miniatura|Columna de Marcià, a Istanbul, on hi ha dibuixat un làbarum Una església és una comunitat cristiana local i la institució, que inclou als cristians d'aquesta religió. Per extensió, a partir del , el terme es refereix a l'edifici on una comunitat s'uneix; cal distingir doncs església com a lloc dadoració, d'Església, comunitat o institució amb una majúscula per al segon, incloent-hi el plural. En sociologia, la paraula denota un grup religiós universalista i institucionalitzat.Nathalie Luca, Sectes, Églises et nouveaux mouvements religieux , Seminari d'educació DG sobre l'ensenyament de la religió. Novembre de 2002
Etimologia La paraula església prové de la veu grega ἐκκλησία (transliterat com a ekklesia) via el llatí ecclesia. La major part de llengües romàniques (francès église, castellà iglesia, italià chiesa, portuguès igreja, occità glèisa, gallec igrexa, etc.) utilitzen també un mot derivat d'aquest.
El substantiu posseeix una doble herència de significat en la Bíblia:Carlos T. Gattioni; «Iglesia, Ilustrado de la Biblia, Wilton M. Nelson (editor), Editorial Caribe, Miami, Estats Units d'Amèrica, 1983, p 295.
1. En l'àmbit del món europeoccidental hel·lenístic no cristià, denotava una assemblea o reunió de ciutadans congregats en raó d'una convocatòria pública (generalment la crida d'un missatger oficial o herald), per assumptes usualment d'ordre polític, i s'entén d'aquesta manera en passatges bíblics com el de Fets dels apòstols:
2. A la Septuaginta (traducció al grec de la Tanakh) s'empra freqüentment per traduir la veu hebrea qahal (o kahal, transliteració de קהל), que es refereix a la congregació d'Israel o poble de Déu, com per exemple al Llibre dels Salms:
Així,Església en alguns passatges del Nou Testament podria combinar ambdues idees (l'hebrea i la grega) o només una, raó per la qual donaria un profund i complex significat a les paraules de Jesús de Natzaret a Simó Pere recollides a l'Evangeli segons sant Mateu:
Kyriakê Les llengües germàniques i eslaves utilitzen per primer cop un nom per al lloc de culte, que després es va ampliar a la institució de l'Església. En aquest cas, fan servir la paraula grega Kyriakê, procedent del grec popular romà d'Orient (kyrikē), que pot significar alguna cosa "referent al Senyor (kyrios)"; tanmateix, no existeix unanimitat sobre això.
Aquest mot va esdevenir sv kyrka sc kirk nl kerk, de Kirche , en church, uk Церква - Txerkva ru церковь - Txerkovi, etc.
Basilica El mateix principi es va aplicar també en algunes llengües romàniques, eslaves i germàniques. Per tant, la paraula bàsica va ser presa del llatí basílica, que al seu torn prové del grec Basilikà-βασιλική ("[casa] reial" o "[aulè- cort] reial"), que en romanès va esdevenir biserică (antigament băsearică, com en aromanès) en romanx Baselga i en dàlmata bašalka.
Casa Altres idiomes han pres per a església (en tots els sentits) algun mot derivat del concepte de "casa" (llar).
Per tant, en hongarès és anomeneda egyház ("una casa"). En polonès kościół ("castell"), mentre que els cristians de parla gueez utilitzen el terme beta kristian ("casa cristiana").
Sentits neotestamentaris de la paraula Església En sentit concret o real En alguns passatges de la Bíblia el seu ús en singular fa referència a una congregació local i específica, com és el cas del relat a Fets dels apòstols pel que fa a l'Església de Jerusalem:
Però en altres passatges Pau de Tars sembla utilitzar el mot per referir-se a un conjunt de congregacions:
Amb tot, els estudiosos concorden que les Escriptures fan poca distinció entre el singular i el plural, per això, de la mateixa manera, Església pot fer referència a una reunió de creients en una llar, com és el cas de l'esmentada en l'Epístola als romans:
De la mateixa manera, a una reunió de creients en una sola ciutat, com els destinataris de la Primera epístola de sant Pau als corintis
O a la reunió de creients d'una província, com anomena Sant Pau a les esglésies d'Àsia en la seva Primera Epístola als Corintis
En sentit ideal o místic En altres passatges de la Bíblia, particularment en les epístoles paulines, es fa servir Església per designar allò que els cristians han definit al llarg de la seva història com a cos místic de Crist o, tota la comunitat universal dels creients.
Així passa, per exemple, a l'Epístola als Efesis on Pau de Tars explica letern propòsit redemptor de Déu realitzat en una Església en què participen tant jueus com no jueus, persones de totes les nacions, tant esclaus com homes lliures, etc. Un vers de l'Epístola als Colossencs deixa molt clara aquesta idea, una Església ...
L'Església universal miniatura|Pila baptismal, a la Catedral de Santiago de Compostel·la En un primer pla, l'Església seria el conjunt de tots els cristians, congregats en virtut del baptisme. En la majoria de les denominacions es creu que tots els batejats conformen només un cos, amb Crist al capdavant: l'Església seria llavors el cos místic de Crist.
.
El comú de cada església cristiana i cada cristià és que, tots (per definició) creuen en Crist, és a dir posen la seva esperança i confien en Jesús el Crist (Jesucrist) per a la seva salvació. Tenen Fe en Jesús el Crist, l'Ungit, el Messies, el Fill de Déu (Déu encarnat), etc. En català, "Església" amb majúscules es refereix a l'Església Catòlica Romana, congregada entorn del papa i els bisbes.
L'Església Catòlica es veu a si mateixa com a aquesta Església total en virtut de la successió apostòlica des de l'apòstol Pere en la persona del papa, en la qual cosa divergeixen els protestants, que neguen valor a la tradició apostòlica. L'Església Ortodoxa i Església Anglicana reconeixen jerarquia al papa, però no autoritat jurisdiccional.
Les esglésies particulars A comunitats cristianes geogràficament determinades (un país, una jurisdicció eclesiàstica) se les denomina església particular, sense que això impliqui que siguin congregacions diferents a l'Església total. Per exemple, l'església grega.
A l'Església Catòlica, sol emprar-se per referir-se específicament a cada comunitat sota la direcció d'un mateix prelat: diòcesi, vicariats apostòlics, entre d'altres.
Història miniatura|Un icona oriental que representa la Vinguda de l'Esperit Sant. La data de Pentecosta es considera l'"aniversari de l'Església". L'Església cristiana es va originar a la Judea romana en el segle I, fundada en els ensenyaments de Jesús de Natzaret, qui primer va reunir els seus deixebles. Aquests deixebles es van conèixer més tard com "cristians"; segons les Escriptures, Jesús els va ordenar difondre els seus ensenyaments per tot el món. Per a la majoria dels cristians, la festa de Pentecosta (un esdeveniment que va ocórrer després de l'ascensió al Cel) representa l'aniversari de l'Església, significada pel descens de l'Esperit Sant sobre els deixebles reunits."Pentecost (Whitsunday)". Catholic Encyclopedia. Accessed on 4 November 2016. El lideratge de l'Església cristiana va començar amb els apòstols.
Sorgits del Judaisme del Segon Temple, des dels primers temps del cristianisme, els cristians van acceptar als nojueus (gentils) sense exigir l'adopció plena dels costums jueus (com la circumcisió)."L'Església com a institució", Diccionari de la història de les idees, Biblioteca de la Universitat de Virginia lib.virginia.edu/cgi-local/DHI/dhi.cgi?id=dv1-50 Els paral·lels en la fe jueva són els prosèlits, els temorosos de Déu i la Llei Noàica. Alguns pensen que el conflicte amb el autoritats religioses jueves va portar ràpidament a l'expulsió dels cristians de les sinagogues a Jerusalem.Una visió general de la història cristiana, Recursos catòlics per a la Bíblia, la litúrgia i més
Ús pels primers cristians miniatura|esquerra||240px| En utilitzar la paraula ἐκκλησία (ekklēsia), els primers cristians empraven un terme que, si bé designava l'assemblea d'una ciutat-estat grega, en la qual només podien participar els ciutadans, era utilitzat tradicionalment pels jueus de parla grega per a parlar d'Israel, el poble de Déu,François Louvel, "Naissance d'un vocabulaire chrétien" en Les Pères Apostoliques (París, Cerf, 2006 ), p. 517-518 i que apareixia en la Septuaginta en el sentit d'assemblea reunida per motius religiosos, sovint per a una litúrgia; en aquesta traducció ἐκκλησία representava la paraula hebrea קהל (qahal), que, no obstant això, també es traduïa com a συναγωγή (synagōgē, "sinagoga"), sent les dues paraules gregues en gran manera sinònimes fins que els cristians les van distingir més clarament.Xavier Léon-Dufour (editor), Vocabulaire de théologie biblique (París, Cerf, 1981 ), p. 323-335.
El terme ἐκκλησία només apareix en dos versicles dels Evangelis, en tots dos casos a l'Evangeli de Mateu. Quan Jesús li diu a Simó Pere: "Tu ets en Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva església", l'església és la comunitat instituïda per Crist, però en l'altre passatge l'església és la comunitat local a la qual es pertany: "Si es nega a escoltar-los, digues-li-ho a l'església".
El terme s'utilitza amb molta més freqüència en altres parts del Nou Testament, designant, com en l'Evangeli de Mateu, a una comunitat local individual o a totes elles col·lectivament. Fins i tot els passatges que no utilitzen el terme ἐκκλησία poden referir-se a l'església amb altres expressions, com en els primers 14 capítols de l'Epístola als Romans, en els quals la ἐκκλησία està totalment absent, però en els quals s'utilitza repetidament la paraula afí κλήτοι (klētoi, "anomenat").Julienne Côté, Cent mots-clés de la théologie de Paul (), págs. 157 y ss Es pot fer referència a l'església també a través d'imatges tradicionalment emprades en la Bíblia per a parlar del poble de Déu, com la imatge de la vinya utilitzada especialment a l'Evangeli de Joan.
El Nou Testament mai utilitza els adjectius "catòlic" o "universal" amb referència a l'Església cristiana, però sí que indica que les comunitats locals són una sola església, col·lectivament, que els cristians han de buscar sempre la concòrdia, com a Congregació de Déu, que l'Evangeli ha d'estendre's fins als confins de la terra i a totes les nacions, que l'església està oberta a tots els pobles i no ha de dividir-se, etc.
La primera aplicació registrada de "catòlica" o "universal" a l'església és la d'Ignasi d'Antioquia entorn de l'any 107 en la seva Epístola als Esmirnaics, capítol VIII. "Onsevulla que aparegui el bisbe, allí estigui el poble; com on estigui Jesucrist, allí està l'Església catòlica"."
Els Pares de l'Església com Ignasi d'Antioquia, Ireneu, Tertulià i Ciprià sostenien que l'Església cristiana era una Església visible, no una Església invisible, un cos invisible de creients.
El cristianisme com a religió estatal romana
miniatura|Icona que representa a Constantí I, acompanyat dels bisbes del Primer Concili de Nicea (325), sostenint el Credo nicenoconstantinopolità de 381. El 27 de febrer de 380, l'Imperi Romà va adoptar oficialment la versió nicena del cristianisme com la seva religió estatal. Abans d'aquesta data, Constanci II (337-361) i Valent (364-378) havien afavorit personalment les formes arrianes o semiarrianes del cristianisme, però el successor de Valent Teodosi I va donar suport a la doctrina més atanasiana o trinitària exposada en el Credo Nicè del Primer Concili de Nicea.