La teologia liberal (Liberale Theologie, també theologischer Liberalismus o liberalisme teològic) és un moviment d'investigació sorgit en el si de la teologia protestant que es va desenvolupar principalment a Alemanya durant el . Al costat de la teologia restaurativa (restaurative Theologie) i la teologia de la mediació (Vermittlungstheologie), la teologia liberal constitueix el tercer corrent teològic vuitcentista amb més incidència. Es podria dir fins i tot que pel que fa a la teologia, el va ser liberal. Amb arrels que s'enfonsen en l'esperit d'una època marcada per la Il·lustració i l'historicisme, la irrupció de la teologia liberal va suposar una sèrie de contribucions importants a l'exegesi bíblica, a la crítica històrica del dogma i, amb això, va deixar programàticament establerta l'agenda de la discussió teològica contemporània.
Supòsits generals La teologia liberal no va tenir, com a moviment, una fesomia clarament unitària, però almenys es poden distingir un seguit de trets distintius comuns i un objectiu prou clar: col·locar a la teologia dins dels cànons de l'humanisme modern, de la ciència i de la crítica històrica, i en conjunció amb això, abjurar de tota dependència respecte de dogmes fonamentalistes, de tradicions eclesials assumides autoritàriament i de continguts merament fideistes. En el fons, del que es tractava era d'aclarir el cristianisme des d'un punt de vista modern. Les consignes bàsiques de la teologia liberal són, igualment, inserir a l'Església dins de la cultura i sobretot secularitzar els continguts mitològics del cristianisme (el que, conseqüentment, implicava desmitologizar-los), a saber, tots aquells continguts de la fe cristiana (per exemple, els relats d'esdeveniments miraculosos que sens dubte xoquen amb les fèrries lleis de les ciències naturals) que resulten inacceptables per a un home modern amb cert grau d'educació i cultura. Es tractava de mantenir una fe cristiana actual que no impliqués de per si el seu sacrificium intellectus. La teologia liberal és, doncs, un corrent típicament modern i, en aquest sentit, treu profit de les conseqüències més extremes de la Il·lustració i de la crítica de la superstició i del dogmatisme acrític, que van ser per antonomàsia les banderes enarborades per la crítica del supernaturalisme tan simptomàtic de la modernitat que s'aferrava al lema de Kant: Sapere Aude!
La designació "teologia liberal", d'altra banda, apareix per primera vegada a Institutio ad doctrinam Christianam liberaliter discendam de J. S. Semler (1725-1791) i va esdevenir una expressió consuetudinària i d'ús bastant estès a mitjan (també al si bé, en aquest cas, per esmentar un moviment que havia de ser atacat i superat). Però és clar que com a tal troba el seu antecedent en aquella llibertat de consciència (Gewissensfreiheit) que Martí Luter reclamava per al cristianisme en la seva crítica de l'autoritat dogmàtica del catolicisme. En aquest sentit, la teologia liberal és una conseqüència extrema de la llibertat hermenèutica sorgida a partir de l'assumpció de certs postulats de la reforma protestant (com el sacerdoci universal del creient) i, per això, no és estrany que hagi estat Alemanya el lloc on la teologia liberal va florir amb més naturalitat.
Com a figures fundacionals, se sol citar també al deista Reimarus i a Lessing (qui, per cert, va gosar publicar els controvertits fragments de Reimarus), i Friedrich Schleiermacher, l'autor d'uns famosos discursos Sobre la religió (Über die Religion. Reden an die Gebildeten unter ihren Verächtern, 1799) sol ser anomenat el 'pare de la teologia liberal' (Vater der liberalen Theologie). En efecte, l'any 1799 es considera la data fundacional de la teologia liberal, precisament per la publicació dels esmentats discursos de Schleiermacher, dirigits - segons diu el sibtítol de l'obra - als menyspreadors cultivats de la religió.
La teologia liberal es nodreix de la Il·lustració i pren d'ella la confiança en la raó i el progrés, i de l'idealisme, aprofita el camí cap a la interioritat i la idea de la llibertat religiosa. D'aquesta manera, emplaça la crítica bíblica i dogmàtica dins dels cànons il·lustrats, saluda el criticisme kantià, igual com el subjectivisme de Schleiermacher i la filosofia històric-especulativa de la religió de Hegel. A partir d'aquests supòsits, s'erigeix el que bé podria denominar-se la pregunta central de la teologia liberal: Com és possible fer comprensible la veritat de la fe cristiana en termes del pensament modern ? El pensament modern se sent estranyat respecte d'una visió del món bàsicament mitològica i antiga. Cal, per això, una mena de traducció, de manera que es comprengui allò essencial del cristianisme que encara queda per més que s'hagi de renunciar a certs continguts fideistes inacceptables. En això la influència de Schleiermacher és notable, ja que en els seus discursos la religió no apareix com un saber o algun tipus de coneixement de veritats dogmàtiques, ni tampoc com alguna acció que hagi de ser efectuada, sinó com a província exclusiva del sentiment (Gefühl). En el seu Glaubenslehre ("Creença") del 1821, en efecte, Schleiermacher havia definit la religió com «el sentiment de dependència absoluta » (Gefühl der schlechthinnigen Abhängigkeit), definició que, sens dubte, significa un canvi bastant profund de direcció en comparació amb la dogmàtica tradicional, ja que les proposicions doctrinals pretesament objectives del saber teològic es converteixen ara en proferencias de fe que són del domini exclusiu de l'experiència religiosa. Així, la influència de Schleiermacher, com ho demostra la seva designació de "Pare de l'Església del segle XIX" (pace Karl Barth), és enorme. L'últim defensor d'aquesta teologia del sentiment va ser el teòleg de la Universitat de Marburg, Wilhelm Herrmann (1846-1922), que també va ser un dels professors de Rudolf Bultmann i de Karl Barth.
Tanmateix, ni Schleiermacher ni els teòlegs influenciats per Hegel s'anomenaven a si mateixos teòlegs liberals. La veu 'teologia liberal' va arribar ben entrat el de la mà dels racionalistes tardans, que també van mantenir idees polítiques de naturalesa més liberal. Per això, és factible pensar que la teologia liberal pertany a un espectre d'idees més ampli: aquell que buscava un protestantisme cultural (Kulturprotestantismus) més d'acord amb els temps, de la mateixa manera que amb la idea d'una nova nació. En aquest sentit, la teologia liberal obeeix a l'ideal de secularitzar la religió, cosa que, segons les pretensions de l'època, coadjuvaria amb la secularització del mateix Estat.
Fases de la teologia liberal La primera fase de la teologia liberal es caracteritza per la crítica aferrissada del dogma i dels textos bíblics, i això de la mà de la filosofia especulativa de l'idealisme alemany (sobretot, per influència de la filosofia de la religió de Hegel). En la segona fase el filòsof central és Kant per l'influx de la teologia d'Albrecht Ritschl, mentre que en la tercera fase lescola de la història de la religió (religionsgeschichtliche Schule) es converteix en la direcció investigadora principal. Aquestes 'fases' de la teologia liberal, per descomptat, no es poden distingir estrictament atès que no es tracta de compartiments estancs, ni de bon tros. L'usual és que les fases es trobin juxtaposades i barrejades. Tampoc no es poden delimitar nítidament respecte de la teologia de la mediació (Vermittlungstheologie) i del lliurepensament.
Crítica bíblica i crítica del dogma Ferdinand Christian Baur (1782-1860) és considerat un dels fundadors d'aquesta fase i un dels seguidors més destacats de J. S Semler (1725-1791). Per a Baur, el fundador de l'Escola de Tubinga, els epítets 'històric' i 'crític' signifiquen exactament el mateix, és a dir, remetre als textos bíblics amb una actitud històrica significa, alhora, ser crític respecte dels textos que són l'objecte d'estudi. El mètode històric i filològic que es fa servir per investigar textos antics profans ha de ser també utilitzat, i de la mateixa manera, amb els textos sagrats.
Tant Baur, com l'Escola de Tubinga, depenen filosòficament de les contribucions de Hegel i, en general, de l'historicisme vuitcentista. Tan radical com Baur va ser el seu principal deixeble, David Friedrich Strauß (1808-1874). En el seu Leben Jesu (1835), Crist és presentat com la mateixa encarnació de la idea de Crist. Per Strauß, el dogma no és cap veritat revelada divinament, sinó que ha sorgit històricament i, per tant, ha de ser, de la mateixa manera, investigat mitjançant el mètode històric i crític. En això, segons diu la famosa citació de Strauß, «la veritable crítica del dogma no és més que la seva història» (Die wahre Kritik des Dogmas ist seine Geschichte).
La influència de Strauß és bastant ingent, tenint en compte que pot ser considerat el fundador de la investigació de la recerca del Jesús històric (Leben-Jesu-Forschung). Per a teòlegs posteriors que van treballar sota l'encís de Strauß, una investigació veritablement històrica de la vida de Jesús no podia derivar només de l'estudi dels evangelis. Així van pensar Franz Overbeck (1837-1905), William Wrede (1859-1960), Rudolf Bultmann (1884-1976) i Albert Schweitzer (1875-1965), per als que una comprensió adequada dels textos bíblics implicava en si mateixa una familiarització amb altres textos antics.
La crítica històrica del dogma i dels textos bíblics va romandre com a direcció dominant dins de la teologia liberal fins a la meitat del .
Ritschl, Herrmann, von Harnack Si bé l'Escola de Tubinga va estar sobretot influenciada per Hegel, la teologia liberal de finals del i principis del es va nodrir, sobretot, de fonts kantianes. Això, és clar, és coincident amb l'enfonsament de l'idealisme alemany (que va implicar la desconfiança en els sistemes idealistes metafísicament fundats) i amb el sorgiment correlatiu del neokantisme.
En aquesta fase, és de gran importància i influència Albrecht Ritschl (1822-1889), qui va trencar amb la teologia de l'Escola de Tubinga. Per a Ritschl, la crida de Crist consisteix a fundar el Regne de Déu a 'el més ençà', i aquesta fundació s'ha de comprendre com el veritable propòsit de la història. Aquí hi ha una afinitat notable amb la creença en el progrés típicament decimonònica i amb les idees de Baur.
Wilhelm Herrmann (1846-1926), si bé va tenir accentuacions i encunyacions pròpies, va seguir expandint la influència de Ritschl. En especial, perquè en la seva teologia, Crist era descrit com un cas exemplar de moralitat, i perquè els efectes de la fe haurien de reflectir-se de la mateixa forma en la moralitat de la societat. Rudolf Karl Bultmann, un estudiant de Herrmann i després famós professor a Marburg, mostra certa influència herrmanniana a la seva teologia kerigmàtica (Kerygma-Theologie), per la qual qual, i amb raó, se sol categoritzar Bultmann sota l'etiqueta de teòleg neoliberal. Per a Bultmann, la trobada amb Déu no aporta cap demostració del 'Jesús històric', sinó només una trobada amb la proclamació de Jesús, la qual cosa aporta nova comprensió del que significa alliberar-se del món (Entweltlichung). En qualsevol cas, es tracta sempre de reinterpretar l'evangeli a la llum de la immanència i historització modernes.