miniatura|Un mapa on es perfilen els llocs històrics del Pakistan Es considera que els primers habitants coneguts de l'actual regió del Pakistan van ser els soanians (Homo erectus), que s'instal·laren a la vall de Soan i Riwat fa gairebé 2 milions d'anys. Durant diversos milers d'anys després, la regió es desenvoluparia amb diverses civilitzacions com ara Mehrgarh i la civilització de la vall de l'Indus. Abans de la independència com a estat modern el 1947, el país fou de vegades independent i de vegades subjecte a diversos imperis colonials, tot això durant diversos períodes. La història antiga de la regió també inclou alguns dels imperis més antics del subcontinent i algunes de les seves civilitzacions més importants.
El Pakistan és un estat multiregional. Pels volts del , el territori s'incorporà a l'Índia Britànica. La història política de la nació començà amb el naixement de la Lliga Musulmana el 1906 per protegir interessos musulmans, enmig de negligència i la subrepresentació, en cas que el Raj Britànic decidís concedir l'autogovern local. El 29 de desembre de 1930, sir Muhammad Iqbal feu una crida per a un estat autònom en "Índia nord-occidental per a musulmans indis". La Lliga aconseguí popularitat a les darreries dels anys 30. Muhammad Ali Jinnah defensava la teoria de les dues nacions i portà la Lliga a acceptar la resolució de Lahore de 1940, en què es demanava la formació d'estats independents a l'est i l'oest de l'Índia Britànica. Finalment, un Pakistan unit, però discontinu territorialment -Pakistan occidental i Pakistan oriental- aconseguí la independència dels britànics el 14 d'agost de 1947. Després d'una guerra civil, la regió de Bengala del Pakistan oriental, separada per una distància considerable des de la resta del Pakistan, es convertiria en l'estat independent de Bangladesh el 1971.
El Pakistan es declarà República islàmica amb l'adopció d'una constitució el 1956, però el govern civil va ser aturat pel cop militar de 1958, dirigit per Ayub Khan, que governà durant un període d'inestabilitat interna i una segona guerra amb l'Índia el 1965. Les queixes econòmiques i la interdicció dels drets cívics, civils i de família al Pakistan oriental conduí a tensions polítiques violentes i repressió de l'exèrcit, la qual cosa intensificà la guerra civil, que fou seguida per una tercera guerra amb l'Índia. La derrota del Pakistan en la guerra en el fons conduïa a la secessió del Pakistan oriental i el naixement de Bangladesh.
El govern civil continuà des de 1972 a 1977 sota Zulfikar Ali Bhutto, fins que fou deposat pel general Muhammad Zia-ul-Haq, que es convertí en el tercer president militar del país. Les obsoletes polítiques seculars del Pakistan es canviaren pel nou codi legal islàmic, la xaria, que augmentava les influències religioses sobre la societat civil i els militars. Amb la mort de Zia-ul-Haq el 1988, Benazir Bhutto, filla de Zulfikar Ali Bhutto, va ser elegida com a primera ministra, i fou la primera dona (i fins ara l'única) a ocupar aquest càrrec. Durant la dècada següent, alternà el poder amb Nawaz Sharif, mentre la situació política i econòmica del país empitjorava. Les tensions militars en el conflicte de Kargil amb l'Índia foren seguides pel cop d'estat de 1999, en el qual el general Pervez Musharraf assumí els poders executius.
El 2001, Musharraf es nomenava a si mateix president després de la dimissió de Rafiq Tarar. En les eleccions generals pakistaneses del 2002, Musharraf transferí els poders executius al recentment elegit primer ministre Zafarullah Khan Jamali, que va ser succeït durant el 2004 per Shaukat Aziz. El 15 de novembre de 2007, l'Assemblea Nacional completà el seu termini de mandat i es nomenà un govern interí amb l'antic president del senat, Muhammad Mian Soomro com a primer ministre. Després de l'assassinat de Benazir Bhutto, que resultà en una sèrie d'esdeveniments polítics importants, el seu marit Asif Ali Zardari fou elegit finalment com a nou president el 2008. Actualment el president del Pakistan es Asif Ali zardari.
Prehistòria Cultura del Soanià
El soanià és una cultura arqueològica del Paleolític inferior (circa 500000 a 1250000 aC), contemporània a l'Acheulià. Se li posa el nom de la vall de Sohan, o Soan, als turons Sivalik, prop de les modernes Islamabad i Rāwalpindi, al Pakistan. Els portadors d'aquesta cultura eren Homo erectus. A Adiyala i Khasala, a uns 16 km de Rawalpindi, en la corba del riu Soan, es van descobrir centenars d'eines tallants fetes amb còdols. No s'ha trobat cap esquelet humà amb aquesta antiguitat. A la gorja de riu Soan, han aparegut moltes roques fòssils de suport. També allà s'han trobat fòssils, de 14 milions d'anys d'antiguitat, de gasela, rinoceront, cocodril, girafa i rosegadors. Alguns d'aquests fòssils s'exhibeixen al Museu d'Història Natural d'Islamabad.
Mehrgarh
Mehrgarh (7000-5500 aC), a la plana Kachi del Balutxistan, és un important jaciment neolític descobert el 1974, on trobem les primeres evidències del conreu de la terra i el pasturatge, i odontologia. Els primers residents vivien en cases de maons de fang, emmagatzemaven gra en graners, modelaven eines amb mineral de coure, conreaven ordi, blat, gínjol i dàtils, i pasturaven ovelles, cabres i altre bestiar. Com que la civilització progressava (5500-2600 aC), els residents començaren a desenvolupar diversos oficis, incloent-hi la talla de pedres, adoberia, producció de grans, i treball dels metalls. El lloc estigué contínuament ocupat fins al 2600 aC,Possehl, Gregory L. 1996. "Mehrgarh." Oxford Companion to Archaeology, editat per Brian Fagan. Oxford University Press, Oxford quan començaren a ocórrer canvis climàtics. Entre 2600 i 2000 aC, la regió es tornà més àrida i Mehrgarh fou abandonada en favor de la vall de l'Indus, on una nova civilització es trobava en les primeres etapes de desenvolupament.
Civilització de la vall de l'Indus
La civilització de la vall de l'Indus es desenvolupà entre els anys 3300-1700 aC a les ribes de l'Indus. En el seu apogeu, la civilització tenia una població d'uns 5 milions en centenars d'assentaments que s'estenien fins al mar d'Aràbia, al sud-est i est de l'actual Afganistan, sud-est de l'Iran i l'Himàlaia. Els principals centres urbans eren a Dholavira, Kalibangan, Harappa, Lothal, Mohenjo-Daro, i Rakhigarhi, i una cultura derivada anomenada cultura de Kulli (2500-2000 aC) al Balutxistan del sud, que tenia assentaments similars, ceràmica i uns altres artefactes. La civilització desaparegué abruptament al voltant de 1700 aC.
En la primera part del segon mil·lenni aC, existí la civilització Rigvedic, entre el Sapta Sindhu i els rius Yamuna-Ganges.. "Early Aryan Period" 2007. A Encyclopædia Britannica. recuperat 20-03-2007 de: Encyclopædia Britannica en Línia La ciutat de Tàxila, al Pakistan del nord, esdevingué important per la religió vèdica (i més tard pel budisme).Taxila (2007). A Encyclopædia Britannica. Recuperat 19-03-2007, des d'Encyclopædia Britannica en Línia]
Història antiga Període vèdic
miniatura|Mapa de l'Índia durant el període vèdic, incloent-hi l'actual Pakistan El període vèdic és caracteritzat per la cultura indoària associada als textos vedes, sagrats per als hindús, que foren compostos oralment en sànscrit vèdic. Els vedes són alguns dels textos existents més antics, gairebé com els d'Egipte i Mesopotàmia. El període vèdic durà entre 1500 i 500 aC, i posà els fonaments de l'hinduisme i uns altres aspectes culturals de la primerenca societat índia.
La primera societat vèdica constava de grups dedicats en gran part al pasturatge, amb un últim assentament a Harappan que havia estat abandonat.Índia: Reemergence of Urbanization. Revisat 12-05-2007 Després de l'època del Rigveda, la societat ària esdevingué cada vegada més agrícola i s'organitzava socialment al voltant del quatre varnes, o classes socials. A part dels vedes, textos principals de l'hinduisme, es diu que els temes bàsics de les èpiques sànscrites, Ramayana i Mahabharata, té els seus orígens finals durant aquest període. La primera presència indoària probablement correspon, en part, a la cultura de la ceràmica pintada d'ocre.
El Regne de Kuru correspon a la cultura de la ceràmica negra i vermella i a la cultura de la ceràmica pintada de gris i al començament de l'edat del ferro a l'Índia, al voltant de 1000 aC, així com a la composició de lAtharvaveda, el primer text indi que esmenta el ferro com a śyāma ayas, literalment 'metall negre'. La cultura de la ceràmica pintada de gris abastà bona part del nord de l'Índia des del 1100 fins al 600 aC. El període vèdic també establí repúbliques com Vaisali, que existia ja en una època tan primerenca com el , i persistí en algunes àrees fins al de la nostra era. La darrera part d'aquest període es correspon amb un moviment creixent fora del sistema tribal previ cap a l'establiment de regnes, anomenats mahajanapades.
Imperi Aquemènida lang=ca|miniatura|Bona part del que ara és Pakistan es trobà en el seu temps sota domini de l'Imperi aquemènida. Tàxila esdevingué una satrapia durant el regnat de Darios I el Gran
Les planes de l'Indus formaren la satrapia més rica i populosa de la dinastia Aquemènida durant gairebé dos segles, endegada amb el regnat de Darios I el Gran (522-485 aC). La seva herència influí en la regió, p. ex., en l'adopció de l'escriptura aramea, que els aquemènides utilitzaven per a la llengua persa; però després del final de govern aquemènida, altres sistemes d'escriptura es convertiren en més populars, com ara el kharosthi (derivat de l'arameu) i l'alfabet grec.
Invasió grega miniatura|Mapa on es mostra la ruta d'Alexandre el Gran
Esclafant l'Imperi aquemènida, Alexandre el Gran, el rei grec de Macedònia, finalment envaí la regió del Pakistan modern i conquerí bona part del Panjab. Després de derrotar Poros d'Hidaspes en la feroç Batalla del riu Hidaspes, en l'actual Jhelum, les seves tropes cansades de batalla es negaren a avançar més lluny, cap a l'Índia, per lluitar contra el formidable exèrcit de la dinastia Nanda i la seva avantguarda d'elefants trepitjadors, noves monstruositats per als invasors. Per això, Alexandre continuà cap al sud-oest al llarg de la vall de l'Indus. Al llarg del camí, participà en unes quantes batalles amb regnes més petits abans de fer anar el seu exèrcit cap a l'oest, a través de l'inhòspit desert de Makran, cap a l'Iran modern. Alexandre fundà uns quants assentaments macedonis i grecs a Gandhara, Panjab i Sind. Durant aquell temps, molts grecs s'instal·laren pertot arreu al Pakistan, la qual cosa inicia la interacció entre la cultura de la Grècia hel·lenística i la regió predominantment hindú, les cultures zoroastristes i budistes.
Després de la inoportuna mort d'Alexandre el 323 aC, els seus Diàdocs ('generals') es repartiren l'imperi entre ells mateixos, i el senyor de la guerra macedoni Seleuc I Nicàtor establí l'Imperi Selèucida, que incloïa la plana de l'Indus. Al voltant de 250 aC, la part oriental de l'Imperi seleúcida es distancià per formar el Regne grec de Bactriana.
Imperi Maurya miniatura|Imperi Maurya sota Aixoca
L'actual Pakistan fou conquerit per l'Imperi Maurya, que estava liderat per Chandragupta Maurya de Magadha, el qual enderrocà la poderosa dinastia Nanda de Magadha. Es diu que Seleuc va arribar a un tractat de pau amb Chandragupta, que atorgava el control del sud de territori de l'Hindu Kush a ell, amb un matrimoni de consanguinis i 500 elefants.