo, 1989. , pàg. 305 Les seves gestions durant aquests tres anys foren constants, i sempre lamentà profundament el nul suport prestat per les autoritats britàniques als republicans espanyols, com reflectí al seu llibre Mi embajada en Londres durante la Guerra Civil Española.
1936 Azcárate, que comptava amb relacions en el Foreign Office de la seva etapa com a Secretari Adjunt de la Societat de Nacions, no va ser ben rebut pels sectors més conservadors de la política britànica, especialment per Winston Churchill, que va rebutjar estrènyer la seva mà durant una recepció.Bahamonde, pág 56 Mentre, el seu fill Manuel, dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades, va encapçalar una delegació als Estats Units, on durant dos mesos va donar a conèixer la realitat republicana espanyola.Bahamonde, pàg. 58
1937 Al febrer, davant la Societat de Nacions, Azcárate va considerar un error la proposta anglo-italiana, secundada per França, d'impedir l'entrada de voluntaris a Espanya.Revista Cuenta y Razón «La mediación internacional en la guerra civil española» Consultat el 29 d'abril de 2010 Precisament al març, va enviar al Foreign Office proves documentades de la intervenció italiana en la contesa espanyola, sol·licitant la seva presentació davant del Comitè de No-intervenció, encara que la seva proposta no va prosperar.Beevor, pàg. 191 El 12 de maig va assistir, juntament amb Julián Besteiro, que s'havia allotjat a la seva residència, a la coronació del rei Jordi VI, visita que va aprofitar Besteiro per entrevistar-se el dia anterior amb Sir Anthony Eden, Secretari d'Estat del Foreign Office, amb la finalitat de buscar una mediació en el conflicte espanyol, encara que segons Azcárate no va obtenir més que "bones paraules".Bahamonde, pàg. 271
El 20 de juny, sir Frederic G. Kenyon, exdirector del Museu Britànic, va publicar a The Times les seves sospites que el patrimoni pictòric espanyol es trobés deteriorat o fins i tot a l'estranger, acusació a la qual Azcárate va respondre des de les mateixes pàgines del diari convidant Kenyon a visitar-lo. Aquest es va desplaçar a Espanya al setembre per fer les pertinents comprovacions, i va tornar a Londres confirmant el bon estat de les principals obres, i posant per a The Times en una fotografia al costat de Las Meninas, una de les obres sobre les quals circulaven més rumors.
L'1 de juliol, Azcárate va assistir a París, al costat del president de la República Juan Negrín i l'ambaixador a França, Ángel Ossorio y Gallardo, a una reunió amb Léon Blum i el nou cap del govern francès, Camille Chautemps, amb la finalitat d'aconseguir el suport francès per a la seva causa, davant el perill que suposava la intervenció de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Azcárate era amic personal del Dr. Negrín, i gaudia a París d'un important prestigi entre les personalitats polítiques franceses. Aquest tipus de reunions van ser habituals durant la Guerra Civil, i al març del mateix any havia tingut lloc una altra similar. A pesar que es va produir un principi d'acord, el seu suport no va arribar a materialitzar-se.Beevor, pàg. 258 La inestabilitat política de França va poder jugar també un important paper en aquest fet.
A la fi d'any, el seu germà Justino, que havia estat fet presoner pels revoltats a Lleó tot just començar la guerra, va ser canviat en un intercanvi de presoners per Raimundo Fernández Cuesta, i va passar també a França.
1938 Durant tot l'any, a més de les gestions habituals durant el conflicte civil, es va dedicar a fer arribar informació al govern de les illes sobre els excessos comesos pel bàndol revoltat sobre la població civil, especialment les xifres de morts per bombardeigs.
Al juny, va elevar una protesta al Foreign Office a través del ministre Halifax, pels bombardeigs sobre la població civil duts a terme a Alacant (25 de maig) i Granollers (31 de maig).Beevor, pàg. 301 Halifax el va tranquil·litzar dient-li que enviaria una carta de protesta al govern de Burgos.Beevor, pàg. 302 Al juliol, fou l'encarregat de comunicar al govern britànic la decisió de Negrín d'acceptar la proposta del Foreign Office de retirar de la guerra els voluntaris estrangers de tots dos bàndols, la qual cosa afectava les Brigades Internacionals.Profesionales PCM «Brigades Internacionals: El nom de la llibertat » Consultat el 28 d'abril de 2010 Al final de la guerra, juntament amb molts altres intel·lectuals, el govern franquista li va retirar la seva condició de catedràtic. Aquesta depuració es va produir mitjançant Ordre Ministerial el febrer de 1939, al costat d'altres destacats catedràtics (vegeu el requadre).