El solitari de l'illa Rodrigues o solitari de Rodrigues (Pezophaps solitaria) era un ocell no volador extint que era endèmic de l'illa de Rodrigues, a l'est de Madagascar, a l'oceà Índic.
Genèticament dins de la família dels Columbidae, estava més estretament relacionat amb el també extingit dodo de l'illa propera Maurici, els dos formant la subfamília dels ràfids. El colom de Nicobar (Caloenas nicobarica) és el seu parent genètic viu més proper.
Els solitari de Rodrigues creixien fins a la mida dels cignes i van demostrar un dimorfisme sexual pronunciat. Els mascles eren molt més grossos que les femelles i mesuraven fins a 90 cm de llarg i 28 kg de pes, en contrast amb els 70 cm i 17 kg de les femelles. El seu plomatge era gris i marró; la femella era més pàl·lida que el mascle. Tenia una protuberància negra a la base del bec una mica ganxot, i el coll i les potes eren llargs. Els dos sexes eren molt territorials, amb grans protuberàncies negres a les ales que s'utilitzaven en combat. El solitari de Rodrigues posava un únic ou que era incubat pels dos sexes. Les pedres del pedrer ajudava a digerir el seu menjar, que incloïa fruita i llavors.
Esmentat per primera vegada durant el , el solitari de Rodrigues va ser descrit en detall per François Leguat, el cap d'un grup de refugiats hugonots francesos que van ser abandonats a Rodrigues el 1691-1693. El solitari de Rodrigues va ser caçat pels humans i pels animals introduïts, i es va extingir a finals del .
A part del relat i el dibuix de Leguat, i algunes altres descripcions contemporànies, no es va saber res de l'ocell fins que es van trobar uns quants ossos subfòssils en una cova el 1786. Posteriorment s'han excavat milers d'ossos. És l'únic ocell extingit amb una antiga constel·lació que porta el seu nom, Turdus Solitarius.
Taxonomia L'explorador francès François Leguat va ser el primer a referir-se a l'ocell com a «solitaire» («solitari», en referència als seus hàbits solitaris), però s'ha suggerit que va agafar el nom d'un tractat de 1689 del seu patrocinador, el marquès Henri Duquesne, que utilitzava el nom «solitaire» en referència a l'ibis de la Reunió (Threskiornis solitarius). L'ocell va ser nomenat científicament per primera vegada l'any 1789 com a espècie de dodo (Didus solitarius, basat en la descripció de Leguat) pel naturalista alemany Johann Friedrich Gmelin a la tretzena edició de Systema Naturae. El 1786, es van descobrir en una cova ossos subfòssils del solitari de Rodrigues incrustats en estalagmites i enviats al naturalista francès Georges Cuvier cap al 1830. Per motius desconeguts, va afirmar que s'havien trobat recentment a Maurici, fet que va causar confusió, fins que es van comparar amb altres ossos de Rodrigues que es van trobar que pertanyien a la mateixa espècie.
Els naturalistes anglesos Hugh Edwin Strickland i Alexander Gordon Melville van suggerir la comuna descendència del solitari de Rodrigues i del dodo el 1848. Van disseccionar l'únic exemplar de dodo conegut amb teixit tou, comparant-lo amb les poques restes de solitari de Rodrigues disponibles aleshores. Strickland va afirmar que, tot i que no són idèntics, aquests ocells compartien molts trets distintius en els ossos de les cames, que d'altra banda només es coneixien als coloms. El fet que el solitari de Rodrigues ponia només un ou, fos frugívor, monògam i cuidés les seves cries també va donar suport a aquesta relació. Strickland va reconèixer la seva distinció genèrica i va anomenar el nou gènere Pezophaps (del grec antic πεζός «pezos», pedestre) i φάψ («haps», colom). Les diferències entre els sexes de l'ocell eren tan grans que Strickland va pensar que pertanyien a dues espècies, anomenant l'ocell femella més petit Pezophaps minor.
Durant la dècada del 1860 es van recuperar subfòssils addicionals, però es van trobar restes més completes durant el trànsit de Venus de 1874, ja que es va localitzar una estació d'observació a l'illa. Moltes d'aquestes excavacions van ser sol·licitades pels ornitòlegs (i germans) anglesos Alfred Newton i Edward Newton, que les van utilitzar per descriure l'osteologia de l'ocell amb detall. Es van excavar milers d'ossos i es van compondre esquelets muntats a partir de les restes de diversos exemplars. L'estudi de les característiques esquelètiques dels Newton va indicar que el solitari era morfològicament intermedi entre el dodo i els coloms ordinaris, però es diferenciava d'ells pel seu únic pom carpià.
miniatura|Les primeres restes incrustades en estalagmites d'aquest ocell conegudes el 1848Alguns científics creien que la Reunió era la llar no només d'un «dodo blanc», sinó també d'un ocell blanc semblant al solitari de Rodrigues, que ara es creu que són interpretacions errònies dels antics informes de l'ibis de la Reunió. Una descripció atípica del d'un dodo i ossos trobats a Rodrigues, ara se sap que pertanyien al solitari de Rodrigues, va portar el taxidermista britànic Abraham Dee Bartlett a anomenar una nova espècie, Didus nazarenus; ara és un sinònim júnior d'aquesta espècie.
En un moment es va suggerir que l'esquelet d'aquesta espècie és el millor descrit després del dels humans. Malgrat l'evidència, alguns estudiosos posteriors dubtaven de la història de Leguat i de l'existència del solitari de Rodrigues. El 1921, el lingüista estatunidenc Geoffroy Atkinson va afirmar que les memòries de Leguat eren només una novel·la, i que l'home ni tan sols havia existit, i el 1955, l'ecologista britànic George Evelyn Hutchinson va dubtar d'aspectes de la biologia de l'ocell esmentats per Leguat. Avui dia, s'accepta àmpliament que les memòries de Leguat són observacions creïbles de l'ocell en vida.
Durant molts anys el dodo i el solitari de Rodrigues van ser col·locats en una família pròpia, els ràfids (Raphidae, abans Dididae), perquè les seves relacions exactes amb altres coloms estaven sense resoldre. Cadascun també es va situar en una família monotípica (Raphidae i Pezophapidae, respectivament), ja que es pensava que havien evolucionat les seves semblances de manera independent. Des d'aleshores, l'anàlisi osteològica i d'ADN ha portat a la dissolució de la família Raphidae, i el dodo i el solitari de Rodrigues ara es troben a la seva pròpia subfamília, Raphinae, dins de la família Columbidae.
Evolució L'any 2002, la genetista estatunidenca Beth Shapiro i els seus col·legues van analitzar per primera vegada l'ADN del dodo i del solitari de Rodrigues. La comparació del citocrom b mitocondrial i de les seqüències 12S d'ARNr aïllades del fèmur d'un solitari de Rodrigues i el tars d'un dodo va confirmar la seva estreta relació i la seva col·locació dins dels Columbidae. Es va interpretar que l'evidència genètica mostrava que el colom de Nicòbar (Caloenas nicobarica) del sud-est asiàtic era el seu parent viu més proper, seguit dels goura de Victòria (Goura victoria) de Nova Guinea i el colom becut (Didunculus strigirostris) (de forma superficial semblant a un dodo), de Samoa. Aquest clade està format per coloms endèmics de les illes que habiten generalment a terra.
El cladograma següent mostra les relacions més properes del dodo i el solitari de Rodrigues dins de Columbidae, basat en [Shapiro et al. 2002]:
El 2007 es va publicar un cladograma similar, invertint la col·locació de Goura i Didunculus i incloent el colom faisà (Otidiphaps nobilis) i el Trugon terrestris a la base del clade. A partir d'evidències de comportament i morfologia, Jolyon C. Parish va proposar que el dodo i el solitari deRodrigues s'haguessin de col·locar a la subfamília Gourinae juntament amb els goura de Victòria i altres, d'acord amb l'evidència genètica. L'any 2014 es va analitzar l'ADN de l'únic exemplar conegut del colom de Liverpool (Caloenas maculata) recentment extingit i es va trobar que era un parent proper del colom de Nicobar i, per tant, també del dodo i del solitari de Rodrigues.
L'estudi de 2002 va indicar que els avantpassats del solitari de Rodrigues i del dodo divergien al voltant del límit Paleogen-Neogen. Les illes Mascarenyes (Maurici, Reunió i Rodrigues), són d'origen volcànic i tenen menys de 10 milions d'anys. Per tant, els avantpassats d'ambdós ocells probablement van conservar la capacitat de volar durant un temps considerable després de la separació del seu llinatge. El colom de Nicobar i el colom de Liverpoool es van col·locar a la base d'un llinatge que conduïa als Raphinae, la qual cosa indica que els ràfids no voladors tenien avantpassats que podien volar, eren semiterrestres i no habitaven a les illes. Això, al seu torn, dona suport a la hipòtesi que els avantpassats d'aquests ocells van arribar a les illes Mascarenyes fent salts d'illa en illa des del sud d'Àsia. La manca de mamífers d'herbívors que competien pels recursos en aquestes illes va permetre que el solitari de Rodrigues i el dodo assoleixin mides molt grans. El dodo va perdre la capacitat de volar a causa de la manca de mamífers depredadors a Maurici.
Un altre colom gran i no volador, el colom gegant de Viti Levu (Natunaornis gigoura), es va descriure l'any 2001 a partir de material subfòssil de Fiji. Era només una mica més petit que el solitari de Rodrigues i el dodo, i també es creu que estava relacionat amb els Goura.
Descripció miniatura|Restauració d'un solitari de l'illa Rodrigues per Frederick William Frohawk, 1907 El bec del solitari de Rodrigues s'assemblava una mica a un garfi, i el coll i les potes eren llargues. Un observador el va descriure com la mida d'un cigne.
El crani feia 170 mm de llarg, aplanat a la part superior amb les parts anteriors i posteriors elevades en dues crestes òssies estructurades amb ossos esponjosos. Una protuberància de color negra (una descripció contemporània la descrivia com una «diadema») apareixia al seu cap just darrere de la base del bec. El plomatge del solitari de Rodrigues va ser descrit com a gris i marró. Les femelles eren més pàl·lides que els mascles i tenien protuberàncies de color clar a la part inferior del coll.
El dimorfisme sexual en la mida en aquesta espècie és potser el més gran en qualsevol ocell neognat. Els mascles eren considerablement més grossos que les femelles, mesuraven 90 cm de llargada i pesaven fins a 28 kg, mentre que les femelles feien 70 cm i pesaven 17 kg. Això és només el 60% del pes d'un mascle madur. El seu pes pot haver variat substancialment a causa dels cicles d'engreix, el que significa que els individus estaven greixos durant les estacions fresques, però prims durant les estacions de calor, i poden haver estat fins a 21 kg en els mascles i 13 kg en les femelles. Tot i que els ocells mascles solen ser més grossos que les femelles, no hi ha evidència directa que els exemplars més grossos siguin realment els mascles de l'espècie, i això només s'ha suposat basant-se en els primers treballs. Tot i que probablement el mascle era més gran, això només es pot confirmar mitjançant tècniques de determinació del sexe a nivell molecular, i no només per la morfologia esquelètica.