Els Comandos Autònoms Anticapitalistes (en basc Komando Autonomo Antikapitalistak) van ser una sèrie d'organitzacions armades actives al País Basc i Navarra durant el final de la dècada de 1970 i el principi de la de 1980. Van sorgir a partir de grups de caràcter assembleari i inspirats en el moviment autònom, units a una escissió dels comandos Bereziak d'ETA (pm), per la qual cosa van ser definits en el seu moment com lescissió àcrata d'ETA.

Després de la seva acció de major repercussió, l'assassinat del senador socialista Enrique Casas Vila el 1984, desapareixen en els anys següents fruit de l'acció policial i de les mateixes discussions que es produeixen en el seu interior, provocades en part per l'hostilitat que els manifesten ETA i el seu entorn politicosocial. Els Comandos Autònoms Anticapitalistes van desaparèixer sense un comunicat oficial de dissolució.

Ideologia La ideologia política dels Comandos Autònoms Anticapitalistes era l'autonomisme, una ideologia política de caràcter assembleari a cavall entre el marxisme (pel materialisme històric) i l'anarquisme, per la seva estructura organitzativa. Rebutjaven el paper dels partits polítics i sindicats, inclosos els revolucionaris i basaven la seva concepció de la democràcia i el socialisme en l'assemblearisme i l'autonomia obrera. Per descomptat, preconitzaven una ruptura total amb el sistema capitalista. En el plànol d'identitat consideraven Euskal Herria una nació oprimida i eren partidaris de la seva independència. Pel seu caràcter revolucionari s'oposaven a qualsevol classe d'entesa o pacte amb la burgesia nacional per lluitar per la independència, entenent com el nacionalisme basc del Partit Nacionalista Basc com a burgès.

Els CAA plantejaven com a objectius polítics de la seva acció armada la independència i el socialisme. Encara que aquests objectius finals no diferien dels d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA), els CAA es distingien d'aquesta al no acceptar l'Alternativa KAS, el programa d'objectius mínims polítics entorn del que s'articulaven ETA i altres organitzacions polítiques de l'esquerra abertzale com Herri Batasuna, LAB, Jarrai, etc. El compliment dels punts que formaven l'Alternativa KAS era condició sine qua non que ETA plantejava per a l'abandó de la lluita armada (amnistia total, retirada dels cossos i forces de seguretat de l'estat del País Basc, concessió del dret d'autodeterminació al poble basc, etc.). Els CAA consideraven l'Alternativa KAS insuficient, una mera reforma burgesa progressista i per això consideraven ETA i al Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV) com etapistes.

Una altra diferenciació ideològica respecte a ETA era que els CAA rebutjaven l'estructura marxista-leninista d'aquesta organització. Els CAA eren especialment crítics amb la idea que el MLNV fos l'avantguarda revolucionària del poble basc i que ETA jugués el paper d'avantguarda de l'avantguarda. Els CAA estaven en contra de les avantguardes revolucionàries.

Història La data d'aparició pública dels Comandos Autònoms Anticapitalistes és 1978, encara que possiblement existien des d'uns anys abans.

Origen Els Comandos Autònoms Anticapitalistes (CAA) sorgeixen en la segona meitat de la dècada de 1970, sent 1976, després de la massacre de Vitòria de 1976, l'any que sol donar-se com el de creació d'uns CAA embrionaris. En els CAA van confluir militants polítics procedents de diverses organitzacions. Van tenir un paper fonamental en la seva creació gents procedents del dinàmic moviment autònom que en aquells anys es donava al País Basc (moviments pro-amnistia, grups ecologistes, assemblees de treballadors, etc.). A aquests se'ls van unir militants de grups més estructurats, amb una ideologia similar i amb experiència en activitats clandestines, com LAIA (ez), escissió de l'organització política abertzale LAIA produïda en 1976 i que s'oposava a l'Alternativa KAS, o dissidents d'ETA-VI, una escissió obrerista d'ETA sorgida en 1970.

Al març de 1976 es va produir el segrest per part d'ETA (pm) d'Ángel Berazadi, un empresari vinculat al PNB. Encara que la família del segrestat no va ser capaç de pagar tot el rescat demanat, la direcció política d'ETA-pm va decidir alliberar-lo. No obstant això, els integrants dels comandos Bereziak (especials), els comandos d'ETA-pm encarregats de les accions violentes més importants i que havien dut a terme el segrest, van decidir pel seu compte assassinar l'empresari. Aquest fet va provocar un fort conflicte intern en ETA-pm que va forçar la sortida dels berezis d'ETA-pm. La major part d'ells es van passar a l'altra branca d'ETA, ETA militar, però una part va decidir quedar-se al marge d'aquesta organització i integrar-se en els Comandos Autònoms Anticapitalistes. Van ser aquests ex-membres d'ETA-pm els que van aportar experiència i material a l'organització permetent-li un salt qualitatiu que es va traduir en els atemptats mortals que van començar a cometre els CAA a partir de 1978.

La integració de part dels berezis en els CAA va aportar un nou corrent ideològic a l'organització, ja que aquests no compartien necessàriament l'ideari "autonomista" dels altres grups integrats en els CAA. Pels berezis lautonomisme consistia en la capacitat de decisió dels propis comandos sense haver de retre comptes a la direcció de cap organització. La coexistència d'aquests dos corrents ideològiques i les tensions entre elles donarien en la pràctica a la formació de diferents organitzacions armades que actuaven sota una nomenclatura similar.

Comandos Encara que des de tota la premsa es va identificar els diferents grups autònoms armats amb el mateix acrònim CAA tractant d'assignar-los una personalitat concreta sota el subtítol de "l'organització terrorista més radical", cada comando tenia absoluta llibertat per escollir i explicar les seves accions més enllà d'aquelles característiques comunes (anticapitalisme, antipartidisme, antisindicalisme) que els portava a coordinar-se. Entre aquests grups s'hi trobaven: Comandos Autònoms Anticapitalistes 21 de Setembre, Comandos Autònoms i Autogestionaris 23 d'Octubre, Comandos Autònoms Zapa-Roberto, Comandos Autònoms 3 de Març, Comandos Autònoms Iparraguirre, Comandos Autònoms Independentistes Herri Armatua, Zuzen Ekintza, Organització Militar Autònoma, Comandos Autònoms 27 de Setembre, Grup Autònom Txikia, Comandos Autònoms Llibertaris, Comando Autònom Independendista i Socialista, Comandos Autònoms Talde, Talde Autonomoak, Gatazka, Comando Autònom Herri Armatua, Comandos Autònoms Txindoki, Comandos Autònoms Mendeku, Comandos Autònoms Sant Sebastià, Comandos Autònoms Bereterretxe, Talde Autònom Independentista Anticapitalista i Autogestionari, Comandos Autònoms Anticapitalistes,... miniatura|Pintures en record dels quatre membres del Comando Autónomo Mendeku morts a Pasaia el 1984.

El Comando Autònom Mendeku és possiblement el més conegut dels quals van formar part dels CAA. El seu nom significa venjança en basc i es va destacar per una campanya d'atemptats contra el PSOE en 1983 i 1984, partit al que considerava responsable dels GAL. Mendeku va ser l'últim comando actiu dels CAA; va realitzar diversos atemptats contra cases del poble i l'acció més sonada dels comandos autònoms, l'assassinat del senador socialista Enrique Casas Vila. El 22 de març de 1984 la Policia Nacional va matar a 4 dels 5 integrants d'aquest comando a Pasaia, mentre que l'altre membre va ser detingut, la qual cosa va suposar la seva total desaparició.

Uns anys més tard, en 1987, un grupuscle abertzale de caràcter autònom autodenominat Col·lectiu Mendeku va atemptar contra una casa del pueblo del PSOE a Portugalete llançant còctels molotov. En l'incendi que es va produir, van morir dos militants del PSE-PSOE, que es trobaven en aquell moment dins de la seu. En principi no existeixen evidències de relació entre tots dos grups, sent probablement el nom del segon un homenatge al primer Mendeku.

L'aparició pública dels CAA El primer atemptat públicament reivindicat per un comando autònom, independentista i socialista (sic) es produeix a l'abril de 1978 i té com a objectiu la seu de la patronal guipuscoana, Adegui.

Per aquelles dates s'havia signat després d'un procés de negociació de diversos mesos el conveni col·lectiu del sector del metall a Guipúscoa. Aquest pacte havia estat negociat entre la patronal guipuscoana, Adegui, i els llavors sindicats més representatius del sector a Guipúscoa, CCOO i UGT. El pacte va ser aconseguit no sense contestació d'una part dels treballadors, sent especialment frontal l'oposició de treballadors vinculats al moviment autonomista que van arribar a assaltar i destrossar les seus de tots dos sindicats.

En aquest context, la matinada del 13 d'abril, diversos individus van tractar de posar un artefacte explosiu a la seu d'Adegui aSant Sebastià. L'atemptat va resultar parcialment fallit. Un dels integrants del comando va resultar ferit en explotar la bomba abans d'hora i va escapar del lloc de l'atemptat en una rocambolesca fugida amb cotxe, que li va conduir fins a la frontera francesa, on després de trencar els controls duaners espanyols amb el cotxe es va lliurar a les autoritats franceses.Bomba contra una patronal guipuzcoana, a La Vanguardia, 14 d'abril de 1978. El militant, identificat com a Vicente Aldalur fou hospitalitzat a França amb greus cremades.Orden público: El autor del atentado a las oficinas de Adegui, hospitalizado en Burdeos, a La Vanguardia, 15 d'abril de 1978.E.T.A.: Nuevos datos sobre la explosión en Adegui, a La Vanguardia, 16 d'abril de 1978.

L'incident va causar una considerable revolada. Les autoritats espanyoles van sol·licitar l'extradició de l'activista fugit a França, identificat en aquell moment per alguns com un militant de LAIA. En accedir les autoritats francesos, aquest es va convertir en el primer refugiat polític basc lliurat per les autoritats franceses a Espanya sota l'acusació de participar en activitats terroristes.La policía francesa entrega a la española a un presunto etarra, a La Vanguardia, 22 d'abril de 1978.

Aquella acció terrorista que va obtenir principalment ressonància pel seu desenllaç rocambolesco va ser reivindicada per un desconegut Comando Autònom 3 de Març, que els mitjans de comunicació del moment van associar amb ETA militar. El que gradualment va ser aprofitat pel Govern d'Espanya —perfecte coneixedor de la diferència entre ambdues organitzacions— per atiar les seves desavinences identificant sistemàticament a aquests grups com a "comandos autònoms d'ETA".Francisco Letamendia, Euskadi, pueblo y nación, ed. Kriselu, 1990.

Atemptats mortals Existeixen dubtes sobre l'autoria d'alguns atemptats ocorreguts a la fi dels anys 70 i principis dels 80, però les morts atribuïdes als Comandos Autònoms Anticapitalistes es xifren entre 25 i 30 víctimes. Els atemptats mortals atribuïts als Comandos Autònoms Anticapitalistes són:

3 de setembre de 1978: Amancio Barreiro Gens natural de Valga (Pontevedra). Treballava de taxista a Pasaia (Guipúscoa) i va ser assassinat a Usurbil (Guipúscoa) després de realitzar un servei. El seu assassinat va ser reivindicat per ETA i justificat en considerar al taxista d'extrema dreta i confident de la policia.El juez envía a prisión al presunto etarra Antonio María Celaya Otaño, extraditado hoy por Francia , a Noticias jurídicas, Lexur Editorial, 26 de maig de 2005. Actualment l'atemptat s'ha atribuït al Comando Iparraguirre dels CAA i alguns dels seus antics membres han estat jutjats i condemnats pels fets. 8 de febrer de 1979: Vicente Irusta Altamira, a Bilbao. 12 de febrer de 1979: César Pinilla Sanz, cap de la policia municipal de Mungia. 27 d'octubre de 1979: Germán González López, fotògraf. Era militant del PSOE i d'UGT. Va ser assassinat a Urretxu (Guipúscoa). El seu assassinat va ser justificat pels CAA per tractar-se d'un informant de la policia.