El Dassault Mirage 2000 és un caça de reacció de quarta generació, polivalent i monomotor fabricat per la companyia francesa Dassault Aviation. Va ser dissenyat a finals de la dècada de 1970 com un caça lleuger, basat en el Mirage III, per a l'Exèrcit de l'Aire Francès. Va entrar en servei l'any 1984 essent l'últim model de la reeixida sèrie Mirage a entrar en servei. El Mirage 2000 es va desenvolupar en diverses variants, incloent versions d'atac a terra Dassault Mirage 2000N/2000D (nuclear i convencional), la versió modernitzada Mirage 2000-5 i diverses versions d'exportació. Amb més de 600 aeronaus construïdes fins a 2007, es troba en servei en nou països.
Desenvolupament miniatura|Prototip Mirage 2000-01 al Museu de l'Aire i l'Espai de París, Le Bourget (França).
El 1972 l'Exèrcit de l'Aire Francès va llançar el programa ACF (Avion de Combat Futur, avió de combat futur) demanant un disseny d'avió de combat bireactor, amb dos motors Snecma M53, ala fixa i destinat a missions de superioritat aèria. Durant la preparació d'una resposta a aquesta licitació, el fabricant Dassault Aviation va començar el 1973 i amb fons propis l'estudi d'un avió monoreactor i amb ala delta batejat Delta 2000. El 12 de desembre de 1975, el programa ACF va ser cancel·lat per qüestions de costos i el 18 de desembre d'aquest mateix any, el govern decideix adoptar al seu lloc el programa del Dassault Mirage 2000. Aquest avió és una reiteració dels models Mirage de generacions anteriors, però amb diverses innovacions importants que van tractar de resoldre les seves deficiències.
El desenvolupament d'aquest petit avió donaria a la companyia Dassault un competidor contra el model estatunidenc General Dynamics F-16 Fighting Falcon. Aquest havia derrotat els Dassault Mirage F1 en competicions per guanyar els contractes de nous caces per a les forces aèries de Bèlgica, Dinamarca, Països Baixos i Noruega.
D'aquest model se'n van construir cinc prototips, quatre finançats per l'Exèrcit de l'Aire francès, i un finançat per la mateixa companyia, tots propulsats pel reactor M53-2. El primer dels cinc prototips va realitzar un vol inaugural el 10 de març de 1978, amb el pilot de proves Jean Coreau al comandament. Es van basar en el disseny existent del Mirage III i el desenvolupament va ser ràpid, amb només 27 mesos des de l'inici del programa fins al primer vol. El segon prototip va enlairar-se el 18 de setembre de 1978 i el tercer el 26 de setembre de 1979. El quart prototip de demostració era el finançat per Dassault per desenvolupar noves idees i equips amb destinació a variants futures i a models d'exportació. El cinquè i últim va ser la versió biplaça d'entrenament Mirage 2000b, amb el primer vol l'11 d'octubre de 1980. El primer exemplar de producció va volar per primera vegada el 20 de novembre de 1982, i l'avió va entrar en servei operacional el novembre de 1982.
El 1979 l'Exèrcit de l'Aire Francès va encarregar una versió biplaça, destinada a l'atac nuclear i capaç d'estar armada amb el míssil ASMP llavors en desenvolupament. Designat Mirage 2000N, disposava d'una estructura reforçada per volar a baixa altitud i gran velocitat, més d'un sistema de navegació i d'atac basat en el radar Antilope V (dotat d'un mode de seguiment del terreny). Els canons van ser suprimits i les preses d'entrada d'aire van ser fixades, limitant la velocitat a Mach 1,5. El seient del darrere estava ocupat per un oficial de sistemes d'armes. El primer prototip del Mirage 2000N va fer el vol inaugural el 3 de febrer de 1983 i la versió va ser posada en servei el 1988. Els 31 primers exemplars només podien portar el míssil ASMP, però els avions següents (estàndard 2000N-K2) estaven capacitats per realitzar missions convencionals amb una àmplia gamma de bombes clàssiques, bombes guiades per làser, antipistes o amb míssils antiradiació, antivaixell, etc.
Una versió derivada del Mirage 2000N i destinada a l'atac convencional va ser sol·licitada a finals de la dècada de 1980, arran dels retards en el programa del Dassault Rafale, sent designat com Mirage 2000D. Aquest avió és capaç de disparar qualsevol de les armes en servei en l'Exèrcit de l'Aire Francès en condicions de dia o de nit. Igual que el Mirage 2000N, està equipat amb un radar Antilope V el qual afegeix un sistema d'autoprotecció perfeccionat. El prototip del Mirage 2000D va realitzar el primer vol el 19 de febrer de 1991 i va ser posat en servei el 1993.
La línia de producció dels Mirage 2000 es va tancar l'any 2007, després que l'últim avió fos lliurat el 23 de novembre de 2007 a la Força Aèria grega, per facilitar la producció del nou Dassault Rafale i permetre, que tots els recursos tècnics, econòmics i humans, es concentrin en la producció d'aquest nou avió, que ja està reemplaçant als Mirage 2000 en els esquadrons de combat de l'Exèrcit de l'Aire francès, el que permetrà oferir diversos Mirage 2000 en venda a altres països.
Disseny Usant el concepte d'interceptor amb ala en delta vist en el Dassault Mirage III, Dassault va construir un nou disseny de caça de reacció. Aquesta configuració alar no és l'ideal per proporcionar gran maniobrabilitat, estabilitat en vol a baixa altitud i distàncies d'enlairament i aterratge curtes, però posseeix qualitats de li permeten tenir avantatges en vol a alta velocitat, ofereix simplicitat de construcció, signatura radar reduïda i un ampli volum intern.
El Mirage 2000 barreja un nou disseny amb el dels antecessors, però conservant l'aspecte tradicional de l'ala delta usat en el venerable Mirage III. En si, el disseny no és molt innovador, però es va optar per un model fiable que va ser provat i utilitzat, per molts països durant anys i en molts conflictes, amb resultats excel·lents.
En aquest sentit Dassault va preferir el fuselatge clàssic que caracteritza tot Mirage, el disseny en Ales Delta incloent uns petits perfils aerodinàmics, semblants als alerons davanters tipus canard fixos, instal·lats just darrere de les toveres d'ingrés d'aire del motor, per millorar-ne l'angle d'atac, girs a alta velocitat i obtenir, un millor rendiment de vol a mitjana i baixa altitud, necessari per als combats moderns contra altres avions caça, això va ser aplicat amb èxit, a diverses millors en altres avions Mirage en Ala delta i en el sorprenent Kfir d'Israel, una versió millorada del Mirage 50, encara que els Canard s generen major arrossegament, resistència a l'aire, disminueixen la velocitat màxima i l'abast, és una bona opció per millorar el control de la nau a mitjana i baixa altitud, perquè generen un flux d'aire sobre les ales principals i augmenten notablement, la inestabilitat de la nau per millorar-ne la maniobrabilitat, pel que és menester un sofisticat maneig controlat per computadores conegut com a vol digital de control per senyals elèctrics; aquest disseny en Ala Delta es va aprovar, abans que arriscar-se a construir un nou disseny que no coneixien i necessitarien, molts anys de proves de vol i desenvolupament, fins a aconseguir demostrar l'èxit del nou disseny i poder oferir-lo en venda a altres països.
Motor miniatura|Enlairament d'un Mirage 2000D. El Mirage 2000 incorpora un motor turboventilador de baix índex de derivació SNECMA M53 -5 o SNECMA M53-P2, depenent de les versió de l'avió, que proporciona respectivament 54 o 64,7 kN d'empenta normal i 86,3 o 95,1 kN amb postcombustió. Les dues preses d'aire amb forma de semicercle, situades a banda i banda del fuselatge, tenen un cos central ajustable amb forma de mig con que regula la pressió de l'aire entrant per una admissió eficient. Els primers vols del Mirage 2000 amb aquest motor es van realitzar a partir de març de 1978 amb la versió M53-5. La capacitat interna de combustible és de 3.978 litres en els Mirage 2000C i E, i de 3.904 litres en els Mirage 2000b, N, D i S. Externament pot incloure un tanc de combustible extern de 1.300 l en el piló central i un altre de 1.700 litres en cada una de les ales.
Aviònica miniatura|Con del radar d'un Mirage 2000. L'aviònica del Mirage-2000B/C inclou el sistema de navegació inercial (INS) SAGEM ULISS 52, radioaltímetre TRT, ordinador digital central Dassault Electronique Tipus 2084, bus de dades Digibus i ordinador de dades d'aire Sextant Avionique Tipus 90. L'equip de comunicacions inclou el transponedor LMT NRAI-7A IFF, receptor de radiobalisa IO-300-A, transceptor TRT ERA 7000 V/UHF com, comunicacions segures de veu TRT ERA 7200 UHF o EAS.
Radar Els radars Thomson-CSF RDM (radar multimode) o Dassault Electronique/Thomson-CSF RDI, equipats en els Mirage 2000C/D, tenen una abast operatiu de 100 km. Són una evolució dels radars Cyrano, amb unitats de processament més modernes i amb capacitat look-down/shoot-down. El seu abast efectiu és d'entorn de 60-70 km amb capacitats modestes contra blancs a baix nivell. Estan vinculats amb els míssils Super R.530F, i van ser equipats en els primers 37 avions lliurats a l'Exèrcit de l'Aire Francès i en la majoria de models d'exportació. Tenen capacitats polivalents que permeten que sigui usat en tasques aire-superfície, incloent missions antivaixell. Algunes versions d'exportació més recents incorporen el radar Thales (radar Doppler multi-objectiu) desenvolupat per al Mirage 2000-5.
Contramesures El Mirage 2000 està equipat amb el receptor d'alerta radar (RWR) Thales Serval amb antenes a les puntes alares i en la part superior del darrere de l'estabilitzador vertical. També està equipat amb el interferidor de radiofreqüència Dassault Sabre en un contenidor situat sota l'estabilitzador vertical amb la seva antena en un carenat davant d'aquest. El sistema dispensador de Chaff i bengales Dassault Éclair situat sota la cua va ser finalment substituït per una parella de dispensadors automàtics Matra Spirale, cadascun situat sota la part posterior de l'extensió de cadascuna dels encastos alars, amb una capacitat total de 224 cartutxos.
Cabina miniatura|esquerra|Pilot a la cabina d'un Mirage 2000. miniatura|esquerra|Mirage 2000 biplaça.
L'avió està disponible com en versions monoplaça i biplaça. El pilot maneja l'avió principalment mitjançant d'una maneta de central i una palanca de gas del motor a la banda esquerra, totes dues amb controls HOTAS («mans en comandament de gasos i maneta de»). El pilot va assegut en un seient projectable del tipus zero-zero SEM MB Mk10, que és una versió fabricada sota llicència del britànic Martin-Baker Mark 10, en una posició convencional sense inclinació cap enrere i més elevada que en el Mirage III. La cabina és molt petita i la seva coberta no té forma de bombolla, tot i això, la visibilitat és força bona però menor que la tipus bombolla del F-16 per exemple, especialment en la posició de les «6 en punt» (cap enrere).
En el panell d'instruments (en la versió Mirage 2000C) destaquen la pantalla de visualització frontal (HUD) Sextant VE-130, que presenta dades relatives a control de vol, navegació, localització d'objectius i tret d'armes a l'altura de la línia de visió del pilot, i la pantalla de radar VMC-180, situada al centre del tauler just sota el HUD. A la part inferior esquerra hi ha un panell de gestió de provisions, per sobre del qual hi ha els instruments de navegació i l'altímetre. La part dreta del panell d'instruments acomoda les pantalles de motor i sistemes. Situats a la banda esquerra de la cabina, just davant del comandament de gas, hi ha els controls de l'equip de comunicacions, que inclou una ràdio de comunicacions segures.
Armament i càrrega El Mirage 2000 té integrats dos canons automàtics DEFA 554 (ara conegut com a GIAT 30-550 F4) de calibre 30 mm amb 125 projectils cadascun. La cadència de tir dels canons es pot seleccionar entre 1.200 trets per minut (per a aire-terra) o 1.800 (per a aire-aire). Cada projectil, de tipus incendiari o perforant incendiari, pesa 275 grams i té una velocitat de sortida d'entorn de 800 m/s.