Les Milícies Confederals de la CNT de Llevant són les milícies reclutades per la CNT a les seccions del País Valencià, Regió de Múrcia i Albacete que lluitaren durant la guerra civil espanyola.
Durant els primers mesos de la Guerra Civil espanyola, en el bàndol republicà, els partits polítics i els sindicats van formar milícies populars amb la intenció de contrarestar el Cop d'estat del 18 de juliol de 1936. Entre altres participants la central sindical Confederació Nacional del Treball (CNT) i els grups anarquistes van organitzar les anomenades milícies confederals. Aquestes van predominar al Front d'Aragó (Saragossa i Osca), en el setge de Màlaga i al Front de Terol.
Les milícies que van envoltar Terol durant el mes d'agost de 1936 van sortir de Castelló, València i altres ciutats del Llevant com Alcoi, Alacant o Cartagena. I entre elles, les més nombroses van ser les organitzades per la CNT.
A diferència dels futurs exèrcits republicans d'Aragó o del Centre (Madrid i voltants), la CNT no tindria gran influència arran de la militarització. En ser València el lloc triat pel Govern republicà com a seu, l'Estat republicà es reconstruiria des d'allí, asfixiant tot intent d'autogovern.
La CNT en Llevant durant la República La costa de la Mediterrània sempre va ser una terra en la qual les idees anarquistes havien tingut més arrelament. Pràcticament des dels temps de la I Internacional l'anarquisme havia confluït amb el moviment obrer a les ciutats i pobles valencians i murcians. Van existir nombroses societats obreres de caràcter anarquista fins a la creació de la CNT en 1910. En 1920 es crearia la Regional de Llevant de la CNT que a més del País Valencià englobaria la Regió de Múrcia i la província d'Albacete. Així estaria configurada la CNT llevantina fins a la Guerra Civil de 1936.
En 1931, la CNT arriba al Congrés de Madrid amb més de 100.000 afiliats, sent la tercera confederació regional més forta de la CNT, darrere de Catalunya i Andalusia. Encara que l'anarquisme valencià estava baix mínims després d'anys de dictadura, aviat van aconseguir reorganitzar-se ràpidament entorn de la CNT. Els anarquistes de València estaven organitzats entorn de l'Ateneu de Divulgació Anarquista. No obstant això, en la CNT valenciana predominava el corrent moderat que més tard es denominaria trentista, liderada per Juan López Sánchez, després ministre en la Guerra Civil. Saludaven la República com un acte revolucionari, aconseguit per les masses, una conquesta del poble i es proposaven ajudar a consolidar-la adoptant una postura constructiva. La seva idea era reestructurar la CNT i organitzar-la en tant sindicat, dotant-la de Federacions d'Indústria.
Aquesta tendència era oposada a l'anarquista, que aviat es va organitzar entorn de la FAI. En 1931 Progreso Alfarache Arrabal era la seva figura més destacada. Llavors la República no havia tingut temps de consolidar-se. Espanya acabava de sortir d'una dictadura de 7 anys. S'estava demanant la dissolució de la Guàrdia Civil, l'exèrcit estava regirat, els camperols volien una reforma agrària immediata, els obrers de les ciutats exigien millores socials... Els anarquistes hi veien una oportunitat històrica per caminar cap a la revolució. I en lloc de consolidar la República buscarien anar cap a la seva destrucció. L'exemple el treien de Rússia, que quan va caure el règim tsarista al febrer de 1917, els bolxevics van atacar sense pietat al govern successor d'Aleksandr Kérenski fins a aconseguir la revolució a l'octubre de 1917. No calia deixar consolidar-se a un govern burgès.
Aquestes dues postures xocarien fortament durant els següents mesos. Els anarquistes (o faístes; de la FAI) tindrien més partidaris als pobles, especialment als pobles camperols de la regió, mentre que els trentistes serien majoritaris a València i a les indústries. El punt de fricció més forta va ser la unió FAI-CNT. Aquesta tenia el seu origen en els comitès pro-presos. L'any 1931 cada vaga acabava amb nombrosos ferits i detinguts. Quan s'empresonava als vaguistes els sindicats s'encarregaven de la seva defensa legal i de donar suport a la família del detingut. Però com sovint els presos ho eren per les seves idees anarquistes, la FAI va voler que el comitè fos paritari entre les dues organitzacions. Això era així des de 1928. Des dels sindicats treintistes es veia com una intromissió en els afers interns de l'organització. Però conforme passava 1932 les detencions van ser tantes que l'organització va quedar pràcticament sense recursos econòmics per atendre'ls.
El desenllaç va ser l'escissió dels trentistes. Aquesta va tenir lloc al Congrés Regional de sindicats d'Alcoi, del 29 de setembre al 2 d'octubre de 1932. En aquest congrés ambdues postures van xocar fortament, i a pesar que els anarquistes i cenetistes presents d'altres regionals van intentar calmar els ànims, a la fi d'any el Sindicat d'Aigua, Gas i Electricitat de València deixaria de pagar el segell confederal (les quotes a la CNT) mentre estigués la FAI en els comitès pro-presos. Pocs dies després eñ seguirien altres sindicats (Fusta, Transports, Vidre, Petrolis, Mercantil, Boters, Pescadors...).Miquel Amorós. José Pellicer. El anarquista íntegro Amb aquesta mesura incomplien un acord de la Confederació i es col·locaven fora de la CNT. Van ser anomenats Sindicats d'Oposició. Se'ls calcula fins a 25.000 afiliats per al Llevant. No obstant això, malgrat quedar sense rivals, la facció anarquista tampoc aconseguiria reposar-se. La majoria dels seus militants més destacats estaven a la presó. Així que durant 1933, i fins a 1936, la CNT llevantina quedaria pràcticament en quadre.
Al febrer de 1936 enmig d'un clima d'unitat, el Front Popular guanya les eleccions de la República. S'havien llimat les asprors entre tots dos sectors llibertaris. També s'havia arribat a alguna entesa amb els socialistes després de la Vaga General de 1934 i s'havia creat lAliança Obrera a València. Els socialistes tenien la idea que la República els havia fallat i que calia una mesura revolucionària per evitar que Espanya acabés en mans del feixisme. Per als anarquistes la victòria del Front Popular va significar l'alliberament de nombrosos presos, molts d'ells significats. Arran de la seva llibertat molts grups anarquistes van començar a operar novament.
El maig de 1936 va tenir lloc el Congrés de Saragossa, on es va acabar amb l'escissió i els trentistes van tornar a reintegrar-se en la CNT. En aquest congrés la Regional llevantina dona la xifra de 75.000 afiliats, sent 100.000 per a juliol.
L'aixecament militar A la fi de juny, la CNT organitza un Comitè de Defensa Confederal. Es recolzava en el Sindicat de la Construcció, que estava dominat pels anarquistes d'acció del grup Nosotros (els germans Pellicer, Segarra, Raimundo Jiménez, etc.). El grup Nosotros estava molt lligat al Comitè de Defensa, a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Construcció. El comitè s'encarregava de coordinar als quadres de defensa que s'organitzaven en els sindicats. No obstant això estaven molt mal armats, amb prou feines tenien pistoles i alguna escopeta. Els sindicats de la construcció solien estar dominats per la facció anarquista a gairebé totes les ciutats. Això es devia al fet que la construcció era el treball més comú entre els obrers que es quedaven en atur i havien de compaginar treballs ocasionals amb llargues estades en atur. Com els anarquistes solien ser acomiadats més sovint que els altres treballadors, sovint acabaven en les obres de la construcció, que era on finalment desenvolupaven la seva activitat sindical.Julián Casanova. De la Calle al Frente. Crítica. 1997
Els preparatius del cop no eren pas un secret. Dies abans del cop militar un grup de falangistes va ocupar Unión Radio i va llançar una proclama. Després de conèixer-se la revolta de Melilla, i els successos del 18 de juliol (l'aixecament a Andalusia), pel 19, els sindicats UGT i CNT convoquen a la vaga general indefinida i formen un comitè de vaga UGT-CNT. El grup Nosotros assalta dues armeries i entren al convent dels dominics buscant armes (cosa que no era gaire rara a les esglésies de l'època). El Sindicat de la Construcció ocupa el Seminari de Santo Tomás i l'utilitzarà com a seu a partir de llavors. El Front Popular convoca una manifestació massiva a la Plaça Castelar. A la nit alguns soldats escorcollen als civils a la recerca d'armes, cosa que produeix tensions.
Els partits del Front Popular van constituir la nit del 18 al 19 de juliol el Comitè Executiu Popular de València (CEP), que va començar a fer gestions amb el cap militar de la III Divisió Militar, Martínez Monje. Aquest mantenia una actitud ambigua cap a la República i no s'acabava de posicionar clarament. Assegurava la seva lleialtat republicana però volia que cessés la vaga. Va decidir aquarterar la tropa, la qual cosa va fer augmentar encara més els dubtes.
El 21 encara no havien deposat els militars les armes, així que la ira popular va derivar cap a les esglésies, malgrat el CEP (l'autoritat en aquests moments). El govern va enviar llavors una Junta Delegada, a càrrec del diputat republicà Diego Martínez Barrio, que el primer que va fer va ser sol·licitar la fi de la vaga, provocant la desconfiança dels sindicats. Va rebre el suport dels comunistes i del partit d'Azaña. Però els socialistes i els anarquistes es van oposar en ferm. El 23 tots dos sindicats van constituir un Comitè de Vaga Unificat per tractar amb el desproveïment que començava a patir-se a València. Al mateix temps cedien la direcció de la lluita militar al CEP, que va encarregar al capità de la Guàrdia civil Manuel Uribarri la formació de milícies. Cal dir que en la CNT la posició trentista va tornar a guanyar força i una vegada més s'estaven fent amb la Federació Local de València. Domingo Torres i Juan López eren els seus representants més significatius.
En aquests moments a València començava a viure's una revolució. Els sindicats estaven confiscant locals, formant grups de milicians i requisant tots els automòbils. Es va generalitzar la formació de comitès de fàbrica. Als pobles aquests comitès ho controlaven tot i estaven disposats a enviar a la capital combatents contra els feixistes.
El dia 24 arribaren a València dos vaixells des de Barcelona que portaven fusells. Els obrers del port confraternitzaren ràpidament amb els mariners i va créixer l'entusiasme. Aviat es va controlar la situació a Albacete, que un grup de guàrdies i milicians d'Alacant, Múrcia i Cartagena van prendre el 25. També es va controlar la base aèria de San Javier. Alacant va ser neutralitzat. A Alcoi els anarquistes van assaltar en caserna d'infanteria amb armes de València.
Mentrestant Uribarri estava instruint als voluntaris a la plaça de toros. I la Junta Delegada va enviar els primers batallons als fronts. El dia 22 va sortir un comboi per a Madrid i el 24 una columna mixta (la Columna Casas Sala o també Columna Fernández-Bujanda) de voluntaris i guàrdies civils per a Castelló que després es dirigiria a Terol. En aquests moments funcionaven tres poders a València: la Junta Delegada, el CEP i el comitè de vaga.
A Paterna els soldats, instigats pel sergent Fabra, van prendre la caserna d'enginyers, acabant amb els oficials rebels. Però la columna que anava a Terol va ser traïda pels guàrdies civils. En contra dels consells del CEP, la proporció de guàrdies i paisans era d'1 a 2, la qual cosa en un moment donat va fer que els primers tendissin una emboscada als segons, matant més de 40 milicians i portant cap a Terol per a ser executats als caps i altres voluntaris. D'altra banda, Martínez Monje radiava un missatge anunciant la seva adhesió a la República. Per tant, els obrers de la CNT van saber que havia arribat la seva hora i quan es van obrir les casernes van entrar apoderant-se de força armes.