Jonathan Douglas "Jon" Lord (9 juny de 1941 – 16 de juliol 2012) fou un compositor, pianista i organista anglès conegut per la seva tasca pionera en la fusió del rock amb la música clàssica o la barroca, en especial amb Deep Purple i Whitesnake, Paice, Ashton & Lord, The Artwoods i The Flower Pot Men. Els seus àlbums en solitari solien incloure parts orquestrals.
El 1968 Lord va fundar Deep Purple, on fou pràcticament el líder del grup fins al 1970. Lord va compondre, juntament amb els altres membres del grup, moltes de les seves cançons més famoses. Ell, i el bateria Ian Paice van ser els únics membres del grup que van estar-s'hi des de 1968 fins al 1976, i des que es van tornar a unir el 1984 fins que Lord es va retirar del grup l'any 2002. El 15 de juliol de 2011 va rebre un doctorat Honoris Causa de la universitat de Leicester, la seva ciutat natal. Va morir el 16 de juliol de 2012 d'una embòlia pulmonar. Patia de càncer de pàncrees.
Joventut Creixença a Leicester Lord va néixer a Leicester, Anglaterra, el 9 de juny de 1941. Va estudiar piano clàssic des dels cinc anys, i això va ser una influència decisiva en la seva obra. En concret les seves influències anaven des de Bach (una connexió constant en la seva música i en les seves improvisacions) fins a la música popular medieval i la tradició anglesa d'Elgar. De jove va treballar d'oficinista amb un advocat durant dos anys. http://www.deep-purple.net/tree/artwoods/artwoods.html Jon Lord at deep-purple.net. Consultat 16 juliol 2012
De jove, Lord va absorbir el so blues que van ser clau en la seva carrera com a músic de rock, sobretot els sons purs dels grans organistes de blues estatunidencs Jimmy Smith, Jimmy McGriff i "Brother" Jack McDuff, així com l'espectacularitat a l'escenari de Jerry Lee Lewis. Foren influències crucials l'estil jazz-blues d'aquests músics els anys 50 i 60, que utilitzaven el so típic blues de l'orgue Hammond (models B3 i C3), i la combinació d'aquest so amb el sistema d'altaveus Leslie. Lord també afirmava que havia estat influït pel rock progressiu de Vanilla Fudge, després de veure'ls tocar al Regne Unit el 1967.Welch, Chris. "The Story of Deep Purple." In Deep Purple: HM Photo Book, copyright 1983, Omnibus Press. D'altres teclistes de la seva mateixa època durant els anys 70, com Keith Emerson i Rick Wakeman, en general no conreaven el blues, però Lord el va integrar completament en el seu estil personal.
Trasllat a Londres Lord va traslladar-se a Londres cap a 1959/60, amb la intenció de fer d'actor, i es va matricular a la Central School of Speech and Drama. Va obtenir alguns papers petits i Lord va continuar tocant el piano i l'orgue en bars musicals i fent de músic de sessió per guanyar-se alguns diners.
Va començar a tocar en grups de Londres l'any 1960 amb el grup de jazz The Bill Ashton Combo. Entre 1960 i 1963, Lord i Ashton van passar al grup Red Bludd's Bluesicians, amb Art Wood com a cantant. En aquesta època, fent de músic de sessió, va tocar el teclat a l'èxit You Really Got Me, dels Kinks, l'any 1964.
Després de desfer-se els Redd Bludd's Bluesicians a finals de 1963, Wood, Lord i el bateria Red Dunnage van formar un altre grup, the Art Wood Combo. En el pinyol del so d'aquest grup hi havia l'orgue rítmic del blues. Van sortir en alguns programes televisius, i van actuar a l'estranger, però no van tenir cap èxit significatiu. L'únic single que va entrar en llistes va ser "I Take What I Want", que va arribar al 28 el 8 de maig de 1966.
El 1967, Lord va formar el grup Santa Barbara Machine Head amb el germà d'Art Wood, Ron Wood (que acabaria formant part dels Stones, i va compondre i gravar tres cançons potents amb molt de teclat, que ja presagiaven el futur estil Deep Purple. Poc després, va substituir el teclista Billy Day a The Flower Pot Men, on va conèixer el baixista Nick Simper. Lord i Simper van anar de gira amb el grup el 1967, però no van gravar res amb ells.
Formació de Deep Purple A principis de 1967, per mitjà del seu company de pis Chris Curtis dels The Searchers, Lord va conèixer l'home de negocis Tony Edwards, que volia invertir en el negoci musical. Van avisar un guitarrista de sessió, en Ritchie Blackmore, i allà es van conèixer. Però amb el comportament erràtic d'en Chris Curtis no anaven enlloc. Edwards, però, havia quedat prou impressionat per Jon Lord i li va demanar que organitzés un grup quan Curtis va plegar del tot. Va posar-se en contacte amb en Simper, i van fer tornar en Blackmore d'Hamburg. En principi, el bateria havia de ser el prestigiós Bobby Woodman, però mentre feien el càsting del cantant, Rod Evans de The Maze va venir amb el seu bateria, Ian Paice. Blackmore, que ja coneixia en Paice de 1967 va fer que Paice entrés al càsting. Al principi, el grup es deia Roundabout, i cap al març de 1968 ja constava de la primera formació ("Mark 1") de Deep Purple: Lord, Simper, Blackmore, Paice i Evans.
Deep Purple 1968–1970 Fou en aquest període que va aparèixer el so personal de Lord. Ignorant l'aparició del sintetitzador Moog que havia estat introduït al rock per teclistes com Keith Emerson, va començar a experimentar amb un so de teclat basat en l'orgue Hammond, però més dur que el del blues, i sovint amb distorsions.Entrevista a Jon Lord a www.thehighwaystar.com Això proporcionava un fonament rítmic que complementava la velocitat i la virtuositat de Blackmore en la guitarra solista. També li agradava el so de l'RMI 368 Electra-Piano and Harpsichord, que va utilitzar en cançons com "Demon's Eye", i "Space Truckin'". El 1973, el primer Hammond C3 de Lord es va espatllar i en va comprar un altre a Christine McVie dels Fleetwood Mac. També per aquesta època, Lord i el seu tècnic de teclats, Mike Phillips, van combinar el seu Hammond C3 amb l'RMI. (Lord es va quedar amb aquest Hammond C3 fins que va plegar del grup el 2002).
Lord feia passar el so del Hammond-Leslie per amplificadors Marshall, creant un so pesat i mecànic que donava un contrapunt rítmic a la guitarra solista de Blackmore. També permetia a Lord de competir amb Blackmore fent solos, amb un orgue que sonava tan prominent com la guitarra solista. Un crític va dir: "molts han provat d'imitar l'estil d'en Lord, i tots han fracassat".Van der Lee, Matthijs. Crítica de In Rock a sputnikmusic.com Lord, fins i tot, va dir: "Hi ha una manera de tocar un Hammond que és diferent. Molta gent comet l'error de pensar que pots tocar un Hammond amb tècnica de piano. Home, sí que pots, però sona com si toquessis un Hammond amb tècnica de piano. De veritat, has d'aprendre a tocar l'orgue. És una tècnica de legato; és una tècnica per aconseguir legato en un instrument que no en té".
A les primeres gravacions de Deep Purple, Lord semblava el líder del grup, encara que no va arribar mai a les llistes d'èxits del Regne Unit fins al disc del Concerto for Group and Orchestra de 1970. Per exemple, el primer èxit del grup, una versió de Hush de Joe South, conté un llarg solo d'orgue, però cap solo de guitarra. Més endavant, la disposició de Lord a tocar moltes de les parts rítmiques clau va donar al guitarrista la llibertat per deixar-se anar, tant en directe com a les gravacions.
Als segon i tercer àlbums de Deep Purple, Lord va començar a mostrar la seva ambició de fondre el rock amb la música clàssica. Un exemple primerenc és la cançó "Anthem" del disc The Book of Taliesyn (1968), però un exemple més clar n'és la cançó "April" del tercer disc del grup (1969). La cançó té tres parts: 1. Lord i Blackmore sols, amb teclats i guitarra acústica, respectivament; 2. un arranjament orquestral complet amb corda; i 3. el grup de rock complet amb veu. L'ambició de Lord va fer augmentar la seva reputació amb els altres músics, però va provocar tensions dins del grup.
Blackmore va estar d'acord a col·laborar amb els experiments de Lord, amb la condició que se li donés més protagonisme al següent disc del grup. El Concerto For Group and Orchestra (de 1969) en va ser el resultat, i fou un dels primers intents del rock de fondre dos idiomes musicals ben diferents. Es va interpretar en directe al Royal Albert Hall el 24 de setembre de 1969 (amb els nous membres del grup Ian Gillan i Roger Glover, (Evans i Simper havien estat acomiadats); la BBC el va gravar i més endavant en va publicar el disc. El Concerto va donar a Deep Purple el seu primer tast de fama i li va donar a Lord la confiança que els seus experiments i el seu talent com a compositor tenien futur. El Concerto també li va donar a Lord l'oportunitat de treballar amb figures consagrades de la música clàssica, com el director Malcolm Arnold, que va col·laborar amb la seva tècnica musical ajudant a Lord a fer la partitura, i protegint-lo de l'inevitable menyspreu dels músics més grans de l'orquestra.
1970–1976 miniatura|Lord amb Deep Purple de gira al Niedersachsenhalle, Hannover, Alemanya, 1970 Havent acabat els flirtejos amb la música clàssica, els Purple van començar a treballar amb Deep Purple in Rock, per a la seva nova discogràfica Harvest el 1970. Aquest disc es considera avui un dia una de les obres clau del primer hard rock. Lord i Blackmore competien per brillar més l'un que l'altre, sovint en improvisacions a mitja cançó, a l'estil crida i resposta (en and the band disintegrated incançons com ara "Speed King"), també a les actuacions en directe, amb resultats molt efectius. De manera similar, "Child in Time" presenta una interpretació de Lord amb el màxim efecte tonal. El solo experimental de Lord a "Hard Lovin' Man" (que incloïa una interpolació amb sirenes de policia) d'aquest disc era la seva actuació en estudi preferida.
Deep Purple va treure una colla d'àlbums entre Fireball el 1971 i Come Taste the Band el 1975. Gillan i Glover van plegar el 1973 i Blackmore el 1975, i el grup es va desfer el 1976. Els punts més alts de l'obra de Lord amb els Purple durant aquesta època inclouen el disc de 1972 Machine Head (que presenta els seus subratllats rítmics a "Smoke on the Water" i "Space Truckin'", a més dels solos d'orgue de "Highway Star" i "Lazy"), l'espectacularitat sonora del disc en directe Made in Japan (1972), un solo llarg i ple d'efectes a "Rat Bat Blue" del disc Who Do We Think We Are (1973), i en general, tota la seva tasca a Burn de 1974.
Roger Glover, més endavant, va descriure Lord com un autèntic "solista arquer Zen", perquè les seves millors improvisacions de teclat li sortien al primer intent. La seva fidelitat estricta al so de l'orgue Hammond C3, al contrari de l'experimentació amb sintetitzadors dels seus contemporanis, el col·loca clarament en la categoria de músic de jazz-blues, lluny del so de rock progressiu de Keith Emerson i Rick Wakeman. Poques vegades Lord es va aventurar en el terreny dels sintetitzadors als discos de Deep Purple, sovint limitant la seva experimentació al ring modulator del Hammond, per donar un so 'espacial' a les interpretacions en directe de cançons com "Space Truckin'". Alguns dels escassos exemples de Lord utilitzant el sintetitzador inclouen "'A' 200", l'última cançó de Burn, i "Love Child" del disc Come Taste the Band.
A principis de 1973 Lord va afirmar:
Lord compositor Lord va continuar concentrant-se en les seves aspiracions clàssiques durant la seva carrera a Deep Purple. La BBC, engrescada per l'èxit del Concerto, li va encarregar una altra obra i va fer "Gemini Suite", que fou interpretada per Deep Purple i la Light Music Society dirigida per Malcolm Arnold al Royal Festival Hall el setembre de 1970, i també a Múnic amb la Kammerorchester dirigida per Eberhard Schoener el gener de 1972. Això va ser la base del primer disc en solitari de Lord, Gemini Suite, editat el novembre de 1972, amb les veus d'Yvonne Elliman i Tony Ashton i amb la London Symphony Orchestra i un grup amb Albert Lee a la guitarra.