miniatura|Fort Nakhal, una de les fortificacions més ben conservades d'Oman Aquest article tracta sobre la història d'Oman. Fa diversos mil·lennis, algunes tribus d'origen àrab van emigrar cap a l'est fins a Oman, coincidint amb l'arribada de diversos pobles d'origen irànic. Al , els àrabs van aconseguir rebutjar els iranians; la conversió de les tribus àrabs a l'islam al va provocar el desplaçament dels colons irànics. La introducció de l'ibadisme va concentrar el poder en la figura de l'imam, un líder nomenat pels ulemes. La posició de l'imam ibadita va ser confirmada per l'aliança amb els xeics locals mitjançant el bay'ah (jurament d'aliança) de la comunitat.
Prehistòria miniatura|Tomba Patrimoni de la Humanitat a Al Ayn (Oman) En antics textos sumeris escrits al voltant del 2300 aC, es parla d'una regió anomenada Magan, com un territori ric en coure i diorita que arribava a Mesopotàmia. La majoria de proves arqueològiques i geològiques suggereixen que Magan formava part de l'actual territori d'Oman. Tanmateix, la seva localització no és segura i alguns arqueòlegs el situen en algun lloc al sud del Baix Egipte, a Núbia o al Sudan i d'altres com a part dels actuals territoris de l'Iran o Pakistan.
Oman era una font de coure durant aquesta època. N'hi ha evidències arqueològiques (mines, fargues, etc.) que ho confirmen. Altres textos esmenten el coure portat de Magan. Les dues estàtues de pedra negra de Manixtusu són d'una pedra abundant a Oman. Altres dues estàtues i un obelisc de Manixtusu són de diorita, que també és abundant a Oman. La fusta coneguda com a «Meix-Magan» és de Dalbergia sissoo, un arbre també present a Oman. http://oi.uchicago.edu/research/library/ane/digest/v03/v03.n146
miniatura|Arqueòlegs excavant un complex de l'edat de pedra mitjana a les muntanyes Dhofar
El poble d'A'ad ocupà part del que ara és l'est del Iemen i oest d'Oman, en una extensió geogràfica que transcorre des del mar d'Aràbia per les muntanyes de Dhofar fins als afores del Rub al Kali. La seva capital es va anomenar Wabar o Ubar o Iram (Erum) dels pilars, per aquestes edificacions.
Antiguitat
miniatura|esquerra|Mapa d'Àsia cap a l'any 600 aC, on apareix l'Imperi Sassànida Entre els segles VI - IV aC els aquemènides, una dinastia d'origen irànic, van controlar o van influir indirectament en el territori de l'actual península d'Oman. El principal centre polític n'era l'assentament costaner de Suhar.The Oxford Encyclopedia of Archaeology in the Near East, pàg. 186 per Eric M. Meyers.
Des del fins a l'arribada de l'islam al , el territori d'Oman va ser controlat per altres dos pobles d'origen irànic, els parts i els sassànides. Durant aquest període el nom administratiu d'Oman era Mazun. A l'entorn del 250 aC els governants parts van prendre el control del golf Pèrsic i van estendre la seva influència cap a Oman, ja que necessitaven controlar les rutes comercials de la zona, per la qual cosa van establir diverses fortaleses al territori. Al els sassànides van succeir als parts en el domini de la zona fins a l'arribada de l'islam quatre segles després. El govern sassànida va estendre sobre els habitants de la zona la cultura persa, així com diverses tècniques d'irrigació que encara s'utilitzen a Oman en l'actualitat.Bahrein By Federal Research Division, page 7.
Segle II El rei Sapor II (309-379) va fer una expedició contra les tribus àrabs instal·lades a la costa oriental que havien ocupat pobles fronterers; aquesta campanya hauria estat de gran crueltat, l'eco de la qual arribà fins a al-Tabari: «els van matar a tots de manera que la sang va córrer com un riu i arribà a la mar, i ningú podia salvar-se del rei». Els perses van ocupar el litoral i hi fundaren almenys una colònia, amb el nom de Batn Ardashir, i una fortalesa anomenada Dastajird prop de Suhar: empenyeren les tribus azadites cap a l'interior o cap a les muntanyes. Els Azd, Abd al-Qays, Banu Tamim, Sama ibn Luay ibn Ghalib, i altres instal·lats a la regió de Tuwam es van trobar encerclats; es van reagrupar en diversos oasis i van quedar exclosos del comerç marítim i els recursos naturals com la pesca, i especialment la de les perles, un recurs molt important. Després Sapor II portà població àrab de la zona del golf cap a l'Iran; una part dels Banu Taghlab foren instal·lats a Darayn, que era part de la província d'al-Bahrayn, i a la regió d'al-Khatt; els Abd al-Qays i algunes tribus Tamim foren instal·lades a Hajr; els Bakr ibn Wàil al Kirman; els Handala a Tawwj i a Fars; els Banu Umara (parents dels al-Julanda que després veurem) foren instal·lats a l'illa de Didkan, a la costa del golf Pèrsic.L'illa de Didkan era una fortalesa del golf Pèrsic prop de l'illa d'Ormuz i enfront de l'illa de Kix, segons Yaqut al-Hamawi. Després de l'expedició la regió va ser governada per un filarca àrab nadiu de la regió, assistit i de fet controlat per un governador persa. Els filarques d'Oman foren escollits entre la família dels Djulanda, del clan dels Banu Mustakbir, tribu principal dels Azd, i els de Bahrain entre els al-Mundhir Ibn Sawa, del clan d'Abdullah Ibn Zayd dels Tamim.
Segle VI miniatura|Vestigis de l'antiga vila de Nizwa Sota Còsroes I (531-578), la regió de Mazun passà a un control més estret dels sassànides amb un acord amb els al-Djulanda que va permetre la instal·lació d'una guarnició de 4.000 soldats segurament a la regió de Suhar, manats pel governador persa, i una extensió cap a l'interior del país a les muntanyes i estepes (badiyya), i els límits del país (al-atraf), segons informa l'historiador al-Izkawi. Llavors Oman tenia dos ports principals, Suhar i Daba; al-Yaqubí esmenta una fira (suq) que es feia a Oman. Els sassànides van autoritzar als al-Djulanda a cobrar el dime o impost als comerciants, així com de tot allò relacionat amb la fira de Suhar i la de Daba, que es feia una vegada a l'any al mes de setembre i on acudien comerciants del Sind, Índia, la Xina i Occident. Per controlar el comerç oriental, els perses necessitaven assegurar la tranquil·litat del rerepaís i la pau de les tribus àrabs i per això van desenvolupar un sistema de reg conegut com a falaj, van ampliar els espais agrícoles, i van explotar el coure, amb la qual cosa asseguraven així una activitat econòmica que superava l'àmbit estrictament comercial; però aquesta millora de la situació de les tribus també ocasionà que, si bé en general eren fidels, hi hagués grups que en diversos moments van buscar l'ocasió de fer-se independents o guanyar autonomia (aquests grups són els que van buscar l'aliança amb els musulmans després del 630). Un altre grup a considerar eren els asbadhites.
La regió en conjunt estava subjecta a la influència d'altres tribus que es repartien el territori i el poder polític i econòmic: els Azd, Rasib, Yahmad, Huddan i Najiya. La zona costanera centrada a Suhar, coneguda com a Mazun, estava sota influència sassànida; l'interior, Badiyya al-Rif, més o menys la cadena muntanyosa del Djabal al-Akhdar, poblada per les tribus Azd Xanua, i amb centre a la vila de Tuwan (moderna Buraimi); a l'altre costat de les muntanyes (més a l'est i més al sud) estava centrada a Nizwa i la ruta cap a Suhar estava controlada per Tuwna pel uadi al-Djizzi, que era el pas cap aquesta ciutat; i al sud-est els Banu Salima dirigits pels al-Djulanda (en la persona d'al-Djulanda ibn Karkar). Altres tribus, els Tamim, els Bakr ibn Wàil, els Abd al-Qays, Banu Malik ibn Fahm, i al-Atik estaven disperses; la majoria eren de religió cristiana o jueva, i hi havia una part de la població mazdeista i també pagans.
La família al-Djulanda pertanyia al clan dels Banu Mustakbir de la tribu dels Banu Maawil (dels Azd) de Suhar i tenia enfrontaments amb altres tribus de l'interior dirigides per la dels al-Atik, sota la direcció de Lakit ibn Malik al-Atiki. El relat tradicional simplificat sobre el que va passar diu que els al-Djulanda estaven a punt de perdre el poder quan el 629 (o 630 en altres fonts) el general musulmà Amr ibn al-Asi fou enviat a la zona i n'expulsà les tribus atacants i hi va restablir els germans Djayfar i Abd al-Djulanda, caps de la dinastia governant, en tot el seu poder. Així que aquests van afavorir l'Islam.
Una versió més detallada resultat de la lectura de l'intercanvi epistolar del moment, situaria l'arribada del company del Profeta, Amr ibn al-Asi, el 631, per via marítima probablement, i s'adreçà per carta als dos germans Djulanda que en aquell moment cogovernaven Oman i que residien a l'interior, a Tuwan (Buraimi) o a Nizwa. El Profeta els convidava a adoptar l'islam i serien confirmats com a reis, o a rebutjar l'adhesió i serien eliminats. Els dos germans van demanar un temps de reflexió i van convocar uns notables: Wujuh al-Nas i Kab ibn Barxa al-Awdi, aquest darrer cristià. Els dos reis demanaven quina era la posició d'Heracli dels Rūm (l'emperador romà d'Orient) i del rei d'Axum, dos estats amb què comerciaven. Finalment els dos reis van refusar l'oferiment, i l'enviat fou expulsat cap a Medina. També les tribus cristianes, jueves i la comunitat persa hi van refusar. Però poc després una delegació dirigida per Salama Ibn Iyad al-Azdi, al front d'algunes tribus Azd, es va dirigir a la Meca; hi va haver de fet diverses delegacions en poc de temps i finalment els notables omanites es van sotmetre a l'Islam.
L'arribada de l'Islam miniatura|Muralles del castell de Jabrin Al-Masudi fixa la data de la conversió d'Oman el 632 i diu que poc abans de morir Mahoma hi envià Amr ibn al-As (o al-Asi), però sembla l'únic que allarga fins tan avançat el temps aquesta delegació. Els motius dels al-Djulanda per canviar l'estat medinenc pel sassànida no són clars, però sembla que l'autoritat musulmana permetia als sobirans d'Oman un paper més protagonista en la recaptació de la dime a les fires de Daba i Suhar. Els dos germans van sol·licitar als representants sassànides, el marzuban i els asawira, que adoptessin l'Islam o marxessin en pau, però els perses van refusar les dues coses i es van retirar al fort de Dastajird, prop de Suhar, i es van preparar per a una guerra contra els àrabs; la batalla de Salut al sud de Djawf, a la regió de Suhar, fou guanyada pels àrabs; la lluita se saldà amb la mort del cap sassànida Maskana i la resta van acabar cedint la costa després d'un forta resistència que hauria durat fins al 633. El seu paper durant la rida és desconegut. Djayfar al-Djulanda envià emissaris a Al-Xihr i Mahra i aquestes regions es van convertir a l'islam; només els militars perses i els asbadhites van resistir-se a adoptar la nova religió.