miniatura|El Llevant La història del Líban comprèn la història d'un país ric amb més de 5.000 anys d'història. El Líban és situat al Pròxim Orient o Llevant.
Antiguitat Període del 3000 aC fins al La regió és habitada des de l'antiguitat; és descrita a la Bíblia com « la terra de la llet i de la mel ». Des dels temps bíblics, el Líban ha atret els conqueridors per raó dels seus abundants recursos naturals, port protegits que jalonen la costa i de les possibilitats defensives que ofereixen els alts cims. Tots aquests elements van contribuir a fer història del país una verdadera odissea.
El món fenici miniatura|lang=ca|Territori aproximat de "Fenícia" (nord de Canaan, Sir-Fenícia) a l'edat del bronze final, abans de la colonització fenícia a la Mediterrània miniatura|esquerra|Antic teatre romà a Biblos miniatura|Bust d'Alexandre el Gran al museu de l'Acròpoli d'Atenes Al mil·lenni III aC, mercès als contactes assidus amb Mesopotàmia, Síria del Nord i d'Egipte, la costa es va urbanitzar al seu torn. Biblos, on aquesta evolució va ser ben testificada, és llavors la més antiga ciutat en pedra coneguda de la humanitat.
Més tard, al voltant de 1200 aC, els fenicis van fundar una de les primeres grans civilitzacions de la conca mediterrània; una civilització que va dominar una part del Mediterrani, gràcies a l'esperit d'emprenedor i al desenvolupament intel·lectual que emanava d'una sèrie de ciutats estat independents. Van regnar sobre el mar basant-se en la superioritat de les seves naus i del seu talent com a navegants; es van revelar com a artesans excepcionals, comerciants dotats i inventen el primer autèntic alfabet - un avanç destacable que obrirà la via a les grans obres literàries de la Grècia antiga.
Els fenicis, poble semític procedent del poble cananeu, van rebre el seu nom dels grecs que els van donar aquest nom (del grec phoinix), designant-los probablement respecte a la tintura de púrpura, de la qual sols els artesans fenicis en tenien el secret. Molt de temps en competència amb els grecs, després els seus descendents púnics en competència amb els romans, les informacions que ens han arribat foren en part esbiaixades pels seus rivals, la qual cosa vehicula una imatge tèrbola i misteriosa. És important saber que entre elogis i crítiques, cal discernir les gelosies, cobdícies i rivalitats de l'època.
Per als grecs (de Grècia, que vivien al Líban), que van ser els primers a utilitzar el nom de Fenícia, el territori s'estenia sobre la zona costanera compresa entre el Mont Casius al nord i Haifa al sud. Dins d'aquesta zona, les ciutats d'Ugarit (Ras-Xamra), d'Arwad, de Biblos (Jbeil), de Beryte (Beirut), de Sidó (Saïda), de Tir (Sur) i d'Acre, constituïen les famoses ciutats estats. Fenícia ocupava llavors aquesta franja costanera, entre la muntanya libanesa i el mar Mediterrani. Un espai variat entre indrets portuaris, petites planures així com un rerepaís de muntanya, on creixen avets i cedres.
Al llarg del seu avanç, els Fenicis es van instal·lar igualment sobre les illes, grans llocs estratègics sobre el seu camí d'evolució: la primera verdadera escala va tenir com a base Xipre (l'illa del coure). Les troballes evoquen una presència fenícia almenys des del . El centre principal va ser Kition però hi va haver altres assentaments a Pafos, Tàmassos, així com en altres ciutats.
Després de Xipre, els marins fenicis es van aventurar a l'arxipèlag de la mar Egea. Homer menciona assentaments comercials, punts de suport fundats per venedors. La Creta, l'Eubea i les illes del Dodecanès semblen haver conservat alguns dels rastres d'aquesta presència a trenc d'alba del primer mil·lenni. En el moment d'aquests primers intercanvis els grecs van aprendre a utilitzar l'alfabet fenici que van adaptar llavors a la seva pròpia llengua.
Hom torna a trobar els fenicis a Malta, a Sicília (Mòtia), a Sardenya (Càller, Tharros, Nora), Tunísia (Cartago, Tapsos, Adrumetum) fins a arribar a Espanya (Cadis, Eivissa) el país dels metalls i de les riqueses (l'or i els diners). Els vaixells fenicis van salvar també les columnes d'Hèrcules i van anar fins a Bretanya i Cornualla a la recerca de les mines d'estany.
De la conquesta d'Alexandre a la colonització romana Des del segon mil·lenni i sobretot al primer mil·lenni aC, el Líban fenici va ser amenaçat per l'expansió dels grans imperis continentals que es van succeir a l'Orient antic: Egipte, Assíria, Babilònia i després la Dinastia Aquemènida. Amb la conquesta per Alexandre el Gran el 333 aC, el Líban s'obre a les influències hel·lenístiques. El territori va ser en principi dominat per l'Egipte dels Ptolomeus,i després per la dinastia dels Selèucides; la conquesta romana es va produir al .
Del naixement del cristianisme al Líban medieval Període del al fins a l'arribada de l'islamTota aquesta secció es basa en: miniatura|Beduïns a Jordània Progressivament cristianitzat a partir del , sense que les comunitats cristianes coneguessin llavors un desenvolupament comparable a les de les províncies aràbigues (Síria, Jordània, Aràbia actuals, fins i tot Iemen),Michele Piccirillo L'Arabie chrétienne, éd. Mengès, 2002 el Líban cristià, fins aquí dependent de l'Imperi Romà d'Orient, es va constituir a partir de la conquesta àrab musulmana al , sobretot per la retirada a la muntanya libanesa de comunitats religioses heterodoxes: al nord, van ser els cristians monotelites expulsats de Síria, els maronites (és a dir, que la muntanya va ser cristianitzada al pel deixeble de sant Maron Ibrahim l'asceta). La muntanya libanesa va servir igualment de refugi a partir del , al sud, a la comunitat musulmana dissident drusa.
L'islam arribà al procedent de la Península Aràbiga: va ser vehiculat pels beduïns que van intentar múltiples successions de missions religioses i va esdevenir la religió predominant de tota la península des del desert de l'Aràbia.
El Líban esdevé des de llavors un país molt diversificat en l'aspecte religiós - el que explica que hagi esdevingut Estat multiconfessional avui.
Arribada de l'islam () L'islam va guanyar així el Líban (en aquell temps Jabal Lubnan) al . Van ser llavors sobretot xiïtes els que dominaren després de diverses guerres religioses en aquesta època, mentre que els sunnites van arribar amb la conquesta otomana al , es van instal·lar en certes ciutats de la costa Libanesa i van portar amb ells els costums otomans com la Xixa, els dolços i el cafè turc. Cal fer notar que mai no hi havia hagut canvi al si de la religió cristiana al Líban, els cristians conserven les seves prerrogatives fins als nostres dies.
Al es van instal·lar els mardaïtes, que seran probablement els avantpassats dels maronites libanesos. Els mardaïtes són la punta de llança d'una reconquesta cristiana de Terra Santa, que els emperadors romans d'Orient faran avortar signant la pau amb el califat. Els mardaïtes se separen llavors de l'autoritat de l'Imperi Romà d'Orient i funden un estat catòlic autònom que va des de la Galilea a la vall de l'Orontes (o sigui, una mica més gran que l'actual Líban). Però les terres reconquerides als musulmans seran a poc a poc abandonades i el Líban maronita es reduirà a la cadena occidental del Mont-Liban, entre l'Akkar al Nord i Beirut al sud. Els àrabs aplegaren un gran nombre de tropes per conquerir el nou estat libanès (més de 60.000 homes, segons certs historiadors), mentre que, per la seva banda, els mardaïtes apleguen 30.000 guerrers. És un xoc titànic per a l'època : les forces en presència són més nombroses que a la batalla de Poitiers. Tanmateix, els mardaïtes, més forts i més hàbils, es fan forts a les seves i s'enduen la victòria enfront d'un enemic dos cops més nombrós, amb molts anys d'experiència en la guerra. De ben segur és, probablement, l'esdeveniment principal que va contribuir a aturar l'expansió de l'islam. Els àrabs feren altres temptatives per conquerir el Líban mardaïta, però totes van fracassar}: el Líban no caurà sota domini islàmic sinó després de les Croades. Fins i tot els historiadors àrabs com Al Baladhuri reconeixen aquesta derrota de les seves tropes.
L'islam va estar així adoptat per diferents pobles tant a la recerca de filosofies existencials com desitjosos de rebutjar el domini de l'Imperi Romà d'Orient en aquesta regió de la península aràbiga. Tanmateix, tant a l'Iraq com a Síria, certs pobles cristians van conservar la llengua aramea i els seus costums fins a èpoques molt recents. Durant aquest primer període musulmà, l'islam no era imposat. Respectuós amb les altres creences religioses, així com amb el dret de cadascun de disposar com millor ho sentís de la seva llibertat de religió i de la seva opinió, era l'islam tolerant del període omeia. Aquest període es va acabar pel trasbals provocat per les croades.
Croades () Al , durant el període de les croades, el Líban estava englobat en els Estats croats: el nord pertanyia al Comtat de Trípoli i el Sud (amb Tir, Beirut i Sidó) formà part del Regne de Jerusalem fins a 1291. En aquesta època, els maronites van aportar una ajuda activa als croats. També, en el moment de la tornada dels musulmans a la fi del , amb la reconquesta per l'islam dels Estats llatins d'Orient, la comunitat cristiana va haver d'experimentar persecucions, sobretot de part dels mamelucs egipcis, els nous amos del país fins al començament del .
Període otomà (1516 en endavant) En efecte, el Líban va ser englobat el 1516 en l'Imperi Otomà, tot i que l'administració turca no fou efectiva realment més que en els ports i, per tant, les costes. La muntanya va passar sota l'autoritat de la família dels Maan (1544 / 1697), l'autoritat dels quals era reconeguda tant pels drusos com pels maronites. El poder dels Maan va conèixer el seu apogeu sota Fakhr-ad-Din II que, revoltat contra el poder de la Porta, va ser executat a Istanbul el 1635. La dinastia següent, la dels Xihab, va regnar de 1698 a 1841 sobre la muntanya del Líban que va gaudir així d'una autonomia gairebé total en un marc de tipus feudal. Paral·lelament, sobre la costa, és un poder diferent el que s'estableix, al voltant del mameluc egipci d'origen bosni, Jezzar Paixà, amo de Beirut a la fi del . Gràcies a ell, Baixir Xihab II esdevingué emir (1790-1840). Va saber guardar-se d'acceptar les ofertes de Bonaparte quan es va produir el setge de Sant Joan d'Acre (1799). Per contra, no va aconseguir lluitar contra el wali egipci Muhàmmad Alí Paixà, les pressions del qual sobre Síria i el Líban van provocar una insurrecció popular, fomentada per la Gran Bretanya, i provocà també la fi del regnat de Baixir Xihab II.
Un estat multicultural i plurilingüístic Aquesta història complexa explicà la diversitat lingüística actual del Líban. Fou la llengua italiana que es va implantar en principi als ports libanesos, la influència comercial de les repúbliques de Venècia i de Gènova fou determinant entre els segles i . Tanmateix, les capitulacions signades entre Francesc I de França i després els seus successors i la Sublim Porta van fer del rei de França el protector oficial dels cristians d'Orient i permeteren a les missions religioses desenvolupar-se. Les congregacions dels jesuïtes, caputxins, llatzeristes, els germans de les Escoles Cristianes de La Salle, els maristes, les Filles de la Caritat van fundar escoles que permetrien la implantació del francès al Líban, durant el període otomà.
La presència francesa permetrà, amb la creació del Gran Líban per la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial (vegeu més endavant), d'estendre l'ensenyament del francès tant en l'àmbit privat com en el públic. El francès i l'àrab són reconegudes com a llengües oficials (1926).