miniatura|Mans en oració, d'Albrecht Dürer. La pregària o oració és una invocació o acte que pretén activar una relació amb un objecte de culte mitjançant una comunicació deliberada. En sentit estricte, el terme es refereix a un acte de súplica o intercessió dirigit cap a una divinitat o un avantpassat divinitzat. De manera més general, l'oració també pot tenir el propòsit d'acció de gràcies o de lloança. En religió comparada està estretament associada amb formes més abstractes de meditació.F.B. Jevons, An Introduction to the Study of Comparative Religion (1908), p. 73 L'oració pot prendre diverses formes: pot formar part d'una litúrgia o ritual establert, i es pot practicar en soledat o en grup.
L'acte de pregària està testimoniat en fonts escrites ja fa cinc mil anys. La majoria de les religions principals impliquen l'oració d'una manera o altra; alguns ritualitzen l'acte, requerint una seqüència estricta d'accions o posant una restricció a qui té permís per pregar, mentre que altres ensenyen que l'oració pot ser practicada espontàniament per qualsevol en qualsevol moment.
Etimologia El terme català pregària prové del llatí medieval precaria. El llatí de la Vulgata és , que es tradueix al grec com προσευχήSinònims bíblics o alternatius per προσευχή: εὐχή, δέησις, ἔντευξις, εὐχαριστία, αἴτημα, ἱκετηρία. Richard C. Trench, Synonyms of the New Testament, s.v. εὐχή. al seu torn la traducció de la Septuaginta de l'hebreu bíblic és tĕphillah.Strong's Concordance H8605.
Pràctica Diverses tradicions espirituals ofereixen una gran varietat d'actes devocionals. Hi ha oracions del matí i del vespre, accions de gràcies durant els àpats i gestos físics de reverències. Alguns cristians pleguen les mans. Alguns nadius americans consideren la dansa com una forma d'oració. Els hindús canten mantres. L'oració jueva pot implicar balancejar-se cap endavant i cap enrere i inclinar-se.. This practice is known, in Yiddish, as shuckling. L'oració musulmana implica inclinar-se, agenollar-se i postrar-se, mentre que alguns sufís es giren. Els quàquers solen callar. Alguns resen segons rituals i litúrgies normalitzats, mentre que altres prefereixen les oracions extemporànies; altres combinen els dos.
Tipologies i modalitats Friedrich Heiler (1892-1967), a la Tipologia sistemàtica de l'oració, enumera sis tipus d'oració: primitiva, ritual, cultural grega, filosòfica, mística i profètica. Algunes formes d'oració requereixen una forma ritual prèvia de neteja o purificació, com en ghusl i wudhu.
L'oració pot tenir lloc de manera privada i individual (de vegades anomenada pregària afectiva), o col·lectivament, compartida o dirigida en nom de creients d'una tradició de fe específica o d'un grup més ampli de persones. L'oració es pot incorporar a una "vida de pensament" diària, en la qual un està en constant comunicació amb un déu. Algunes persones resen durant tot el que passa durant el dia i busquen orientació a mesura que avança el dia. La relació constant amb Jesús es considera realment com un requisit en diverses denominacions cristianes. Hi pot haver moltes respostes diferents a l'oració, de la mateixa manera que hi ha moltes maneres d'interpretar una resposta a una pregunta, si de fet hi ha una resposta.
Algunes tradicions distingeixen entre l'oració contemplativa i meditativa.
Els actes exteriors que poden acompanyar l'oració inclouen la unció amb oli;See, for example, tocar una campana; cremar encens o paper; encendre una o més espelmes; dirigir-se a una direcció específica (per exemple, cap a la Meca o cap a l'Est);See for example Origen On Prayer, cited in i fent el senyal de la creu. Un acte menys notable relacionat amb l'oració és el dejuni.
Es poden assumir diverses postures corporals, sovint amb un significat específic (principalment respecte o adoració) associat a elles: dempeus; assegut; agenollat; postrat a terra; ulls oberts; ulls tancats; mans plegades o juntes; mans aixecades; agafar-se de la mà amb els altres; una imposició de mans i altres. Les oracions es poden recitar de memòria, llegir-se d'un llibre d'oracions o compondre's espontàniament o "improvisadament". Es poden dir, cantar o cantar. Poden tenir o no un acompanyament musical. Pot haver-hi un temps de silenci exterior mentre les oracions s'ofereixen mentalment. Sovint, hi ha oracions per a ocasions específiques, com ara la benedicció d'un àpat, el naixement o la mort d'un ésser estimat, altres esdeveniments significatius en la vida d'un creient o dies de l'any que tenen un significat religiós especial. A continuació es detallen els detalls corresponents a tradicions específiques.
Història miniatura|Una posició de genolls amb les mans alçades expressava "súplica" a l'antiguitat clàssica. La paraula per a "oració" i per a "súplica" és idèntica a les llengües antigues (oratio, προσευχή, תְּפִלָּה, etc.), sense distinció terminològica entre les súpliques dirigides als poders humans i no als divins. Estatueta coneguda com "Pregant alemany" o "bàrbar suplicant". No se sap si aquesta figura es va situar originàriament en un context de pregària religiosa o de rendició militar. Antropològicament, el concepte d'oració està estretament relacionat amb el de rendició i la súplica. La postura tradicional de l'oració a l'Europa medieval és agenollada o supinada amb les mans entrellaçades, a l'antiguitat més típicament amb les mans aixecades. La postura d'oració cristiana primitiva era dempeus, mirant al cel, amb els braços estesos i el cap nu. Aquesta és la postura d'oració pagana precristiana (excepte el cap nu, que es va prescriure per als homes a I Corintis 11:4, en el paganisme romà, el cap s'havia de cobrir amb l'oració). Algunes figures cretenques i xipriotes de l'edat del bronze final, amb els braços alçats, s'han interpretat com a adoradors. La seva postura és ajupit amb les mans alçades relacionada amb el gest universal de "mans amunt" de rendició. La postura de genolls amb les mans entrellaçades sembla haver-se introduït només a l'inici del període altmedieval, presumiblement adoptada a partir d'un gest d'homenatge feudal.
Encara que l'oració en el seu sentit literal no s'utilitza en l'animisme, la comunicació amb el món dels esperits és vital per a la forma de vida animista. S'aconsegueix normalment a través d'un xaman que, mitjançant un tràngol, accedeix al món dels esperits i després mostra els pensaments dels esperits a la gent. Altres maneres de rebre missatges dels esperits inclouen l'ús de l'astrologia o la contemplació dels endevins i els curanderos.
Algunes de les obres literàries més antigues, com l'himne del temple de Kesh (c. segle 26 aC), és la litúrgia adreçada a les divinitats i, per tant, tècnicament "l'oració". Els textos de les piràmides egípcies d'aproximadament el mateix període contenen de manera similar encanteris o conjurs adreçats als déus. En el sentit més fluix, en forma de pensament màgic combinat amb animisme, antropòlegs com Sir Edward Burnett Tylor i Sir James George han argumentat que l'oració representa un universal cultural humà, que hauria estat present des de l'aparició de la modernitat conductual de Frazer.
Hi ha registres fiables disponibles per a les religions politeistes de l'Edat del Ferro, sobretot la religió grega antiga, que va influir fortament en la religió romana. Aquestes tradicions religioses van ser desenvolupaments directes de les religions anteriors de l'Edat del Bronze. L'oració cerimonial era molt formulada i ritualitzada.
En el politeisme antic, el culte als avantpassats no es distingeix del culte teista (vegeu també l'euhemerisme). Els vestigis del culte als avantpassats persisteixen, d'una manera o una altra, en les tradicions religioses modernes d'arreu del món, sobretot a la religió xintoista japonesa, la religió popular vietnamita i la religió popular xinesa. Les pràctiques implicades en l'oració xintoista estan molt influenciades pel budisme; El budisme japonès també ha estat fortament influenciat pel xintoisme al seu torn. Les oracions xintoistes sovint consisteixen en desitjos o favors demanats al kami, en lloc de llargs elogis o devocions. La pràctica de l'exvot és universal i està atestada almenys des de l'edat del bronze. En Shinto, això pren la forma d'una petita tauleta de fusta, anomenada ema.
Les oracions en etrusc van ser utilitzades al món romà pels àugurs i altres oracles molt després que l'etrusc es convertís en una llengua morta. La Carmen Arvale i la Carmen Saliare són dos exemplars d'oracions parcialment conservades que semblen inintel·ligibles als seus escribes i el llenguatge dels quals està ple d'arcaismes i passatges difícils.
Les oracions i els sacrificis romans es van imaginar com a negocis legals entre la deïtat i el devot. El principi romà s'expressava com do ut des: "Jo dono, perquè tu donis". El tractat d'agricultura de Cató el Vell conté molts exemples d'oracions tradicionals conservades; en un, un pagès s'adreça a la deïtat desconeguda d'un bosc possiblement sagrat, i sacrifica un porc per aplacar el déu o la deessa del lloc i demanar-li permís per talar alguns arbres de l'arbreda.P.ex. Cato's Mars Prayer, found in De Agri Cultura (141), English translation at: miniatura|La valquíria Sigrdrífa fa una pregària nòrdica pagana en Sigrdrífumál; il·lustració d' Arthur Rackham Les religions celtes, germàniques i eslaves són registrades molt més tard, i molt més fragmentàriament, que les religions de l'antiguitat clàssica. No obstant això, mostren un paral·lelisme substancial amb les religions més ben documentades de l'edat del ferro. En el cas de la religió germànica, la pràctica de l'oració està acreditada de manera fiable, però no es registra cap litúrgia real des del primer període (època romana). Hi ha constància d'una pregària en nòrdic antic en forma de dramatització en la poesia escalda. Aquesta pregària està registrada en estrofes2 i3 del poema Sigrdrífumál, compilat al segle XIII Edda poètica a partir de fonts tradicionals anteriors, on la valquíria Sigrdrífa resa als déus i a la terra després de ser despertada per l'heroi Sigurd. Al capítol s'esmenta una pregària a Odin2 de la saga Völsunga on el rei Rerir prega per un nen. En l'estrofa9 del poema Oddrúnargrátr, es fa una pregària a les "ànimes en pena amables, Frigg i Freyja, i a molts déus. Al capítol 21 de la saga Jómsvíkinga, desitjant capgirar el rumb de la batalla de Hjörungavágr, Haakon Sigurdsson finalment va trobar les seves oracions contestat per les deesses Þorgerðr Hölgabrúðr i Irpa. La religió popular a l'època medieval va produir sincretismes entre les tradicions precristianes i cristianes. Un exemple és l'encant anglosaxó del segle XI Æcerbot per a la fertilitat dels cultius i la terra, o el Wið færstice mèdic. L'oració de Wessobrunn del segle VIII s'ha proposat com una pregària pagana cristianitzada i comparada amb la pagana VöluspáLambdin, Laura C and Robert T. (2000). Encyclopedia of Medieval Literature, p. 227. Greenwood Publishing Group i els Conjurs de Merseburg, aquests últims registrats al o X però d'orígens tradicionals molt més antics.Wells, C.J." (1985). German, a Linguistic History to 1945: A Linguistic History to 1945, p. 51. Oxford University Press
En la mitologia aborigen australiana, xamans aborígens utilitzen maban o mabain, el material que es creu que els dona els seus poders. Se sap que els indis pueblo feien servir bastons de pregària, és a dir, pals amb plomes enganxades com a ofrenes suplicatòries. Els indis de l'ètnia hopi també utilitzaven pals de pregària, però hi van adjuntar una petita bossa de menjar sagrat.
Tipus Peticions directes Hi ha diferents formes d'oració. Un d'ells és apel·lar directament a una deïtat perquè concedeixi les seves peticions. Alguns han anomenat això com l'enfocament social de l'oració.