miniatura|upright=1.6|El Palau dels Papes d'Avinyó. A la Història de l'Església Catòlica, el Papat d'Avinyó va ser el període entre 1309 i 1377 durant el qual set papes van residir a Avinyó (a la Provença, actual França):
Climent V: 1305 - 1314 Joan XXII: 1316 - 1334 Benet XII: 1334 - 1342 Climent VI: 1342 - 1352 Innocenci VI: 1352 - 1362 Urbà V: 1362 - 1370 Gregori XI: 1370 - 1378
El 1378, el papa Gregori XI va traslladar de nou la residència papal a Roma i allà va morir. A causa d'una disputa sobre les posteriors eleccions, una facció de cardenals van establir un nou antipapa a Avinyó:
Climent VII: 1378 - 1394 Benet XIII: 1394 - 1423 (expulsat d'Avinyó el 1403)
Aquest va ser el període problemàtic (entre 1378 i 1417) al qual els historiadors catòlics es refereixen com el «Cisma d'Occident» o, «la gran controvèrsia dels antipapes» (també anomenat «el segon Gran Cisma» per alguns historiadors seculars i protestants), quan es van crear faccions dins de l'Església Catòlica per la seva lleialtat als diversos aspirants al papat. El Concili de Constança el 1417 va resoldre definitivament la controvèrsia.
Els Estats Pontificis (avui limitats a la Ciutat del Vaticà) incloïen llavors Avinyó i el Comtat Venaissí, al sud-est de França. Aquestes zones van seguir sent part dels Estats Pontificis fins a la Revolució Francesa, i es van convertir en part de França el 1791.
Antecedents El papat a l'edat mitjana tardana tenia un paper secular essencial a més del seu paper espiritual. Les tesis hildebrandianes concebien el papa com a líder espiritual i secular de la Cristiandat, i advocaven per l'establiment de facto d'un règim teocràtic a Europa Occidental, amb el papa al capdavant i els líders seculars actuant i reconeixent la seva primacia. Aquestes pretensions no es van materialitzar mai completament, principalment pel sorgiment del conflicte entre els papes i els emperadors del Sacre Imperi. Aquesta última institució, encara que coronada i, per tant, legitimada, pel papa, va desenvolupar al seu torn la pretensió de primacia sobre la cristiandat, en entendre que era la legítima hereva de l'Imperi Romà.
Les friccions entre el papat i l'emperador van començar a créixer quan el segon va desenvolupar plenament la seva visió global de la cristiandat, al començament del , moment que va coincidir amb l'ascens de la dinastia Hohenstaufen. Des de la descomposició de l'Imperi carolingi, l'emperador havia estat un mer senyor feudal dins dels territoris del Sacre Imperi Romanogermànic; el poder fàctic es reduïa, bàsicament, al dels seus propis territoris patrimonials. Per tant, l'emperador havia estat una figura empobrida, d'escàs poder polític real, més preocupada pels problemes locals i interns del Sacre Imperi que per la política global. Durant el , la situació econòmica europea comença a millorar, i acaben les últimes invasions bàrbares de gran escala, que es limiten a algunes menors de cumans i petxenegs. Això permet afermar el poder de les diferents dinasties regnants, mentre Europa adquireix una dimensió més global.
La teocràcia El papat, que disposa d'una xarxa burocràtica que s'estén al llarg de tota la cristiandat, es troba en una bona posició per contrarestar la profunda decadència experimentada durant el . Ràpidament expandeix la seva influència política per tot el continent, i desenvolupa les tesis hindebrandianes (de Gregori VII) que propugnen la primacia del papat. No obstant això, les diferents cases regnants europees no se senten còmodes davant la ingerència papal, de vegades contrària als seus interessos. L'ascens de la casa Hohenstaufen al tron alemany al n'és el millor exemple. En accedir a la dignitat imperial, el primer Hohenstaufen, Frederic Barba-roja, inicia una sèrie de reeixides campanyes militars que refermen el seu poder, es guanya el suport dels gibel·lins i entra en conflicte amb el papa en una disputa sobre quin d'ells era el líder de cristiandat.
En aquells moments el papat es trobava amb el seu poder consolidat. L'èxit de les primeres croades (1099) va afegir gran prestigi als papes com a líders seculars de la cristiandat, amb monarques com els reis d'Anglaterra, França i fins i tot l'emperador que actuava simplement com a mariscal és per als papes, i dirigint «els seus» exèrcits. La crida del papa a una croada fou resposta ràpidament pels monarques europeus, i aquest es convertí en una figura de consens a la qual s'acudia per negociar o ratificar tractats de pau, privilegis feudals, etc. No obstant això, l'ambició de la casa de Hohenstaufen hauria de contravenir aquesta situació.
La lluita entre el papa i l'emperador es tradueix en un llarg conflicte civil entre güelfs (a favor del papa) i gibel·lins (a favor de l'emperador) a tot el nord i migdia d'Itàlia. La conseqüència era previsible: l'enfrontament finalment es produeix. Però, contradient els pronòstics, a Legnano (1176) l'emperador Barbarroja va patir una humiliant derrota a mans de les milícies comunals italianes.
Al començament del , els Hohenstaufen entronquen amb la casa regnant al Regne de Sicília, en virtut de la qual cosa l'emperador Frederic II hereta el regne. Si bé el seu pare Conrad IV s'havia començat a immiscuir en la política italiana contradient al papa, Frederic II, com a monarca més poderós d'Itàlia, comença a desenvolupar la seva pròpia política i ignora totalment l'autoritat papal.
Durant la lluita pel predomini, Frederic II seria excomunicat dues vegades pel papa, de fet, el papat va començar a usar l'excomunió com a instrument polític, la qual cosa va començar a desprestigiar-lo. Igualment, predicaria una croada contra Frederic II, per a escàndol de la resta de monarques que consideraven que la croada només estava justificada contra els infidels o els heretges.
El conflicte entre güelfs i gibel·lins s'intensifica després de la mort de Frederic II i els problemes successoris en el regne de Sicília, que, en els seus inicis, havia estat una concessió papal a la dinastia normanda, que actuava, almenys en teoria, en nom del papa. Després de la mort de Frederic II en 1250, el tron imperial quedarà desert, principalment per motius polítics, fins al 1315. Igualment, hi haurà interregnes papals extraordinàriament llargs, de fins a 3 anys de durada, a causa de la tensa situació política. El problema sembla solucionar-se quan Manfred I de Sicília, bastard de Frederic, que s'havia proclamat rei de Sicília, és derrotat pel campió papal Carles I d'Anjou, germà del rei de França, que s'instal·la al regne. El papat concebia a Carles com un nou "mariscal" papal amb el qual podria restaurar la seva influència. No obstant això, amb l'aixecament de les Vespres Sicilianes, en el qual el poble de Sicília es rebel·la i assassina els seus governants angevins, el regne de Carles s'enfonsa, la Casa d'Aragó envaeix Sicília per fer valer els drets de la reina consort Constança de Sicília, única descendent legítima del Frederic II, i el papa proclama una croada contra Aragó, a la qual acudeix el rei Felip III de França per ajudar el seu oncle Carles. Lligar la causa papal a la de Carles d'Anjou és fatal: la invasió francesa sobre Aragó fracassa estrepitosament (el mateix Felip III mor en la contesa, víctima de la malària), mentre que Carles, que mor el 1285, i el seu hereu Carles II el Coix són incapaços de reconquerir Sicília.
Des d'aquest moment, el papat queda desprestigiat, i el seu poder declina. El Sacre Imperi, que podria haver-se mostrat com a principal valedor de la política papal, es troba en un estat de deslegitimació, en no haver-hi emperador coronat (només electe) i en existir seriosos problemes quant a l'autoritat de l'emperador electe (el Rei dels Romans), en aquell moment el feble Rodolf I d'Alemanya, més preocupat per augmentar els seus territoris patrimonials. Per la seva banda, la política de Carles I d'Anjou al nord d'Itàlia havia introduït a França en aquests territoris, i el seu renebot Felip IV el Bell continua la seva política d'ingerència, que passa per retirar la Provença del Sacre Imperi i establir el seu domini sobre el Piemont i la Ligúria. Això, de nou, xoca amb els interessos papals, i, per mitjà del conflicte entre güelfs i gibel·lins, s'arriba a una contesa armada a conseqüència de la qual el rei de França, aconsellat pel seu canceller Nogaret, envaeix Itàlia, i captura el papa Bonifaci VIII, en l'episodi anomenat l'Atemptat d'Anagni.
Aquest fet, que va causar la posterior mort del Pontífex, suposa de fet la submissió del papat als poders seculars, després d'una centúria de posseir la supremacia. A partir d'aquest moment, França i la resta d'Estats prenen part activa en l'elecció papal, i amb l'entronització del francès Climent V, elegit en 1305, el papa es fa entronitzar a Lió i trasllada la seva residència de manera efectiva a Avinyó.
No obstant això, aquest simple fet tendeix a sobreestimar la seva influència. El papa, des de feia segles, no tenia per costum residir a la ciutat de Roma, sumida en una lluita de faccions entre les diferents famílies principals que aviat es va involucrar en les lluites de güelfs i gibel·lins. Molts papes amb prou feines van passar alguns mesos del seu pontificat a la ciutat de Roma, solent residir a Viterbo, Òstia o Perusa, encara que no eren rars els seus viatges i estades en llocs molt més llunyans, com Aquisgrà o Lió.
Avinyó miniatura|Un mapa medieval de Roma d'un manuscrit del període (París, Bibliothèque Nationale, ). La il·lustració mostra a Roma personificada com a vídua que sofreix la pèrdua del papat. Climent V va ser triat per un conclave celebrat a Perusa, però ell mateix era arquebisbe de Bordeus i no es trobava a Itàlia en el moment de la seva elecció. El fet de situar de forma interina la seva residència a Avinyó no va semblar en un primer moment una cosa extraordinària, però la situació va canviar de caràcter quan es va produir el trasllat de la Cúria Pontifícia de Roma a Avinyó en 1306. Després del carreró sense sortida durant el conclave precedent i per escapar de la lluita cos a cos entre les poderoses famílies que havien produït als papes precedents, com els Colonna i els Orsini, l'Església va buscar un lloc més segur, i el va trobar a Avinyó, que estava envoltada per les terres del Comtat Venaissí, feu papal. Formalment era part de l'antic regne d'Arles, però en realitat estava sota la forta influència del rei francès.
Encara que els papes s'havien comportat com a monarques des de l'època de Gregori I, va ser durant l'època d'Avinyó que van adoptar molts trets de la cort reial: l'estil de vida dels seus cardenals recordava més al de prínceps que al propi de clergues; més i més cardenals francesos, sovint parents del papa regent, van adquirir llocs clau, i la proximitat de tropes franceses va ser un recordatori constant d'on residia el poder secular, amb la memòria de Bonifaci VIII encara fresca.
Un dels més nocius desenvolupaments per a l'Església va provenir directament de la insatisfactòria reorganització i centralització de l'administració sota Climent V i Joan XXII. El papat va controlar llavors de forma directa els càrrecs de beneficis, i va abandonar els processos d'elecció consuetudinaris per assegurar aquests considerables ingressos. La Santa Seu i els seus cardenals tenien altres formes d'obtenir riqueses: el delme, un deu per cent impost sobre les collites, les anates, ingressos del primer any després d'haver ocupat una posició com a bisbe; impostos especials per croades que mai arribaven a tenir lloc, i tota classe de dispenses, com el gaudi de beneficis sense la qualificació bàsica per a ells com l'alfabetització. Es diu que papes com Joan XXII, Benet XII i Climent VI van gastar fortunes en un guarda-roba car i en banquets, així com en les vaixelles d'or i plata que usaven.