René Théophile Noël Girard (Avinyó, 25 de desembre de 1923 - Stanford, 4 de novembre de 2015) fou un historiador, crític literari i filòsof de ciències socials francès. La seva obra pertany a la tradició de l'antropologia filosòfica. Fou autor de diversos llibres, en els quals va desenvolupar les idees de:
El desig mimètic: tots els nostres desitjos provenen d'altres persones; La rivalitat mimètica: tot conflicte té l'origen en el desig mimètic; El boc expiatori: aquest és l'origen dels sacrificis i la fundació dels drets humans. La religió era necessària en l'evolució humana per controlar la violència que pot venir de la rivalitat mimètica; La Bíblia posa de manifest les tres idees anteriors i denuncia el mecanisme del boc expiatori.
Els escrits de René Girard cobreixen moltes àrees. Encara que la recepció del seu treball és diferent en cadascuna d'aquestes àrees, hi ha un creixent cos de literatura secundària que utilitza les seves hipòtesis i idees en les àrees de la crítica literària, teoria crítica, antropologia, teologia, psicologia, mitologia, sociologia, economia, els estudis culturals i filosofia.
Biografia René Théophile Noël Girard va néixer a Avinyó el 25 desembre 1923.Noël én francès significa "Nadal", el dia que René Girard va néixer. Entre 1943 i 1947, va estudiar història medieval a l'École des Chartes, París. El tema de la seva tesi va ser "La vida privada a Avinyó en la segona meitat del segle XV" (La vie privée à Avignon dans la seconde moitié du XVe siècle).Un extracte d'aquesta tesi va ser reimprès en l'edició de René Girard, de Les Cahiers de l'Herne (2008)
El 1947, Girard va anar a la Universitat d'Indiana amb una beca d'un any, però finalment va desenvolupar la major part de la seva carrera als Estats Units. El tema de la seva tesi doctoral a la Universitat d'Indiana va ser "Opinió americana de França, 1940-1943". Tot i que la seva investigació era en el camp de la història, també desenvolupa tasques docents ensenyant literatura francesa, camp en el qual la seva reputació com a crític literari va créixer amb la publicació d'influents assaigs sobre autors com Albert Camus i Marcel Proust. Va obtenir el seu doctorat l'any 1950 i va romandre a la Universitat d'Indiana fins al 1953.
Va ocupar posicions docents a la Universitat Duke i al Bryn Mawr College 1953-1957, després de la qual cosa es va traslladar a la Universitat Johns Hopkins de Baltimore, on fou professor a temps complet l'any 1961. Aquest mateix any també va publicar el seu primer llibre: Mensonge romantique et vérité romanesque.
Durant uns quants anys, va treballar a cavall entre la Universitat Estatal de Nova York a Buffalo i la Universitat Johns Hopkins. Els dos llibres més importants publicats durant aquest període són La violència i el sagrat, 1972) i Des choses cachées depuis la fondation du monde (1978).
El 1981 va esdevenir el professor Andrew B. Hammond de Llengua Francesa, Literatura i Civilització a la Universitat Stanford, on va romandre fins a la seva jubilació el 1995. Durant aquest període, va publicar Le Bouc émissaire (1982), La Route antique des hommes pervers (1985), Shakespeare: les feux de l'envie (1991) i Quand ces choses commenceront… (1994). El 1990, un grup d'estudiosos va fundar el Col·loqui sobre la violència i la religió (abreujat en COV&R) amb l'objectiu d'"explorar, criticar i desenvolupar el model mimètic de la relació entre violència i religió en la gènesi i manteniment de la cultura". Aquesta organització també organitza una conferència anual dedicada a temes relacionats amb la teoria mimètica, boc expiatori, la violència i la religió. René Girard és President d'Honor de COV&R i Cofundador. El primer president de la COV&R va ser el teòleg catòlic romà Raymund Schwager.
El 1985, va rebre el seu primer doctorat honoris causa per la Universitat Vrije d'Amsterdam als Països Baixos, obtenint més títols honoraris més tard. El 17 de març de 2005, René Girard, va ser elegit membre de l'Acadèmia Francesa. L'any 2006 rebé el premi Dr.-Leopold-Lucas-Preis. El 2008 rebé un doctorat honoris causa per la Universitat de St Andrews al Regne Unit i el premi a la trajectòria vital per part de l'associació Modern Language Association (MLA).
El seu treball ha inspirat els projectes de recerca interdisciplinaris i la recerca experimental com el projecte de la teoria mimètica patrocinat per la Fundació John Templeton.
Pensament La primera hipòtesi del pensament de Girard sobre el desig mimètic és que el desig tria els seus objectes gràcies a la mediació d'un model. Posteriorment desenvolupa una segona hipòtesi més antropològica i englobadora que es remunta fins i tot a les societats primitives en afirmar que, quan les comunitats antigues entraven en crisi, es tornaven violentes, expulsant (eliminant) així el suposat causant del desordre (el que s'anomena catarsi). No obstant això, sovint el culpable era acusat injustament, és a dir, era un boc expiatori. Girard arriba a la comprensió de la gènesi de l'humà a través de la crisi resolta pel mecanisme de la víctima propiciatòria. Tant el record de la violència generada, com la fi d'aquesta, quedarien conservats encara en forma de ritus, de mites i de prohibicions. En estadis posteriors, aquests nínxols de les cultures es desplacen a noves construccions culturals que intenten amagar els seus orígens violents, mitjançant el que Girard explica com meconnaissance. D'altra banda, aquesta expulsió que van exercir les comunitats primitives, se seguiria efectuant al llarg de la història, fins i tot en l'actualitat, però amb matisos i formes diferents.
Desig mimètic Després de gairebé una dècada d'ensenyar literatura francesa als Estats Units, Girard va començar a desenvolupar una nova forma de parlar dels textos literaris. Més enllà de la "singularitat" de les obres individuals, va tractar de descobrir les seves propietats estructurals comunes després de notar que els personatges de ficció evolucionen en un sistema de relacions comunes a la generalitat més àmplia de les novel·les. Però hi ha una distinció a fer:
Només els grans escriptors reïxen en la pintura d'aquests mecanismes sense forçar-la en favor del llur Jo: tenim aquí un sistema de relacions que, paradoxalment, o més aviat no gens paradoxalment, varia tant menys com més grans són els escriptors.
Així que, efectivament, hi ha "lleis psicològiques" com Marcel Proust les anomena.Per exemple en el temps recobrat' ( Le Temps retrouvé., Volum 7 en record del temps perdut'): "És el sentiment de la general en l'escriptor potencial, que selecciona el material adequat per a una obra d'art per la seva generalitat Només presta atenció als altres, però avorrit i tediós,. perquè en la repetició del que diuen els seus semblants com lloros, són per això mateix els ocells profètics, portaveus d'una llei psicològica ". En francès: ". (...) c'est li général du sentiment qui dans l'écrivain futur choisit lui-même ce qui est général et pourra entrer dans l'œuvre d'Art Car il núm "un écoute els autres quand Que, si diabetis ou si fous qu'ils fussent, répétant comme des perroquets bla que disent els gens de caractère semblable, ils faits s'étaient parell là même els oiseaux prophetes, els porters paroles d'une loi psychologique." Aquestes lleis i aquest sistema són les conseqüències d'una realitat fonamental captades pels novel·listes, que Girard diu és el caràcter mimètic del desig. Aquest és el contingut del seu primer llibre,L'engany, el desig i la novel·la (1961). Hem pres els nostres desitjos dels altres. Lluny de ser autònom, el nostre desig d'un determinat objecte és sempre provocat pel desig d'una altra persona - el model - per aquest mateix objecte. Això vol dir que la relació entre el subjecte i l'objecte no és directa: sempre hi ha una relació triangular de subjecte, model, i l'objecte. A través de l'objecte, un és atret al model, a qui Girard diu el mediador: és de fet el model que es busca. La mediació és externa quan el mediador del desig està socialment més enllà de l'abast de la matèria o, per exemple, un personatge de ficció, com en el cas d'Amadís de Gaula i Don Quixot. L'heroi viu una mena de bogeria però no obstant això segueix sent optimista. La mediació és interna quan el mediador està en el mateix nivell del subjecte. El mediador llavors es transforma en un rival i un obstacle per a l'adquisició de l'objecte, el valor augmenta a mesura que la rivalitat creix. Aquest és l'univers de les novel·les de Stendhal, Gustave Flaubert, Marcel Proust i Fyodor Dostoevsky, que estan especialment estudiats en aquest llibre.
A través dels personatges de les novel·les, es mostra el nostre propi comportament. Tothom té la ferma il·lusió de l'autenticitat dels propis desitjos, els novel·listes usen tota classe de mentides, excuses, maniobres i esnobisme que són, en el fons, "resultats del desig", que impedeixen enfrontar els sentiments veritables subjacents: l'enveja i la gelosia. Aquests personatges, desitjant l'ésser del mediador, projecten sobre ell virtuts sobrehumanes mentre que al mateix temps es deprecien ells mateixos, convertint els mediadors en un déu i ells mateixos en esclaus, en la mesura que el mediador és un obstacle per a ells. Alguns, seguint aquesta lògica, busquen les discrepàncies dels signes de la proximitat de l'ideal al qual aspiren. És masoquisme, que pot convertir-se en sadisme.
En aquesta mimesi de desig, els objectes es trien gràcies a la mediació d'un model. D'altra banda, si un individu imita a un altre quan aquest últim s'apropia d'un objecte llavors ens trobem amb la mimesi d'apropiació de la qual pot sorgir la rivalitat o el conflicte, perquè l'objecte entra en disputa. En definitiva, l'objecte pot caure en l'oblit per part dels antagonistes, llavors es passa de la mimesi d'apropiació a la mimesi d'antagonista, ja que el desig mimètic de l'objecte es transforma en obsessió recíproca els rivals, i una vegada que augmenta el nombre de rivals, els antagonistes tendeixen a escollir l'antagonista de l'altre.
La mimesi d'apropiació i la mimesi d'antagonista no són exclusives de l'home, ja que també es troben presents en els animals. En ells s'ha observat que, quan se supera cert grau de rivalitat, els antagonistes abandonen l'objecte que pretenien apropiar-se, per entrar en una confrontació. En l'home aquest procés es converteix en una sèrie de revenges que es poden definir en termes mimètics o imitatius. La mimesi ha estat considerada tradicionalment com una cosa enterament positiva, tal és el cas de la mimesi estètica i educacional. Aquesta visió mutilada de la imitació s'ha vist estesa a diversos camps com la filosofia, psicologia, sociologia i crítica literària. La mimesi de la qual tracta Girard, i que és tot just percebuda en Plató, posa èmfasi en una mimesi potencialment divisiva i provocadora de crisi, que es manifesta en la propagació de la rivalitat mimètica.
Si bé el desig mimètic és potencialment provocador de crisi, això no vol dir que en si mateix sigui dolent, tot i ser el responsable que sorgeixi la violència. Girard afirma que, si els nostres desitjos no fossin mimètics, es trobarien fixats permanentment en objectes predeterminats, en definitiva constituirien una mena d'instints, de manera que no podríem canviar de desig mai.
La violència i el sagrat La rivalitat mimètica, que es desenvolupa a partir de la lluita per la possessió d'objectes, és contagiosa, i condueix a l'amenaça de la violència. René Girard diu: "Si hi ha un ordre normal en les societats, ha de ser el fruit d'una crisi anterior". Quant al seu interès per l'àmbit antropològic, René Girard va començar a estudiar literatura antropològica i va proposar la seva segona gran hipòtesi: el procés de victimització, que està en l'origen de la religió arcaica i que estableix en el seu segon llibre La violència i el Sagrat (1972).