El castell de Savallà era una fortalesa de Savallà del Comtat (Conca de Barberà), les restes de la qual estan declarades bé cultural d'interès nacional. Corona el tossal on s'esglaona el poble, en un enclavament estratègic a la zona de contacte amb els altiplans segarrencs, a la riba esquerra del Riu Corb.

Història El topònim Savallà s'esmenta per primer cop el 1043 com a una de les confrontacions del castell de Conesa, anomenada serra de Avellano, en el document de cessió que feren els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i la seva muller Elisabet a Bernat Sunifred i la seva esposa Amaltruda. La història del castell és confusa, però alguns autors consideren que la referència més antiga seria del 1090, quan el castell de Avella fou encomanat a Guillem Ramon. A la darreria del , el castell es trobava en mans de la família Cervera. El 1093, Adalaida, muller d'Hug Dalmau de Cervera, el llegà al seu fill Ponç Hug. El 1172, Ramon de Cervera el llegà a la seva filla Elisenda, casada amb Berenguer d'Aguiló i al fill d'aquest matrimoni, Guillem. El 1196, el senyor Gombau d'Oluja en va pignorar les rendes junt amb les d'altres castells a l'orde del Temple.

Els primers castlans del castell serien de la nissaga cognominada Avellà o Savallà. Cap al 1150, Arbert de Savallà apareix com a testimoni en un document atorgat per Ramon de Cervera, i el 1185 va llegar el seu patrimoni al lloc i terme de Savallà al seu net Guillem.

El 1285, el rei Pere el Gran concedí una gran baronia, que comprenia Savallà, a Ponç Hug IV, comte d'Empúries. Al llarg de , passà als Timor, i ja al , la senyora Francesca de Timor es va casar en primeres noces amb Berenguer de Boixadors, i en segones amb Gombau d'Anglesola. El 1380, el senyor Bernat de Boixadors i de Timor adquirí a l'infant Joan la jurisdicció de Savallà, les Piles, Guialmons i Rubió. El 1509, el castlà Gaspar Desvalí i la seva família vengueren els seus drets al monestir de Santes Creus.

Tot i això, el domini eminent era en mans dels Boixadors, i el 1599, Felip III concedí el títol de comte de Savallà a Bernat de Boixadors i d'Erill. El 1602, Joan de Boixadors i de Pacs, segon comte de Savallà (†1624), es va casar amb Elisabet de Rocabertí i de Pacs. El primogènit Bernat de Boixadors i de Rocabertí va fer de militar i el 1627 va ingressar com a novici al convent dels Caputxins de Sarrià, on el 1628 va professar amb el nom de Fra Antoni de Vallmoll, i va morir el 1631 essent sacerdot del monestir de la Sang de València.AHPB, notari Jacint Demestre i Carbó, manual 1.370/10, f. 950-1006, 13-12-1871. Venda del casal de la plaça de Santa Anna per Tomàs de Rocabertí-Dameto i de Verí, com a procurador del seu pare Francesc Xavier de Rocabertí-Dameto i de Boixadors, a Joan Puig i Mir. El 1630, la cúria del Veguer de Barcelona va adjudicar l'herència al segon fill del matrimoni, Francesc de Boixadors i de Rocabertí. Es va casar amb Maria de Blanes, filla del comte de Centelles, però va morir sense descendència el 1643. Aleshores, la successió va passar al seu germà Joan de Boixadors i de Rocabertí, que es va casar amb Esclarmonda de Rocabertí, amb qui va tenir una única filla, Maria Teresa de Boixadors i de Rocabertí, que es va casar amb el seu oncle Martí Jofre de Rocabertí i Safortesa, III marquès d'Anglesola i IV comte de Perelada.

El 14 d'octubre del 1669, Joan de Boixadors i de Rocabertí es va casar en segones noces a l'església parroquial de Santa Maria de Badalona amb Teresa de Pinós, amb qui va tenir dos fills: l'hereu Joan Antoni (1672-1745) i Maria Gràcia de Boixadors i de Pinós. Joan Antoni de Boixadors es va casar amb Dionísia Sureda de Santmartí, amb qui va tenir diversos fills. El 1739, el primogènit Bernat Antoni de Boixadors i Sureda de Santmartí es va casar a Madrid amb Faustina de Chaves i va morir l'11 de novembre del 1755 al terratrèmol de Lisboa, quan era ambaixador a Portugal. Va ser succeït pel seu fill Ferran Felip Basili de Rocabertí-Boixadors i Chaves, que el 1801 va morir a Viena sense descendència i fou succeït per la seva neboda Joana de Rocabertí-Boixadors i Cotoner (1785-1862), casada aquell mateix any amb Antoni Dameto i Crespí de Valldaura (1782-1825). El seu fill Francesc Xavier de Rocabertí-Dameto i de Boixadors (1802-1875) heretà els títols de la mare més el de marquès de Bellpuig,

A la seva mort, la successió passà successivament als seus fills Antoni, Tomàs i Joana Adelaida de Boixadors-Dameto i Verí. A la mort d'aquesta darrera el 1899, el patrimoni fou heretat per Ferran Truyols i Despuig, marquès de la Torre del Fangar, mentre que els títols nobiliaris passaren a Joan Miquel Sureda i Verí (1850-1912), quart marquès de Vivot. El va succeir la seva filla Josepa Sureda i Fortuny (1879-1955), casada amb Pere de Montaner i Gual (1880-1960), amb qui tingué Pere de Montaner Sureda (1917-2005). El fill d'aquest, Pere de Montaner, és l'actual titular.

miniatura|esquerra|Façana lateral (2012) miniatura|esquerra|Detall d'una finestra (2008)

Arquitectura Entre els segles i , els Boixadors van construir un casal fortificat a l'emplaçament de la fortalesa medieval. Al darrer quart del va ser expoliat pel comtes de Savallà i Peralada, que n'utilitzaren diversos elements, com la galeria i alguns finestrals d'estil gòtic florit i renaixentista, en la restauració del seu castell de Peralada. Actualment, encara resten parts del mur i les dues torres circulars que flanquegen el recinte. Darrerament hom hi ha fixat tirants de ferro per a frenar-ne el deteriorament.

La planta, que encara es pot seguir, és un pentàgon irregular, amb els costats nord i oest (33 m per 21 m, respectivament) disposats en angle recte, mentre que els del sud i de migdia són més irregulars i de mesures menors. El conjunt estava envolotat per un recinte emmuralllat, amb torres cilíndriques als quatre angles, que mesurava 45 m al nord, per 43 m a l'oest, 53 m al sud i 24 m a l'est.

S'hi entrava al castell per la porta principa,l situada a l'extrem occidental del costat sud, i s'accedia a un gran pati (de 10 m per 7 m) al voltant del qual s'ordenaven els diferents edificis que formaven el conjunt. A la planta baixa hi havia els serveis propis (cavallerisses, magatzem, etc.) i entre aquesta i la planta noble hi havia un entresolat amb altres dependències de serveis. Al pati, una escala descoberta de dos trams, adossada al murs del sud i de l'est i carregada sobre arcs rampants, pujava fins a la planta noble. Aquí, als costats nord i oest s'obria una bella galeria que mirava al pati, on donaven la gran sala, situada al nord, i les habitacions de ponent. Al costat de migdia, de llevant a ponent, hi havia la capella, que tenia volta de creueria estrellada, pròpia del gòtic tardà, i altres dependències. La planta superior estava recorreguda per una galeria de solana que donava la volta a l'edifici.

Joaquim Garriga i Riera remarca l'interès de determinats elements edilícia romana que decoraven la planta noble, com les «ornadíssimes» finestres creuades que avui es troben a Perelada. De semblant factura és la finestra, en aquest cas no ceuada, també a Perelada, emmarcada de figures dempeus, a tall de cariàtides, i decoració grutesca. Avui poca cosa es conserva in situ d'aquells elements decoratius cinccentistes, llevat d'una finestra creuada, mutilada, del costat de llevant, coronada per un guardapols motllurat amb mènsules en forma de caps, i una altra al nord de semblant factura. Ambdues eren també finestres de la sala noble o gran sala del castell.

Referències

Vegeu també Palau Dalmases Casa Joan Puig Castell de Peralada Can Vivot

Bibliografia

Enllaços externs

Savalla Categoria:Monuments històrics de la Conca de Barberà Categoria:Patrimoni monumental de Savallà del Comtat