miniatura|350px|Constantinoble i el seu entorn en època romana d'Orient. La posició entre el Bòsfor, el Corn d'Or i la mar de Màrmara condicionà tant els setges com la defensa de la ciutat.
El terme setge de Constantinoble designa els nombrosos setges, bloqueigs i atacs dirigits contra Constantinoble —l'actual Istanbul— des de la seva fundació com a capital imperial al segle IV fins a la conquesta otomana de 1453. En un sentit més ampli, algunes relacions també hi inclouen les operacions militars contra la ciutat grega de Bizanci, predecessora de Constantinoble, i els canvis de poder aconseguits mitjançant un cop de mà o l'obertura d'una porta, encara que no hi hagués un setge formal.Murat Arslan i Turhan Kaçar (eds.), Byzantion’dan Constantinopolis’e İstanbul Kuşatmaları / Sieges of İstanbul from Byzantion to Constantinople, Istanbul Research Institute, Istanbul, 2017, 460 pàg., ISBN 978-605-4642-67-0. Fitxa de l'editor.
No hi ha un recompte únic universalment acceptat. Les fonts medievals no sempre distingeixen entre un setge, una incursió naval, una demostració davant les muralles o una fase d'una guerra civil, i la historiografia moderna ha revisat la datació o fins i tot la historicitat d'alguns episodis. En particular, l'atac àrab de 654 és discutit, la cronologia tradicional del primer gran setge omeia de 674–678 ha estat replantejada a favor d'una campanya concentrada entre 667 i 669, i l'expedició de la Rus de 907 depèn sobretot d'una tradició cronística tardana.Shaun O'Sullivan, «Sebeos' account of an Arab attack on Constantinople in 654», Byzantine and Modern Greek Studies, vol. 28, núm. 1, 2004, pàg. 67–88, doi:10.1179/byz.2004.28.1.67.Marek Jankowiak, «The First Arab Siege of Constantinople: The Campaign of Yazīd b. Muʿāwiya in 667–669», dins Constantin Zuckerman (ed.), Constructing the Seventh Century, Travaux et Mémoires, vol. 17, Association des Amis du Centre d'Histoire et Civilisation de Byzance, París, 2013, pàg. 237–320, ISBN 978-2-916716-45-9.
La resistència de la capital es basà en la combinació de la seva geografia, les muralles terrestres i marítimes, les forces de terra i de mar, la disponibilitat d'aigua i aliments i, en determinats períodes, armes com el foc grec.Eric McGeer, «The Defence of Constantinople», dins Sarah Bassett (ed.), The Cambridge Companion to Constantinople, Cambridge University Press, Cambridge, 2022, pàg. 117–132, doi:10.1017/9781108632614.010. La ciutat només fou presa per assalt en comptades ocasions. Les conquestes de 1204 i 1453 tingueren conseqüències especialment profundes: la primera instaurà l'Imperi Llatí de Constantinoble, i la segona posà fi a l'Imperi Romà d'Orient i consolidà Constantinoble com a capital de l'Imperi Otomà.Michael Angold, The Fourth Crusade: Event and Context, Longman, Harlow, 2003, ISBN 978-0-582-35610-8.Marios Philippides i Walter K. Hanak, The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies, Ashgate, Farnham, 2011, ISBN 978-1-4094-1064-5.
Context estratègic i defenses Constantinoble ocupava una península triangular situada a l'entrada meridional del Bòsfor. La mar de Màrmara protegia el flanc sud, mentre que el Corn d'Or formava un port natural al nord. El costat occidental, l'únic que connectava directament amb la Tràcia continental, fou tancat per successius sistemes defensius. Aquesta configuració dificultava que un exèrcit atacant encerclés completament la ciutat sense dominar alhora els accessos terrestres i marítims.
El principal cinturó defensiu terrestre fou el de les Muralles teodosianes, construït al segle V i reparat repetidament després de terratrèmols i guerres. Constava, en la major part del traçat, d'un fossat, un mur exterior i un mur interior reforçat amb torres. Les muralles marítimes eren menys monumentals, però l'accés des del mar exigia una flota, coneixement dels corrents i capacitat per desembarcar sota el foc dels defensors. Una gran cadena podia tancar l'entrada del Corn d'Or; per neutralitzar-la, els atacants havien d'ocupar o inutilitzar les posicions de la riba septentrional, especialment la zona de Gàlata.Jonathan Harris, Constantinople: Capital of Byzantium, 2a ed., Bloomsbury Academic, Londres, 2017, ISBN 978-1-4742-5464-9.
La fortificació, per si sola, no garantia la resistència. La ciutat necessitava guarnicions, tripulacions navals, municions, manteniment de les portes i torres, reserves de gra i un proveïment d'aigua suficient. Els aqüeductes, les cisternes i els magatzems permetien sostenir períodes d'aïllament, però els bloqueigs prolongats podien agreujar la fam, les epidèmies i les tensions polítiques. La defensa també depenia del control de les dues ribes del Bòsfor i de la possibilitat que una flota aliada o imperial introduís reforços i provisions.
En els segles VII i VIII, el foc grec contribuí a impedir que les flotes omeies transformessin el domini parcial del mar de Màrmara en una ruptura decisiva de les defenses. En canvi, durant la Quarta Croada, els venecians i els croats aconseguiren penetrar al Corn d'Or i atacar les muralles marítimes. El 1453, la combinació d'artilleria de pólvora, una flota nombrosa, treballs de setge i pressió continuada sobre diversos sectors reduí progressivament l'avantatge de les fortificacions, tot i que les muralles encara resistiren durant setmanes.
La dimensió religiosa també formava part de la cultura defensiva romana d'Orient. Processons, relíquies i invocacions a la Mare de Déu, considerada protectora de la ciutat, apareixen en els relats de diversos setges. Aquestes pràctiques no substituïen els mitjans militars, però influïren en la manera com els habitants interpretaren la supervivència de la capital i contribuïren a la memòria llegendària d'episodis com el setge de 626.Martin Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626: History and Legend, Palgrave Macmillan, Cham, 2019, ISBN 978-3-030-16683-0, doi:10.1007/978-3-030-16684-7.
Criteris de classificació i problemes de cronologia L'expressió «setge de Constantinoble» s'ha aplicat a operacions molt diferents. Alguns episodis foren setges convencionals, amb un exèrcit acampat davant les muralles i intents d'assalt, minatge o bloqueig. D'altres consistiren principalment en incursions navals contra els suburbis, en bloqueigs intermitents, en pressions diplomàtiques efectuades amb un exèrcit davant la ciutat o en enfrontaments interns durant una disputa dinàstica. Per això, una cronologia general ha d'indicar el tipus d'operació i no presentar totes les entrades com si fossin equivalents.
Les dates també poden variar segons la font. El denominat tradicionalment «primer setge àrab» fou situat durant molt de temps entre 674 i 678 a partir d'una reconstrucció de cròniques romanes d'Orient. Marek Jankowiak ha argumentat que les operacions principals contra la capital corresponen a la campanya de Yazid ibn Muàwiya de 667–669 i que la narració d'un setge continu de quatre anys és una construcció posterior. La denominació tradicional continua essent habitual, però convé explicitar el debat.
L'expedició àrab de 654 és coneguda sobretot pel relat armeni atribuït a Sebeos. Shaun O'Sullivan defensà que aquest text conserva el record d'un atac per terra i mar, però altres investigadors han observat problemes literaris i cronològics. En conseqüència, l'episodi es pot incloure com una operació possible o discutida, no com un setge establert amb el mateix grau de certesa que els de 626 o 717–718.
També cal separar els setges de les conquestes sobtades. El 1261, per exemple, Aleix Estrategòpul recuperà Constantinoble per a Miquel VIII Paleòleg aprofitant l'absència de la principal força llatina i entrant a la ciutat amb un destacament reduït. L'operació culminà el procés iniciat pel setge nicè fallit de 1260, però no fou ella mateixa un setge prolongat.Donald M. Nicol, The Last Centuries of Byzantium, 1261–1453, 2a ed. revisada, Cambridge University Press, Cambridge, 1993, ISBN 978-0-521-43991-6.
Cronologia La taula següent recull els episodis més habitualment associats amb els setges i atacs a Constantinoble. Les entrades qualificades com a «discutides» o «operacions davant la ciutat» no tenen el mateix grau de certesa o no corresponen necessàriament a un setge formal.