Hippolyte Adolphe Taine (Vouziers, 21 d'abril de 1828 – París, 5 de març de 1893), fou un professor, crític, historiador i escriptor francès. Va ser la principal influència teòrica del naturalisme francès, un dels principals defensors del positivisme sociològic. També va ser un dels primers mestres de la crítica historicista. L'historicisme literari com a moviment crític, hom diu que es va originar amb ell.KELLY, R. Gordon, «Literature and the Historian», American Quarterly, Vol. 26, No. 2 (1974), 143. Taine és particularment recordat pel seu triple enfocament per a l'estudi del context d'una obra d'art, basat en els aspectes del que ell anomenava «la raça, el medi, i el moment».
Biografia Taine neix l'any 1828 a Vouziers, una petita població de la regió de les Ardenes. El seu pare era advocat de classe mitjana. Taine, no obstant això, va tenir una educació privada fins a la mort d'aquest. La proximitat amb Alemanya influeix en la proximitat que sentirà amb la cultura germànica, almenys fins al desacord de la guerra francoprussiana. Els seus records de la infància són ombrívols. Als tretze anys perd el seu pare, i amb quinze abandona la fe catòlica per obrir-se al racionalisme, una forma de pensament que ell no amaga. No obstant això, podem veure el romàntic que porta dins, i que es mostra en la seva fascinació per la naturalesa i en els accessos de malenconia. Taine mai deixa de perseguir la transcendència. Aviat aprèn a declinar la nostàlgia de l'absolut fent de la ciència la seva religió.COINTET, Jean Paul. Hippolityte Taine: Un regard sur la France. Paris: Perrini, 2012, p.17. El 1841 se'n va anar a viure a París amb la seva mare. Va cursar el batxillerat en el Liceu Bourbon i el 1847 va rebre el premi d'honor després de superar els exàmens finals. L'any següent entra primer de la seva promoció en l'École Normale Supérieure, recentment instal·lada en la rue d'Ulm. La dedicació a l'estudi l'absorbeix de tal manera que roman aliè a l'agitació política de la Segona República.Ibid. p. 33-34. Va decidir dedicar-se a l'ensenyament i, després d'obtenir l'agregation en filosofia en 1851, va començar a donar classes a collège a Nevers i a Poitiers. Després d'obtindre el doctorat, va tenir plaça a Besançon però abans de començar les classes, el 1852, es va retirar.New Catholic Encyclopedia (2ª ed.). Nova York: McGraw Hill, 1967, p.732-733.
La motivació de Taine no està condicionada solament per la cerca del coneixement sinó també per buscar la forma com afrontar la seva por a la societat. En l'École coneixerà dues persones que influiran de forma decisiva en la seva vida. Es tracta del seu mestre Étienne Vacherot, que li mostra les febleses de l'eclecticisme de Cousin, doctrina que en l'època predominava a la universitat; i el seu company Lucien-Anatole Prévost-Paradol, futur autor de la France nouvelle amb el qual entaulà una llarga amistat. Va ser amb ell que Taine va mantenir una petita controvèrsia a través de cartes en 1849 respecte al compromís polític que calia adoptar amb el nou règim. Taine li comenta «No vull llançar-me tan aviat a la vida política. Jo m'abstinc, i tu saps per què: no vull emprendre una acció important sense saber amb certesa si és bona; no vull ficar-me en cap partit sense saber si té raó».Així podem llegir: " Je ne veux pas me jeter dès à présent dans la vie politique; je m'abstiens, et tu sais pourquoi; je ne veux pas faire une action importante sans savoir au juste si elle est bonne; je ne veux me jeter dans aucun parti sans savoir s'il a raison; je ne veux défendre par mes écrits aucune doctrine, sans être convaincu qu’elle est rationnelle. Je dois donc avant tout ét udier la nature de l'homme, les devoirs, les droits, la société, l'avenir de la race humaine, et ce vers quoi elle marche en ce momento. Quiconque est aveugle doits s'asseoir. En faisant ainsi, il est sûr du moins de ne nuire à personne". TAINE, Hippolyte. H Taine sa vie et sa correspondance, vol. I, París: Hachette,1902, p.72.
Així podem veure que Taine és el primer de la classe. Segons el seu mestre Vacherot, supera de llarg als seus companys. Tot ens porta a pensar en un futur brillant, no obstant això en 1851 fracassa en l'agregació de filosofia. Això es va deure a les constants al·lusions a Spinoza, les quals no van agradar a un jurat que li preguntava per les proves de l'existència de déu en Bossuet. És un dur cop, el primer de molts que l'obliguen a abandonar la universitat A aquest interès, Christophe Charle ha escrit que Taine pertany a una generació «sacrificada de la vida intel·lectual», la dels anys cinquanta, a la qual la conjuntura política i el clima d'ordre moral tanquen una rere l'altra les portes de l'èxit acadèmic.Segons explica Christophe Charle, "Així per exemple, Taine no pot repetir l'agregació de filosofia, ja que aquesta roman suspesa de 1852 a 1869, quan la restitute Duruy. En 1852, a més, la Sorbona li rebutja el doctorat en filosofia. I encara que poc després aconsegueix doctorar-se en lletres, se li fa saber que el seu futur no està a la universitat" CHARLE, Christophe. Paris finde siècle. Culture et politique. París: Seuil, 1998, p.101.
Taine desenvolupa la tasca de docència en instituts provincials i rep la notícia del cop de Napoleó. La seva reacció segons podem veure en la seva correspondència és ambivalent: no el disgusta el nou ordre, però sí la fallida de la legalitat que suposa el cop d'estat.El 2 de desembre de 1851 Taine escriu a Prévost-Paradol: "Entre les coquins d'en haut et les coquins d'en bas, les gens honnêtes qui pensent vont se trouver écrasés. J'ai trop de dégut pour l'un et pour l'autre. Je déteste le vol et l'assassinat, que ce soit le peuple ou le pouvoir qui les commette. Taisons-nous, obéissons ; vivons dans la science. Nos enfants plus heureux auront peut-être les deux biens ensemble, la science et la liberté". TAINE, Hippolyte. H Taine sa vie et sa correspondance, vol. I, París: Hachette,1902, p.170. Així doncs quan rep la circular que obliga els professors a manifestar la seva adhesió al règim, es nega fer-ho «No he volgut començar la meva carrera de professor amb una covardia i una mentida», transmet a la seva germana.Ibid.p.176. Aquest gest no tindrà transcendència, ja que en ser professor substitut, el director del col·legi li fa signar la circular al titular de la plaça sense notificar el seu rebuig. Quan el sufragi masculí universal sanciona el cop, Taine considera que no hi ha res més a fer que acomodar-se a la situació i dedicar-se a la ciència sense significar-se massa. Taine acull la idea del sufragi universal amb moltes reserves. Dedica un text a la qüestió "Del sufragi universal i la manera de votar" en el qual s'expressa amb cautela i proposa entre altres mesures el vot indirecte.TAINE, Hippolyte. Ensayos de crítica y de historia / Hippolyte Adolphe Taine ; traducción y nota liminar de Julio Gómez de la Serna. Madrid: Aguilar,1953, p.820-54.
En 1853 Taine decideix abandonar l'ensenyament i tornar a Paris, amb la intenció de convertir-se en un intel·lectual lliure que solament podia viure d'escriure. A més aprofita les oportunitats que li ofereix la ciutat per endinsar-se en el camp de les ciències, seguint cursos de fisiologia, botànica, zoologia i anatomia. Freqüenta moltes institucions com La Sorbona, el museu d'història natural, la "École de médecine" i la clínica de la Salpêtrière. Taine en particular se sent atret pel que és patològic, el deforme, l'horrible. Els Orígens de la França contemporània conserven les traces d'aquesta fascinació. D'altra banda, Taine no triga a trobar la seva pròpia veu com a autor. Ho fa barrejant els dos terrenys que més ha freqüentat: la filosofia i la literatura. Els seus assajos sobre La Fontaine i sobre Titus Livi, guardonats amb el premi de l'Acadèmia en 1855, són una bona mostra del seu estil. Al mateix temps, comença a col·laborar en nombrosos diaris i revistes i fa amistat amb Louis Hachette, que es converteix en el seu editor i fa un viatge pels Pirineus i en tornar publica una obra titulada Voyage aux Pyrenées. La seva consagració ve de la mà dels Philosophes françaises du XIX siècle, una obra polèmica, potser una venjança per la seva expulsió de la universitat, que critica la filosofia dominant i el situa en el mapa intel·lectual com un destrossador. Sainte-Beuve, en aquells dies el crític literari per antonomàsia, santifica el jove rebel en un dels seus famosos Lundis al març de 1857. Taine ha après a escriure de forma atractiva, a donar vida als seus personatges, a animar les abstraccions amb metàfores suggestives, a il·lustrar les seves teories amb anècdotes i a encarnar en diàlegs les seves demostracions lògiques.
Després d'això va passar sis setmanes a Anglaterra. Stendhal i Guizot l'orienten cap allà; Macaulay i Stuart Mill l'atreuen. Admira la riquesa i la subtilesa de la llengua anglesa, però també el bon fer polític de l'illa. Taine, que no oculta la seva preferència per la via britànica, emprèn llavors la redacció d'una Història de la literatura anglesa que, de Chaucer a Dickens, pretén ser una indagació psicològica sobre els trets dominants del caràcter anglès. El 1863 publica els tres primers volums de l'obra, la introducció de la qual, que apareix també per separat en la Revue germanique amb el títol «L'histoire, són présent, són avenir», constitueix un veritable discurs del mètode històric de Taine. Tot un manifest per a una nova història.COINTET, Jean Paul. Hippolityte Taine: Un regard sur la France. Paris, Perrini 2012 p. 188.
El 1902, Paul Bourget titula «Els dos Taine» el seu perfil de l'escriptor. Tot un encert si es té en compte que la vida del nostre protagonista apareix dividida per una espessa marca fronterera que es perllonga entre 1863 i 1871. A aquest costat de la frontera veiem a l'intel·lectual lliure, situat en els marges del sistema pel recel tenaç de les autoritats universitàries, que rebutja signar la seva adhesió a l'imperi i que viu obert a les innovacions literàries i científiques del seu temps. A l'altre costat, en canvi, trobem a l'autor dels Orígens, algú que desconfia de la sobirania popular i del sufragi universal, un home d'ordre partidari de l'elitisme intel·lectual. I, entre aquestes dues vides, dos esquinçaments. Primer, una ruptura amorosa després d'una passió tempestuosa amb una dona envoltada de misteri, Èlise de Krinitz, a la qual succeeix un matrimoni burgès amb Thérèes Denuelle en 1868. I després, la invasió prussiana de França i la Comuna de París, tardà descobriment de la inclinació a la pàtria i nou despertar del pànic social.COMPAGNON, Antoine. "Taine: philosophie de l'art ou philosophie du musée", en Matthias Waschek(dir.) : Relire Taine, París, École nationale supérieure des beaux-arts, 2001,p13-16. miniatura|esquerra|Primera pàgina de Un Séjour en France, 1872. L'any 1870, Taine no pensa en una obra sobre França, sinó en un Tractat sobre la voluntat que completi el seu estudi sobre la intel·ligència. A més, el seu cap està a Alemanya. Tant que, al gener, patrocina juntament amb Renan una subscripció per erigir un monument a Hegel,GERARD, Alice. Mitos de la Revolución Francesa, Traducción de Francisco Fernández Buey y Neus Porta. Barcelona: Edición 62, p.127. però poc després arriben la guerra i la invasió. Com al jove Quinet en 1814 i 1815, la presència de tropes estrangeres fereix profundament a Taine. Per a ell, fins llavors allunyat de la política i amb una idea bastant grisa de França, suposa el descobriment de la pàtria. "Les nouvelles deviennent de plus en plus. Il y a des jours où j'ai l'âme une plaie: je ne savais pas qu'on tenait tant á sa patrie", li escriu a la seva mare al desembre de 1870.TAINE, Hippolyte. H Taine sa vie et sa correspondance, vol. 3,París: Hachette,1905, p.39.