333px|miniatura|(1) Extensió suposada de la Gran Moràvia; (2) Retrat de Gengis Khan, responsable d'haver mirat d'envair Txèquia; (3) Estàtua homenatge a Jan Hus; (4) Escut d'armes de la dinastia Premíslida; (5) Manifestació a Praga per la unió de Txèquia i Eslovàquia; (6) Bandera d'Eslovàquia després de l'autodeterminació; (7) Manifestació a Lituània contra la invasió soviètica de Txecoslovàquia; (8) Bandera de Txèquia després de l'autodeterminació eslovaca.
Aquest article sobre la història de la República Txeca pretén cobrir la història del territori que pertany avui a la República Txeca, però que ha existit abans amb altres noms: Bohèmia o Bohèmia-Moràvia, País de la corona txeca, en fronteres que són més o menys les de l'estat actual.
Prehistòria Els primers homínids La República Txeca és dels països amb un passat arqueològic de recerques força nodrit. S'hi porten fent recerques arqueològiques des del fins hui. Fou de la mà de l'arqueòleg txec Josef Antonín Jíra que es fundà, de fet, el primer institut d'arqueologia txec. La darrera publicació més àmplia elaborada com a material de divulgació data del 2009 i conté prop de vuit volums. Ha estat elaborada per prop de 49 especialistes amb l'ajuda d'institucions com l'Acadèmia de les Ciències de la República Txeca. Hi destaquen autors com l'arqueòleg Evžen Neústupný.
Les restes més antigues d'homínids de què tinguem coneixement daten el Paleolític inferior (~2.500.000 fins al ~700.000). S'ha trobat força material dHomo erectus i d'''Homo heidelbergensis. El primer és un gènere d'homínid capaç d'aixecar-se sobre les dues cames i mantenir-s'hi. La primera descoberta d'un Homo erectus data de 1888 a Sumatra. Es caracteritza per ser una espècie robusta dHomo sapiens amb un esquelet postcranial constituït d'ossos voluminosos. Té una mandíbula potent i amb una capacitat cranial de 900 a 1200 cm. Mercès a l'abundància de troballes a Schudol i Libuš sabem que els Homo erectus eren excel·lents caçadors, capaços d'agarrar peces tan importants com el rinoceront, el bisó, el cérvol o el cavall.Homo hidelbergensis, per la seua banda, seria l'espècie d'homínid autòctona de Homo antecessor a Europa que s'hauria partit entre Àfrica i Europa. A banda, sabem actualment que les restes d'homes moderns a Txèquia com Homo sapiens ens duen vers el ~40.000. La interpretació de les troballes ens parlen d'un home amb una gran habilitat per a fabricar eines de pedra perfectament tallades. S'han trobat proves evidents d'això a Prosek, Silvenec, Sdlec i Ládví. En destaca el jaciment de Nebušice.
Per aquest darrer període destaquen arqueòlegs txecs com ara Jan Nepomuk Woldrich. A més de destacat geòleg, estudiat els jaciments arqueològics del sud de Bohèmia, entre l'Edat del Bronze i l'arribada dels pobles eslaus. Destaquen els seus treballs a České Budějovice, Týn nad Vltavou, Vodňany, Netolice, Volyn, Protivín i Písek.
El prehistòric txec és molt conegut mundialment per poblacions de caçadors-recol·lectors capaços de teixir, cremar terrisseria i amb un art simbòlic proper a Alemanya tal com presenten les restes de Venus fetes amb argila cremada (Dolní Věstonice (jaciment arqueològic)). S'han trobat, igualment, joies, enterraments amb ritual, etc, la qual cosa evidencia una espècie d'homínid característicament humana amb consciència d'ella mateixa i del seu entorn.
Vet ací alguns jaciments destacats: Gruta de Býčí skála Gruta de Koněprusy Gruta de Kůlna Gruta de Mladeč Abric de Šipka
La primera agricultura i vida sedentària
A la República Txeca també hi ha restes molt antigues de desenvolupament agrícola a Europa. Les evidències mostren una entrada ràpida del mode de vida sedentari, la qual cosa implica una nova cultura, una nova construcció societària amb noves formes de relacionar-se. El mode de supervivència canvia i, de retruc, s'experimenta un creixement espectacular del nombre d'habitants. En efecte, mercès a l'agricultura, l'home aconseguix guardar i domesticar, de forma que una part important de la població pot encarregar-se d'altres feines mentre creix demogràficament. D'ací aparïxen les primeres societats protoestatals.
El Neolític a la República Txeca està representat per una cultura amb ceràmica lineal, que és seguida per una cultura amb ceràmica punxada. A Moràvia, al final del Neolític, va aparèixer una cultura amb ceràmica pintada, influenciada pel cercle cultural de Lengyel. La gent vivia en assentaments xiquets a una mena de «cases comunals»". Ja cap al final del cultiu amb ceràmica lineal, aparïxen assentaments de gran alçada, grans edificis, sovint circulars amb propòsits poc clars.
L'adveniment dels metalls Edat del bronze
Amb el bronze tenim la primera cultura del metall a Txèquia. Vers el 2300 aC s'instal·la la cultura Únětice i perviurà fins aproximadament el 1600 aC. És la cultura més destacada però n'hi ha moltes més com la cultura Nitra, Chlopice-Veslé, grup Veterov, la cultura Lausitz Urnfield o la cultura Valatice. Situada al nord-oest de la Praga actual, s'han destapat prop de 1400 jaciments entre Txèquia i Eslovàquia, amb uns cinc-cents jaciments més a Polònia i uns cinc-cents més a Alemanya. La cultura Únětice va foragitar la indústria del bronze d'Europa central. Malgrat que inicialment es pensava que era així, hui sabem que la cultura d'Únětice no es deriva pas de la cultura campaniforme.
És una mena de cultura que es distingix per objectes metàl·lics força característics, com ara els lingots, les atxes planes, les dagues triangulars planes, els braçalets amb extremitats en espiral, etc. La presència d'armes en bronze denota d'una societat amb una certa jerarquia, sedentària i que domina el seu medi físic. Per les restes trobades a altres països, com ara Alemanya, amb el Disc de Nebra, sabem que era una cultura que tenia una visió pròpia del cosmos, probablement es dedicava ja a entendre el cel en allò que hui anomenem d'astronomia.
Vivien sobre colines amb ciutats xiquetes envoltades de palissades de fusta. Les cases també es feien de fusta i argila. Els murs podien ser decorats amb motiu geomètrics. Les estructures d'habitatge més típiques s'han trobat a la República Txeca. Inhumaven dels morts. Les necròpolis desenterrades deixen constància d'unes marques de riquesa i jerarquia social rares.
La seua economia es caracteritzava per la domesticació de la cabra, el porc i el bou. Es caçava el cérvol i el senglar. El cavall es domesticava i era igualment utilitzat per a l'enterrament de morts. Això apropa aquest tipus de cultura a les pràctiques que trobaríem a les estepes russes. Hi ha constància, finalment, d'una economia de comerç incipient entre Eslovàquia i la República Txeca.
Edat del ferro El ferro a la República Txeca hi viu l'evolució de les cultures anteriors i noves introduccions, vingudes del nou metall. És el cas de la cultura d'Hallstatt, la cultura Bylan i la cultura Horák. La cultura de Hallstatt és la més destacada perquè es va dispergir per tot el centre d'Europa. Rep aquest nom pel municipi de Hallstatt a Àustria.
Per bé que els historiadors identificaren durant molt de temps les cultures d'Hallstatt i La Tène com les originàries de les llengües celtes, alguns estudis recents posen en qüestió aquesta hipòtesi. A Àustria com a Hongria, els topònims celtes semblen formar un superestrat per sobre d'una capa de topònims més antics que Peter Anreiter designa com a Eastern Alpine Indo-European. La densitat dels noms dels llocs a alçada celta a la regió dels Alps orientals és menys important que a Anglaterra o França. Aquesta cultura tingué un gran desenvolupament. S'estén des de l'Edat fosca, és a dir, aproximadament cap al 1200 aC fins al -1400bc i fins i tot 3000aC en l'anomenada Edat del Ferro Mitjà.
Antiguitat Les guerres marcomàniques Ara fa relativament poc temps es pensava que el territori txec no havia estat objecte d'invasió romana. El testimoniatge del franc Paul Diacó, la correspondència de qui permet dir que hi hagué intercanvis entre Roma i celtes de Txèquia, havia estat contestat i es dubtava que Txèquia hagués estat ocupada per Roma. Descobertes recents a Brno (Moràvia) posen en dubte la historiografia i permeten de dir que Txèquia també es veié implicada a les anomenades guerres marcomàniques.
En efecte, el territori txec era ocupat pels celtes que malgrat la penetració a Moràvia dels romans, van poder resistir a les invasions romanes. Per això mateix l'Antiguitat de Txèquia no es nodreix del procés de romanització, com ara a altres nacions europees, sinó que perdura dins la cultura celta. Els celtes, però, hagueren de fer front a Roma durant el . Els anomenats marcomans semblen ser un grup germànic aparentat als sueus. Degué haver-hi durant el desplaçament de poblacions a Polònia i això marcà pressió demogràfica a les fronteres celtes de Txèquia amb Roma. L'emperador Marc Aureli guaità d'impedir l'avançament germànic al sòl romà durant gairebé tot el seu regant i, d'aquí, surten les Guerres Marcomàniques.
Les troballes realitzades l'any 2018 a Brno demostren doncs que els celtes també degueren de veure's implicats en aquestes guerres que confrontaren romans contra germànics. A partir de la Pannònia (actual Hongria), els romans van pujar fins a Moràvia: rastres del seu pas i alguns campaments foren descoberts sobretot a Olomouc. Tanmateix, les troballes són poc significatives perquè un mapa genèric permet dir que la República Txeca no fou ocupada per Roma de manera durable. El país és aleshores una frontera impenetrable que cal inserir en la frontera dels llims que constituïen una barrera sobre la qual Roma no aconseguix mai anar més enllà.
Edat d'or celta: les tribus bois
La civilització celta s'expandeix de Suïssa, concretament de La Tène, a la resta d'Europa i per bé que no resisteix a les invasions romanes a l'oest europeu, van ser presents a el que avui és Txèquia. Això confirma hi va haver continuïtat fins que la pressió demogràfica sorgida pels desplaçaments dels huns a les estepes, comença una nova etapa en què s'assimilen als pobles germànics. Durant el període de La Tène els cèltics s'expandeixen vers les illes britàniques, a la meitat oest de França, al Benelux, a la península Ibèrica, a Frísia, Pannònia i fins al centre d'Anatòlia amb alguns assentaments a Polònia.
No tenien alfabet propi però sí que tenien llengües pròpies. A cada indret on es van instal·lar, van fer servir els alfabets locals. En contacte amb altres pobles, s'hi aculturaren. Era una civilització que practicava una religió politeista, amb una estructura econòmica sedentària i recolzava en l'agricultura i els metalls. Per bé que Galícia és actualment assimilada a l'una de les nacions cèltiques, les llengües celtes han patit un gran retrocés fins a desaparèixer. Només es conserven a les illes britàniques, on pateixen la pressió de l'anglès.
La societat celta es regia per classes: el clergat, la noblesa i el poble. El clergat era compost de capellans els quals tenien una funció espiritual, de coneixement, mentre que la noblesa era composta per guerrers i dirigien el poble. Els sacerdots es deien druides i en un context de religió politeista tenien com a funció la garantia de l'ordre a la terra. És a dir, de connexió amb les divinitats i, com a tal, eren percebuts com a figures sàvies, capaces de guarir a través de plantes curatives.