Luz fou una revista publicada entre els anys 1897 i 1898. Malgrat la seva curta durada va tindre força rellevància en la ideologia catalana de finals del . Des dels seus inicis va estar lligada al moviment modernista, i més tard, ja a la seva segona etapa al simbolisme i decadentisme. En relatiu a aquest aspecte va destacar el seu constant enfrontament amb la revista Catalonia, partidària d'un fort catalanisme ideològic i polític, així com més inclinada cap al vessant vitalista del modernisme; rebutjant moltes vegades les idees estètiques lligades als corrents simbolistes i decadentistes.Gras Valero, Irene: El Decadentisme a Catalunya: Interrelació entre Literatura i Art. Cap.II "El Decadentisme a Catalunya" Universitat de Barcelona, 2009. pp 128-129 Va destacar per les col·laboracions de grans artistes contemporanis locals i estrangers; i les publicacions de números especials dedicats a figures rellevants com el número 5 de la segona època dedicat a Puvis de Chavannes.
Cal fer esment a la seva importància com a publicació pionera, que més tard va servir com a base a posteriors publicacions com: Quatre Gats (1898), Pèl & Ploma (1899-1904) i Joventut (1899-1906). Cabañas Guevara, Luis, "Cuarenta años de Barcelona, 1890-1930: recuerdos de la vida literaria, artística, teatral, mundana y pintoresca de la Ciudad", Ediciones Memphis S.L., Barcelona, 1944. Pàgines 23.
Naixement de la publicació Malgrat el seu títol en castellà, la revista Luz va ocupar un paper fonamental dintre del moviment literari i intel·lectual català dels darrers anys del . Els seus fundadors van ser l'escriptor Josep Maria Roviralta i Alemany, i el pintor Darío de Regoyos. Roviralta, va destacar per la seva posició com a gran industrial i mecenes de les arts. Era un entusiasta del Modernisme, fins al punt de ser un dels autors de referència del moviment amb la seva publicació el 1902 del llibre “Boires Baixes”. miniatura|esquerra|Autoretrat de Darío de Regoyos Es tracta d'una mena de drama poètic amb el Modernisme com a teló de fons. Molts autors l'han considerat irrepresentable per la seva complexitat de trama, i amb certs tocs maeterlinckians. La publicació anava acompanyada d'il·lustracions de Lluís Bonnin i una partitura musical obra d'Enric Granados. Luis Cabañas Guevara, fa una descripció de Roviralta i de la fundació de la revista:"Roviralta, un alborozado estudiante, ostentaba aparatosas chalinas, un chamberguillo, y fumaba, sempiternamente, la pipa. Escribe, dibuja, pinta y se prodiga en ingeniosidades y absurdos. Vivía humildemente y todavía no era rico más que en ensueños. Amigo de Regoyos, concibieron, los dos, la fundación de una revista reflectora del arte nuevo, y salió Luz, de forma rectangular, profusamente alargada. Ni redactores ni dibujantes permanentes; Bonnin hacía sutiles dibujos, y Roviralta, amparado en los seudónimos “Aldebarán” y “Jose María Blanca”, llenaba la mitad de la revista. Junto a los fotograbados, se presentaba la vieja aristocracia de aquellos sabrosos grabados de madera que encantaron a nuestros padres. "En la colaboración de Luz… resaltaban las firmas de Maragall, Pérez-Jorba, Adrián Gual y Alejandro Riquer. Marquina tradujo los “Yambos” de Andrés Chénier. Se dedicó un número a Puvis de Chabannes, e “Ifigenia en Taurida”, de Goethe, traducida por Maragall; otro a Maeterlinck. Luz vivió un año… "Regoyos y Roviralta concertaron la publicación en Luz y la edición, aparte, de “La España negra”, del poeta belga Verhaeren. Regoyos, tan inteligente como buenazo, la tradujo y la ilustró, imponiendo la nota oscura."
Format gràfic Pel que fa a les característiques formals de la revista, com va indicar Cabañas, destacà per l'originalitat del seu format allargat, 331x128 mm. Estava formada per dotze pàgines, en què els textos tenien la mateixa importància que les il·lustracions. El primer número va sortir a la venda el 15 de novembre de 1897. La seva publicació va patir una interrupció, per la qual cosa es considera que va tindre dues èpoques o etapes. La primera des del 15 de novembre de 1897 al 31 de gener de 1898, i la segona entre la segona setmana d'octubre de 1897 i la darrera setmana de desembre de 1898. Amb la segona etapa de publicació, també es va començar una nova numeració. En total es van publicar 18 números. A la primera etapa, en que apareixia quinzenalment, sis números; i a la segona, en que era setmanal, dotze. En el relatiu al seu preu, estava dins del que era habitual a l'època, 10 cèntims a la primera etapa, i 15 a la segona. Torrent, Joan, "Un periódico barcelonés: Luz", a Destino, 1.032, 18 de maig de 1957.
Comparació dels diferents tipus de format de revistes contemporànies, on destaca la forma allargada de Luz (331x128 mm), vers altres revistes com La Ilustración Ibérica, o Catalònia (280x190 mm).
Ideologia Aquest format característic, va contribuir a la seva identificació amb una exquisidesa decadent de forma immediata. Això també va fer que es reforcés i consolidés la identificació del modernisme i el decadentisme, i a la vegada es va considerar com una excentricitat, prestant-se millor que el vitalisme ibseniano-nietzscheà a la paròdia. Molas, Joaquim (Dir.), "Història de la literatura catalana. Part Moderna, Vol. VIII", Editorial Ariel S.A., Barcelona, 1987. Pàgina 103. El 1898, representa un any clau per al modernisme, en què es produeix una dicotomia entre els corrents vitalista i decadentista. A més aquesta data coincideix amb la desaparició de diverses figures fonamentals dins del decadentisme, així com el simbolisme, com P. Puvis de Chavannes, S. Mallarmé o G. Moureau. Això influirà directament en els continguts de la revista que arribarà a dedicar fins i tot números sencers a aquestes personalitats, com el cas de Puvis de Chavannes. Gras Valero, Irene: El Decadentisme a Catalunya: Interrelació entre Literatura i Art. Cap.II "El Decadentisme a Catalunya" Universitat de Barcelona, 2009. pàg. 166. Posteriorment, fruit d'una creixent agressivitat i intolerància dels partidaris del decadentisme, la revista sorgirà a la seva segona època com un òrgan de propaganda d'aquest corrent. Aquesta reacció antidecadent estigué present en altres publicacions contemporànies com Catalonia, on es va matisar concretament allò que es rebutjava; tal com afirma J. Castellanos no és el simbolisme i decadentisme com a tal, sinó el “simbolisme abstracte” i el “decadentisme anihilador”. Castellanos, J: “Corrents Estétics (1898-1905)”, dins Actes del Col·loqui internacional sobre el Modernisme: 16-18 de desembre de 1982, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988. Pàg. 168. Miquel Utrillo en la presentació de la segona etapa fa les següents declaracions: "como está en nuestra misma esencia (el modernisme) simpatizar con todo cuanto se haga en Arte, nunca atacaremos despiadadamente a los que, dentro o fuera de España, nos hayan iluminado con algún nuevo destello, por tenue que sea".,A. L. de Barán (Miquel Utrillo), Arte Joven. “Luz”, 2ª època, número 1 (2a setmana d'octubre de 1898), pàg. 2. Amb aquestes paraules deixa entreveure clarament que altres publicacions amb les seves crítiques dels simbolistes sí que han traït el principi fonamental del modernisme, a més Utrillo afegeix que s'està referint a uns recents atacs contra Mallarmé i Verlaine. Encara que no esmenta ningú, és indubtable que fa referència a l'article de Pérez Jorba a la revista Catalònia. Molas, Joaquim (Dir.),Op. Cit. Pàgina 111. A partir del número 8 de la segona època, la revista canvia de direcció quan passen a ser-ne els redactors principals els joves escriptors Eduardo Marquina i Luis de Zulueta, introduint el vitalisme com a fil conductor de la publicació. Aquest canvi progressiu és present en el mateix número 8 amb un poema vitalista de Marquina, que encara s'alterna amb traduccions de Verlaine; al número 9 ja apareixen dos poemes vitalistes, un de Marquina i l'altre de Zulueta; al 10, un llarg poema de Marquina “La canción triunfal de las ideas”; l'11 comença amb un fragment de l'antisimbolista ¿Qué es el arte?, de Tolstoi, i dos poemes de Marquina i Zulueta; el 12 s'obre amb un comentari sobre el mateix llibre de Tolstoi, al qual s'afegeixen dos poemes novament de Marquina i Zulueta, i el debut literari d'un amic d'aquests, Josep Pijoan, amb un escrit de caràcter nietzschià “Canto de Prometeo delante de la llama de la Vida”. Molas, Joaquim (Dir.),Op. Cit. Pàgina 113. En els darrers números també cal fer esment als escrits de la España Negra de E. Verhaeren, fets el 1888 durant un viatge a la península en companyia de D. de Regoyos. Aquestes publicacions però, es van veure interrompudes per la sobtada desaparició de la revista, i serien publicades l'any següent, el 1899 en una edició definitiva sota el mateix nom a càrrec del mateix Regoyos. Gras Valero, Irene: El Decadentisme a Catalunya: Interrelació entre Literatura i Art. Cap.II "El Decadentisme a Catalunya" Universitat de Barcelona, 2009. pàg. 172. miniatura|Retrat de Josep Pijoan per Ramon Casas (MNAC) Temàtica Temàticament, destaquen els textos decadentistes i les traduccions de Verlaine i Maeterlinck, ídols dels fundadors de la revista, en els quals es van inspirar en nombroses ocasions. Paral·lelament, la revista va prendre el caràcter de portaveu del Modernisme més radical, que es manifestava públicament en les arquitectures, obres d'art i vestimenta dels seus autors i seguidors. Al primer número de la revista, els seus fundadors van publicar un manifest, al·legant que no es consideraven, ni era la seva voluntat ser polítics, filòsofs, ni crear res de nou; però sí ser el “portaestandarte de todo lo nuevo”. Encara que, el principal mèrit de Luz tal com afirma Cabañas, és haver servit de precedent i font directa a posteriors publicacions de gran rellevància com Quatre Gats (1898), Pèl & Ploma (1899-1904) i Joventut (1899-1906).
Col·laboradors Els articles que la formaven estaven escrits tant en castellà com en català, destacant aquests darrers per la rellevància dels seus autors. A més dels esmentats per Cabañas, cal fer esment a altres com Santiago Rusiñol, Enric de Fuentes, Josep Pijoan, Jaume Massó i Torrents i Josep Aladern. Respecte als il·lustradors, van col·laborar-hi Isidre Nonell, Ricard Canals, Eveli Torent i Ricard Opisso. A banda dels articles pertinents, a cada número de la revista es publicava una secció de “Cançons populars catalanes”, harmonitzades pel mestre Joan Gay. Torrent, Joan, "Història de la premsa catalana", Vol. II, Editorial Bruguera, Barcelona, 1966. Pàg. 222.
Relació de continguts