miniatura|Escut d'Anglaterra Anglaterra és el territori més extens i més poblat del Regne Unit. Habitada per pobles celtes des del , Anglaterra va ser colonitzada pels romans entre el 43 dC i principis del . A partir de llavors va començar la invasió d'una sèrie de pobles germànics (angles, saxons i juts) que van anar expulsant als celtes, parcialment romanitzats, cap a les actuals regions de Gal·les, Escòcia, Cornualla i la Bretanya. Al , després de resistir una sèrie d'atacs vikings, Anglaterra es va unificar políticament. Després de l'ascensió de Jaume VI d'Escòcia al tron d'Anglaterra el 1603 i l'annexió d'Escòcia per Anglaterra el 1707 és menys apropiat diferenciar la història d'Anglaterra de la de la resta del Regne Unit.
Prehistòria miniatura|Stonehenge (2300 aC).
El continent europeu té, al nord-oest, un conjunt d'illes conegudes antigament com les Bretanyes, sent la Gran Bretanya la més important per la seva grandària, la que li dona nom. L'illa era relativament insignificant en la història de la civilització occidental. Es conserven pocs indicis de l'idioma o de la civilització dels primers habitants, tan sols monuments megalítics, com ara Stonehenge, que daten de l'edat del bronze (cap al 2300 aC).
Els celtes van arribar a les illes Britàniques cap al , procedents del continent europeu. Els primers exploradors estrangers que van aconseguir arribar a l'arxipèlag van ser grecs procedents de Massilia (avui Marsella), cap al 330 aC Abans de l'arribada dels romans, la totalitat dels pobles de les Illes Britàniques eren de llengua cèltica.
Britànnia romana miniatura|Principals assentaments i calçades de Britànnia.
Després de la conquesta de la Gàl·lia, el general romà Juli Cèsar va decidir fer en el 55 aC una expedició de reconeixement a l'illa, que va anomenar Britànnia. A l'any següent va tornar a Anglaterra amb un exèrcit més important i, després de derrotar una confederació de tribus del sud-est del país, va sotmetre a part d'Anglaterra a reconèixer la supremacia de Roma, pagant alguns tributs i apropant-la a l'òrbita d'influència romana. No obstant això, no va ser fins a l'any 43, sota el regne de l'emperador Claudi, que els romans van fer el moviment decisiu de convertir Britànnia en una província romana.
Quatre legions van anar conquerint el sud-est i el centre de l'illa, sense trobar grans resistències. No obstant això, la conquesta de Gal·les i del nord i de l'oest d'Anglaterra va presentar majors problemes a l'avanç romà. En el 61 la rebel·lió d'una tribu cèltica, comandada per la seva reina Boudica, va arrasar Londínium (Londres) i altres ciutats. Aquesta rebel·lió va ser ofegada brutalment. Posteriorment, el mandat del governador Agrícola entre el 78 i el 85 va ser especialment brutal, eixamplant les fronteres de la província després d'exterminar a diverses tribus celtes.
En el 115, els nadius es van revoltar contra els seus conqueridors i van arrasar la guarnició romana de York. Com a resultat, l'emperador Hadrià va fer construir una muralla de 117 km, anomenada muralla d'Hadrià, que marcaria el límit nord del domini romà. Posteriorment, els romans avançarien posicions en els lowlands escocesos, construint una nova muralla 50 km al nord. No obstant això, seria abandonada al 161, marcant la muralla d'Hadrià la frontera nord de l'Imperi Romà durant els següents dos-cents anys, un període de pau relativa.
Així, la Britànnia romana consistia grosso modo en les actuals Anglaterra i Gal·les. Els habitants de Britànnia a penes van tenir participació en la vida política de Roma. D'altra banda ni el blat que produïen ni els minerals que oferien les seves mines cobrien els enormes costos de l'ocupació. Hi va haver a Britànnia una notable romanització a tenir en compte, especialment a les ciutats, però no va arribar a ser mai com la d'Hispània o la de la Gàl·lia.
Alta edat mitjana
miniatura|Distribució dels angles (rosa), dels saxons (vermell), dels juts (taronja) i dels britànics nadius (groc) a la Gran Bretanya de l'any 600. Els segles V i VI de la història de la Gran Bretanya han estat denominats com l'«edat fosca» perquè és certament molt poc el que se sap d'aquest període històric. El seu caràcter fosc és no obstant això veritablement crucial en la formació de les nacions britàniques, perquè és el moment en què se succeeixen en pocs anys dos fets radicals: l'abandó romà de l'illa i la invasió dels angles, juts i saxons, liderats pels llegendaris germans Hengist i Horsa. El període conclou amb una supremacia absoluta de l'anglosaxó, una reculada imparable del celta i una desaparició del llatí. L'escassetat de fonts històriques ha servit d'esperó per deixar volar la imaginació per a aquests segles, escenari temporal del cicle artúric.
Baixa edat mitjana Els normands
miniatura|Representació de la batalla de Hastings (1066) en el Tapís de Bayeux. Els normands, vikings assentats a Normandia (Regne de França) i que havien adoptat el francès com a llengua, van conquerir Anglaterra el 1066. Guillem el Conqueridor, que tenia drets sobre el tron anglès, va vèncer al rei saxó Harold a la batalla de Hastings i va ser coronat rei. La dinastia normanda duraria fins al 1189, en què van ser succeïts pels Plantagenet.
L'anarquia d'Anglaterra és un període durant el qual va tenir lloc una guerra civil, sota l'inestable regnat del rei Esteve de Blois (1135 - 1154), el nebot del rei Enric I (1100 - 1135). Enric va nomenar a la seva filla Matilde d'Anglaterra com la seva successora en el tron però, a la mort d'Enric I, Esteve s'autoproclamà com a rei. Una situació d'inseguretat i agitació es va perllongar durant el regnat d'Esteve. El fill de Matilde, el que seria més tard Enric II d'Anglaterra, havia arribat a Anglaterra amb la intenció de conquerir-la. Llavors Esteve, cansat de lluitar, va decidir signar el Tractat de Wallingford el 1153, reconeixent a Enric com el seu successor en el tron. Esteve va morir un any després i Enric II va assumir el tron, posant fi a dues dècades d'anarquia reial.
Durant els últims anys del ocupa el tron d'Anglaterra Ricard Cor de Lleó. Aquest és un període d'inestabilitat política. Ricard I Cor de Lleó va marxar a combatre en la Tercera Croada, i va caure presoner del duc d'Àustria el 1192. Tot i això, el procés de centralització del poder va prosseguir. El 1199 va pujar al tron Joan Sense Terra. Joan havia usurpat el tron durant la captivitat de Ricard I Cor de Lleó i comptava amb l'animadversió de la noblesa anglesa. No era un bon guerrer i va perdre els dominis francesos de la corona davant Felip II de França. La rebel·lió dels nobles contra ell el va obligar a signar, el 1215, la Carta Magna, per mantenir-se en el poder.
L'enfortiment de la noblesa es va produir durant l'absència de Ricard Cor de Lleó. La seva unió li va servir per imposar a Joan Sense Terra la Carta Magna i el va obligar a complir-la, malgrat els seus intents de derogar-la. Però no només l'alta noblesa s'havia independitzat, sinó també la noblesa mitjana, que es va aliar amb la burgesia urbana i amb les ciutats. Tots aspiraven a limitar el poder del rei i a tenir una representació més gran al govern del regne. La Carta Magna va ser condemnada, i anul·lada pel papa Innocenci III, el que li va servir a Joan Sense Terra perquè no entrés en vigor.
Creació del Parlament miniatura|Joan sense Terra signant la Carta Magna (1215).
El 1216 va morir Joan Sense Terra i va pujar al tron el seu fill Enric III d'Anglaterra, menor d'edat, i es va restaurar la Carta Magna. El regnat d'Enric III tampoc no és brillant. Cau derrotat davant dels francesos i es va sotmetre al papat. El 1258 va esclatar la crisi entre Enric III i la Cúria. Els llegats pontificis van demanar diners i tropes a Enric III per conquerir Itàlia. Enric III va convocar una reunió extraordinària de la Cúria, el parlament (d'on sortiria el terme parlament), i va sol·licitar a cada membre de la Cúria un terç dels seus béns. La noblesa, encapçalada per Simó de Montfort, es va rebel·lar i va prendre el poder. Enric III es va sotmetre a la tutela d'una comissió de 24 membres, 12 elegits pel rei i 12 pels nobles. Aquesta comissió va imposar al rei les Provisions d'Oxford, segons les quals els alts funcionaris serien nomenats amb el consentiment del Parlament, es reunirien tres cops l'any, i es creava un consell financer de 24 membres. També hi haurà un control ministerial de 15, i una comissió permanent de 12. Naixia, així, el Parlament.
Enric III va tractar d'anul·lar els acords amb l'ajuda del papa i de sant Lluís, però no va ser capaç de sotmetre a la noblesa, el que va conduir a una guerra civil. El 1264 Simó de Montfort va fer presoner a Enric III i es va lliurar el poder a tres electors i a nou consellers reials. El poder va quedar, de fet, en mans de Montfort, que va exercir una dura dictadura, com a senescal d'Anglaterra. El 1265 va reunir a un nou parlament, en el qual va convocar a la noblesa, al clergat i als comtats, Londres i els ports, amb el que el tercer estat entrava al Parlament. Però el 1265, Montfort va ser derrotat i mort pel príncep hereu Eduard I d'Anglaterra. Enric III va ser restaurat i va anul·lar el Parlament.
Guerra dels Cent Anys (1337-1453)
miniatura|Il·lustració de Jean Froissart sobre la Batalla de Sluys. Al febrer de 1328 va morir Carles IV de França. Eduard III d'Anglaterra tenia drets per ser nebot de Carles, però els nobles francesos van preferir a Felip de Valois, qui va regnar amb el nom de Felip VI. Entre 1331 i 1334, en el marc de la guerra civil escocesa, Eduard III va donar suport a Eduard Balliol, coronat el 1334. David II d'Escòcia, rival de Balliol, va buscar refugi a França i va retre homenatge a Felip VI.
El 1337 Felip VI va confiscar el ducat d'Aquitània. Això va acabar per desencadenar la guerra oberta entre Anglaterra i França que s'anomenaria Guerra dels Cent Anys. Les primeres victòries van ser per als anglesos, superiors militarment: el 1340 en la batalla naval de Sluys, el 1346 a Crécy, i el 1347 a Calais. Aquesta ciutat romandrà en poder dels anglesos fins al 1558.
El 1341 David II va tornar a Escòcia. Els anglesos el van derrotar a Neville Cross a l'octubre del 1346 i el van mantenir presoner onze anys. La pau es va establir mitjançant el Tractat de Berwick.
Al juliol del 1348 Anglaterra va patir la pesta negra.
El fill d'Eduard, del mateix nom que el seu pare, però conegut per la història com el Príncep Negre, va assolar el Comtat d'Armanyac el 1355. Va arribar fins a la Mediterrània i va tornar arrasant tot el que va trobar al seu pas. El 1356 va obtenir una gran victòria davant dels francesos a Poitiers, fent presoner a Joan II de França.
El 1360 Eduard III va signar la Pau de Brétigny, per la qual es reduïa el rescat per Joan, els anglesos passaven a dominar el territori que va des dels Pirineus fins al riu Loira i Eduard renunciava als seus drets sobre la corona francesa.
Els anglesos van fer costat al rei Pere I de Castella en la lluita contra el seu germà Enric de Trastàmara. El 1367 el Príncep Negre va vèncer a Nájera. El 1369 Pere va ser assassinat pel seu germà. L'hereva de Pere era la seva filla Constança de Castella que es va casar amb Joan de Gant, duc de Lancaster, fill d'Eduard III. El 1372 la flota castellana va vèncer a l'anglesa a La Rochelle.
El 1369 els francesos van tornar a assetjar Aquitània i el 1375 es va signar una treva de dos anys a Bruges. Anglaterra mantenia solament Calais i una estreta franja des de Bordeus fins a Baiona.
El Príncep Negre va morir el 1376. Des del 1369 estava malalt i des del 1371 retirat. Eduard III va morir en 1377, afectat d'una senilitat que no li va permetre controlar la Cort i les intrigues de la seva amant Alice Perrers.