miniatura|El Mur de les Lamentacions La història d'Israel s'inicia amb la Declaració d'Independència d'Israel el 1948. Aquesta fita històrica es va aconseguir després de més de seixanta anys d'esforços polítics i diplomàtics pel moviment sionista dels jueus per establir una nació jueva sobirana a la terra que consideraven la seva pàtria, l'antiga terra d'Israel, també coneguda com a Palestina o Judea des dels temps romans.
Abans de la fundació de l'estat d'Israel miniatura|Massada Segons el punt de vista tradicional, al voltant del , el primer d'una sèrie de regnes i estats israelites s'establiren al territori actual d'Israel, els quals governaren la regió, intermitentment, durant mil anys.. "For a thousand years Jerusalem was the seat of Jewish sovereignty, the household site of kings, the location of its legislative councils and courts." Entre els temps dels regnes israelites i les conquestes musulmanes del , el territori fou conquerit pels assiris, els babilonis, els grecs, els romans, els sassànides i els romans d'Orient.
El 63 aC Pompeu acaba el regnat dels macabeus i Judea esdevé regne client de l'Imperi Romà. El 6 dC August deposa al rei Arquelau de Judea i s'estableix la província de Judea, una prefectura depenent del governador de la província romana de Síria. L'any 66 dC la població jueva es va rebel·lar contra l'Imperi Romà. Quatre anys més tard, el 4 d'agost de 70 dC les legions romanes sota Tit Flavi Sabí Vespasià van reconquerir i destruir gran part de Jerusalem i el Segon Temple. Galilea es va convertir en el nou centre de la vida jueva Israel durant diversos segles, i la presència jueva al territori disminuí després del fracàs de la revolta de Bar Kokhebà contra l'Imperi Romà el 132 dC i la subsegüent expulsió dels jueus a gran escala.
L'any 629 dC, l'emperador romà d'Orient Heracli dirigí una massacre i expulsió dels jueus, després de la qual la població jueva arribà al seu punt més baix. Tot i que la major part de la població jueva es concentrà a la regió de Galilea en comptes de Judea, la Mixnà i una part del Talmud, alguns dels texts religiosos més importants del judaisme, foren escrits durant aquest període. El territori fou remogut de l'Imperi Romà d'Orient prop del 636 dC durant les primeres conquestes musulmanes, amb les victòries àrabs a Ajnadain el 634 i a Yarmuk el 636. El 638, el califa Omar, construí una mesquita sobre les ruïnes del temple jueu, que havia estat destruït pels romans, i el 691, el novè califa, Abd al-Malik, construí la Cúpula de la Roca i la mesquita d'Al-Aqsa en el seu lloc. Després de la conquesta àrab, la majoria de la població fou arabitzada en cultura i llengua, i la majoria es convertí a l'islam.Palestine, Modern . MSN Encarta. [Consulta: 16 de juliol de 2009] La regió fou controlada pels omeies, els abbàssides i els croats durant els sis segles següents, abans de passar les mans del soldanat de Mameluc el 1260. El 1516, el territori esdevingué part de l'Imperi Otomà, el qual governà la regió fins al .
Palestina moderna i la migració jueva miniatura|Theodor Herzl Ibrahim Paixà d'Egipte, fill del virrei Muhammad Ali, qui, poc abans havia aconseguit l'autonomia d'Egipte dins la sobirania de l'Imperi Otomà, introduí a Palestina, el 1832, les escoles seculars i els drets civils per als cristians, jueus i musulmans a Palestina, però el poble es revoltà a causa dels impostos elevats i el servei militar obligatori. L'autoritat otomana tornà a imposar-se amb la intervenció de les forces europees que forçaren Ibrahim a retirar-se. El govern otomà havia estat forçat a atorgar a les potències europees alguns privilegis, per tal d'evitar la fallida econòmica; aquests privilegis incloïen l'entrada de cònsols no només a Jerusalem, sinó també a les costes de Gaza, Haifa i Jaffa, on promovien els béns europeus mitjançant els mercaders àrabs cristians. A més a més, també se'ls atorgà més control dels Llocs Sagrats de Jerusalem i es permeteren més assentaments europeus i l'adquisició de terres a Palestina. Tot i que pocs cristians s'hi establiren, a partir de la dècada de 1880, hi arribà un gran nombre de jueus.
La primera gran onada migratòria jueva moderna, coneguda com la Primera Aliyà (Hebrew: עלייה), començà el 1881, amb la fugida massiva dels jueus dels pogroms de l'Europa oriental. Tot i que teòricament ja existia el moviment sionista, Theodor Herzl és considerat el fundador del sionisme polític, "How did Theodor Herzl, an assimilated German nationalist in the 1880s, suddenly in the 1890s become the founder of Zionism?" un moviment que volia establir un Estat jueu al territori històric de Palestina, i posant la Qüestió Jueva dins el pla internacional. El 1896, publicà Der Judenstaat ("L'Estat Jueu"), oferint la seva visió d'un estat futur, i l'any següent presidí el primer Congrés Sionista Mundial.
La Segona Aliyà (1904-1914), començà després del pogrom de Kixiniov (Ara Chişinău). Prop de 40.000 jueus s'establiren a Palestina. La primera i la segona onada migratòria estava integrada principalment per jueus ortodoxos,. "As with the First Aliyah, most Second Aliyah migrants were non-Zionist orthodox Jews..." però la segona aliyà també inclogué pioners socialistes que establiren el moviment dels quibuts. Durant la Primera Guerra Mundial, el secretari britànic d'afers exteriors Arthur Balfour publicà la Declaració Balfour de 1917 la qual veia "favorablement l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu". A petició d'Edwin Smauel Montagu i el Lord Curzon, s'afegí una línia establint que "s'entén clarament que res no es farà que perjudiqui els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves de Palestina, o els drets i l'estatus polític dels jueus en cap altre país."
El nacionalisme àrab, la migració jueva i la Primera Guerra Mundial Els àrabs palestins començaren a desenvolupar idees nacionalistes relacionades amb el corrent de l'arabisme que establia que els àrabs eren un poble distint amb una història i relació els uns amb els altres basat en la seva llengua comuna, l'àrab. La revolució dels Joves Turcs el 1908 i l'expulsió del sultà Abdul-Hamid el 1909 incrementaren el nacionalisme dels turcs i els àrabs, sovint en conflicte. El Congrés Àrab demanà un "govern descentralitzat per a les províncies àrabs i el reconeixement de l'àrab com a llengua oficial". Els turcs, després de la Primera Guerra Mundial reaccionaren amb violència en contra de les manifestacions del nacionalisme àrab.
L'Imperi Otomà entrà a la Primera Guerra Mundial al costat d'Alemanya i Àustria-Hongria el 1914, la qual cosa provocà l'aproprament entre Regne Unit i els àrabs i els sionistes, ja que en encoratjar el nacionalisme antiotomà debilitava el seu enemic. Per una banda, els àrabs palestins argumentaven que en la carta entre Sir Herny McMachon, l'alt commisionat britànic a Egipte i Hussen ibn Ali, l'emir de Mecca, els britànics havien promès la independència de Palestina.Palestine. Encyclopedia Britannica. [Consulta: 17 de juliol de 2009] Per altra banda, Arthur Balfour, el secretari britànic d'afers exteriors, en una altra carta dirigida al Lord Lionel Walter Rothschild expressà el seu desig per l'establiment d'una llar nacional per al poble jueu a Palestina, en allò que es coneix com la Declaració Balfour de 1917. Tanmateix, el Regne Unit, França i Rússia havien planejat, en els Acords Sykes-Picot, el futur del territori. El 20 de març de 1920, els delegats palestins rebutjaren la Declaració de Balfour el Congrés general siri, però l'abril del 1920, en una conferència de pau a San Remo, Itàlia, els aliats dividiren els territoris: Síria i el Líban serien administrats per França i Palestina pel Regne Unit.
El 1922, la Lliga de Nacions atorgà al Regne Unit el mandat britànic de Palestina sota els termes similars als de la Declaració de Balfour. La població del territori era predominantment àrab musulmana, mentre que l'àrea urbana més gran de la regió, Jerusalem, era predominantment jueva.J. V. W. Shaw, "A Survey of Palestine, Vol 1: Prepared in December 1945 and January 1946 for the Information of the Anglo-American Committee of Inquiry", Reprinted 1991 by The Institute for Palestine Studies, Washington, D.C., pages 148 La tercera i la quarta aliyà (1924-1929) portaren 100.000 jueus a Palestina, però des de 1921, els britànics imposaren límits a la immigració jueva.
El sorgiment del nazisme la dècada de 1930, produí la cinquena aliyà, amb un influx d'un quart de milió de jueus i provocà la revolta àrab de 1936-1939 i els britànics posaren un límit a la immigració en el Paper Blanc de 1939. Ja que molts països del món rebutjaren l'entrada de refugiats de l'Holocaust, s'organitzà un moviment clandestí conegut com el Aliyà Bet per portar jueus a Palestina. Després de la Segona Guerra Mundial els jueus representaven el 33% de la població palestina.
Segona Guerra Mundial i independència d'Israel Durant la Segona Guerra Mundial, els jueus foren perseguits i assassinats en un pla sistemàtic dels nazis.Israel . History. MSN Encarta. [Consulta: 17 de juliol de 2009] Als territoris ocupats pels nazis, els jueus eren transferits a guetos i eventualment als camps de concentració, on moriren entre 5,6 i 5,9 milions de jueus en la xoà. Una conferència sionista a Nova York el maig de 1942, establí el Programa de Biltmore, el qual rebutjava les restriccions britàniques a la immigració jueva i demanava el compliment de la Declaració de Balfour. Tot i així, les restriccions britàniques continuaren i s'intensificaren els anys posteriors a la fi de la guerra, per la qual cosa, la comunitat jueva instituí una xarxa d'immigració il·legal.
Després de la guerra, el govern britànic provà de negociar una solució, però, el 1947, declarà que no podia aconseguir cap solució acceptable tant per als àrabs com per als jueus, i renuncià al mandat de Palestina. La nova Organització de les Nacions Unides aprovà amb una majoria de dos-terços el Pla de Partició de l'ONU, en la Resolució 181 de l'Assemblea General, el 29 de novembre de 1947, dividint el territori en dos estats: un d'àrab i un de jueu. Jerusalem seria designada com a ciutat internacional — un corpus separatum — administrat per l'ONU per prevenir els conflictes sobre el seu estatus. La comunitat jueva acceptà el pla, però la Lliga Àrab l'Alt Comitè Àrab el rebutjaren. L'1 de desembre de 1947, l'Alt Comitè Àrab proclamà una vaga de tres dies i la violència esclatà al territori.
El 14 de maig de 1948, el dia anterior a la fi del Mandat Britànic, l'Agència Jueva proclamà la independència i anomenà el país "Israel", segons el pla de partició de l'ONU. L'endemà, els exèrcits de cinc països àrabs—Egipte, Síria, Jordània, el Líban i l'Iraq—envaïren Israel, segons el pla del comand militar àrab d'abril. Tanmateix, atesa la divisió entre els governants àrabs mateixos, que sospitaven que el rei Abd Allah ibn Husayn de Transjordània volia dominar Palestina, les forces israelianes pogueren repel·lir els exèrcits invasors i aconseguiren guanys territorials que expandien llurs fronteres més enllà dels límits del pla de partició original. Des del començament del conflicte, els atacs sionistes havien produït un èxode de la població palestina; en total, per a l'armistici de 1949, i a conseqüència de la guerra, més de 700.000 palestins havien fugit a les àrees àrabs de Palestina o als altres estats àrabs, (U.N. General Assembly Official Records, Fifth Session, Supplement No. 18, Document A/1367/Rev. 1)