La Doctrina Social de l'Església és un cos doctrinal desenvolupat pel magisteri de l'Església Catòlica sobre temes com la riquesa i la pobresa, l'economia, les organitzacions socials i l'Estat. Es considera que els seus fonaments van ser l'encíclica Rerum Novarum, que el papa Lleó XIII publicà el 1891, on advocava pel Distributisme econòmic i condemnava el socialisme, tot i que les seves arrels poden arribar fins als escrits de pensadors catòlics com Sant Agustí d'Hipona o Sant Tomàs d'Aquino, derivant de conceptes ja presents a la Bíblia.
D'acord amb el papa Benet XVI, el seu propòsit és "simplement ajudar a purificar la raó i a contribuir, ací i ara, al reconeixement i a l'assoliment del que és just... [L'Església] ha d'interpretar el seu paper mitjançant arguments racional i ha de despertar les energies espirituals, sense les quals la justícia... no pot afirmar-se ni prosperar".Papa Benet XVI, Deus Caritas Est, 28. D'acord amb Joan Pau II, la seva fundació "descansa sobre el triple pilar de la dignitat humana, la solidaritat i la subsidiarietat".Joan Pau II, Exhortació Apostòlica Ecclesia in America, 55. Aquestes preocupacions es fan ressò d'elements de la llei jueva i dels llibres profètics de l'Antic Testament, i recorda les ensenyances de Jesucrist recollides al Nou Testament, com la declaració que "tot el que feu pels meus germans, m'ho esteu fent a Mi".
La doctrina social de l'Església es distingeix en les seves crítiques consistents vers les idees socials i polítiques modernes, tant de l'esquerra com de la dreta: el liberalisme, el comunisme, el feminisme, l'ateisme, el socialisme, el liberalisme, el capitalisme,Quadragesimo Anno § 99 ff el feixisme i el nazisme han estat condemnades, almenys en les seves formes pures, per diversos papes des del .
Història Documents ClauRerum Novarum (1891)
Quadragesimo Anno (1931)
Mater et Magistra (1961)
Pacem in Terris (1963)
Gaudium et Spes (1965)
Dignitatis Humanae (1965)
Populorum Progressio (1967)
Humanae Vitae (1968)
Solicitudo Rei Socialis (1987)
Centesimus Annus (1991)
Deus Caritas Est (2005)
Caritas in Veritate (2009) Figures ClauLleó XIII
Pius XI
Pius XII
Joan XXIII
Pau VI
Dorothy Day
Oscar Romero
Joan Pau II
Joseph Bernardin
Els principis de la doctrina social de l'Església, tot i que en molts casos tenen un origen molt antic, començaren a combinar-se conjuntament a finals del . Des de llavors, diversos papes han afegit i desenvolupat el tema dins del cos del magisteri social de l'Església, principalment mitjançant encícliques.
Rerum Novarum La publicació de l'encíclica Rerum Novarum per Lleó XIII el 1891 marcà l'inici del desenvolupament d'un cos reconexible de magisteri social a l'Església Catòlica. Tractava sobre persones, sistemes i estructures, les tres coordenades de la promoció moderna de la justícia i la pau, ara establerta com a missió integral de l'Església. Als anys que la seguiren van haver nombroses encícliques i missatges sobre problemàtica social; diverses formes d'acció catòlica desembocaren en diferents parts del món, i l'ètica social començà a ensenyar-se a escoles i seminaris. En commemoració del 40è aniversari de la "Rerum Novarum", el papa Pius XI publicà Quadragesimo Anno, on expandí alguns d'aquests temes.For a summary of Rerum Novarum and Quadragesimo Anno.
Joan XXIII Després de la Segona Guerra Mundial va haver-hi un nou desenvolupament quan l'atenció es girà vers els problemes del desenvolupament social i econòmic, així com sobre les relacions internacionals. El 15 de maig de 1961 Joan XXIII publicà Mater et Magistra, subtitulada "Cristiandat i Progrés Social". Aquesta encíclica expandia la doctrina social de l'església fins a cobrir les relacions entre els països rics i pobres, examinant l'obligació dels països rics a assistir els pobres mentre que respectessin les seves cultures particulars. Inclou un examen sobre l'amenaça del desequilibri econòmic cap a la pau mundial. L'11 d'abril de 1963, Joan XXIII encara expandí més el tema a la Pacem in Terris, la primera encíclica dirigida tant a catòlics com a no-catòlics. Allà, el papa enllaçava l'establiment de la pau mundial mitjançant la creació d'una fundació consistent a tenir cura dels drets i les responsabilitats entre les persones, grups socials i estats, tant localment com internacionalment. El papa exhortava els catòlics a entendre i aplicar el magisteri social: Un cop més exhortem el nostre poble que tingui un paper actiu en la vida pública, i que contribueixi a la consecució del bé comú de tota la família de la humanitat així com al del seu propi país. Hem d'esforçar-nos, a més, a la llum de la Fe i amb la força de l'amor, a assegurar que les diverses institucions, bé siguin econòmiques, socials, culturals o polítiques, no estiguin per crear obstacles, sinó per facilitar o, almenys, fer menys ardorosa el perfeccionament de la gent tant en l'ordre natural de les coses com sobrenatural.Pacem in Terris § 146.
Aquest document, publicat en un dels moments àlgids de la Guerra Freda, també incloïa una denúncia de la cursa d'armaments nuclears i una crida per a l'enfortiment de les Nacions Unides.
El Concili Vaticà II El document principal del Concili Vaticà II relatiu al magisteri social és la Gaudium et Spes, la "Constitució Pastoral sobre l'Església i el Món Modern", que es considera una de les fites capitals del Concili. A diferència de documents anteriors, aquesta és una manifestació de tots els bisbes, i cobreix un ampli radi de temes sobre la relació de preocupacions socials i l'acció cristiana. Com a nucli, el document afirma la dignitat fonamental de cada ésser humà, i declara la solidaritat de l'Església amb aquells que pateixen, i amb aquells que conforten els quals pateixen:
La joia i l'alegria, la tristesa i l'angoixa del nostre temps, especialment d'aquells que són pobres o afligits, són el goig i l'alegria, la tristesa i l'angoixa dels seguidors del Crist també.Gaudium et Spes § 1.
Altres documents conciliars, com Dignitatis Humanae, esbossats principalment pel jesuïta americà John Courtney Murray, tenen actualment importants aplicacions al magisteri social de l'església sobre la llibertat.Catholic Social Teaching: 1891-Present
Pau VI Igual que el seu predecessor, el papa Pau VI es fixà en les diferències en salut i desenvolupament entre l'oest industrialitzat i el Tercer Món a la seva encíclica Populorum Progressio de 1967 (El Desenvolupament dels Pobles). Afirma que només la llibertat de comerç internacional no és adequada per a corregir aquestes disparitats i donà suport al paper de les organitzacions internacionals en dirigir-se a aquesta necessitat. El papa Pau demanà a les nacions riques que trobessin les seves obligacions morals vers les nacions pobres, apuntant la relació entre el desenvolupament i la pau. La intenció de l'Església no és prendre partit, sinó advocar per la dignitat humana bàsica:
No hi pot haver un progrés vers el desenvolupament complert de les persones sense el desenvolupament simultani de tota la humanitat en l'esperit de la solidaritat.Populorum Progressio §43.
Experimentada en els afers públics, l'Església... "busca un únic objectiu: portar endavant la tasca del Crist mateix sota la direcció del l'Esperit"... Però com que l'Església viu a la història, ha "d'interpretar els signes dels temps i interpretar-los a la llum de l'Evangeli." Compartint les aspiracions més nobles d'homes i dones i pateix quan veu que no se satisfan, vol ajudar-los a obtenir el seu flux ple, i això és el perquè s'ofereix a tots aquells que tenen el seu mateix atribut característic: una visió global de l'home i de la raça humana.Populorum Progressio §13.
El maig de 1971, la carta apostòlica Octogesima Adveniens, dirigida al desafiament de l'urbanisme i a la pobresa urbana i destacava la responsabilitat personal dels cristians a respondre a la injustícia. Amb motiu del desè aniversari del Concili Vaticà II (26 d'octubre de 1975), Pau VI publicà Evangelii Nuntiandi (Evangelització al Món Modern), on declarava que combatre la injustícia és una part essencial de l'evangelització dels pobles moderns.
Joan Pau II i el nou mil·lenni El papa Joan Pau II continuà la tasca dels seus predecessors de desenvolupar el cos de la doctrina social catòlica. La seva encíclica de 1981 Laborem Exercens té una importància particular:En una mà hi ha un sentit moral creixent que alerta del valor de cada individu com a ésser humà sense distinció de raça, nacionalitat, religió, opinió política o classe social. A l'altra mà aquestes proclames es contradiuen a la pràctica. Com aquestes afirmacions solemnes poden reconciliar-se amb aquests atacs contra la vida humana i el rebuig a l'acceptació d'aquells que són febles, necessitats, vells, o que només han estat concebuts? Aquests atacs van directament contra el respecte a la vida; amenacen el propi significat de la coexistència democràtica, i les nostres ciutats s'arrisquen a ser societats de gent que és rebutjada, marginada i oprimida, en lloc de comunitats de "gent que viu junta"Evangelium Vitae § 18.
Laborem Exercens qualifica l'ensenyament de la propietat privada amb relació a l'ús comú dels béns que tots els homes, com a fills de Déu, tenen dret. L'Església "sempre ha entès aquest dret dins del més ampli context del dret comú a usar els dons de tota la creació: el dret a la propietat privada està subordinat al dret a l'ús comú, al fet que els béns són per a tots. ""Laborem Exercens," Proclaiming Justice and Peace
Principis Cada comentador té la seva pròpia llista de principis claus i documents, i no hi ha cap mena de "canon" oficial.
Dignitat humana El principi del magisteri social catòlic és la visió correcta de la persona humana: "Sent a imatge de Déu, l'ésser humà té la dignitat de la persona, no és un quelcom, sinó que és un algú. És capaç de l'autoconeixement, de l'autopossessió i de donar-se lliurement i absolutament en comunió amb altres persones. I és cridat per la gràcia a l'aliança amb el seu Creador, per oferir-li una resposta de fe i amor que cap altra criatura pot donar."
Solidaritat La solidaritat és la decisió ferma i perseverant d'esforçar-se pel bé comú, no un entendriment buit o superficial per la desgràcia dels altres. La solidaritat, que brolla de la fe, és fonamental per la visió cristiana de l'organització social i política. Cada persona està connectada i és dependent de tota la humanitat, de manera individual i col·lectiva.
Caritat A Caritas in Veritate, l'Església Catòlica afirma que la "caritat és al cor de l'Església". Totes les responsabilitats i tots els compromisos adquirits per aquesta doctrina deriven de la caritat que, d'acord amb l'ensenyança de Jesús, és la síntesi de tota la llei (). Dona una substància real a la relació personal amb Déu i amb el veí; és el principi no només de la microrelació, sinó que amb els amics, els membres de la família o amb els petits grups.Caritas in veritate § 2.
L'Església ha escollit el concepte de "caritat en veritat" per evitar una degeneració en un sentimentalisme on l'amor esdevé buit. En una cultura sense amor, hi ha un risc fatal de perdre l'amor. Sent una presa fàcil de contingents emocionals i opinions subjectives, hom abusa de la paraula "amor" i aquesta queda distorsionada, fins al punt de significar el contrari. La veritat allibera la caritat dels límits d'una emoció que la priva de contingut i relació social, així com d'un fidelisme que la priva dels drets humans. A la veritat, la caritat mostra la dimensió pública de la fe en Déu i la Bíblia.Caritas in veritate §3.
Subsidiarietat El papa Pius XI afirmà que és un principi fonamental de la filosofia social, fix i incanviable, que hom no pot fugir de les persones i negar a la comunitat el que poden acomplir mitjançant les seves pròpies empreses i/o indústries.
Distributisme