, nom complet amb patronímic Borís Nikolàievitx Ieltsin, va ser un polític rus. Va ser el primer president de la Federació Russa, entre els anys 1991 i 1999.
El seu pare, Nikolai Ieltsin, fou enviat al gulag el 1934 per agitació antisoviètica. Boris Ieltsin va estudiar enginyeria a Bereznikí (krai de Perm) i el 1961 ingressà al PCUS. El 1977 fou nomenat cap del partit a Sverdlovsk, on va fer enderrocar la casa Ipàtiev, on foren assassinats Nicolau II de Rússia i la seva família.
Membre de l'ala progressista del partit, el 1985 Mikhaïl Gorbatxov el va cridar a Moscou, i el 1989 esdevingué diputat, imposant la seva línia a la del conservador Iegor Ligatxov.
A les primeres eleccions democràtiques fou escollit President de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia el 1990. Quan es va produir el cop d'estat del 1991 contra Gorbatxov protagonitzà amb èxit la resistència contra els involucionistes, cosa que li permeté ocupar el lloc de Gorbatxov i emprendre mesures més radicals: reconèixer la independència de les antigues repúbliques soviètiques i il·legalitzar el PCUS.
Fou el principal promotor de la Comunitat d'Estats Independents com a successora de l'URSS el 1991 amb Leonid Kravtxuk i Stanislav Xuixkévitx, de la qual fou president del 1993 al 2000, però a l'interior de Rússia els seus intents de reformes foren boicotejats per la duma, controlada per elements conservadors i comunistes. Això el conduí a convocar un referèndum el 1993, el resultat del qual li permeté promulgar una nova constitució accentuadament presidencialista amb la qual controlà el govern i pogué prescindir de la cambra. Poc després, davant la negativa dels parlamentaris, encapçalats per Aleksandr Rutskoi i Ruslan Khasbulàtov que es negaren a acatar la convocatòria d'eleccions anticipades, va fer assaltar el parlament.
Els diversos governs foren encapçalats per Víktor Txernomirdin, addicte a Ieltsin, el qual, malgrat els problemes de salut i l'hostilitat d'amplis sectors, fou reelegit el 1996 fins al 1998. La seva gestió, dominada per l'autoritarisme i per procediments dubtosament democràtics, no aconseguí redreçar l'economia russa ni frenar l'extensió de la corrupció malgrat les reformes i les ajudes d'Occident. Tot i així, fou reescollit a les eleccions de 1995 aliat amb Aleksandr Lébed, derrotant el candidat comunista Guennadi Ziugànov.
El 1992 ratificà el tractat START i es mostrà bel·ligerant envers l'ampliació de l'OTAN als països de l'Europa de l'Est, que fins aleshores havien format part del Consell d'Assistència Econòmica Mútua. En els conflictes derivats de la dissolució de l'antiga Iugoslàvia comunista, s'abstingué de fer costat a Sèrbia, tradicional aliat de Rússia als Balcans.
El 1994 i el 1996 atacà la república de Txetxènia per ofegar-hi la rebel·lió secessionista, però trobà una forta resistència dirigida per Djokhar Dudàiev. El 1997 signà un tractat d'unió amb el president de Belarús, Aleksandr Lukaixenko, que va intentar infructuosament estendre a Ucraïna i Kazakhstan. En 1998-99 nomenà cinc primers ministres, al darrer dels quals, Vladímir Putin, cedí el càrrec en dimitir el desembre del 1999.
Biografia Orígens modestos Boris Ieltsin és el més gran dels tres fills de Klaudia Vassilievna i Nikolai Ignatievich Ieltsin, un home que, en educació, només creia en la mà dura. Va tenir una infància difícil en una família preocupada per la supervivència. L'any 1935, el pare de Boris Ieltsin va traslladar la família a Bereznikí i es va convertir en un treballador a l'obra d'un complex industrial. La família experimenta incomoditat i promiscuïtat, dormint al terra de l'única habitació que ocupen en una caserna de fusta. Quan era nen, Boris Ieltsin estava animat per una energia que li va fer guanyar l'oportunitat de ser elegit representant de classe al llarg dels seus estudis. Acadèmicament, mai experimenta dificultats. Durant la guerra, va robar dues granades RGD 33 d'un dipòsit militar, les va fer detonar i va perdre dos dits de la mà esquerra (polze i dit índex). Boris era un lluitador. Deu el nas de boxejador a un cop d'un pal rebut durant una de les seves baralles.
esquerra|miniatura|225x225px| Ieltsin a la dècada del 1940 (segon des de l'esquerra) A la seva autobiografia, titulada Fins al final!, diu que, de ben jove, va haver de lluitar contra l'estupidesa i la maldat. Quan rep el seu diploma final, la festa està en ple apogeu i en Boris demana parlar. Davant de professors, pares i alumnes, acusa de sadisme el director de l'escola. La direcció de l'escola, escandalitzada, va decidir retirar-li el diploma, un gest que li va tancar automàticament les portes de totes les escoles de la Unió Soviètica. El jove Boris impugna la decisió, tant que s'obre una investigació sobre la feina del director i se li retorna el diploma. El professor és acomiadat. A partir d'aquest moment, el jove Ieltsin va ser un apassionat de diversos esports, però va ser el voleibol el que va guanyar. Esdevindrà campió a nivell autonòmic.
L'adolescent Ieltsin està fascinat pels vaixells. Sol·licita per entrar a la secció de construcció de l'Institut Politècnic Ural, a Iekaterinburg. Paral·lelament als estudis, forma part de l'equip de voleibol de la ciutat. Ha de viatjar pel seu país per participar en competicions de voleibol. Per obtenir el seu diploma d'enginyer, Boris Ieltsin va escriure una tesi sobre les torres de televisió.
Boris Ieltsin es va presentar el setembre de 1955 a la fàbrica de construcció de canonades pesades on va ser destinat. Dedica un any a l'aprenentatge pràctic en 12 especialitats de construcció. Acabat aquell any, el jove treballador se sent preparat per fer-se capatàs. Tan bon punt va ser nomenat, va començar a lluitar contra els robatoris, als quals els treballadors de la construcció estaven acostumats. Boris Ieltsin sempre es va presentar com un home amb els peus a terra.
Mentre lidera un equip de presoners, el jove capatàs decideix pagar-los un sou de mèrit en lloc del sou habitual. El seu mètode de càlcul fa que els sous dels presos es redueixin més de la meitat. Un reclús arriba al seu despatx armat amb una destral i li demana que recuperi l'antiga ordre de pagament. Boris Ieltsin es nega. El reclús amenaça de disparar-li, però el capatàs li crida que marxi. El que l'altre, totalment desconcertat, ho fa immediatament. De 1956 a 1963, Boris Ieltsin va ocupar, després del lloc de contramestre, els càrrecs de director d'obra, d'enginyer en cap, després de cap del departament de construcció d'un complex d'obres públiques.
Dins del Partit Comunista Soviètic Es va unir al Partit Comunista de la Unió Soviètica el 1961 i es va convertir en oficial del partit el 1969. Ieltsin era, des de 1977, cap de la secció de l'Óblast de Sverdlovsk del partit; en qualitat d'això va dirigir la demolició de la Casa Ipàtiev (decidida per Mikhaïl Súslov, membre del politburó), on Nicolau II i la seva família van ser executats el 1918.“La villa Ipatiev rasée par le Politburo” - article de La Voix de la Russie du 27 juliol 2012.
Tan bon punt va ser elegit, va presentar un breu programa d'acció basat en el principi de preocupació per les persones. Després va començar a renovar la plantilla al més alt nivell. Va decidir visitar les 63 ciutats de la regió de Sverdlovsk una vegada cada dos anys i organitzar reunions amb els treballadors. Aquest és el període d'estancament, durant el qual el país va ser abandonat per Bréjnev.
El 1978, Mikhaïl Gorbatxov és elegit secretari del comitè central responsable de l'agricultura. Boris Ieltsin va conèixer el nou secretari quan era primer secretari del Comitè d'Stàvropol. En aquell moment, els dos homes es van ajudar mútuament, amb Ieltsin proporcionant materials de construcció a Gorbatxov, mentre que aquest últim va donar menjar a Boris Nikolayevich. Després de l'elecció de Gorbatxov, les seves relacions es van mantenir bones durant un temps.
El 1981, Boris Ieltsin és elegit membre del comitè central.
El 1984 és membre del Presidium del Soviet Suprem, després cap del Departament de Construcció al Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), abans de ser elegit secretari del comitè.
Pocs mesos després d'aquestes eleccions, el 22 de desembre de 1985, el Buró Polític del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica va confiar a Ieltsin la direcció del partit de Moscou. Substitueix els apparàtxiks a l'oficina del comitè de la ciutat i 23 dels primers 33 secretaris del comitè de districte que, segons ell, estan frenant la perestroika, o la reestructuració de l'economia, la màquina del partit i la burocràcia. Per a Boris Ieltsin, aquests apparàrtxiks només busquen garantir el seu benestar.
El primer secretari aborda els problemes de Moscou: massificació, cues interminables, transport massificat, brutícia, drogues, prostitució i corrupció. Ieltsin desmembra les organitzacions que recapten suborns a les botigues estatals. Destaca no només per la seva activitat sense límits, sinó també per la seva franquesa.
Organitza reunions amb la gent i agafa l'autobús i el metro amb els treballadors per veure per si mateix la situació del transport públic, i escoltar-los criticar els líders polítics. Boris Ieltsin també es posiciona a favor de la perestroika. Per a ell, això exigeix la retirada dels privilegis dels apparàtxiks i no pot entendre les vacil·lacions de Gorbatxov. Les seves declaracions irriten el Politburó, que ho veu com una marca de demagògia. No obstant això, el febrer de 1986, és elegit membre suplent del buró polític.
En una reunió del comitè central el 21 d'octubre de 1987, l'ordre del dia es va centrar principalment en l'informe que Gorbatxov havia de presentar el 2 novembre, durant les celebracions del 70 aniversari de la Revolució d'Octubre. Boris Ieltsin demana la paraula per denunciar la lentitud de l'aparell del comitè central i del secretariat, que arruïnen tots els seus intents de sanejar la situació a la capital. També acusa el secretariat nacional, i concretament Egor Ligatxov, número dos del partit, d'intervenir en l'elecció dels funcionaris de la ciutat i del districte. Ell proclama: «Els corruptes, els podrits són aquí mateix, entre nosaltres, i ho saps perfectament!». La seva intervenció va provocar un enrenou. Ligatxov adopta el to d'aquell que ha estat acusat injustament. Segueix una ofensiva generalitzada. Boris Ieltsin està acusat de tots els crims. Els que no agafen el micròfon li criden la seva hostilitat des del seu lloc. El camarada Ieltsin es veu obligat a fer autocrítica i surt d'aquesta sessió completament desmoralitzat. Diverses fonts afirmen que va tenir un infart arran d'aquesta reunió i que va haver d'ingressar a l'hospital.
L'11 novembre, durant una reunió del comitè del partit de Moscou, Boris Ieltsin és destituït del càrrec. Des de l'arribada de Gorbatxov al capdavant del comitè central, molts membres del partit han estat destituïts, però és la primera vegada que un home designat pel secretari general —i, a més, un fervent defensor de la perestroika—, és destituït. L'eliminació de Boris Ieltsin representa una victòria per als conservadors. El 18 de novembre, el deshonrat va ser nomenat vicepresident de la comissió de construcció, que correspon a un càrrec ministerial. Boris Ieltsin continua sent membre suplent del Politburó. El 18 de febrer de 1988 va ser alliberat d'aquest lloc.
El purgatori de Ieltsin va durar poc. L'1 de maig de 1988 el trobem a les grades de la desfilada de la Plaça Roja. Un mes després, va concedir una entrevista a la cadena de televisió estatunidenca CBS, i una altra a la BBC de Londres. Demana la dimissió d'Egor Ligatxov, a qui acusa de ser el «responsable principal» del retard de la perestroika i oposar-se a la reducció de privilegis dels membres de l'aparell.
miniatura|Boris Ieltsin, 21 de febrer de 1989.