Bharhut o Barhut (hindi: भरहुत Bharhut), és un poble i un important jaciment arqueològic que va pertànyer a un antic regne i centre de peregrinació budista ubicat a Bharhut, al districte de Satna a Madhya Pradesh, al centre de l'Índia. El conjunt és conegut principalment per les restes d’una estupa, que hauria estat creada per Aixoca, rei de la dinastia Maurya, en el i va continuar enriquint-se durant la dinastia Sunga (segles i aC).
Bharhut constitueix un dels testimonis més antics conservats de l’arquitectura i l’escultura budistes, lleugerament posterior a Shanchi. Malgrat que avui dia només se’n conserven fragments, aquests presenten un ric programa decoratiu amb relleus i inscripcions que documenten escenes narratives i pràctiques religioses del budisme primitiu.
La seva importància dins l'art budista és el fet que exemplifica una fase inicial de desenvolupament, caracteritzada per un estil narratiu i per l’ús d’un llenguatge simbòlic anicònic. Així, Bharhut esdevé una font per a l’estudi de les primeres formes d’expressió artística del budisme i de la seva evolució posterior.
Descoberta miniatura|Ruïnes de l’estupa budista a Bharhut, Madhya Pradesh, Índia.|235x235px miniatura|Alexander Cunningham, el primer director general del Servei Arqueològic de l'Índia|272x272px Les restes de Bharhut van ser trobades l’any 1873 per l’arqueòleg britànic Alexander Cunningham durant les seves exploracions al centre de l’Índia. En aquell moment, el conjunt es trobava en un estat molt deteriorat, amb nombrosos elements dispersos o reutilitzats per la població local en construccions posteriors. A més, quan va descobrir les restes de l’estupa, aquestes estaven cobertes per un monticle de runes d’1,2 metres d’alçada. Aquest fet és habitual en la majoria dels monuments budistes de l’Índia, ja que després de la desaparició del budisme al voltant del 1200 dC els monuments van caure en desús i van quedar desprotegits.
Cunningham va tenir la fortuna de rescatar fragments del quadrant sud-est del jaciment, fet que el va permetre recuperar i documentar diverses parts de l’antiga estupa, especialment fragments de la barana (vedika), medallons escultòrics, pilars i alguns elements artiquectònics com les portes monumentals (toranes). També es van identificar nombrosos relleus amb escenes narratives, incloent-hi representacions de jatakes (històries de les vides anteriors de Buda), així com figures de caràcter diví o semidiví.
Les restes descobertes per l’arqueòleg Alexander Cunningham es poden classificar en tres categories: arquitectura, decoració escultòrica i epigrafies.
Arquitectura Descripció de l’estupa L’element central del conjunt de Bharhut és l'estupa, una estructura funerària i commemorativa característica del budisme primitiu. Originalment, aquesta estava construïda amb maó recobert d’estuc, i presentava una gran cúpula semiesfèrica (anda), que constituïa el nucli simbòlic del monument i contenia relíquies.
A la part superior de la cúpula s’hi situava una harmika, una petita estructura quadrangular que delimitava un espai sagrat, coronada per un pal central (yasti) amb diversos discs superposats (chattra), símbols de dignitat i protecció espiritual. Aquest conjunt vertical reforçava el caràcter sagrat de l’estupa i la seva connexió amb el cosmos.
L’estupa s’aixecava sobre una plataforma circular (medhi) d’uns 20 metres de diàmetre, al voltant de la qual s’articulava l’espai ritual. Aquesta plataforma presentava petites fornícules dipositades regularment.
D’altra banda, l’estupa estava envoltada per una barana de pedra (vedika) d’uns 9 metres d’alçada en alguns sectors conservats, que delimitava l’espai sagrat i separava l’àmbit ritual de l’exterior. Aquesta barana presentava quatre accessos orientats segons els punts cardinals, marcats per portes monumentals (toranes), decorades amb relleus escultòrics. Aquesta disposició recorda la d’altres grans centres budistes com Sanchi.
A l’interior de la vedika hi havia un camí de circumval·lació (pradakshina patha), pavimentat amb calç dura i destinat a la pràctica ritual de rodejar l’estupa en sentit horari. Aquest recorregut tenia una amplada considerable i permetia als fidels realitzar la peregrinació al voltant del monument com a acte devocional.
També es van identificar elements com escales d’accés i restes d’una possible barana exterior addicional, que podria haver servit per delimitar encara més l’espai sagrat. miniatura|293x293px|Porta est i baranes de l'estupa de Bharhut
Les toranes Les toranes constituïen elements arquitectònics especialment destacats. Només es van conservar parcialment, especialment la porta est, que és la més ben documentada.
La porta est tenia una alçada aproximada de 6 metres i estava formada per dos pilars octogonals units per tres arquitraus corbats. Aquests pilars estaven decorats amb figures animals, com toros i lleons, i complien tant una funció estructural com simbòlica. Aquest tipus d’estructura esdevindrà característica de l’arquitectura budista posterior.
Construcció Diversos estudis indiquen que el conjunt de Bharhut es va construir en diferents fases entre els segles III i I aC. En una primera etapa es va ampliar l’estupa i es va construir la plataforma (medhi); posteriorment es va afegir la barana (vedika), i finalment es va incorporar les toranes i els accessos monumentals. Aquest procés constructiu progressiu reflecteix l’evolució del complex i la participació de diferents comunitats de donants.
En conjunt, l’arquitectura de Bharhut reflecteix una fase primerenca, però ja desenvolupada, de l’arquitectura budista, en què es combinen elements simbòlics, funcionals i rituals, i que posa les bases per al desenvolupament posterior en altres centres del subcontinent indi.
Decoració escultòrica La decoració escultòrica de Barhut constitueix un dels testimonis més importants del’art budista primitiu. Totes les superfícies tant de la vedika com de les toranes, especialment la porta est, es troben completament cobertes de relleus escultòrics, sovint acompanyats d’inscripcions en escriptura brahmi que permeten identificar les escenes representades. +Decoració escultòrica de BharhutLes representacions narrativesLes representacions narratives són especialment abundants, destacant sobretot els jatakes, relats de les vides anteriors del Buda en la seva forma de bodhisattva. Aquests relleus tenen una funció didàctica i moralitzadora, ja que transmeten valors com la compassió, el sacrifici i la generositat. Aquestes escenes solen condensar diversos episodis en una sola imatge, fet que pot dificultar-ne la lectura però evidencia una voluntat narrativa clara.
Des del punt de vista estilístic, aquestes representacions es caracteritzen per una certa rigidesa i simplificació formal, amb figures disposades en espais poc profunds i perspectives poc desenvolupades. En comparació amb altres centres com Sanchi, l’estil de Bharhut és més arcaic i menys sofisticat, però destaca per la seva força expressiva i la seva claredat narrativa.
També destaquen escenes contemporànies, com ara la representació d’una processó reial que transporta un reliquiari sobre un elefant. Aquesta escena, situada en un dels pilars de l’entrada est, reflecteix un ritual funerari budista i podria indicar el punt d’inici del recorregut ritual (pradakshina), reforçant la importància simbòlica d’aquesta entrada.miniatura|Somni de la reina Maya. Concepció miraculosa del Buda històric. L’aniconismeUn altre element fonamental en la decoració escultòrica de Bharhut és l’aniconisme, és a dir, la no representació directa del Buda en forma humana. En lloc d’això, la seva presència es suggereix mitjançant símbols com el tron buit (vajrasana), l'arbre de Bodhi, les petjades (buddhapada) o la roda de la llei o del dharma. Aquests símbols reflecteixen una fase inicial de l’art budista.miniatura|Roda del darhma, Bharhutminiatura|Adoració del Tron de Diamant i el relleu de l'arbre Bodhi, BharhutFigures divines i semidivinesA més de les escenes narratives, també hi ha representacions de figures divines i semidivines, com yakshas, yakshinis, nagas i altres esperits protectors. Aquestes figures, procedents de tradicions religioses índies prèvies, són integrades dins el món budista com a guardians de l’estupa, tot i mantenir un paper subordinat respecte a la figura del Buda.miniatura|Yakshini, BharhutRepresentacions de donantsTambé són freqüents les representacions de donants, sovint en forma de parelles (mithuna), que reflecteixen el patrocini del monument i la participació de la comunitat en la seva construcció.miniatura|Donants, BharhutAltres motiusParal·lelament, nombrosos medallons i frontons mostren motius decoratius com flors de lotus, garlandes, animals i escenes naturals, que aporten riquesa visual i simbolisme. Finalment, cal destacar que alguns elements escultòrics formen part de l’arquitectura mateixa, com els lleons i toros situats a la part superior de les toranes, inspirats en els pilars de l’època d’Aixoca.miniatura|A l'esquerra del relleu hi ha un arbre, en una branca del qual hi ha un gall assegut molt per sobre del terra. A la dreta, sota l'arbre, un gat de mida relativament gran s'ajup. Mira cap amunt cap al gall de l'arbre.miniatura|Un dels capitells dels pilars, amb lleons, palmeta de flama a la part posterior, rosetes, perles i rodets (reconstitució).
Epigrafies Importància de l’epigrafia: un cas concret El desenvolupament de Bharhut s’inscriu en el marc de l’expansió del budisme a l’Índia durant els segles III i II aC. Aquesta expansió està estretament vinculada al regnat d’Aixoca, qui va promoure activament la difusió del budisme i la construcció d’estupes com a espais de culte i memòria.
Després de la caiguda de l’imperi Maurya, el territori va passar a formar part de l’àrea d’influència de la dinastia Sunga, durant la qual Bharhut va continuar sent un centre religiós actiu. Hi ha evidències epigràfiques, com la inscripció que esmenta a Vatsiputra Dhanabhuti, que indiquen que el conjunt va ser objecte de reformes i ampliacions en aquest període, probablement gràcies al patrocini de donants locals.
Aquest fet s’explica perquè les estupes com la de Bharhut no només tenien una funció religiosa, sinó també social i política. Eren espais de peregrinació i devoció, així com centres de cohesió comunitària, finançats sovint pels fidels de diferents estaments. Això es reflecteix en les nombroses inscripcions conservades, que documenten donacions individuals. Concretament, tenim documentades 136 inscripcions de donants, entre els quals s’inclouen homes i dones.
En definitiva, un tret distintiu de Bharhut és l’abundant presència d’inscripcions epigràfiques, majoritàriament en escriptura brahmi posterior a l’època d’Aixoca. Aquestes inscripcions, situades principalment a la vedika i a les toranes, tenen una importància fonamental per a la interpretació del conjunt escultòric. miniatura|Inscripcions de Bharhut També s’han identificat marques de tallers en escriptura kharosthi, especialment a la porta est, fet que suggereix la possible participació d’artesans procedents de la regió de Gandhara, indicant així certs contactes culturals dins del món budista.
Classificació de les inscripcions Les inscripcions es poden dividir en dues grans categories:
Aquestes inscripcions identifiquen els donants que van contribuir a la construcció i decoració del monument. Sovint inclouen el nom, el títol, l’origen i, en alguns casos, la professió del donant. Entre aquests benefactors hi trobem membres de l’elit, com reis, reines o prínceps (destacant Dhanabhuti), així com monjos, monges i fidels laics. Aquestes inscripcions reflecteixen el caràcter col·lectiu i devocional del projecte, així com la voluntat dels donants d’obtenir mèrit espiritual (karma) mitjançant la seva contribució.