Robert Walpole, 1r comte d'Orford KG KB PC (Houghton (Norfolk), 26 d'agost de 1676 – Londres, 18 de març de 1745), fou un polític anglès considerat, de facto el primer que va fer de prime minister de la Gran Bretanya, a causa del domini que va exercir dins del gabinet. Membre del Partit Whig anglès, va entrar al gabinet el 1701 i en va formar part durant els regnats de Jordi I i Jordi II. Sol considerar-se que la seva administració comença el 1721, quan és designat Primer Lord del Tresor, o bé el 1730, quan es retira Charles Townshend i ell queda com l'únic i indiscutible cap del gabinet. Va haver de dimitir el 1742, a causa del desastre del Setge de Cartagena d'Índies.
Va establir una supremacia política estable per al partit Whig i va ensenyar als ministres següents la millor manera d'establir una relació de treball eficaç entre la Corona i el Parlament.H. T. Dickinson, "Walpole, Sir Robert", in David Loads, editor, Reader's Guide to British History (2003) p. 1338 Els estudiosos el classifiquen com un dels grans primers ministres britànics.
Primers anys Walpole va néixer a Houghton, Norfolk el 1676. Un dels 19 fills, era el tercer fill i el cinquè fill de Robert Walpole, membre de la noblesa local i un polític whig que representava el districte de Castle Rising a la Cambra dels Comuns, i la seva esposa Mary Walpole, la filla i hereva de Sir Geoffrey Burwell de Rougham, Suffolk. Horatio Walpole, primer baró Walpole era el seu germà petit.
Educació i negocis Quan era nen, Walpole va assistir a una escola privada a Massingham, Norfolk. Walpole va entrar a Eton College el 1690, on va ser King's Scholar.The Prime Minister at 300, Episode One, Radio 4 programme by Sir Anthony Seldon, first broadcast 2 abril 2021. Va deixar Eton el 2 d'abril de 1696 i es va matricular al King's College, Cambridge el mateix dia. El 25 de maig de 1698 va deixar Cambridge després de la mort del seu únic germà gran, Edward, per tal que pogués ajudar el seu pare a administrar la finca familiar a la qual havia esdevingut l'hereu. Walpole havia planejat convertir-se en un clergue, però com que ara era el fill gran supervivent de la família, va abandonar la idea. El novembre de 1700 va morir el seu pare, i Robert va aconseguir heretar la finca Walpole. Un document escrit a mà amb el seu pare, del 9 de juny de 1700, mostra que la propietat familiar de Norfolk i Suffolk tenia nou cases senyorials a Norfolk i una a Suffolk.
De jove, Walpole havia comprat accions de la Companyia dels Mars del Sud, que monopolitzava el comerç amb Espanya, el Carib i Amèrica del Sud. El mercat especulatiu d'esclaus, el rom i la caoba van generar un frenesí que tenia ramificacions a tot Europa quan es va esfondrar. No obstant això, Walpole havia comprat les accions a bon preu i les havia venut quan anaven molt més cares, incrementant la seva riquesa heretada i li va permetre crear Houghton Hall tal com es veu actualment.
Carrera política Inicis La carrera política de Walpole va començar el 1701, quan va guanyar les eleccions parlamentàries, succeint en el seu escó al seu propi pare, que havia mort tres mesos abans. Aviat va demostrar una gran ambició: el 1702 va deixar el seu escó per Castle Rising i es va presentar i va guanyar les eleccions parlamentàries per King's Lynn, una localitat més importànt que havia de proporcionar-li major influència en el parlament britànic.
Com el seu pare, Walpole va ser des del principi un gelós membre del partit Whig, que per aquell temps, i gràcies als èxits de la revolució Gloriosa, dominava la política britànica en oposició al més conservador partit Tory. Després d'una reeixida carrera a Londres, l'any 1705 Walpole va ser nomenat membre del consell de l'Almirallat Britànic, cos encarregat d'administrar la marina anglesa. Aquest nomenament va enfortir la seva carrera, ja que les seves habilitats com a administrador i organitzador van ser percebudes aviat, i el 1708 Lord Godolphin, aleshores el líder informal del govern de l'reina Anna, el va nomenar Secretari d'estat de Guerra. Des d'aquest càrrec va servir com a assessor i conseller del duc de Marlborough, comandant en cap de les forces britàniques en la guerra de Successió Espanyola, que venia desenvolupant-se des de 1700. La seva proximitat a Marlborough, figura dominant en el panorama polític anglès a causa de l'íntima amistat de la seva esposa amb la reina Anna, aviat convertiria a Walpole en un dels principals membres del gabinet britànic.
L'any 1710, Lord Godolphin i bona part del partit Whig van pressionar a la justícia britànica perquè el sacerdot protestant Henry Sacheverell, que predicava sermons marcadament contraris al partit Whig, fos detingut i jutjat. El judici va ser molt impopular, causant fins i tot una revolta popular, i va acabar traient del poder el partit Whig i a Marlborough a les eleccions de 1710. El nou govern, liderat pel Tory Robert Harley, va cessar a Walpole, a qui no obstant això se li va permetre seguir fins 1711 com a tresorer de la Marina, càrrec que ocupava de manera informal des de 1708. De fet, l'speaker Harley va intentar guanyar-se a Walpole, convidant-lo a entrar al partit Tory, però Walpole ho va rebutjar, convertint-se en la bèstia negra del partit Tory a la Cambra dels Comuns.
Els Tories no van trigar a venjar-se, promovent el 1712 la reprovació formal de Walpole com a parlamentari, al·legant suposats càrrecs de corrupció. La maniobra va tenir èxit, perquè Walpole va ser expulsat del seu escó a la Cambra dels Comuns i jutjat per la Cambra dels Lords, formada en la seva major part per Tories propers al govern, i va ser condemnat a sis mesos de presó a la torre de Londres. Vist com una víctima política en un judici injust, Walpole seria reelegit com a diputat per la circumscripció de King 's Lynn el 1713. A conseqüència d'això, Walpole desenvoluparia una profunda animadversió cap a Lord Bolingbroke i el mateix Lord Oxford i Mortimer, artífexs de la seva condemna.
Ministre amb Stanhope i Sunderland El 1714 va morir la reina Anna, i va ser succeïda pel seu cosí llunyà Jordi I, príncep elector de Hannover. Jordi I desconfiava dels Tories, en els quals veia uns opositors al seu propi dret al tron (tradicionalment, els Tories eren favorables a la causa de la dinastia Estuard). A l'arribar al tron, va cessar al govern Tory i es va decantar de manera força explícita per un govern Whig, ja que aquests havien promogut la seva causa al tron. Així, el 1714 Robert Walpole, com a membre prominent del partit Whig, va ser nomenat Conseller Privat de Rei i Pensionari de l'Exèrcit, càrrec des del qual s'administraven les finances de l'exèrcit anglès. Igualment, va ser nomenat membre d'un comitè secret que va investigar els actes de l'anterior gabinet Tory, que va aconseguir que Robert Harley fos expulsat de la Cambra dels Comuns, i que Lord Bolingbroke fos reprovat per la Cambra dels Lords.
Lord Halifax, que havia actuat com a líder del gabinet, va morir el 1715, i Walpole, reconegut com el principal membre del partit Whig, va ser ascendit als càrrecs de primer Lord del Tresor i canceller d'Hisenda. Des d'aquests càrrecs va promoure una sèrie de reformes mercantilistes, com la creació d'un fons de garantia amb l'objecte de reduir el deute públic. No obstant això, el nou gabinet cauria aviat a causa de les friccions internes entre el seu líder, Lord Townsend, recolzat per Walpole, i alguns dels seus membres, principalment el diputat James Stanhope i Lord Sunderland. Mentre Walpole i Townsend veien com el Rei anteposava els interessos de la casa de Hannover als d'Anglaterra, Stanhope i Sunderland eren ferms partidaris de la política pro-hannoveriana. Stanhope i Sunderland van saber guanyar-se el favor del Rei al promoure el negoci prometedor de la Companyia dels Mars del Sud. Lord Townsend va caure en desgràcia, i Walpole, debilitat per això, va dimitir a l'abril de 1717.
Per motius igualment polítics, el rei havia tingut fortes diferències amb el seu fill Frederic, príncep de Gal·les, i aquest va començar a agrupar un grup de polítics Whig contraris a la política del gabinet Stanhope, entre els quals es trobava Walpole, qui travaria amistat amb el futur Jordi II. No obstant això, el descontentament popular amb la política hannoveriana del govern va fer que, davant la possibilitat de perdre les eleccions, Stanhope i Sunderland haguessin de reconciliar-se amb els seus opositors Whig, i van nomenar a Walpole president del Consell Reial, càrrec que va suposar la seva tornada de nou al govern, en contra dels desitjos del príncep de Gal·les, que encara menyspreava el gabinet del seu pare.
L'ascens al poder Poc després de tornar al govern, el regne de la Gran Bretanya es va veure sacsejat per una profunda crisi econòmica sorgida arran de la fallida de la Banca Law (1720) a França i de l'esclat de la bombolla de la Companyia dels Mars de Sud a la pròpia Anglaterra.
La Companyia dels Mars de Sud havia estat fundada per Lord Oxford i el partit Tory com a instrument polític sota el seu control amb el qual poder exercir un ferm control econòmic sobre les finances públiques angleses. En aquell moment, el Banc d'Anglaterra, fundat el 1694, estava sota control Whig, i davant l'ascens dels Tories de Harley al poder s'havia oposat a finançar qualsevol mesura monetària expansiva destinada a finançar les activitats del govern Tory. En resposta, Robert Harley i els Tories van crear la Companyia dels Mars del Sud. En principi, la Companyia tenia per objecte gestionar l'espai comercial que la Gran Bretanya havia guanyat d'Espanya arran de la pau d'Utrecht, en virtut del qual la Gran Bretanya havia adquirit certs drets comercials amb les colònies espanyoles a Amèrica de Sud. En realitat, la Companyia tenia per objecte la gestió del deute públic britànic.
Davant els immillorables tipus d'interès que va començar a oferir per col·locar el deute públic britànic, i a causa de les excel·lents i exagerades perspectives de la recent obertura al comerç amb les colònies espanyoles, les accions de la Companyia van patir una espiral especulativa que es va veure inicialment truncada quan, el 1718, Felip V va revisar els privilegis comercials d'Anglaterra amb les colònies espanyoles, limitant-los molt. Així i tot, la gestió del deute públic va permetre a la Companyia mantenir-se, i continuar amb èxit les seves activitats.
L'any 1714 la Companyia va quedar en mans d'un govern Whig del què Walpole en formava part, i va ser refermada per Stanhope i Sunderland com un instrument de gestió del deute públic. La pau d'Utrecht havia reduït la despesa pública considerablement, de manera que les finances públiques angleses estaven prou enfortides com per fer la inversió en deute de la Companyia prou atractiva. Arran de les exagerades projeccions de beneficis, la desinformació i pràctiques empresarials ratllant l'estafa, molts petits inversors van començar a col·locar els seus actius líquids en deute de la Companyia, i el valor dels bons i accions de la mateixa es va disparar: de 180 lliures per acció al gener de 1720 es va passar a 1.000 lliures per acció a l'agost de 1720. No obstant això, els desequilibris entre el valor nominal i la cotització dels bons era immens, i, esperonat per les notícies de la fallida de la Banca Law a França, aviat va començar a sospitar-se que la Companyia, que des de 1718 amb prou feines podia dedicar-se al comerç amb el Carib, no disposava d'eines per fer efectiu el nominal de les accions. Això va produir que molts inversors, des d'agost de 1720, sol·licitessin recuperar els seus dipòsits a la Companyia, produint la seva fallida, sense liquiditat per atendre els requeriments, i la caiguda de les seves accions en borsa, que el desembre de 1720 tornaven a valer 100 lliures per acció.
Primer ministre sota el regnat de Jordi I