Francesc Xavier de Borbó-Parma, (Vil·la Pianor, Itàlia 1889 - Coira, Suïssa 1977), fou un dirigent carlí com a príncep regent (1936-1952) i pretendent al tron d'Espanya com a rei legítim (1952-1975) segons els seus partidaris. També fou duc titular de Parma i Piacenza (1974-1977) per la seva condició de Cap de la Casa de Borbó i Parma.
Família Va néixer el 25 de maig de 1889 a la Vil·la Pianor, població situada prop de Lucca, a la Toscana, sent fill del duc Robert I de Parma i la seva segona esposa, Maria Antònia de Portugal. Fou net per línia paterna del duc Carles III de Parma i Lluïsa de França, i per línia materna del rei Miquel I de Portugal i Adelaida de Löwenstein-Wertheim-Rosenberg. Era nebot dels pretendents carlins Carles VII i Alfons Carles I
Fou germà de Zita de Borbó-Parma, casada amb Carles I d'Àustria; i Fèlix de Borbó-Parma, casada amb Carlota I de Luxemburg. Així mateix fou germà, per part de pare, de Maria Lluïsa de Borbó-Parma, casada amb Ferran I de Bulgària; Enric, Josep i Elies de Parma. Es casà el 12 de novembre de 1927 a la ciutat de Lignières amb Magadalena de Borbó-Busset. D'aquesta unió nasqueren:
Maria Francesca Borbó i Parma (1928) Carles Hug de Borbó i Parma (1930–2010), duc titular de Parma i pretendent carlista Maria Teresa de Borbó i Parma (1933–2020) Cecília de Borbó i Parma (1935–2021) Maria de les Neus de Borbó i Parma (1937) Sixt Enric de Borbó i Parma (1940) Infància Fou batejat per l'arquebisbe de Lucca, sent-li imposat el nom de Xavier en record del sant patró de Navarra per desig del seu pare, que havia combatut en la Tercera Guerra Carlina. Al seu bateig hi assistiren, esposa del llavors pretendent carlista al tron, Carles VII, i el seu fill Jaume. Passà la seva infància en les possessions que la família tenia a Itàlia i Àustria. Als vuit anys ingressà a l'internat jesuïta "Stella Matutina" de Feldkirch al costat del seu germà Sixt de Borbó-Parma, i posteriorment realitzà els seus estudis universitaris a la ciutat de París, on va llicenciar-se en enginyeria agronòmica i Ciències Polítiques, acabant els seus estudis el 1914.
Primera Guerra Mundial (1914-18) En acabar els seus estudis comença la Primera Guerra Mundial, sent igual que el seu cosí Jaume de Borbó i de Borbó-Parma, favorable a la República francesa enfront de l'Imperi alemany. Va voler ingressar en l'exèrcit francès però no va ser possible en virtut d'una llei prohibitiva que impedia l'entrada als prínceps de la Casa de Borbó. Ingressaria en l'exèrcit belga, on ascendiria fins comandant, amb títol d'Estat Major. Va participar en la com a oficial d'Artilleria de l'exèrcit de Bèlgica, i combat als fronts belga, francès i anglès, distingint-se en les batalles de Verdun i Chemin des Dames, sent-li concedida pel seu valor la «Creu de Guerra 1914-1918» de la República Francesa.
Testimoni dels sofriments que ocasionava el conflicte bèl·lic, i davant la perspectiva d'una prolongació indefinida, Javier i el seu germà gran Sixt, respondrien a la crida del papa Benet XV en pro de la pau. En aquest sentit intentarien negociar entre els Aliats i l'Imperi Austrohongarès una pau separada que obligués a Alemanya a finalitzar la guerra. El Govern de Viena va ser favorable a l'acord, recolzat per l'emperadriu Zita d'Àustria, germana dels dos prínceps de Parma, però una indiscreció de Clemenceau, cap del govern francès, en parlar del projecte amb el ministre italià Sonnino, suposaria el seu fracàs.
Aquesta aventura va ser reconstruïda molts anys més tard durant la dècada de 1990 en un episodi de la sèrie de televisió El Jove Indiana Jones, sent els actors que representaven el paper dels prínceps de Borbó i Parma els coprotagonistes de l'episodi. Però per motius desconeguts, en la versió en llengua castellana de la Televisió Espanyola, no s'esmenten els noms i cognoms d'aquests dos prínceps.
"Príncep Regent" (1936-52) L'any 1936 el pretendent carlista Alfons Carles de Borbó i Austria-Este (Alfons Carles I) mor a Viena atropellat per un camió. La seva mort sense descendència directa va significar l'extinció de la dinastia carlista original i, per tant, un greu problema successori per al carlisme. La solució provisional finalment decidida pel mateix Alfons Carles havia estat nomenar Príncep Regent, sense privació de la seva eventual dret a la Corona, al seu nebot polític Francesc Xavier, al qual inicialment van acceptar tots els carlins. Posteriorment alguns corrents minoritàries van acabar optant per opcions diferents a la Regència de Francesc Xavier: el sector que liderava Cora i Lira el 1943 va proclamar com a Rei a l'arxiduc Carles Pius d'Habsburg-Lorena i Borbó, mentre que un altre sector afí al Comte de Rodezno el 1946 va reconèixer com a successor a Joan de Borbó i Battenberg.
Francesc Xavier participà activament en els preparatius del cop d'estat que donarà inici a la Guerra Civil espanyola, presidint una junta suprema carlista que proporcionarà un gran nombre d'armes als revoltats. Després del triomf, en les eleccions de febrer de 1936 del Front Popular, estableix contacte amb els generals José Sanjurjo i Emilio Mola ("Director" de la conspiració), autoritzant a les milícies de requetès carlins, per mitjà d'una ordre signada el 14 de juliol a Saint-Jean-de-Luz, a incorporar-se a la revolta, al triomf de la qual a Navarra contribuiran decisivament. El 5 d'agost, el pretendent Alfons Carles I el nomenà General de Divisió dels Reals Exèrcits.
Posteriorment col·laborà amb el general Francisco Franco, però la decisió d'agrupar a l'abril de 1937 el carlisme en les F.E.T.y de las JONS, l'enfrontà amb Franco durant tota la dictadura i, paradoxalment, tot i trobar-se entre els vencedors de la Guerra Civil, el moviment carlí fou després perseguit i prohibit.
Xavier de Borbó encapçalà una activa oposició política contra el règim amb molts mítings, manifestacions i sabotatges.
Expulsat d'Espanya va ajudar la Resistència francesa en la Segona Guerra Mundial fins que fou capturat pels nazis. Internat al camp de concentració de Dachau el 1944, fou alliberat en acabar el conflicte, continuant amb l'oposició a Franco. El seu "Manifest als espanyols" de juliol de 1945, és el seu primer pronunciament polític després de ser alliberat pels Aliats de la captivitat nazi, en el qual, segons l'antic militant del Partit Carlí Javier Cubero, expressa clarament la seva oposició a la dictadura franquista.
El 26 de juny de 1950 jura els furs bascos en l'arbre de Guernica, i un any després, al desembre de 1951, feu el mateix amb els furs catalans a Montserrat, en companyia d'Aureli Maria Escarré, abat del monestir.
Segona Guerra Mundial (1939-45) A l'iniciar-se la segona guerra mundial al setembre de 1939 va ser mobilitzat l'exèrcit belga. En ser envaïda Bèlgica per les forces del Tercer Reich alemany, Don Xavier s'incorporaria com a comandant d'artilleria a l'Estat Major de la IV Divisió, i al produir-se el desastre militar va aconsellar al rei Leopold que marxés a Anglaterra, retirant-se ell a les línies de Dunkerque.
Quan la Itàlia de Mussolini va entrar a la guerra, el govern feixista li va confiscar els seus béns per considerar-lo un italià (pel seu lloc de naixement) al servei de l'enemic. La premsa espanyola va publicar la notícia amb la finalitat de desacreditar-lo.
Després de la victòria alemanya sobre França es trasllada amb la família a Sant Joan de Llum, on roman deu dies, i una vegada que els exèrcits alemanys arriben allà, marxa a Pau des d'on pensava anar a Portugal, però li va ser denegat el permís de pas per territori espanyol pel govern de Franco; solament va ser autoritzat el pas a la seva mare, la seva germana Zita i altres senyores de la seva família, però limitat únicament a tres dies. Don Xavier es traslladaria a la zona central de França, fora de l'àrea d'ocupació alemanya.
El desembre del 1940 és requerit per Churchill, primer ministre de Gran Bretanya, i Pétain, cap d'estat del règim de Vichy, perquè participi en la negociació secreta que s'estava efectuant entre els seus respectius governs; negociació que va concloure en uns pactes coneguts com «els acords Halifax-Chevalier». De comú acord va ser designat àrbitre en l'aplicació de tal conveni, gràcies al qual els vaixells francesos van poder seguir abastint d'aliments a França en aquest període d'escassetat.
Les seves primeres activitats amb la Resistència van consistir en amagar als boscos del seu castell als joves francesos que fugien dels nazis per no ser deportats a Alemanya on treballaven sense cap salari en la indústria alemanya. Més tard, una vegada que els alemanys van entrar a la França no ocupada, va passar a dirigir la Resistència a la regió d'Alier i personalment manava un maquis de cent vint partisans.
En les lluites de l'estiu de 1944, poc després del desembarcament aliat a França, va ser detingut. Era el 22 de juliol de 1944. Va ser conduït a Vichy on va romandre un mes a la presó de la Gestapo, sent condemnat a mort acusat de terrorista, comunista i agent anglès.
La demora de la sentència per donar a la seva execució idèntica manera que la soferta per un oficial alemany, víctima d'un altre maquis, va permetre la intervenció de Pétain, visitat per l'esposa de Don Xavier, prop del comandament militar alemany perquè sortís de la presó de la Gestapo i passés a la jurisdicció ordinària militar.
De Vichy va ser traslladat a la presó de Clermont-Ferrand on va ser classificat com a presoner oficialment desaparegut sent marcades les seves vestimentes amb les lletres NN. Juntament amb altres presoners és conduït al camp d'extermini de Natzweiler situat a Alsàcia. Però la proximitat de les tropes aliades va provocar l'evacuació d'aquest camp i el seu trasllat a Dachau.
El tren que els portava va ser bombardejat i en l'incendi van ser cremades les fitxes dels detinguts, amb la qual cosa els alemanys, van perdre per un temps la seva localització. Reconegut a Dachau, va ser salvat per l'incendi provocat en els fitxers del camp per uns republicans espanyols que també hi eren.
Va ser novament identificat mesos més tard, però ja en un moment en què als alemanys els interessava conservar com a ostatges a personalitats importants. Davant l'avanç de les forces americanes a Baviera, Dachau va ser evacuat, i seria traslladat a Prax al Tirol, al costat de presoners importants d'altres camps, com el dirigent socialista Léon Blum, que en les seves memòries en narrar aquests moments el cita de la següent manera: "el Príncep Xavier (...) del qual aprendrem a estimar la senzillesa perfecta i la bondat (...) que es va aixecar en armes contra la Gestapo".
El vuit de maig de 1945 tropes americanes procedents d'Itàlia van aconseguir alliberar el grup d'ostatges. La notícia de l'alliberament serà festejada amb goig pels carlins, però a Pamplona després de l'acte religiós celebrat a la Catedral hi va haver una càrrega de la Policia Armada contra els carlins, que va derivar en un tiroteig mutu, amb nou policies i tres carlins ferits, dels quals quatre policies i dos carlins ho eren per arma de foc. Posteriorment hi va haver 103 carlins detinguts.
"Rei Legítim" (1952-1975) miniatura|Portada de "El Requete de Cataluña", n.º 11 (juliol de 1959) El 1952, davant la persistència del problema i persuadit pel Consell Nacional de la Comunió Tradicionalista, accepta ser proclamat rei d'Espanya a Barcelona amb el nom de Xavier I d'Espanya, si bé fou expulsat d'Espanya immediatament. Va enviar el seu fill Carles Hug a Espanya, que al Montejurra de 1957 serà presentat al poble carlista com a Príncep d'Astúries.
El 29 de setembre de 1961 Don Xavier va transferir el títol de Duc de Sant Jaume al seu fill Carles Hug.